Cristina Fallarás “Tota la violència que s’exerceix contra nosaltres és gràcies al silenci”

Com va sorgir el projecte de #SeAcabó al seu compte d’Instagram?

Després del que va passar amb la selecció femenina de futbol i que les jugadores llancessin aquesta etiqueta, vaig escriure un article a Público sobre una agressió que jo havia patit quan era cap de redacció d’El Mundo per part de la secció d’Esports. Quan ho vaig publicar a Instagram, em van contestar diverses dones que em contaven les seves històries. Em vaig posar en contacte amb elles i els vaig preguntar si els importava que en fes una captura de pantalla. Em vaig adonar que les dones ja hi som, hem colonitzat les xarxes. Vaig llançar-ne les primeres i immediatament va passar el que em vaig imaginar: que m’escrivien a mi personalment perquè pengés les seves històries.

Perquè així elles poguessin explicar-ho des de l’anonimat.

Exacte. Vaig entendre que havien de ser anònimes. Volien contar la seva història, però no denunciar-ho elles públicament. Era crear una memòria col·lectiva. En recordo una que em va explicar una cosa terrible, d’abusos sexuals continuats per part del seu pare, i, quan vaig mirar el seu perfil, vaig veure una foto d’una dona molt gran, ella asseguda a la platja amb la seva neta als genolls. I vaig pensar: “És clar! Aquesta dona no ha explicat mai la seva història, ni l’explicarà, i, malgrat això, la té aquí guardada”.

“Ja no és ‘ho explico perquè en soc víctima’, sinó perquè n’estic farta, fins al cony”

Quines diferències ha trobat entre l’etiqueta #Cuéntalo i l’etiqueta #SeAcabó? Perquè en el fons és el mateix: violència contra les dones.

Les primeres estan explicades des de la teva identitat i, a les segones, la importància no és qui ho explica, sinó què s’hi diu; això és molt important. A #Cuéntalo es van llançar actrius, ministres, polítiques de tot tipus, activistes, acadèmiques i hi havia alguna cosa del “jo”, mentre que a #SeAcabó desapareix el “jo”, i això implica que la manera com es narren és brutal, perquè ho fan des d’un espai absolutament segur. És tan bèstia el que expliquen les dones… Parlen amb una confiança absoluta i ho fan des de la ràbia i amb un cert empoderament. Ja no és “ho explico perquè en soc víctima”, sinó perquè n’estic farta, fins al cony. La desaparició del “jo” propicia que siguin molt més franques en el relat i cap d’elles m’explica una sola violència: la immensa majoria n’explica entre tres i cinc. La del pare, el familiar, el nòvio, el cap… La majoria comencen a la infància, cosa que és terrible. El #SeAcabó és un relat de violència sexual. No de violència econòmica, ni masclista en general. És específica.

Què és el que més l’ha sorprès dels missatges que ha rebut?

Que les dones han après a relatar-se. És brutal, brutal, perquè narrar una violència que has patit és molt difícil. Aquestes dones el primer que fan és mirar aquesta violència a la cara, després l’assumeixen, després se l’expliquen a elles mateixes i, finalment, l’escriuen. Quan van arribar les primeres, resultava complicat retallar-les per fer després les captures i publicar-les, perquè estaven narrades de manera caòtica, però a la segona setmana ja estaven absolutament estructurades. Hi ha una evolució tremenda també en allò que considerem violència. És allò de “jo li vaig mamar la polla perquè vaig voler, no em va agafar pels cabells…” però adonar-se que hi havia una coacció i que no hi havia manera de dir-hi que no, perquè els tenien por. O “em jugava el lloc de treball” o “em jurava plorant que es llevaria la vida”. També el fet de l’apropiació del cos femení mentre es dorm, a la nit. Que n’hi ha moltes que ho diuen! I això no ho consideràvem violència, sinó “Mariano s’ha posat calent”. Ara sí que ho identifiquem.

“La meva és una lluita contra el silenci; ens han domat en el silenci, i els ha estat molt útil”

Vostè, no obstant això, s’ha exposat moltíssim. Ha explicat diferents violències al llarg de la seva vida en llibres i articles. Quines conseqüències n’ha patit?

Totes. Em relato a mi mateixa des del punt de vista econòmic amb el llibre A la puta calle, on explico el meu desnonament. També des de la violència sexual, des de l’obstètrica fins a la política, amb el llibre Honrarás a tu padre y a tu madre, on narrava la història de la meva família, a més a més, amb noms i cognoms. Des de fa molts anys, la meva ha estat una lluita contra el silenci; estem malaltes de silenci perquè ens han domat en el silenci, i els ha estat molt útil. La construcció de silencis, “això no es diu”, “això no es jutja”, perquè els draps bruts es renten a casa, no parlar de la regla, ni de les relacions sexuals, del plaer, del cos, tot. Tota la violència que s’exerceix sobre nosaltres és gràcies al silenci. Crec molt més en l’acció que en la teoria. La teoria és imprescindible perquè, llegint les altres, n’he après moltíssim, però a mi em surt sempre actuar, explicar-me.

És, per tant, un acte polític.

És clar! Quan vaig explicar el meu desnonament, vaig pensar que estaven venent la idea que els desnonats eren gent que vivia als caixers, quan realment molts som de classe mitjana, que hem tingut llocs directius i que això afecta, a més a més, moltes dones soles amb fills a càrrec seu. Havia d’explicar el que em passava a mi perquè altres dones poguessin explicar el que els passava a elles. Que sàpiguen que poden fer-ho, que no hi ha vergonya ni culpa, i també per proporcionar eines sobre com fer-ho. En aquest àmbit, les xarxes han funcionat de meravella, i les dones ara tenen eines per explicar-se: n’hi ha prou a llegir el que diuen les altres.

Hi insisteixo: com l’ha afectat a vostè personalment explicar-ho en primera persona?

Desercions familiars, d’amics, econòmiques. M’ha costat tornar a trobar un lloc en el món laboral… I, és clar, primer psicològicament, fins al punt d’arribar a estar ingressada en un psiquiàtric. Això li ho dic; però, si no li importa, que no sigui el titular de l’entrevista.

No el serà.

Doncs vaig acabar en un psiquiàtric. Quan vaig llançar #Cuéntalo, van començar a carregar contra mi des de les xarxes. No només vaig haver de marxar de Twitter, sinó que me’n vaig haver d’anar del meu pis de Madrid. M’amenaçaven pel carrer, m’empenyien, m’escopien, van marcar la meva porta amb una X amb la meva filla petita dins, no podia passejar pel carrer amb els meus fills, no podia entrar als bars, em van fer la vida impossible. Vivia amenaçada constantment. I una part dels entorns més íntims, els amics, la família, em deien: “Per què has d’exposar-te tant? Què et creus, la salvadora del món?“

“Hi haurà un càstig: Vox no és més que la punteta de la ‘polla‘ d’allò que arribarà”

Fa unes setmanes Irantzu Varela va participar en el Fòrum contra les violències de gènere a Barcelona i va assegurar que la violència a les xarxes és el nou “no et posis la minifaldilla”.

Absolutament d’acord. No solament t’ho estàs buscant, sinó que t’ho mereixes: tens allò que et mereixes. Fins i tot la gent més pròxima i que ho fa amb la millor voluntat del món acaba caient a creure-s’ho i t’ho fa saber. Això no canviarà: canviarem nosaltres abans. Aquesta culpabilització, aquesta revictimització, no canviarà, però anem creant petites xarxes de suport entre nosaltres on construïm nius. Això sí, és important que no pensem que aquests nius, després, fora, al carrer, tenen representació. És a dir, creem espais segurs on podem desenvolupar-nos, però correm el perill que, quan posem una poteta fora, ens creguem que és igual. Parlem d’una societat conservadora i d’un sistema que també ho és i, a més a més, fa molt poc temps que intentem trencar això. D’això de què parlem, el que expliquem ara és des del 2017. En sis anys no podem canviar una societat. Encara més: encara hem de rebre el càstig.

I quin creu que serà aquest càstig?

No ho sé, però vindrà. Hem vulnerat les normes més ancestrals: donar veu a les dones i dir “fins aquí hem arribat”. Sobretot hem creat una memòria col·lectiva, si ni tan sols hi havia un registre de nosaltres, era per alguna cosa. Vox no és més que la punteta de la polla d’allò que arribarà.

Defensa que contar les violències que hem patit és fer públic el nostre dolor i que identificar-lo com a exhibicionisme és un error. Li va passar a vostè, de pensar que era una exhibicionista?

Sí. I no ho soc. És un acte polític. Fa poc vam tenir un pas d’Acción Comadres, un grup de dones d’acció política teatral, i diverses companyes del feminisme, sobretot dones grans, em van fer arribar que consideraven que el que fèiem vorejava la pornografia. Que aquesta manera de mostrar les violències sexuals i de narrar-les sembla d’Alcohòlics Anònims. Em vaig adonar que jo, en algun moment, al principi de tot, vaig pensar el mateix que elles: que era un acte d’exhibicionisme mostrar les meves ferides. Fins que vaig comprendre que, només ensenyant les ferides d’una, una altra dona és capaç de veure les seves. La manera com van abusar de mi dins de la família durant la infància i l’adolescència va provocar que jo ho dissociés i caigués en dependències, en problemes psiquiàtrics, i això em va afectar radicalment, també econòmicament, perquè va haver-hi moments en què no vaig poder complir les feines. Tot està relacionat. I el simple fet de fer-ho públic significa que unes quantes més també ho faran i que aquí no hi ha culpa, sinó un acte polític de reivindicació: “M’has fotut la vida, i t’ho diré a la cara”.

Quantes vegades li han dit “boja” i quantes vegades ha pensat que, efectivament, era cert?

Jo soc boja, és cert. Ser boja consisteix a funcionar en uns paràmetres diferents d’aquells que la societat considera que són els adequats. Si parlem de salut mental, tinc alguns problemes derivats del trauma. Si parlem de comportament, em considero d’alguna manera boja perquè no funciono amb els paràmetres habituals, però cada vegada soc menys boja perquè hi ha més dones semblants a mi. Cada vegada som totes menys boges. Hi ha una elecció de vida. Que diuen que soc boja? Doncs no m’importa. Tant de bo a totes les dones se’ns assignés a partir d’una certa edat una assistència psicològica perquè afloressin tots els traumes que hem sofert.

“La violència digital sempre acaba aterrant al carrer, a la part física”

Què es pot fer perquè s’identifiqui la violència digital com una violència real?

No ho sé. Crec que això ens supera i amb la intel·ligència artificial encara serà pitjor. El càstig potser ens vindrà per aquí. La violència digital fins ara estava molt focalitzada: agafem Cristina Fallarás, per exemple, o Pamela Palenciano, o Irantzu Varela, les assenyalem i les llancem als ramats. Et deshumanitzen i et converteixen en una diana. I tot per fer-te callar, perquè te’n vagis de Twitter o d’on sigui. Ara el que es fa és popularitzar aquestes eines. Una vegada entrenades amb nosaltres, dones assenyalades, que era molt fàcil, van per totes. En un grup d’un col·legi on els nens utilitzen el WhatsApp per despullar les seves companyes mitjançant la intel·ligència artificial, han polit la tècnica dels mestres, dels adults. La primera violència digital va ser exemplaritzant; ara s’ha expandit, hi ha hagut una tasca de pedagogia. Aquests primers violents de Twitter han ensenyat a la resta d’homes que es pot usar contra les seves veïnes, o contra una antiga nòvia, o contra una companya. Aquest segon pas en la violència digital és terrible, i tinc més pors que certeses.

Però per a vostè també ho va ser, de terrible, suposo. Que la insultessin o li escopissin pel carrer havia de ser-ho.

És que la violència digital sempre acaba aterrant al carrer, a la part física. La violència sexual, per exemple, aquests nois que l’exerceixen digitalment és molt probable que acabin exercint-la al carrer. De la mateixa manera que aquell que m’insultava a mi a les xarxes, si me’l trobava pel carrer i ell era dins del seu entorn, parlo d’extrema dreta, però també de gent de dreta tradicional o de masclistes de tota la vida d’esquerres, no podien reprimir-se. Ja estaven acostumats al fet que jo era una diana i, si em tenien davant, m’atacaven. A mi m’han arribat a tirar a terra o a perseguir-me pel carrer, refregant-se, posant-me la polla al cul.

I com ho feia per sortir de casa l’endemà?

Bevia.

No m’estranya. Parlàvem abans de la capacitat de teixir un discurs propi que ens han donat les xarxes socials, però al mateix temps per allà es colen els missatges contraris. No se’ns permet; se’ns alliçona.

Ara he acabat una novel·la sobre això. Allò que ens serveix per alliberar-nos i crear un relat propi, és a dir, per modificar la història, és la mateixa via per la qual ens arriba el càstig. No tenim mecanismes propis; tenim els nostres petits grups feministes, i crec fermament que han de ser no mixtos. Amb perdó, però amb homes, no. Prefereixo tractar amb dones. Les dinàmiques són absolutament diferents: som molt més llestes i no perquè hàgim nascut més llestes, sinó perquè en sabem més i n’hem llegit més, ens hem interessat més pel que passa al nostre voltant. Coneixem la violència perquè l’hem estudiada, a més del fet que ens hagi passat a nosaltres i n’hàgim parlat. Per assumir el vessant íntim, ens ha fet falta llegir, estudiar i sobretot escoltar molt. Ells no ho han fet, perquè, per començar, no ho han necessitat. Però no tenim canals alternatius: aquells on denunciem i creem memòria col·lectiva són els mateixos per on rebem el càstig.

Posar el cos ha de ser esgotador, oi?

M’esgota més tractar amb homes. M’esgoten més els imbècils, l’estultícia. A cada dona que m’escriu, i en són milers, jo li contesto. No puc permetre que aquesta dona que ha fet aquest esforç senti que ha estat en va. Tinc els meus temps, però contesto a totes. Que com ho gestiono? Des de l’activisme, no des de la intimitat. Ho trasllado a l’àmbit polític i no assumeixo com a meu aquest dolor, sinó que em converteixo en un canal d’aquest mal; passa a través meu i el deixo anar. Això s’aprèn amb els anys també: a mi abans m’afectava més, m’ho prenia tot més a la valenta, i ara m’he adonat que, com menys mal em poden fer, menys em castiguen, no m’encerten, i ells ho saben. Sé el que diuen de mi en converses privades perquè el món de la literatura, la política, el periodisme, és petit i a vegades m’arriba. Però ja no em fereixen.

“La violència sexual a la infància i a l’adolescència no s’esborra mai”

De les diferents violències masclistes que ha patit, quina li ha deixat més pòsit?

La violència sexual a la infància i a l’adolescència. Aquesta no l’esborres mai. De fet, vaig pensar que no podria refer-me’n, però me n’he salvat a través de la narració. Narrar salva, narrar sana. Fa temps que vaig deixar l’alcohol, les drogues i també qualsevol relació tòxica. “Doncs a la Cristina fa temps que no la veig”. Ni ens veurem, fins ara! “Ostres, Cristina, com vas?” A tu què t’importa, fins ara! I amb quina pau em quedo… Vaig fer una neteja total. Quan et violen a la infància, relaciones l’àmbit de l’empara amb la violència sexual, t’hi han domat, així que és lògic que jo tingués després marits maltractadors. Per això dic que aquesta és la violència que més mal fa, i la meva lluita ara és contra l’herència, perquè les violències les deixem en herència. Hi ha una transmissió generacional del trauma de la violència sexual, i les dones l’hem treballat molt poc perquè de la de la infància no se’n parla. I és omnipresent: gairebé totes les dones que m’escriuen parlen de la seva infància.

En el fet d’adonar-se’n, d’identificar la violència patida com a tal, creu que està el gran canvi?

Sí. Fa poc se’m va acostar una dona a Girona, una dona dels cercles cultes de la Barcelona de la gauche divine per dir-me: “És clar, aquestes dones de les quals parles”, “aquestes”, “aquestes”, tota l’estona deia “aquestes”. I jo pensava: “Continua, continua…”. Va acabar explicant-me que, quan era petita, anava a casa dels seus pares un amic de la família: “Jo devia tenir set o vuit anys i recordo que es ficava a la meva habitació i em tocava dins de les calcetes”. I, és clar, ella considerava no haver patit cap violència sexual a la infància. Mira, amb totes les dones amb qui tinc una conversa fa temps que els pregunto: “Quan va ser la primera vegada que vas ser conscient de la lascívia en la mirada masculina? T’estaven sortint les tetes o encara no?”.

La precarietat també és violència, i vostè ha confessat que anava a la televisió, cito literalment, “a fer el pallasso perquè necessitava els diners”.

Vaig haver de crear un personatge. Soc una dona tranquil·la, amant de la solitud, de la literatura, i que viuria conservada en l’almívar de la poesia, però necessitava els diners. I vaig pensar: “Què fa falta?”. Una dona agosarada, que, sent d’esquerres, no tingui por de dir les coses pel seu nom, és a dir, “Tu ets un fatxa”; “No, això que dius no és incert, sinó que és mentida”; que fos vehement, que s’arrisqués perquè li diguessin “No et posis histèrica, tranquil·litza’t”. Això feia falta, i això vaig crear. Em vaig preguntar: “Saps fer-ho?”. La resposta va ser “sí”. I tenia dos fills.

Vostè ha estat crítica amb el moviment feminista. En quin moment es troba ara?

En un de molt dolç, perquè crec que totes estem “en pilotes”. Ens hem recollit en les nostres petites comunitats virtuals o presencials i ens adonem que “estem conilles” en una societat d’espines. Tant se me’n donen els corrents i els sectors: això no m’interessa gens. M’interessa la violència que s’exerceix contra nosaltres, i em veig envoltada de dones. He estat bisexual tota la vida, però ara tinc nòvia i soc lesbiana. M’agraden les dones i la manera com ens enfrontem al món. Tinc un amor per les dones en general: per les nenes, les velles, les riques, les pobres; hi ha alguna cosa que sento que ens agermana.

Suposo que no l’estranyen les estadístiques que diuen que les dones actuen de dic contra la ultradreta perquè no arribi a governar.

Gens. Quan van dir que el PP i Vox guanyarien, em vaig arriscar i vaig escriure un article en què afirmava que no. Perquè la mare de la Caputxeta ha estat també la Caputxeta i la seva mare també li ho va explicar, això del llop. La idea de votar Vox i veure aquella lona amb una jove agafada, emmordassada, per un home amb caputxa… No. El vot a Vox és masculí, radicalment masculí.

“No tinc por de si a la meva filla adolescent li passarà alguna cosa, sinó que estic pendent de quan li passarà”

És mare d’una filla adolescent. N’està preocupada?

És clar. Tinc converses amb altres mares i ens diem: “Si la meva filla és lesbiana, respiro més tranquil·la”. Ja ha començat amb problemes, és clar. A algunes de les seves companyes ja les han perseguides, els han dit coses pel carrer, ja han percebut aquesta violència. Vam estar fa poc una setmana a la muntanya: la meva filla se’n va anar a córrer, just després va passar un cotxe i em vaig començar a preocupar. Em vaig adonar que no tinc por de si a la meva filla li passarà alguna cosa, sinó que estic pendent de quan li passarà. Sé que li passarà, i això és terrible.

I ella sap tot el que li ha passat a vostè?

Per descomptat. Perquè te’n facis una idea, amb 14 anys, ella va venir l’altre dia a veure’m al teatre a Acción Comadres, on surto a l’escenari explicant la violència sexual que vaig patir a la infància i com això em va suposar èpoques de consum sever de substàncies, maltractament sever a mi mateixa, violacions… Però jo a la meva filla li ho he explicat des que té ús de raó, m’he ocupat que, amb ella al davant, vegi que ho explico en públic, que ni ho callo ni ho amago. Veig prop meu que la criança de les filles és ara més oberta i sàvia i moltes de les que m’escriuen m’ho expliquen també: la cadena de silenci ja s’ha trencat.

Finalment, com veu els homes que té al seu voltant? Confosos, despistats, enfadats, absents?

No tinc homes al meu voltant. Bé… em queden un parell d’amics, treballo amb alguns d’ells… Van començar estant enfadats, els ofendiditos, que en deia Lucía Lijtmaer. Després, va haver-hi una gran part a qui se’ls notava desconcertats i ara percebo que comencen a estar-ne farts. I aquest cansament portarà a violències, no explícites ni bestials, però violències. Un amic proper, des que vaig començar això de #SeAcabó, no suporta la meva presència; hi ha un rebuig que no va existir amb #Cuéntalo, ni quan vaig narrar les meves violències en llibres, perquè “pobreta…”, i ara sé que no em suporta. Els homes, aquest amic també, s’han retirat de la meva presència. Si jo entro a una reunió, un dinar, una trobada amb amigues que tenen parelles, al meu voltant es fa un buit. Es tiben, s’incomoden o surten fugint com a bisons. Doncs adeu.

El problema, per tant, és sentir-se aïllada.

No s’ho cregui! Una guanya molt d’espai per a ella mateixa, de lectura, de creixement personal. Per haver d’estar explicant qüestions evidents a un home, no hi vull ser. Prefereixo no ser-hi.