24/03/2026 | 07:00
El passeig comença a la sortida del metro de Trinitat Vella, barri on Emma Armengod (Barcelona, 1978) fa 13 anys que treballa, però del qual guarda records des de molt abans: vinculats a la piscina del Centre Esportiu on va aprendre a nedar, primer, i a l’icònic centre social okupat Kan Mireia, després. “Diuen que som la perifèria, però som els que donem la benvinguda a la ciutat”, diu fent referència a les enormes lletres que hi ha a l’entrada de Barcelona, sota el pont de Sarajevo, que a la Meridiana uneix les dues Trinitats.
”Anys enrere, d’aquest camí que fem [la Via Bàrcino des del metro en direcció a l’antiga presó de dones], en deien ‘el caminito de la droga’. És el que faig amb les noves treballadores quan arriben a la biblioteca perquè coneguin el context del barri”, diu Armengod. No per casualitat, l’equipament que dirigeix duu el nom d’un activista veïnal i té els moviments socials com a centre d’interès. Les xifres de préstecs són baixes, comparades amb les d’altres territoris de la ciutat (23.014 l’any 2024, enfront dels 268.334 de Sagrada Família), però la feinada comunitària que fa es respira i atrapa tan bon punt s’hi creua la porta.
Què expliques del barri a les noves treballadores de la biblioteca?
Per entendre moltes de les coses que passen a la biblioteca, hem de trepitjar el carrer. La Trini sempre ha estat un barri d’acollida, molt estigmatitzat, però amb una gran reivindicació social al darrere. És un barri on es reflecteixen clarament les situacions de desigualtat que viu Barcelona, però també on es manté un sentit de pertinença molt fort dels qui han lluitat i porten tota la vida aquí. Quan jo hi vaig arribar, supermotivada, el primer que em va dir una persona que treballava en un altre equipament, i a qui no veies sortir mai del despatx, era que no sabia per què obrien una biblioteca en aquest barri si no hi aniria ningú. Vaig dubtar si no seria més difícil treballar amb aquesta gent que amb els veïns.
Per sort, anava errada.
Quan vam obrir la biblioteca, els joves del barri se la van fer seva. Venien aquí perquè no hi havia altres espais, però amb una actitud no gaire adient. Va ser molt difícil. La gent va començar a veure que la biblioteca no era com se l’havien imaginat. Recordo un veí que em va dir: “El que volem és que la gent vingui aquí a estudiar i a llegir”. Però les biblioteques són un reflex dels barris. D’una banda, no sabíem com relacionar-nos amb aquells joves, superdesafiants, i, de l’altra, tenia uns veïns dient-me: “Tus jóvenes se han adueñado de la biblioteca”. Jo els deia que no eren els meus joves, sinó els del barri.
“La ‘Trini’ és un barri d’acollida des de sempre, molt estigmatitzat, però amb una gran reivindicació social al darrere”
Com vau trobar el vostre encaix finalment?
Al barri van entrar nous agents. Es va obrir l’espai jove de la Via Bàrcino [tancat des de l’esclat de la Covid] com a equipament per a joves, i les necessitats van anar canviant.
[El passeig arriba a l’extrem del barri, als característics blocs de darrere de la presó, corralas que a l’Emma li fan pensar en una pel·lícula de Ken Loach, amb balcons plens de roba de feina, fluorescent, mirant els edificis moderns en construcció que han de reallotjar els veïns —els que l’Administració consideri que hi tenen dret— quan acabi la transformació d’aquesta part del barri, que porta un retard de més de 20 anys. La bibliotecària explica que a la presó només queda el mòdul de règim obert, on cedeixen les revistes que donen de baixa a la biblioteca.]
Quin és el perfil d’usuari majoritari, ara?
La biblioteca s’ha convertit per a moltes famílies en una extraescolar. Hi ha nens que hi venen des que surten de l’escola fins que tanquem la biblioteca.
Sols?
Sí. En teoria, fins als nou anys hi han de venir acompanyats. Però això aquí no passa. Abans hi havien vingut nens de tres o quatre anys amb els seus germans de vuit. De vegades, els deies que no podien venir sols i es quedaven a la porta… Per això és tan important el treball en xarxa. Perquè, això, la biblioteca no ho pot fer sola. Necessites treballar amb escoles, casals, serveis socials… Nosaltres no som una escola, no sempre tenim el contacte amb les famílies.
I com us ho feu?
El primer és intentar que tots els nens es facin el carnet de la biblioteca, per tenir el primer contacte amb la família. Això és bàsic, i des de la sala infantil ho treballem molt.
El que no podíeu fer era no fer fora els joves desafiants i sí els nens perquè anaven sols, és clar…
Havíem de marcar els límits en tot, però al tercer cop que dèiem al nen que havia de venir amb els pares a fer-se el carnet ho acabava fent. Ara mateix tenim molts infants d’11 i 12 anys que seran els futurs joves. Com que venen a la biblioteca des de petits, ja s’hi haurà fet un treball previ.
“La biblioteca és l’espai més democràtic que tenim”
Sempre hi va arribant gent nova.
Aquesta biblioteca és com un poble: detectes de seguida si una persona no hi ha vingut mai. Amb els nens i les nenes per exemple, la proximitat i el vincle són necessaris per esdevenir espais de referència i de seguretat.
La biblioteca és un lloc de confiança.
És un entorn segur en moltes situacions. I amb els infants, d’això, en parlem molt. I també és un dilema, perquè les famílies deixen els nens a la biblioteca pensant que són en un lloc segur. Quan dius a casa “Soc a la biblioteca”, tothom pensa que estàs estudiant, però a la biblioteca passen moltes coses.
Però entenc que les famílies prefereixen que siguin a la biblioteca que a casa amb el telèfon mòbil.
Les famílies consideren que una biblioteca és un espai segur, que els infants i els adolescents estan fent el que ells creuen que es fa en una biblioteca: deures, tallers, lectura…; però, si hi venen amb el mòbil de casa, és difícil que puguem controlar-ne l’ús.
No teniu personal per estar pendent de cada infant.
I passa molt, per exemple, amb els deures. La nostra funció no és fer els deures. Et trobaràs amb companyes de la biblioteca que tenen més facilitat, però a mi em preguntes sobre equacions i tenim un problema. [Riu.] Moltes tardes et venen a demanar ajuda per fer els deures. I et diuen senyo molts cops, i això no és fer de bibliotecària: és fer de profe.
Una de les qüestions sobre la taula en les desigualtats en l’accés a la cultura és la necessitat de llibres en altres idiomes en barris tan diversos com aquest.
Quan et donen el fons inicial, hi ha llibres en gallec, en basc, en anglès, en francès, en italià i algun en alemany. I et trobes que no té res a veure amb la realitat lingüística del barri. Quan parlem de llibres en llengua estrangera, ens oblidem de les més minoritàries, que en molts barris són les majoritàries. I, si ens demanen llibres en urdú, on els comprem? Ara tot funciona amb licitacions, i hem perdut aquest vincle amb les llibreries de proximitat.
“Hi ha famílies amb un nivell d’exigència alt: no volen que els seus fills es trobin en les mateixes situacions”
A més de l’idioma, un altre tema són els títols. En qui pensem quan comprem els llibres?
En el món de les biblioteques també hi ha esnobisme. Qui ha de dir què ha de llegir la gent? La Núria, que és la persona que compra novel·les, sempre em diu: “He comprat uns quants libros bonitos”. Perquè ens venen les senyores i ens demanen: “¿Tienes libros bonitos?”. Els llibres “bonitos” són aquells que els ajuden a oblidar-se dels seus problemes i a passar-s’ho bé. Nosaltres hem de poder oferir aquestes lectures.
Es tracta de buscar un equilibri, entenc.
I de poder oferir-los alternatives. És com amb els nens: per treballar les emocions, hi ha moltes altres coses més enllà d’El monstre de colors. És una feina de prescripció lectora que moltes vegades no pots fer perquè el dia a dia no t’ho permet.
Malgrat aquest dia a dia estressant, teniu un club de lectura molt potent. Reivindica’l!
Sí! La Trinitat és un lloc de contrastos. Tenim un club de lectura amb gent molt fidel que hi assisteix des que vam obrir! Són unes 25 persones, molts homes —una altra curiositat de la nostra biblioteca—, i llegim molt en català. El nucli dur és gent que porta aquí tota la vida i estan molt implicada culturalment. Gent amb moltes inquietuds.
[El passeig és un dilluns, i aquell dimecres l’Anna Pacheco visita la biblioteca per parlar del seu llibre Estuve aquí y me acordé de nosotros. Una historia sobre turismo, trabajo y clase en la primera sessió del club de lectura “Desmuntant desigualtats”. A través de quatre lectures contemporànies, les veïnes “s’apropen a històries marcades per desigualtats socioeconòmiques, la Llei d’estrangeria o el patriarcat, però que alhora porten a entendre reivindicacions promogudes des de l’esperança i l’empatia”.]
Joves, nens, gent gran, nouvinguts… La biblioteca és realment aquest lloc on tothom es troba?
La sala infantil és on hi ha més barreja. A la gent que acaba d’arribar li costa trobar el seu lloc al barri. El que ens passa molt a la biblioteca és que és el primer lloc on van, a fer-se el carnet. Gent d’altres països que acaba d’arribar…
“A la biblioteca, hem de poder oferir lectures que ajudin a oblidar els problemes quotidians i a passar-ho bé”
Això és bonic. És quasi com que el carnet de la biblioteca és la seva clau per començar a obrir la portes de la ciutat. Aquest sí que és un “benvingut a Barcelona” de veritat…
Jo fa poc vaig fer el carnet a un noi que feia molt poc que acabava d’arribar, i va rebre el carnet emocionat: no li calia cap tràmit per fer-lo, ni demanar cita prèvia. Des de fa dos anys fem préstec d’ordinadors portàtils. I primer ens plantejàvem si funcionaria o no, però ha tingut molt d’èxit. Primer dubtàvem si hi hauria gent que necessitaria portàtils i sí, hi ha gent, i més de la que ens pensem. Famílies, gent jove… Hi ha realitats molt dures. Jo ho dic molts cops quan es queixen que les famílies no ajuden els nens a fer els deures. Hauríem de veure quines són les situacions de casa. Hi ha famílies que tenen un nivell d’exigència molt alt envers els fills perquè no volen que els seus fills es trobin en les situacions que ells han viscut.
Volen un futur millor, és clar.
Sí. Per això el treball comunitari és tan important. I la gent és molt agraïda també. Els nois aquests que venien al principi i la liaven ara et venen a demanar ajuda per fer el currículum. L’altre dia vaig anar a veure un dels nois, que ha obert un forn de pastes marroquines, i no parava de fer-me abraçades. O l’Adela, que és aquesta senyora que viu aquí al davant i sap que, si necessita alguna cosa, baixa a la biblioteca i ens ho demana. Aquestes petites coses, tan difícils de mesurar en els sempre quantificables indicadors, fan que tot tingui sentit i t’adones de per què obrim les biblioteques cada dia. La biblioteca és l’espai més democràtic que tenim, i cal defensar-lo, sobretot en els temps que vivim.
