23/07/2024 | 06:00
Has nascut i crescut a Tarragona. Com recordes la infància allà?
Tinc pocs records de la meva infantesa. Recordo molt el desig que passés alguna cosa més, pensar que hi havia d’haver alguna cosa més. Tinc un germà gran i una germana petita i recordo moments molt bonics amb la meva família, de créixer junts, d’un amic de la infantesa amb qui passava hores i hores… Sentia que formava part d’un món molt petit i tancat, que tenia grans moments de felicitat, però sentia que no era suficient.
Pensaves en què faries de gran?
No, sentia que era un personatge en un videojoc amb poques pantalles. No pensava en què seria de gran, no tenia grans desitjos, no pensava en la fugida com una possibilitat, però tenia una sensació de tancament.
Què hi ha de Tarragona en tu?
Tinc una relació molt ambivalent amb els meus orígens i amb Tarragona. Durant molts anys he dit que no em sentia de Tarragona, sinó d’un carrer sense sortida, que és on vaig néixer i créixer. Des que vaig marxar-ne per venir a Barcelona a estudiar amb 17 anys, totes les vegades que hi he tornat m’he dit a mi mateix que no estava visitant Tarragona, sinó aquest carrer, aquell videojoc amb tan poques pantalles. Hi tinc una relació estranya perquè n’he volgut fugir activament. A poc a poc hi estic tornant, però amb la pregunta tràgica de “què se’n farà d’aquest lloc quan no hi sigui la gent que estimo?”. Pensar la resposta m’aterreix una mica. S’hi ajunta la sensació de deute que socialment es projecta sobre la gent que té visibilitat respecte als orígens, com si Tarragona m’hagués donat alguna cosa i jo li degués alguna cosa.
De nen eres del centre o dels marges del pati?
De racons. La meva geografia i els meus mapes sentimentals dels llocs han estat des d’una cantonada, i penso que això m’ha portat anys després a escriure. He estat una persona que ha observat molt, he estat poc vist, i qui em mirava no eren les persones que jo volia que em miressin. Potser em miraven els professors perquè treia bones notes o la gent gran perquè m’hi entenia. He ocupat més aviat les cantonades, no només al pati.
“Amb una carta de perdó a la meva mare vaig descobrir el poder transformador de les paraules”
Quan et van començar a interessar les lletres?
Hi ha diverses explicacions mítiques sobre la meva arribada a l’escriptura, i totes tenen una mica de certesa. Una té a veure amb la mirada arraconada i la perspectiva ampla que et dona estar en un racó, i una altra, amb el fet que m’anaven malament moltes coses que se suposava que un nen havia de fer bé, com jugar a futbol o a bàsquet o ser sociable amb els altres nois. Escriure i jugar amb les paraules em divertia. També hi ha el dia que escric un poema en què demano perdó a la meva mare després d’haver-ho intentat tot. Vaig descobrir que amb aquelles paraules que havia col·locat de manera particular podia aconseguir el perdó, que amb les paraules es poden fer coses. Se’m revela un poder que no calculava ni buscava, com el nen que descobreix el foc: la possibilitat de modificar la realitat amb una cosa molt senzilla. I es desperta el desig d’explorar-la.
Descobreixes també la manipulació.
Descobreixo la maldat, la manipulació, el perdó, el plagi… I descobreixo el poder transformador de les paraules.
I amb aquest poder marxes a estudiar a Barcelona.
Acabo el batxillerat a Tarragona conscient que he de marxar d’allà. Decideixo estudiar Estudis Literaris perquè no sé què fer que no sigui això, no perquè cregui que és el camí que he de prendre. És un camí que faig sense gaire convenciment però sense gaires dubtes.
Com van ser els anys d’universitat?
Van ser bastant gloriosos: en recordo molta implicació política, moviment assembleari i sindical. Estàvem fotuts en totes les batalles; era bastant emocionant. El descobriment de la literatura des d’una perspectiva profunda i complexa va arribar de bracet de la implicació política que vaig tenir durant els anys d’universitari. Era una obertura d’imaginaris que tenia a veure amb la vida, una manera de descobrir que la literatura i la vida no eren coses tan separades. Aquí vaig veure que era un encert el que havia escollit.
A quines lluites polítiques et refereixes?
Eren les assemblees de facultat, la mobilització contra el 3+2, la mobilització de l’estudiantat per fer possible el referèndum… Eren anys d’efervescència i de molta il·lusió; sentíem que podíem construir coses, però no érem gens ingenus; no crec que fos perquè érem joves. Ara continuo sent jove i no tinc la mateixa sensació. Hi havia molts horitzons que estaven per definir i sentíem que érem agents importants per definir-los.
“El que m’interessa del límit és especular quina veritat es traspua en moments que no són els més fàcils, quotidians o obvis”
L’any 2021 publiques Napalm al cor (Anagrama, 2021) i de seguida saltes a l’esfera mediàtica. Aquell mateix any fas un discurs de Sant Jordi per a l’Ajuntament de Barcelona que es fa viral i on dius que les institucions “ho fagociten tot”. Ho continues pensant?
Jo publico gràcies a una editorial, escric articles gràcies a un diari i parlo a la ràdio gràcies a una emissora, però res del que escric o dic és diferent del que escrivia o deia abans. Té molt a veure amb què esperes tu quan et situes en aquests llocs. Va més enllà de què fas amb la visibilitat o com utilitzes estratègicament els espais que se t’ofereixen. Va de què vols dir i si tens alguna cosa a dir. El mitjà no importa. El que importa és que creguis que allò que dius no pot ser no dit. Què pretens quan se t’ofereix un altaveu: dir el que sempre has pensat o quedar-te allà, transformar la teva vida a través del que allò t’ofereix? Quan dic que la institució ho fagocita tot, ho penso, ho fagocita perquè ens acomodem en les comoditats i els vicis que ens ofereix.
Com tens la certesa que importa el que vols dir?
La pregunta no va en clau d’“el món necessita les meves paraules”, no té a veure amb una qüestió megalòmana o de donar-se importància a un mateix, sinó amb l’honestedat. A mi m’interessa la literatura honesta, les persones que parlen honestament. Considero que és important el que tinc a escriure quan surt d’un lloc honest i genuí, i amb això evoco la citació de la Marina Tsvetàieva que diu “jo no escric ni per mi ni pels altres, sinó per la literatura mateixa”. Pot ser elitista, però té una veritat molt fonda que fa referència a com tu arribes a la literatura o a les paraules. És el desig de dir això: aquest és el termòmetre. Aquí no juguen ni síndromes d’impostor, ni lectures externes ni pressions comercials. El que et porta a l’escriptura és honest? Escrius perquè no podries no escriure-ho?
Com és el teu dia a dia en un ofici com el de l’escriptura?
El meu dia a dia creatiu s’allunya d’un entorn eminentment literari o únicament editorial. Ara mateix es concentra a escriure, però no només la meva obra literària de ficció; també escric el doctorat, articles per al diari, seccions per a la ràdio, encàrrecs que tenen a veure amb la creació… Des del llibret d’una òpera fins a pensar una instal·lació sonora per a un projecte d’arquitectes. Però totes estan molt relacionades amb la literatura i l’escriptura. M’agrada pensar que ser escriptor no és estar tancat al teu propi món, sinó obrir-te constantment als altres.
La teva obra literària, tant a Napalm al cor com a Ofert a les mans, el paradís crema (Anagrama, 2024), aborda el col·lapse. Per què t’interessa aquest concepte?
En els dos llibres em venia al cap la paraula límit. Tenia la sensació que estava explorant constantment els límits que tenen a veure amb les relacions personals, amb l’amor, la família, el món, els recursos naturals… Ha estat d’una manera intuïtiva; alguna cosa de l’escriptura em portava allà. El que m’interessa del límit és poder especular quina veritat es traspua en moments que no són els més fàcils, quotidians o obvis. M’interessa aquesta cosa tan tòpica de dir que una persona revela la seva veritat en moments de crisi. Però no en el sentit de dir que les persones en el fons no són tan bones, sinó en què passa amb l’amor o l’amistat quan la portem al límit. Es poden descobrir moltes coses que no podem veure en una tessitura calmada.
“Conjugar el col·lapse en present és una manera de fer-nos càrrec del dolor”
Al pòdcast en què converses sobre ecoansietat amb Eudald Espluga, compartiu que el teu nou llibre dibuixa un nou imaginari per entendre que el col·lapse no s’esdevindrà com una gran bola caiguda del cel. La teva obra és un exercici de reimaginació dels límits?
Quan situem el límit en un més enllà que no podem atènyer, ens estem allunyant del dolor i del malestar. És un relat d’anestèsia que fa que no prenguem consciència de l’estat crític del nostre present. Conjugar el col·lapse en present és una manera de fer-nos càrrec del dolor. Quan escric, m’agrada allunyar-me de la llum i mirar les ombres. En l’imperatiu d’observar i enfocar allò lluminós no hi ha la veritat que vull capturar. Per mirar l’ombra, he d’articular el límit en present per fer-me càrrec d’un dolor que m’ha travessat sempre i que vull poder entendre, per veure com funciona aquest límit en mi i en el meu entorn. Com està modificant una idea de final que no acabem d’entendre.
Quin paper té la melancolia en l’escriptura d’un món al límit?
El llibre Ofert a les mans, el paradís crema acaba amb una última frase en què la Rita es pregunta qui la recordarà, que fa referència a un famós vers de Safo. És una pregunta de què queda d’ells en el món i és una projecció cap al futur. Tant amb Napalm al cor com amb Paradís, mentre les escrivia, tenia la sensació que estava escrivint llibres sobre l’esperança. Napalm són dos joves que decideixen marxar cap a l’inconegut; Paradís són dos joves que decideixen fer de l’amistat una promesa que els manté vius en un present que els expulsa. Totes dues són una manera de ser conscients del col·lapse que els habita i una resposta a aquesta condemna externa que els diu que no se’n sortiran. Són dos intents d’activar el desig sempre, de no capitular mai en el desig.
Llavors, la “literatura del límit” és la més optimista de les literatures!
Sembla que la utopia i la distopia siguin els dos únics llocs on podem imaginar el futur i que entre aquestes no hi hagi res. O imaginem futurs catastròfics o horitzons ecològics i comunitaris on serem feliços per a sempre més. Les dues alternatives em generen una resignació que desactiva políticament la imaginació. Entre la distopia i la utopia hi ha la possibilitat de parlar del present d’una manera complexa. El futur no és distòpic ni utòpic, però té molt a veure amb com vivim el present. Doncs pensem com l’estem vivint!
És mobilitzadora la teva literatura?
Pensar que la teva literatura és mobilitzadora és pretensiós. M’agradaria que es contaminés alguna cosa d’aquest desig en les persones que llegeixen. Si considerem que això és mobilitzador, doncs sí. Jo soc molt feliç si hi ha alguna cosa del desig dels personatges que es contamina en l’esperit del lector. Si hi ha aquesta transfusió de desig, d’insistència en el desig, ja em sembla molt.
Quan parlem del futur, sembla que vulguem eliminar el dolor, fer tot el possible perquè no hi hagi espai per a la incertesa, relacionar-nos i imaginar el futur sense embrutar-nos les mans.
Això té molt a veure amb el que deia de les distopies i les utopies. Hi va haver un moment que ens vam posar a escriure distopies perquè vam pensar que així activaríem respostes polítiques davant el futur catastròfic que ens ve. Després, uns altres van dir que pensar distopies era desactivador, i vam imaginar utopies que no partien de lectures crítiques del present, sinó d’una manca de consciència sobre els límits materials. Les relacions no són quirúrgiques i el futur tampoc ho serà. Imaginar el futur d’una manera tan purista és un error perquè el futur mai tindrà la forma que nosaltres ens podem imaginar; el temps va més ràpid que la nostra imaginació.
“L’amistat pot ser una resposta a la soledat; no és només un vincle lliure que escollim des del plaer”
Dius que les relacions no són quirúrgiques, que no en podem evitar el dolor, però fa por pensar que podem quedar-nos sols quan les coses vagin malament. L’amistat és una manera de combatre la por de la soledat?
La soledat travessa tots els esdeveniments de la novel·la; tots els personatges tenen sensació de soledat davant d’un present que no acaben de comprendre o fer-se seu. L’amistat és en molts moments una resposta a aquesta soledat, un intent de reunir soledats per sumar una companyia. N’hi ha moltes: la soledat de classe que sent la família de la Rita, que està esgotada de treballar, i que és diferent de la dels pares del Líton, que s’han comprat una casa al poble perquè no saben com omplir el temps. Tampoc és la mateixa soledat que la de les velles que viuen a la Colònia i que veuen que el món que han vist créixer ja no existeix. L’amistat pot ser una resposta a la soledat; no és només un vincle lliure que escollim des del plaer; a vegades és una resposta a la necessitat de no sentir-nos sols. És sentir que en aquest cel immens que no podem controlar hi haurà algú que em donarà la mà.
Aquesta visió et fa sentir esperançat o pessimista amb l’amistat?
Esperançat perquè és tot el que tenim. Quan deia que jo no em sento de Tarragona, sinó del meu carrer, vull dir que soc d’aquella gent. El món, per als personatges, és una excusa per trobar-se amb la gent que els sostindrà. És esperançador perquè, si alguna cosa té sentit en aquesta vida, és estar amb la gent que estimo. És la cosa més trista que tenim, però també la més bonica. Quan perdem una persona que és fonamental, aquest món tan bell i bonic deixa de tenir sentit: a mi em fa pensar que l’important no és el món, sinó les persones amb qui el mirem i vivim.
Quan t’apropes a la trentena, algunes amistats es perden, canvien les prioritats o la visió compartida sobre la vida. Fa poc, una amiga de tota la vida va comprar-se una casa!
Som en un moment vital en què la bifurcació del camí es veu més nítida que mai: o bé escollim el que s’espera de nosaltres, el relat d’èxit, o bé ens mantenim en els desitjos que volem en un món en què aquests desitjos no són possibles. M’atabala molt pensar això. Entre els dos camins, l’escriptura em salva perquè em permet transitar per la zona boscosa, m’ofereix la possibilitat de no acabar d’escollir cap dels dos camins, pel que significa estar constantment pensant històries que et desconnecten de la realitat, estar viatjant i en residències… Però la primera amiga que es compra una casa és el principi del final. Em fascina com som capaços d’escollir vides que no ens satisfan només per encaixar en el relat del que s’esperava de nosaltres. Jo entenc que escollim el camí que s’espera de nosaltres; condemnar això és massa fàcil. L’amiga que s’ha hipotecat està traint l’amistat? Està fent el que sempre li han dit que ha de fer.
A la presentació del llibre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) deies que l’amistat ha servit per “atenuar l’horror de l’heterosexualitat”. A què et referies?
Moltes vegades hem pensat l’amistat com una relació que només ens aporta coses bones, però té un revers perillós i pot ser utilitzada com un vincle que apuntala certes lògiques hegemòniques i relacions de poder. Moltes vegades ens hem ajuntat dones i mariques per parlar de les nostres parelles, en lloc de ser taxatives entre nosaltres i dir a l’altre que ha de sortir d’aquella relació, en aquestes assemblees comunitàries d’amistat hem activat un consol fàcil de continuar insistint en coses que ens fan mal. L’amistat a vegades anestesia dolors que hauríem de combatre.
Però són trobades necessàries?
Socialment aquestes trobades han estat jutjades i perseguides pel safareig i se’ns ha qualificat de banals pel fet de xerrotejar, però aquesta lectura policial oblida que moltes vegades el safareig ha estat l’únic que moltes minories han tingut. I que el safareig ha estat un gran punt de trobada i creació de lligams de solidaritat; és quan moltes d’aquestes persones s’han vist emmirallades i han aconseguit veure que la seva situació no era individual, sinó col·lectiva, i han aconseguit transformar-ho en una lluita.
Col·lapse, amistats que s’acaben… Què t’ajuda a gestionar tot aquest dolor?
Quan escric, no sento dolor. Escriure sobre el dolor o la incertesa no vol dir que hi estigui pensant tota l’estona; vol dir que em travessa. Els discursos que neguen la potència sanadora de l’escriptura em semblen molt tòpics. No vol dir que escrivim per sanar-nos; escrivim per crear art, però aquesta funció estètica pot ordenar.
I què ens pot ajudar com a lectors o com a ciutadans?
L’única manera, encara que sembli òbvia, és col·lectivitzar-ho. Jo només he sigut capaç de travessar dolors molt forts quan els he col·lectivitzat: quan he llegit, quan he dialogat amb escriptors que no em coneixen, quan m’he trobat amb les meves amigues, quan m’he fos en una festa durant hores i m’he deixat anar en una massa que em sostenia, quan m’he mobilitzat i he anat a una manifestació que donava sentit al que estava fent, quan he decidit activament passar temps amb la meva família… El problema és pensar que només hi ha una única manera de col·lectivitzar el dolor.
Alejandro Zambra escriu al llibre Tema libre que per ell té sentit escriure en tant que pertany a un col·lectiu, sigui un país, un equip de futbol o un grup d’amistats. Seria això?
Sí, té molt a veure amb qui m’agafa de la mà sota aquest cel estrellat immens que no puc comprendre. La cantarella que l’escriptura és una tasca solitària mai ha estat així per mi; sempre he compartit la meva escriptura amb el meu entorn i amb els lectors. Quan escric, m’envolto de molts llibres, i l’escriptura del meu llibre és un diàleg total amb tots aquells autors. Sento que, quan escric, afirmo la meva existència al voltant de tantes altres existències que em superen, però que em sostenen i m’acompanyen.
