19/05/2026 | 07:00
Com el protagonista de la teva novel·la més o menys inspirada en fets reals, Contenido, tu ets un supervivent de la bombolla de mitjans com BuzzFeed, Playground o Vice… Com et senties quan els vídeos que feies tenien xifres de visualitzacions tan enormes?
L’altre dia deia a algú que mai més tornaré a tenir les xifres que tenia aleshores. I és que tampoc ho busco. Quiero ser negro va tenir uns 20 milions de visualitzacions si ho agregaves tot, però ni tan sols això és fidel, perquè molta gent el pujava a altres llocs. Era un viral en un món molt diferent de l’actual, que està molt fragmentat. Et parlen de youtubers famosos que mai has sentit anomenar. Cada cop anem més a un món on un artista pot tenir comunitats força grans, mentre els de fora no el coneixen.
I què ha canviat des d’aleshores?
Jo crec que hi havia una audiència online que compartia un cert imaginari col·lectiu fins al 2017 o fins al 2018. Per algú com jo, que venia de fer un cinema i uns vídeos molt personals, l’anterior viral que havia tingut era la sèrie Go, Ibiza, go, que tenia unes 100.000 visualitzacions. I ja era una bogeria per a mi. A Playground, en canvi, un vídeo amb menys de mig milió de visualitzacions era un fracàs. Si no tenies un viral de mig milió una vegada cada setmana o cada dues setmanes, començaves a tenir problemes amb els caps. Et deien: “¿Has perdido el fuego?”, “¿Se ha acabado el mojo?”.
I quin record tens de tota aquella bogeria?
Que va ser un període molt potent en l’aspecte formatiu. Després em vaig inspirar en tot allò per escriure el llibre Contenido. Pot semblar una sàtira molta dura, però no hauria dedicat una novel·la a una cosa sobre la qual tingués una percepció cent per cent negativa. Els anys que vaig estar a Playground i al Grupo Zeta van ser molt potents, perquè em vaig obrir al món. Vaig passar de fer coses molt personals nascudes d’un impuls creatiu molt particular, com la pel·lícula Mi loco Erasmus o la novel·la Dinero gratis, a estar més connectat amb l’exterior.
“La gent està molt necessitada d’una connexió genuïna i propera entre persones en un món en què estem aïllats, acollonits, emprenyats…”
I ara fas contingut? Tot el que es publica és contingut?
Encara que tinc el meu pòdcast, sempre recordo al meu tècnic de so que no estem en el negoci de la creació de contingut. I això vol dir moltes coses: no busquem convidats per petar-ho, no seguim estratègies de vídeo… Només volem fer una cosa molt íntima, molt autèntica, que no respongui a la dictadura de l’audiència. El que estic intentant trobar és un espai de veritat en un món molt trencat i en canvi permanent. I crec que tant Media Offline com la pel·lícula Pizza Movies són una expressió d’això. Pizza Movies és potser la cosa més accessible que he fet, però alhora és completament personal. I Media Offline funciona molt bé, però a la vegada no té cap concessió.
El teu pòdcast té un cert component íntim. Escoltem els llargs monòlegs que fas abans de donar pas al convidat. I molta gent els deu sentir mitjançant auriculars intraaurals, cosa que no sé si potencia aquesta aparença d’intimitat. T’introdueixes en les nostres cases i, literalment, en els nostres caps…
Tot i que gravem els programes en vídeo i els nostres subscriptors poden accedir-hi, defenso molt que el pòdcast només s’escolti. Ara tots els pòdcasts volen ser en vídeo. El de la revolució digital ha estat un viatge molt estrany, on al final la gent acaba fent televisió local i es converteix en un broadcaster de cinquena categoria amb els seus col·legues. Jo defenso molt el Media Offline en àudio pel que dius, per aquesta intimitat. Crec que la gent està molt necessitada d’una connexió genuïna i propera entre persones en un món en què estem aïllats, acollonits, emprenyats, saturats d’estímuls audiovisuals… I crec que Media Offline és una altra cosa: és molt llarg, és molt personal, hi ha silencis, no hi ha pressa… Crec que ha estat terapèutic per a la gent que l’escolta i per a mi també ho és. Sempre faig la broma que és una mena d’habitació del pànic per a persones agreujades, però efectivament ho és. El faig com a contrapunt a estar tot el dia amb reunions amb plataformes on un projecte ha de passar molts filtres per poder-se fer. I jo crec que tots ens sentim una mica així: no lliures, amb la sensació que tot el que rebem està filtrat per interessos, per marques, per polítiques de publicació… Crec que pot ser catàrtic trobar-te a Media Offline algú que pot estar vint minuts cagant-se en El Corte Inglés. Sense que hi hagi un desig de provocar, perquè això també entraria en el món del contingut. No soc un influencer ni un polemista, sinó una persona creativa que et fa un transvasament d’idees, d’intimitat i de sentiments. I crec que després de la Covid-19 tenim un desig brutal d’intimitat i de veritat.
“No soc un ‘influencer‘ ni un polemista, sinó una persona creativa que et fa un transvasament d’idees, d’intimitat i de sentiments”
I dins d’aquesta atmosfera d’intimitat, què hi ha de la persona Carlo Padial i que hi ha d’un personatge còmic en la veu de Media Offline?
La veu del pòdcast és un trosset de qui jo soc. Hi ha gent que em para pel carrer i que té la sensació de conèixer-me. I és una sensació genuïna i certa, però alhora només coneixen una parcel·la de mi. Si ara passéssim una estona més junts, jo et decebria molt, perquè tinc un rotllo molt baix, mig autista, parlo poc… No seré enginyós, no trauré mil temes. El meu dia a dia és molt de passejar i prendre notes. I la gent que em coneix en aquest àmbit flipa que em posi a cantar als programes. Media Offline és una parcel·la de la meva veu interior, la versió d’un talk show que fa un fill únic que no surt de casa seva. De petit, els meus pares em tenien molt aïllat, crec que sense mala intenció, i això em provocava una certa saturació emocional. La meva defensa era tancar-me veient pel·lis, sèries i talk shows de Jay Leno. Vint i escaig anys després, he fet la meva síntesi raríssima: un talk show que també és psicoanàlisi, sàtira, confessió, literatura… És com un més dels meus llibres, però en versió sonora. Quan l’acabi, serà com un llibre, un audiollibre molt llarg. Jo me’l prenc així. I és la part meva que té un desig més gran de ser creatiu a un nivell purament catàrtic, com a defensa en un moment en què crec que la creativitat està compromesa. Quan em sento arraconat, faig un trencament. Com amb Go, Ibiza, go, on vaig fer tot el que em van dir que no es podia fer quan treballava a Betevé i a la Xarxa.
Però al final sembla que la manera de guanyar-se la vida passa per treballar en el que queda dels mitjans convencionals: les televisions públiques, les grans cadenes privades…
Sí, perquè Catalunya i Espanya són uns països molt conservadors. No sé si hi ha gaires llocs on la victòria final continua sent aparèixer en un talk show o tenir un programa de ràdio. Als Estats Units, ningú vol anar al programa de Jimmy Fallon, sinó als pòdcasts de Theo Von o Joe Rogan, on pots estendre’t tant com vulguis. I el públic no vol veure algú que li agrada durant només deu minuts, obligat a ficar bromes i a fer promoció. En canvi, la mateixa inèrcia, extensió i llibertat del pòdcast fa que aparegui la persona de veritat. Però som en un país que en fa broma. Quan envies una nota de veu llarga, et diuen: “¿Què és això, un pòdcast?”. S’identifica el format amb gent pesada. I les mateixes persones que fan pòdcasts professionalment a Espanya diuen que no es pot viure d’això, com si fossin jugadors de petanca. És clar, pot ser difícil professionalitzar-se perquè les marques no hi aposten i etcètera. Però sembla que vulguem el mateix de sempre. Mi loco Erasmus va ser una pel·lícula molt petita que es va fer gràcies a Òscar Dalmau i Òscar Andreu, que van ser-ne els productors. I la mateixa gent que escrivia per a mitjans suposadament indies em deia: “No vols fer una pel·lícula de les altres, de les normals?”. Si pensen això fins i tot ells, anem bé…
“Vivim en la incertesa permanent, i crec que això genera un determinat art. I l’hem de fer”
Als monòlegs de Media Offline exerceixes de relator d’apocalipsis quotidianes en una mena d’homilies que són còmiques, però alhora arriben a ser força abrasives. Continues considerant-les un treball còmic? Perquè arriben a tenir quelcom d’assagístic…
Sí, sí, hi estic d’acord. Hi ha moltes maneres de fer humor. I sempre he sentit un rebuig per l’humor com a exercici de matemàtiques, amb un tempo i una tècnica. Estudio la gent que m’agrada i que fa servir aquesta tècnica per entendre què fan, però alhora em sembla que sovint s’hi amaguen al darrere una mica. L’humor que m’agrada el fa gent que s’exposa moltíssim, com feien Richard Pryor o George Carlin. Pryor et deia que aquella setmana havia tingut relacions sexuals amb un transsexual. Imagina’t un home negre als anys seixanta explicant això davant d’un auditori. I Carlin parlava de la seva addicció a la cocaïna. No eren com Jerry Seinfeld, no deien: “Que estrany que és el menjar dels avions, ¿oi?” Seinfeld ho feia molt bé, però jo sempre he connectat molt més amb l’humor com a moment de veritat i de desmuntatge de tot el que ens envolta. Crec que és la meva missió humorística. Jo et faig bromes de còmic bastant clàssic, però d’una forma que ha de traspuar: “Això va de debò, això és de veritat”.
Fas molta crítica del present, però no sé si la veu de Media Offline i la persona Carlo Padial comparteixen una certa impotència fonamental envers el corrent de la història que projecten els teus monòlegs. Alhora tires endavant i fas coses com Pizza Movies.
Sí, és clar. Crec que no et pots quedar amb la queixa. Tant Media Offline com Pizza Movies tenen un component satíric, encara que la pel·lícula és molt blanca i té quelcom de faula de Frank Capra sobre la realitat molt fotuda i molt precària del periodisme cultural. Media Offline de vegades sí que té aquest to de misantrop tancat en un magatzem de cafè. Però no em puc deixar endur per l’abatiment. Quan començava, vaig veure gent molt brillant que era com l’escriptor de la pel·lícula Bales sobre Broadway, que era tot el dia al cafè, que mai feia res i que sempre criticava tot el que intenta fer el protagonista, perquè res serà digne de la gran literatura ni del gran cinema. Jo intento ser crític, però alhora tinc un esperit molt positiu, que crec que és el que em salva. Cada dia escric, cada dia vull proposar alguna cosa. I, si no puc fer-la d’una manera, intento fer-la d’una altra. És una forma de supervivència davant un panorama tan fotut on resulta comprensible que no vulguis fer res. La meva nòvia diu que la fascina la meva seguretat mig jedi sobretot, però és un mecanisme de defensa: si no fos així, m’hauria deprimit, m’haurien ingressat… Ens ha tocat viure un període molt boig, on tot s’ensorra, on ningú té garantit res… Vivim en la incertesa permanent, i crec que això genera un determinat art. I l’hem de fer. I la sorpresa que m’emporto amb Media Offline o amb Pizza Movies és que la gent respon si el fem de manera genuïna. Però has de trobar la manera de fer-ho sense que t’arrossegui l’algoritme ni el contingut.
“Soc un privilegiat, però he de treballar de moltes coses diferents: és una manera molt estressant de viure”
Has mantingut una certa posició d’artista en sectors que fagociten creativitats com els mitjans de comunicació. Costa mantenir aquest enfocament al sud d’Europa, on el treball cultural és tan precari que només qui té un pis heretat pot aguantar, on les circumstàncies t’empenyen a fer compromisos per pagar les factures?
L’altre dia, al curs d’acompanyament creatiu que faig a Casa Blackie, algú va aixecar la mà i va dir: “Tot el que expliques està molt bé, però, com es guanyen diners?”. I és la millor pregunta. En el meu cas, soc molt treballador i m’he diversificat, per a bé o per a mal. Si fos només escriptor, no podria viure. I, si fes només ficció dins del cinema espanyol, també tindria molts problemes, perquè passa molt de temps entre cada projecte que es du a terme. Però faig documental, faig ficcions, puc fer de guionista d’encàrrec, tinc Media Offline, escric llibres… I per això puc viure a Barcelona i no a Montgat, puc tenir dos fills i pagar-ho tot sense l’ajut de ningú. Soc un privilegiat, però he de treballar de moltes coses diferents. I mantenir molts platets xinesos girant, perquè la meitat cauran pel camí. És una manera molt estressant de viure.
Un altre dels objectius és no petar d’ansietat?
El risc sempre hi és. I el llibre Contenido és molt fotut en aquest sentit. Faig un retrat d’una manera de viure que no és sostenible per a ningú de nosaltres. Si vols parlar per telèfon, costa que te’l despengin, perquè els millennials pateixen una crisi nerviosa quan els truquen. Però, si aconsegueixes parlar amb algú, quasi sempre et trobes amb gent angoixada que té la sensació que no arriba a tot. I això té conseqüències psicològiques. Crec que Pizza Movies és una foto d’aquest present. I Media Offline. I Contenido. Quan miri amb el temps el que he fet en aquests últims cinc anys, suposo que veuré que he reflectit aquest estrès i aquesta ansietat que jo mateix visc, perquè em fa por que s’acabin els projectes, perquè no puc parar perquè tinc dos fills… Hi ha un cert nerviosisme en l’art que estic fent, però crec que això genera una certa identificació general. Tu probablement no tindràs temps d’editar bé el text d’aquesta entrevista que estem fent sotmesos a una temporalitat. A Media Offline, en canvi, no tinc caps i puc presentar-te una cosa que està al marge d’aquest estrès. Quan gravo el pòdcast, apago el telèfon de nou a una. El gran premi ara és poder fer alguna cosa que es mantingui fora d’aquests condicionants de temps, de presses…
I amb Pizza Movies ha passat el mateix?
La vam poder treballar com vam voler, i per això crec que és un regal. Inicialment, la pel·lícula la tenia una productora gran que la volia dur a una escala, més industrial, més gran, de la que havíem pensat. I no era un problema, però Berto [Romero] i jo consideràvem que necessitàvem fer la pel·lícula com l’hem fet. I que necessitàvem fer-la ràpidament, perquè parla del moment concret que vivim des que va acabar la pandèmia fins ara, en què sembla que el cinema ha perdut una part de la seva rellevància i els que ens agrada el cinema ho vivim amb una certa angoixa. No podíem esperar quatre anys, perquè qui sap si aquesta història mantindrà el seu sentit aleshores. En Berto em va proposar que demanessin que ens la tornessin i que intentéssim aconseguir els diners per produir-la d’una manera petita i independent. Hem fet la pel·lícula que volíem fer, tal qual, amb una gran llibertat. I crec que l’escala reduïda hi juga a favor.
“‘Pizza Movies’ és una pel·lícula positiva, perquè la gent està emprenyada, i amb raó, però alhora potser estem farts d’entreteniment cínic i destructiu”
Fem aquesta entrevista en el context d’un festival de cinema, amb agendes atapeïdes, etcètera, però també en espais de luxe que són com un acudit d’humor negre. Atesa la situació del treball cultural a l’Estat, no et sents una mica fora de lloc?
Sí, té un punt irreal. Quan estàs de promoció d’una pel·lícula o d’un llibre, et porten d’un lloc a l’altre, tot és gratis, els hotels són molt macos, però sé que tot és una representació. I he après a valorar-ho, després de molts anys de fugir-ne. Ara faig un esforç conscient per gaudir-ho en la seva mesura justa. Veure Pizza Movies en sales plenes de gent és maco. Encara que demà estaré un altre cop intentant aconseguir diners per a la pel·lícula següent.
Parlàvem de la part abrasiva de Media Offline, pero Pizza Movies transita per un altre camí, o un tram diferent del mateix camí. Parla de la vida difícil dels treballadors culturals, però no és el drama social o la sàtira àcida que podria haver estat.
Volíem fer una comèdia que reflectís el present de la gent que treballa en el sector cultural, que està molt exposada a la precarietat, a la incertesa i a una mena de depressió pel fet que allò que ens agrada sembla haver perdut importància per a la societat. Però no volíem expressar-ho des del cinisme ni des de l’emprenyament. Crec que necessitàvem una pel·li positiva, perquè la gent està emprenyada, i amb raó, però alhora potser estem farts d’entreteniment cínic i destructiu. Tot és White lotus, els films de Ruben Östlund… I m’agraden molt els films d’Östlund, però crec que també necessitem altres coses. Coses que no siguin com Succession, una sèrie molt negativa sobre unes elits de fills de puta que ho dominen tot. En totes les pel·lícules les parelles s’odien, o s’estan enganyant, o tothom és pedòfil. Hi ha com una sobrerepresentació de la pedofília en l’audiovisual, oi?
“Anem cap a un món on les coses que t’agraden deixaran d’existir si no hi dones el teu suport directament”
Ara fas programes del pòdcast exclusius per als subscriptors de pagament a través de la plataforma Patreon. Posats a ser un treballador autònom, que els diners t’arribin directament a tu, en lloc de confiar en una intermediació, en la mà invisible del mercat de les plataformes?
Abans aquest model no m’interessava gaire, però he anat veient que anem a un món on les coses que t’agraden deixaran d’existir si no hi dones el teu suport directament. Ja no pots ser una audiència passiva, perquè, si ets una audiència passiva, tindràs TikTok, tindràs contingut brossa que potser estarà fet per intel·ligència artificial. Jo proposo que la gent sigui responsable. I sé que hi ha molta gent que no pot pagar una subscripció. No passa res, escolta Media Offline gratis. Però els grans mitjans, els grans estudis, no faran mai res de tan lliure com Media Offline o com Pizza Movies. Per això ara estic subscrit a molts pòdcasts. Aquelles veus són tan importants per a mi que hi vull donar el meu suport directament. I també és un gest egoista, perquè vull que això que m’agrada continuï existint. I no vull que acabi abduït per un mitjà de comunicació tradicional que difongui una versió diluïda d’aquesta mateixa proposta. Ho vull pur, ho vull sense tallar. Això ara passa amb els pòdcasts, i estic convençut que passarà amb el cine, o amb una forma de cinema. Comprar les pel·lícules directament a l’artista en un futur en què sigui tecnològicament possible. Els pòdcasts han estat com una mena de preàmbul. Diuen que has de mirar què fa el porno si vols saber cap a on anirà el cinema. I el porno és a OnlyFans, on pagues directament a la noia o al noi que t’agrada. El cine acabarà funcionant com OnlyFans; aquest pot ser el titular de l’entrevista.
Doncs que ho sigui.
