Laia Mauri “La pornografia ‘mainstream’ ha estat part de la nostra educació sexual”

Quan t’adones per primera vegada del poder polític que té el cos?

En vaig ser conscient com a tal a l’adolescència, perquè és quan eclosiona la meva sexualitat, quan començo a enrotllar-me amb tios als 13 o 14 anys, alhora que començo a tenir contacte amb les teories feministes: allà tot s’entrelliga i és un còctel Molotov a tot el que em podia arribar a imaginar. No sé si tenia les eines per desgranar tota la complexitat que implicava. Hi havia moments que tenia la sensació que tenia el toro per les banyes perquè vaig descobrir que amb la meva sexualitat podia tenir efecte en els homes, que a la vegada en la resta dels aspectes de la meva vida no m’escoltaven, i alhora això generava rebuig social.

Quin és aquest poder sobre els homes del qual parles?

És la sensació que tu, amb el teu cos, pel fet de ser objecte de desig, pots arribar a provocar en l’altre una sèrie de vulnerabilitats, fins i tot manipular-lo: en el desig ens despullem tots una mica. Com que aquesta persona, quan em desitja, perd una certa racionalitat, puc utilitzar-ho a favor meu, tenint en compte que no hi ha gaires moments al dia que tingui aquesta escletxa. Hi ha alguna cosa que em permet entrar en un joc diferent. 

La nostra generació ha consumit molts productes audiovisuals sobre la descoberta de la sexualitat i del propi cos. Per exemple, a la pel·lícula Mean Girls, la protagonista, interpretada per Lindsay Lohan, descobreix que les seves companyes tenen complexos amb el seu cos. Aquestes referències han alimentat un relat de competitivitat del cos entre les dones en un espai que havia de ser segur?

Moltíssim. Les noies de finals dels noranta i principis dels dos mil tenim una relació molt complicada amb el nostre cos perquè tots els referents culturals mainstream eren molt bèsties. De manera explícita, com l’escena de Mean Girls en què enumeren defectes corporals davant d’un mirall, però també implícita: les dones a qui ens volíem assemblar tenien uns cossos inassolibles, d’una primesa extrema. Com a nena no entenies res. Això va alimentar la competitivitat i s’hi va sumar que, també als anys dos mil, hi havia una idea de fals empoderament, hiperindividualista, d’alliberament de les dones en clau neoliberal, que encara estimula més la competitivitat perquè té un factor molt capitalista. 

“En ser objecte de desig, pots arribar a provocar en l’altre una sèrie de vulnerabilitats, fins i tot manipular-lo”

Hem pensat molt sobre nosaltres mateixes. Ho exposava aquests dies la comunicadora Juliana Canet en un vídeo fent referència a Jemima Kirke, l’actriu que interpretava la Jessa de Girls, que davant d’una recomanació per a noies joves amb complexos ella responia que estaven pensant massa. 

Hi ha una hipertròfia del jo, de magnificar-lo; tot passa per l’ego. Això ha estat interessant perquè hem fet molta introspectiva i hem analitzat les coses que ens passen, però després ha d’haver-hi una segona fase del dubte col·lectivitzat, de posar en comú, perquè res del que pugui dir jo és nou: algú altre ho ha dit o pensat abans. 

Pensar massa ens ha fet moralitzadores?

La introspecció està bé, però és limitant; ha d’haver-hi una fase de col·lectivitzar perquè, si no, es queda en l’àmbit de la moral. La moral porta a la culpa, i la culpa és paralitzadora. Quan fas introspecció i tens dubtes, quan els comparteixes, és un motor de canvi. Quedar-se en la introspecció és molt de llepar-se les ferides i mirar-se el melic, i això es passa amb el bany d’humilitat que implica formar part d’un projecte col·lectiu. La societat catalana té una tendència especial a això. 

Parlàvem de Mean Girls, però en el camp de la sexualitat, quines referències hem tingut?

La pornografia mainstream clarament ha estat part de la nostra educació sexual i de la nostra creació d’imaginaris, però també comèdies romàntiques que tracten la sexualitat de maneres molt concretes i la hipersexualització dins del pop, que era una cosa molt individualista. 

Sobre la pornografia i els adolescents, la societat catalana es va escandalitzar amb el documental “Generació porno”, emès a TV3. És tan diferent el que explica el documental del que vam viure nosaltres?

Per una banda, assenyalar una generació concreta com si fos una cosa que no passa des de fa molt de temps és estigmatitzador. El meu avi anava a veure revistes porno; no és un fenomen concret d’una generació. I posar el focus en les pràctiques és trampós i tan útil per al sistema! S’estan estigmatitzant col·lectius. Si tens un home de palla, que són aquestes pràctiques sexuals, allà es focalitza tot i no arribes a reflexionar amb profunditat sobre què està passant realment. L’educació sexual enfocada als adolescents incomoda molt el món dels adults perquè ens posa un mirall; t’està dient: “El meu desig està anant cap aquí”; t’incomoda veure-t’hi reflectit perquè tu no has analitzat per què desitges una cosa o una altra. Em sembla interessant perquè els adolescents ho fan de manera molt escandalosa i no tens altra opció que assumir-ho. 

“Necessites tenir un lloc en el món i també en el sexe”

Amb sexualitat es parla molt d’influències negatives; n’hi ha alguna de positiva que et servís a tu d’adolescent?

Jo vaig tenir molta sort perquè la meva mare és infermera de la sanitat pública i està als programes de “Salut i escola”, fa xerrades a les escoles sobre sexualitat. A casa meva se n’ha parlat sempre molt obertament, i jo tenia com a referència llibres d’anatomia. Això em va permetre desmitificar el sexe, no donar-hi aquesta transcendència social que s’hi acostuma a donar. La nuesa, que algú em vegi el cony, té menys transcendència perquè no té per a mi un valor místic, i això em va servir per atrevir-me a experimentar molt més, exposant-me a violències també, és clar. És com els nens que estan sobreprotegits, que no es fan mai mal, o els que es pelen els genolls.

I en el camp cultural? El grup de música infantil Macedònia, per exemple, canta a “Super fashion” sobre una nena que té un nòvio i una nòvia: quines declaracions per ser l’any 2003!

Macedònia és escola revolucionària d’aquest país; allò era contrahegemonia cultural molt ben feta. Les nenes de la nostra generació teníem un referent molt xulo: eren ties que estèticament jugaven uns altres codis. 

En general, però, la nostra generació vivia la sexualitat amb altres connotacions: judici, culpa i fins i tot una dissonància entre la teoria i la pràctica sexual. Com ens podem alliberar d’aquestes sensacions?

Reivindicant l’experimentació, el joc i el dubte, a risc d’exposar-te, igual que ho fem amb altres aspectes de la vida. La moralització i la moral judeocristiana heretada provoquen que no ens atrevim amb la sexualitat. I també parlar-ne, escoltar perspectives que ens poden no agradar, trobar-te en la postura d’haver de justificar-te perquè et permet ubicar les coses. La sexualitat no és un camp innocu; té l’element d’ubicar-se en relacions interpersonals que sempre poden tenir conflictes mal resolts. És un equilibri que has d’anar trobant constantment. Al final, necessites tenir un lloc en el món, també en el sexe. Per trobar-lo, a vegades has de passar per espais que són simplement de supervivència i no són el teu espai desitjat. 

Mentre les esquerres ens analitzem i jutgem, hi ha una onada reaccionària que ataca els drets sexuals i reproductius i les dones. Les tradwives són una de les expressions més visibles en l’actualitat, sobretot a les xarxes socials. Qui són i d’on ve aquest fenomen?

Les tradwives neixen de la dreta alternativa nord-americana; és l’altra cara de la moneda del moviment incel. Neix com a contraposició de la idea i promesa, també pròpia del sistema neoliberal, que a partir de l’alliberament individual, tant sexual com laboral, trobaríem la llibertat i la igualtat. I aquesta promesa es veu frustrada perquè clarament el sistema no ha canviat i, encara que nosaltres podem viure més lliurement, alhora ens trobem una sèrie d’elements materials, estructurals i simbòlics que ens ho fan difícil. Com a alternativa fàcil i recepta màgica, ens diuen de tornar als rols tradicionals perquè vivíem més tranquil·les.

“El relat de les ‘tradwives’ s’ha escolat en coses molt subtils del nostre dia a dia”

A canvi, rebem tranquil·litat?

És una promesa per no estar lluitant tota l’estona, i que en el fons totes acabem desitjant en algun moment del dia. En el cas de les tradwives, és molt exagerat, perquè estan en una granja criant fills i fent receptes, però el seu relat s’ha escolat en coses molt subtils del nostre dia a dia perquè apel·la a una emocionalitat present en totes nosaltres. No lluitem només per l’alliberament, sinó perquè somiem que l’alliberament ens portarà a estar tranquil·les en un lloc que considerem casa. Però nosaltres ens trobem amb una inestabilitat residencial de l’hòstia, i la cuina que tenim és una merda. És clar, a mi també m’agradaria passar tot un matí fent cinnamon rolls! [Riu.]

Però quina alternativa desitjable tenim a aquesta vida tranquil·la?

El neoliberalisme té molta capacitat de generar desitjos que estan dins del mateix sistema, i ens costa molt imaginar i desitjar coses que no passin pel mateix sistema, com evidencia aquesta idea que diu que ens podem imaginar la fi del món però no la fi del capitalisme. També les ficcions les englobem aquí: no ens imaginem un altre tipus de tranquil·litat o de llar que no sigui dins del sistema. És perillós perquè arriba en un moment de desgast físic, mental, polític, i dels moviments socials… La nostàlgia és tan fàcil de digerir!

Està quallant aquest discurs?

Moltíssim! És una promesa fàcil sense anar a l’arrel del problema. Com pots viure millor en aquest sistema sense canviar-lo? Com viuràs més tranquil·la? O com tindràs més diners? Jo mateixa em trobo mirant reels a Instagram en què em fa molta gràcia una dona amb el seu fill i, de sobte, és una dona mormona que està predicant. O gent més subtil com la Marian Rojas, que és el pòdcast més escoltat i és de l’Opus. La idea que predica sota la idea del cortisol en realitat t’està predicant això, que, com que hem alterat l’ordre natural de les coses, i això genera estrès, la solució és tornar al lloc on érem. Hem explicat molt quin és el món que no volíem (de manera legítima, perquè ho havíem d’explicar), però molt poc quin món volem. No tenim un projecte molt clar a oferir. En el feminisme a vegades sabem què no volem, però a vegades necessitem alguna cosa aspiracional, algun objectiu per continuar defensant això. 

Pol Guasch deia que som en un moment en què els camins del nostre entorn tiren per bandes molt diferents: em compro un pis o visc de manera alternativa, però que a vegades la resposta és no haver d’escollir.

Semblen camins irreconciliables i no ho han de ser pas. Qüestionar les estructures que ho medien no vol dir qüestionar un tipus de vida. Jo puc voler tenir fills i, tot i així, decidir continuar militant; hi ha hagut moltes altres dones abans que ho han fet. Fa molts anys que existeix la figura de la tieta soltera o de la mare que participa políticament; en tenim moltes referències, però tot ens porta a pensar que has de triar un camí i cap altre. I això, altra vegada, et nega la capacitat del dubte, d’anar-te qüestionant al llarg de la vida. És molt essencialista, com si ser mare volgués dir ser mare i prou i no poder ser res més, o que no ser mare impliqués que no et pots fer càrrec de criatures o que no pots tenir una comunitat al teu voltant. 

“Hi ha una pulsió molt gran cap al retorn de la família nuclear com a únic espai on estar tranquil·la”

La nostra generació va sentir parlar de la tribu per primera vegada quan, l’any 2016, la política Anna Gabriel en va parlar en una entrevista a Catalunya Ràdio, amb referències prèvies com les de Carolina del Olmo. Com ha envellit aquell concepte que va ser tan revolucionari?

Allò encara hi és. En aquell moment, jo ho recordo com una alenada d’aire molt bèstia, de posar paraules a una cosa que ens vagava pels caps. Recordo parlar-ne amb ma mare perquè sempre li ha agradat molt el concepte de tribu, suposo que és perquè la vocació de la sanitat comunitària ja tracta de vetllar per la comunitat. Em deia que era la primera vegada que sentia un representant polític parlant de conceptes que li ressonaven. Crec que ara som en un moment en què ja no és trencador dir això, hem quedat estancades en el debat. Aquesta conversa no para de sonar en molts llocs, cada vegada més mainstream, però es queda aquí i poc en l’experiència pràctica. Potser perquè a vegades la pràctica no és tan allunyada de la realitat ni tan èpic explicar-ho; potser no és tan diferent conèixer les veïnes del teu bloc i cuidar-los la criatura. Són estructures comunitàries que s’han estat donant, però que han passat desapercebudes, també perquè eren recursos de gent pobra i, per tant, no tenien aquesta llum del focus cultural i públic. 

Ens encaminem cap a la tribu o cap a un model de família nuclear?

Hi ha una pulsió molt gran cap al retorn de la família nuclear com a únic espai on estar tranquil·la. Tots els productes culturals que consumim representen això; els altres models s’han caricaturitzat molt. Tinc la sensació que en aquest aspecte també vivim una ofensiva reaccionària perquè és la manera de naturalitzar aquest aïllament a què ens condemna el sistema neoliberal. Si hi ha gentrificació, no coneixes els teus veïns i els lloguers són de temporada, es trenquen els vincles. La manera que no et queixis és dir que l’important és la família. 

La sexualitat, els models familiars, el cansament… Tot això ho vivim amb el cos, que tu dius en el llibre que és un camp de batalla. Penso en moltes mares i dones grans que, malauradament, no arribaran mai a reconciliar-se o estar a gust amb el seu cos. La nostra generació ho aconseguirà?

Vull pensar que sí. Cada vegada tenim més eines per fer les paus amb els nostres cossos. L’ofensiva és molt bèstia, jo he bloquejat etiquetes de “wellness” i “healthy” de les meves xarxes socials. Però tenim moltes més eines per combatre-les, i els espais col·lectius i la irrupció del feminisme quan érem més petites ens han ensenyat que, quan ho compartim, ho vivim de manera més tranquil·la. Tenim algunes pistes de cap a on tirar; ha de ser possible perquè estem condemnades per a tota la vida a aquest cos; no en queda cap altra!