Jordi Costa “La cultura ha de sortir de mare”

Ets cap d’Exposicions del CCCB des de finals del 2019… Quan vens fins aquí des de casa teva, tens la sensació que esteu integrats en la vida del barri del Raval de Barcelona?

Bé, jo hi vinc caminant des de casa i el que veig bàsicament cada matí és un barri que s’està despertant. Però la manera d’avaluar si una institució cultural com la nostra s’ha integrat al barri és més complexa que això. S’hauria de saber si hi ha una certa permeabilitat entre els públics, la gent del barri i les activitats que fem.

I aquesta permeabilitat existeix?

Em vaig incorporar més o menys en el mateix moment que va començar la seva feina un departament de mediació del CCCB que es preocupa molt de fer activitats educatives, que manté un diàleg amb els instituts, els joves i els col·lectius culturals més actius del barri. Crec que el CCCB pot presumir d’establir un cert diàleg amb el barri. També hem de dir que veiem les persones que venen, i això no exclou que pugui haver-hi persones o moltes identitats del barri que no se sentin atretes per la nostra programació. Així que el repte és no conformar-se amb el que assolim. És fàcil pensar que hi ha una fractura entre les institucions com la Blanquerna, o el MACBA, o nosaltres, i un barri molt complex on hi ha comunitats diverses. O que som dos universos que no es miren l’un a l’altre. Però nosaltres sí que intentem mirar.

Heu de gestionar una mena de pecat original: el procés de reforma del Barri Xino va incloure un sacseig urbanístic que ha deixat cicatrius…

He de dir que l’etapa de transformació radical de la ciutat en el marc dels Jocs Olímpics va coincidir amb la meva marxa a Madrid. Les friccions que es van produir, no les vaig viure en primera persona, però les he pogut valorar una mica en retrospectiva.

“M’agradaria aconseguir que al CCCB vinguessin persones que mai no hi han vingut”

Parlaves de la política de mediació per acostar l’equipament al barri. Quina sensació tens de la resposta del barri quan no hi ha aquesta mediació activa, quan el públic s’hi ha d’acostar espontàniament?

Depèn de les activitats concretes de les quals parléssim. Ara tenim l’exposició “Constel·lació gràfica“, amb la qual estem fent informes de públic de manera molt constant, i s’ha percebut que la majoria dels visitants tenen menys de 18 anys i no havien visitat mai el CCCB. Aquest sector de públic no prové solament del Raval, sinó de barris molt diversos, i fins i tot de fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. Una de les coses que m’agradarien més és aconseguir programar unes exposicions que cridessin l’atenció a un tipus de públic que no ha vingut mai al CCCB o que ha deixat de fer-ho perquè ha deixat de sentir-se motivat.

I això com es faria?

No crec que hi hagi fórmules màgiques. Suposo que s’ha de trobar un equilibri entre ser respectuós amb la història prèvia del centre, amb les seves línies de programació, i alhora fer tot el possible per forçar-les i ampliar-les perquè no es converteixin en cotilles i limitacions.

Quines coses voleu explicar aquest any al CCCB i per què?

Hi ha una programació de debats molt potent; hi ha la programació audiovisual d’Xcèntric, que sempre té molt interès; hi ha els festivals cinematogràfics, que són referencials per al públic cinèfil… Pel que fa a la programació d’exposicions, que és la meva àrea, hem començat amb l’exposició de què parlava abans, “Constel·lació gràfica”, que posa el focus en nou creadores de còmic d’avantguarda. Totes elles tenen molt poca obra publicada en l’àmbit professional, perquè provenen del món de l’autoedició, però són en un moment d’enlairament: les estan traduint a altres idiomes i algunes d’elles estan publicant obres molt ambicioses. És el cas de María Medem, que acaba de publicar Por culpa de una flor.

I què vindrà després?

Després acollirem una exposició realment complicada: “Sade: la llibertat o el mal“. Hi plantejarem on podem detectar el seu llegat en el món contemporani, sigui en l’àmbit social, polític o cultural. Hi recordarem la fascinació que les avantguardes i la filosofia han sentit per la seva figura. I ho farem en un moment en què es debat molt sobre la llibertat d’expressió i en què la violència sexual i la violència política són constantment damunt la taula. L’exposició no glorifica ni condemna la seva figura, sinó que la posa damunt la taula com un gran problema cultural. Va ser una persona que va imaginar tots els extrems als quals podia arribar una llibertat de l’individu que té extrems foscos quan és absolutament incondicional. I tancarem l’any amb una exposició sobre la intel·ligència artificial. El somni de la ciència-ficció de fa dècades era que la humanitat es pogués dedicar a l’oci aprofitant que els robots farien la feina pesada, però ara la pregunta té unes altres connotacions: que les màquines ens deixin sense feina.

“El periodisme cultural s’ha convertit en un treball de supervivència. Tot i això, hi ha un bon relleu generacional”

Feia molts anys que estaves en actiu escrivint llibres, col·laborant en publicacions periòdiques. El món del periodisme cultural és molt precari. Com veus el periodisme cultural català?

Com que porto actiu en el periodisme cultural des dels anys vuitanta, he viscut una mica de tot. Hi ha hagut moments d’una certa bonança i també he experimentat totes les crisis: la crisi general del 2008, la sectorial de la premsa en paper… El periodisme cultural s’ha convertit en un treball de supervivència, però hi ha gent que treballa de manera excel·lent, tot i les males condicions. I veig molt bons relleus generacionals. En l’àmbit de la crítica cinematogràfica, llegeixo gent jove que fa un model de crítica complex i ambiciós, però que ha de treballar d’una manera purament vocacional o amb molt poc retorn. Podríem estar llegint molt bones revistes culturals si hi hagués mercat perquè una capçalera pagués els seus col·laboradors i es pogués mantenir en el temps.

Ens hem acostumat a accedir als continguts sense pagar per aquests continguts, o fent-ho excepcionalment, i això complica les coses. Es pot fer alguna cosa des de les institucions públiques per contribuir a preservar una mica aquest ecosistema tan fràgil de la crítica cultural, del periodisme cultural?

Es poden fer petits gestos, però no pots salvar tota la professió. Al CCCB ens agrada envoltar-nos de nous col·laboradors i de noves veus. En el marc d’un projecte expositiu, tens oportunitats per encarregar coses, però són coses petites. El nostre pressupost no és minso, no és dels més ajustats de les institucions culturals de la ciutat, però hem de fer equilibris. Només hi podem aportar un cert aire.

“A mi Quim Monzó em descobria moltes coses, fins que va anar convertint-se en un iaio que el que fa és rondinar”

I què diries a la gent jove que es dedica a aquest àmbit i que veu un panorama de no future, citant el punk?

De manera egoista, com que llegir m’agrada tant, demanaria als joves que perseveressin. Però no sé quina solució poden trobar per a la subsistència econòmica. Alguns companys han trobat maneres alternatives, agrupant-se per formar mitjans petits. No tinc paraules gaire esperançadores a dir, però defenso que té sentit continuar. I que també es poden trobar espais intermedis. Conec companys que dediquen una part de la seva jornada al clickbait, perquè és el que els dona menjar, i després poden dedicar-se a una altra part de la professió que és més interessant.

Assumeixes un panorama en què treballar la cultura implica uns quants sacrificis. Què és això de la cultura, perquè valgui tant la pena esforçar-se per ella?

Doncs és el conjunt de sensibilitats i creacions i reflexions que ens permeten problematitzar i alhora trobar maneres millors de ser en aquest món. Qüestionar-nos qui som, per a què servim… La cultura serveix per a moltes coses, és moltes coses. Jo ja fa anys que no crec en la distinció entre alta i baixa cultura. I em costa demonitzar qualsevol cosa, a diferència d’altres companys de generació que s’estiren els cabells amb el reggaeton o el trap. Jo tinc fe. Sembla que la meva generació ha començat a llegir la història com una mena de decadència permanent. Diem que ja no es fa música com abans, ni cinema com abans, i que Rosalía és el dimoni…

Es pateix una quimmonzonització, per dir-ho d’alguna manera…

Sí, a mi Quim Monzó em descobria moltes coses, fins que va anar convertint-se en un iaio que el que fa és rondinar. Jo crec que totes les generacions que venen descobreixen les seves maneres pròpies de subvertir, de divertir-se i de trobar sentit al poc sentit que pot tenir aquest pas nostre pel món. I ho veig en els meus fills, que van trobant els seus referents i les coses que els motiven. Sovint les localitzen fora de les modes. No crec que tot el jovent escolti, llegeixi o vegi sempre el mateix.

I quin paper ha de reservar el CCCB a la cultura generada a Catalunya?

Sona de modern dels anys vuitanta, però jo tinc un sentit cosmopolita de la cultura. No crec que hagi de basar-se a fer compartiments estancs. Tampoc oblido que duem la paraula “Barcelona” en el nom de la institució. I considero fonamental que tinguem els radars i les orelles posades en el nostre entorn proper, que hi donem veu i visibilitat. Pel camí, sorgeixen algunes qüestions. Si parlem de la cultura de Barcelona, de què parlem? La cultura de Barcelona és la cultura catalana, i és la cultura xarnega i és la cultura dels pakistanesos o dels filipins que són aquí. És una cultura que es defineix en el mestissatge, com la rumba. Crec que hem d’intentar no deixar-nos condicionar pels estímuls conjunturals, per si ara toca fer multiculturalisme o ara toca fer una mica de nacionalisme. Crec que la cultura ha de ser entesa en tota la seva heterogeneïtat.

I en aquesta barreja de prioritats, on situes el català?

És l’idioma vehicular del centre. Tot el que fem, ho fem en català com a primera llengua. I ho fem també en castellà i en anglès. La presència de la llengua catalana és absolutament central. I també la de la cultura catalana. Entenem com a cultura catalana la figura de Francesc Tosquelles, que va fer carrera a França? Amb ell, calia fer una tasca de visibilització. De cara al futur, estem preparant una exposició sobre Mercè Rodoreda. No és algú que necessiti ser reivindicat, però sí que podem oferir una nova aproximació que la lligui amb la descendència artística que ha tingut i que no solament és literària. Farem dialogar les pel·lícules que s’estan fent i la literatura que s’està fent amb la seva obra. I el català no és al davant del discurs de “Constel·lació gràfica”, però hi ha molta creativitat catalana en aquesta exposició.

“El gust cultural socialdemòcrata sembla obert i progressista, però reacciona quan creu que algú surt de mare”

Vas escriure no fa gaire que el gust socialdemòcrata va matar la contracultura a Barcelona. A què et referies?

El gust socialdemòcrata pot adoptar diverses formes i diversos noms. En Guillem Martínez parlava fa anys de “cultura de la transició” com un model cultural no problemàtic, que intenta fer creu i ratlla d’un passat dictatorial que sí que era problemàtic. En el cas de la literatura, podem llegir una certa literatura escrita amb correcció, amb un component sentimental molt evident, que sembla que afronti qüestions doloroses del passat sense entrar-hi a fons. Aquest gust, marcat per la moderació i per la preferència per l’obra no conflictiva, hi és molt present.

Ens en pots posar un exemple?

Tot el que passa al voltant de Cristina Morales em sembla molt il·lustratiu de la violència que pot generar una obra que no té ni un àtom de socialdemòcrata en un entorn on aquest gust encara predomina. Quan Lectura fácil va guanyar el Premi Nacional de Narrativa, es va veure ràpidament que això produïa friccions. Ella va declarar que preferia una Barcelona amb foc en lloc de botigues i cafeteries obertes, i algú [la ministra de Cultura en funcions, Isabel Celaá] li va donar un toc d’atenció. Morales no ha publicat una novel·la des d’aleshores, però s’ha fet una adaptació teatral i una sèrie televisiva sobre Lectura fácil. I la sèrie, que ella mateixa va criticar, és molt curiosa perquè s’inventa el personatge d’una assistenta social que, entre cometes, és bona. Aquí veus el que el gust socialdemòcrata pot pensar d’una novel·la com la seva: que no es pot oferir al públic de Movistar tal com és, sinó que es necessita incrustar-hi una figura que representi la moderació.

I quina diferència establiries entre el gust socialdemòcrata i la ideologia burgesa de tota la vida, la que analitzaven Karl Marx o Roland Barthes? Que incorpora una escenificació de progressisme, quan la ideologia burgesa és reconegudament conservadora?

Sí. A parer meu, el gust socialdemòcrata s’identifica com a obert i progressista, però reacciona quan considera que algú ha sortit de mare. Però potser hauríem de plantejar-nos quin sentit té la cultura si no és sortir de mare i posar en evidència quins són els límits…

“Et pot agradar o commoure l’obra d’un autor que és feixista? Doncs potser sí”

Hi ha molts discursos que reivindiquen una creació artística sense política. Et pots trobar aquesta reivindicació en alguns cercles del que s’ha denominat alta cultura, que malden contra la “correcció política”, o també entre molts fans de base de Star Wars i altres icones de la cultura pop.

Sí, s’utilitzen algunes expressions recurrents amb les quals no hi estic d’acord. Aquesta pel·lícula ja no es podria fer ara, i aquestes coses… Si ara fas un acudit homòfob, trobaràs reaccions perquè hi ha una comunitat que té una veu i canals per expressar-la. Està bé que hi hagi una resposta; no crec que visquem sota una dictadura del que és políticament correcte. Desafortunadament, és l’extrema dreta qui fa bandera de la incorrecció política. El que és “incorrecte” és detectar inconsistències, hipocresies i límits per posar-los en una certa evidència. L’extrema dreta no defensaria una veritable incorrecció política, perquè faria emergir les seves pròpies contradiccions.

Es diagnostica una mena d’hegemonia asfixiant del progressisme i un desig de retorn a una creació cultural suposadament sense ideologia, prepolítica, que no sé quan deu haver existit…

Jo crec que absolutament tot és polític i que no hi ha res de més polític que definir-se com algú apolític. En tota creació hi ha el rastre de vivències, d’experiències, d’ideologies, de contextos socials i contextos polítics. No crec que en un món on la ficció viu en uns llimbs d’innocència, però que tu detectis una ideologia en una obra no t’ha de portar a fer que aquesta obra t’agradi o no t’agradi per aquest motiu. Et pot agradar o commoure l’obra d’un autor que és feixista? Doncs potser sí. A mi m’interessa molt un director de cinema, Ulrich Seidl, que em sembla molt problemàtic. En els moments finals de les seves dues últimes pel·lícules, Rimini i Sparta, aconsegueix que et commoguis amb un personatge que saps que és un nazi. L’art i la ficció et poden dur a llocs on tu no aniries, i em sembla interessant que aquests llocs no siguin còmodes.

I, si tot és polític, el CCCB és una entitat política?

Sí. És una entitat política que no respon a un programa tancat, però que intenta partir de gestos polítics en cadascuna de les seves activitats.

I aquí potser hem de fer pedagogia i recordar que una cosa és la política, que és a tot arreu, i una altra cosa és la política partidista, la competició electoral entre sigles…

Exacte, no estem al servei de cap discurs de partit, però prendre determinades decisions, fins i tot en l’àmbit dels comissaris d’exposicions, és polític. Si tu fas un projecte que implica cultures no occidentals, la mirada ja no pot ser colonial, ja no pot ser del turista que es mira l’exotisme, sinó que l’alteritat que estàs mirant ha de ser un agent actiu i ha de participar en allò que fas. I aquesta decisió és política, però no és de cap partit polític.