Lluc Salellas “La gent d’ordre som nosaltres”

El dimecres 15 d’abril passat vas explicar la mort del teu fill Ovidi, que havia de néixer una setmana després. Aquests fets es viuen sovint en silenci, però vosaltres heu decidit compartir-ho. Què ha suposat aquest procés per a tu i per a la teva família?

La mort de l’Ovidi, no pas la seva pèrdua perquè sempre formarà part de la nostra família, ha estat el cop més dur que hem viscut a les nostres vides. I les coses d’aquesta transcendència no es poden quedar ni en el silenci ni en l’oblit. De fet, el primer motiu per explicar-ho va ser perquè la meva companya i jo teníem la necessitat que la gent ho sabés: havíem compartit amb moltíssima gent la il·lusió que arribés el quart germà de la família, i ens semblava natural i sa compartir la tristesa que l’Ovidi havia mort. Malgrat el dolor profund que sents en aquell moment, parlar-ne és un acte reparador.

El dol perinatal és encara avui un tema tabú.

Quan vam decidir fer-ho, sabíem que la meva posició d’alcalde seria un altaveu per a un tema, el dol perinatal, que la nostra societat havia invisibilitzat per qüestions morals durant molts anys. Desenes de persones ens han escrit per agrair-nos el gest de compartir-ho, perquè, fent-ho, s’han sentit més acompanyades en el seu dol perinatal. Fent-ho, elles ens han acompanyat a nosaltres. De forma natural, s’ha generat una xarxa que ens ha ajudat a nosaltres i ha ajudat altres persones que han viscut situacions similars, i això és d’allò més bonic. Que es mori el teu fill a les 38, 39 o 40 setmanes de gestació no és un fet normal, però passa i passarà, i el millor que podem fer és ser-ne conscients i preparar el sistema públic de salut i la societat per acompanyar en el procés de dol que hem de passar les famílies que ens hi trobem.

“Governar genera moltes més contradiccions que ser a l’oposició i també més debats interns que mai a Guanyem”

Després d’unes setmanes, has recobrat la teva activitat política. Ara es compliran dos anys de les eleccions municipals del 2023. Com prova el govern a Lluc Salellas i a Guanyem, després de tants anys a l’oposició?

Governar genera moltes més contradiccions que ser a l’oposició. Hi ha decisions que et trobes ja fetes, i d’altres que, tot i voler-les tirar endavant, no les pots portar tan lluny com voldries per limitacions legals en l’àmbit català o estatal. Això ens genera més debat intern que mai. Ens obliga a disposar de canals de comunicació i d’espais de participació continus dins l’organització, i també a separar clarament el que és el partit del que és el govern. El partit pot anar plantejant propostes i el govern també, tot i que de manera coordinada. És un repte, sí, però també és, sens dubte, el moment més interessant de la petita història de Guanyem Girona.

Ara teniu el poder.

Bé, tenim una petita part del poder: el de poder decidir les polítiques públiques que desenvolupa l’Ajuntament de Girona, arribant a acords amb Esquerra Republicana i Junts, en un tripartit on tenim un pes important. Això és poder, i l’hem d’exercir plenament. Ara bé, cal ser conscients que a la ciutat hi ha molts altres actors que també tenen poder: el poder econòmic, el comunicatiu, l’Administració de la Generalitat, l’Estat o el capital financer global. Hi ha decisions que es prenen a nivells que ens condicionen molt més que el que podem fer des d’un ajuntament.

Formeu part d’un govern plural on també hi ha Junts, un partit amb qui potser hi ha coincidències en la qüestió nacional, però no tant en l’àmbit social. Com es gestiona això?

No és fàcil. Un govern plural requereix molt de debat intern. Però, després de gairebé dos anys, n’estic orgullós, i crec que tots els membres del govern municipal també. No hem tingut cap crisi, i el fet de ser plurals no ha derivat en una dinàmica de discussió pública constant sobre les diferències internes. Això era una de les meves grans preocupacions com a alcalde. Ens obliga a tothom, especialment a qui venim del món assembleari, a treballar amb una gran responsabilitat. Però, al capdavall, l’assemblearisme és això: posar en comú visions diverses i trobar un punt de trobada. A vegades cedeix Guanyem; a vegades, Junts, i en altres moments, Esquerra. Els governs de futur hauran de ser amplis, i això vol dir treballar plegats no només per fer front a l’extrema dreta, sinó també per reinventar-nos.

Parlem ara de Girona. Heu situat com a eix de treball la idea de “repensar la ciutat” i fins i tot heu impulsat unes jornades de pensament amb aquest propòsit. Què cal repensar, exactament?

Com a Ajuntament podem incidir de manera directa en tres grans àmbits. El primer és l’habitatge. Per això hem impulsat la construcció i l’adquisició d’habitatges per incrementar el parc assequible. Volem facilitar que el tercer sector pugui tirar endavant iniciatives com els habitatges cooperatius, que fins ara no existien a Girona. El segon àmbit és el campus sanitari del nou Hospital Josep Trueta. Aquest projecte té tres potes: la millora dels serveis sanitaris, un nou campus universitari modern i agrupat, i una oportunitat de transformació econòmica i laboral basada en sectors de valor afegit amb salaris més dignes. I el tercer element és la transformació urbana. Volem una ciutat més amable, pensada per a la gent gran, per als infants, per a les famílies i per a les persones amb mobilitat reduïda. Això implica més espais per a vianants, més carrils bici, més transport públic i més zones verdes.

“No m’agrada el concepte ‘turismofòbia’. No conec ningú que insulti turistes”

Parlant d’habitatge, un dels grans temes a l’agenda és el dels pisos turístics. A Barcelona, l’alcalde, Jaume Collboni, ha anunciat que no renovarà cap llicència a partir del 2027. Com aborda Girona aquesta qüestió?

Nosaltres vam actuar molt abans. Dos mesos després d’entrar al govern vam impulsar una modificació del planejament urbanístic que limita els pisos turístics a Girona. Avui dia, no es pot concedir cap nova llicència a la zona més tensionada —el Barri Vell i el Mercadal. Això ja està en vigor des de l’estiu del 2023, a diferència de Barcelona, que espera fins al 2027. És cert que la normativa permet un petit marge de creixement en altres barris, però només en casos concrets de rehabilitació i de diversificació d’usos. Quan arribi el moment de revisar les llicències actuals, a partir del 2027, la nostra posició serà clara: defensarem recuperar habitatge per a ús residencial.

Hi ha turismofòbia a Girona?

No m’agrada el concepte turismofòbia. No conec ningú que insulti turistes. El que sí que hi ha és rebuig a les externalitats negatives del turisme: la massificació, la pressió sobre l’habitatge, la pèrdua de comerç tradicional… L’Ajuntament ha de saber gestionar aquest impacte i reequilibrar la balança.

Hi ha qui diu, però, que el tema clau en política municipal és la neteja.

I és cert. A Girona estem fent un canvi profund del model de recollida de residus: passem del sistema de contenidors oberts a un model de contenidors tancats i porta a porta, que afecta un 95% del municipi. És una transformació complexa i, si funciona bé, pot esdevenir un referent. Allà on s’ha implementat, els índexs de reciclatge han millorat molt. Això té dues conseqüències positives: millorem el medi ambient i reduïm el cost del rebut d’escombraries. No tothom ho sap, però reciclar millor implica pagar menys. També estem implementant contenidors tancats amb targeta a les zones amb edificis plurifamiliars. Altres municipis, com Manresa, també ho estan fent. Si aconseguim millorar els resultats i ordenar millor l’espai públic, serà un èxit. I estic convençut que ho aconseguirem. I si acaba malament… doncs ens posarà les coses molt difícils.

Bildu va rebre un càstig molt fort a la província de Guipúscoa arran d’implementar la recollida porta a porta. T’hi jugues la reelecció, amb aquesta aposta?

Sens dubte. És el contacte més quotidià que té la ciutadania amb l’Ajuntament: sortir de casa i trobar-se el carrer net, o no.

“Tenim un problema amb les màfies del narcotràfic. Com a esquerres, no podem mirar cap a una altra banda”

També hi ha la inseguretat. En les darreres setmanes, el barri de la Font de la Pólvora ha tornat a l’agenda per episodis complexos. Un barri que, a més, té una vinculació personal amb tu, ja que el teu pare, Sebastià Salellas, hi va tenir un paper actiu com a regidor.

La Font de la Pólvora és un barri on viuen prop de 3.000 persones, amb una gran diversitat, i certament més aïllat que altres zones de Girona. Jo recordo haver-hi pujat amb el meu pare, quan ell era regidor. Ja llavors, a finals dels anys vuitanta, existia la percepció errònia que era un barri perillós. Sap greu que només se’n parli quan hi ha incidents, quan en realitat hi passen moltes coses positives: projectes educatius, iniciatives culturals i dinàmiques comunitàries que tenen molt valor però poca visibilitat. Per això estem treballant en un pla integral que combini l’acció comunitària, social i urbanística. Un exemple: fa 10 anys que la Generalitat té un bloc de 30 habitatges buit i en ruïnes al centre del barri. Això seria impensable en qualsevol altra zona.

Quin discurs haurien de tenir les esquerres sobre la inseguretat?

La societat ha canviat, i hem de reconèixer que tenim un problema creixent amb les màfies del narcotràfic i les màfies de les ocupacions. Aquests grups no només operen fora de la llei, sinó que es lucren a costa de persones vulnerables i introdueixen violència al barri. Com a esquerres, no podem mirar cap a una altra banda. Jo insisteixo reiteradament als cossos policials perquè actuïn. Això no va d’estigmatitzar col·lectius, sinó de combatre l’activitat delictiva que deteriora la convivència als barris populars.

El discurs de la dreta acostuma a barrejar la inseguretat i la migració…

Jo no he parlat de migració. I és important dir-ho. Ens hem d’oposar fermament a qualsevol intent de criminalitzar per motius d’origen i a qualsevol discurs amb connotacions xenòfobes. Tant si una persona ha viscut aquí tota la vida com si hi ha arribat fa poc, la resposta ha de ser la mateixa. La xenofòbia i el racisme no hi poden tenir cabuda.

Aquests problemes de convivència es resolen amb més presència policial?

La solució passa per dos camins que no són incompatibles. El primer és garantir una millor qualitat de vida per a tothom: això vol dir feina, serveis públics, habitatge digne… És el camí de l’esquerra, el que sempre hem defensat i continuarem defensant. Però també hi ha un mentrestant que no podem obviar. Quan una comunitat de veïns de classe treballadora m’explica que no té cap problema amb un habitatge ocupat, sempre que aquest funcioni amb normalitat, però que sí que en té quan es converteix en un focus de tràfic i de conflictivitat, jo escolto. Aquest també és un valor de l’esquerra: defensar l’ordre i la vida en comunitat. Hi ha aquella pancarta històrica, crec que de Banyoles durant la Segona República, que deia: “La gent d’ordre som nosaltres”. L’ordre no ens hauria de ser un concepte aliè. Això no vol dir justificar excessos, però sí assumir que l’ordre i la seguretat també són responsabilitat nostra si volem defensar els drets socials i col·lectius.

“Catalunya no és una excepció: l’extrema dreta hi és present, i hi serà amb un pes més o menys significatiu”

En aquest escenari, com valoreu l’emergència de formacions com Aliança Catalana? Us preocupa el seu impacte, en especial en el món rural?

Crec que hem d’acceptar que Catalunya no és una excepció dins del món occidental. L’extrema dreta hi és present, i hi serà, amb un pes més o menys significatiu. Crec que, en el cas català, l’emergència d’Aliança Catalana és en part la conseqüència d’un país que no ha sabut cuidar el món rural. Tampoc és un fenomen exclusiu de Catalunya; passa arreu del món. Recordo un article que vaig escriure fa anys a CRÍTIC, que va tenir força ressò, on defensava que el país no són només els seus vuit milions d’habitants, sinó tots i cadascun dels quilòmetres quadrats que el conformen. En aquest segle, si analitzem aspectes com la mobilitat, les oportunitats laborals o els serveis per a la gent gran, veiem que molts territoris s’estan convertint en espais on la gent només hi ve a descansar els caps de setmana. Això condiciona, evidentment, el tipus de feina disponible i el projecte de vida que s’hi pot construir.

I com abordar el debat sobre la identitat des de l’esquerra en un context de diversitat cultural i lingüística?

M’agradaria que l’abordéssim com ho faria un estat, amb confiança i claredat. Hem de respectar totes les identitats i sumar-les al projecte de país, però sense renunciar als elements que ens defineixen com a comunitat. La llengua catalana és el vector central de la nostra identitat, i cal protegir-la i promoure-la. Les identitats no són fixades per decret, però les institucions tenen el deure de transmetre i treballar els valors que ens cohesionen: els drets humans, la igualtat i també la cultura i la llengua.

“En les municipals del 2027 hem d’apostar per fronts amplis. La CUP és imprescindible, però no suficient”

Parlem ara una mica més en clau de país. L’independentisme, segons les dades de suport social del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), viu hores baixes. Què caldria fer per recuperar l’impuls?

Cal tornar a connectar el projecte nacional amb les qüestions materials del dia a dia, com la mobilitat, l’habitatge o la llengua. Durant anys hem parlat massa dels actors polítics i massa poc del discurs de fons. Cal tornar als orígens, des de baix. Hem d’actuar amb generositat i sentit de país. No es tracta que un partit aconsegueixi 60 diputats i domini l’independentisme. Es tracta de construir un projecte atractiu per a la majoria social, també des dels municipis. Ara des de Girona hem fet un pas endavant acollint la primera la Trobada Nacional de Càrrecs Locals, que pretén recuperar aquella antiga idea de l’assemblea municipalista i de càrrecs electes. L’objectiu és que des de la base puguem contribuir a reactivar un procés d’autodeterminació, però també generar debats i fer assajos de polítiques públiques en àmbits com l’habitatge, els drets socials o la justícia social.

Com has vist el procés de reflexió de la CUP, el denominat Procés de Garbí?

Ha estat un procés honest i necessari. Crec, però, que s’ha quedat una mica curt. Ens cal més ambició, més capacitat d’innovació, més autocrítica. Encara hi som a temps. La CUP és imprescindible, però no suficient per si sola. De cara a les municipals del 2027, hauríem d’apostar per molts fronts amplis amb principis clars: la independència, l’habitatge, la mobilitat, el medi ambient… Amb això podem construir candidatures fortes, i jo defensaré aquest camí allà on calgui.

Com s’imaginen aquestes aliances que mencioneu?

Cal tenir en compte que, a la majoria dels municipis, la dinàmica política sovint supera l’àmbit estricte dels partits. Hi ha grups afins a diferents formacions, i a partir d’aquí es construeixen projectes amplis. Això permet treballar amb una visió més oberta, que transcendeix les sigles. En municipis mitjans i grans, crec que la CUP hauria de liderar aquestes candidatures o, si més no, participar-hi activament quan tingui sentit fer-ho.

El PSC està en una situació d’hegemonia creixent en l’àmbit nacional i municipal…

Ens trobem davant una tendència creixent al bipartidisme estatal, i el PSOE ha convertit Catalunya en el seu bastió. Controlen institucions com la Generalitat, diverses diputacions i els ajuntaments principals, amb l’excepció de Girona. No podem resignar-nos a ser un territori on simplement no guanya el PP. Hem de tenir ambició. Després del Procés i del 15-M, molta gent espera que l’esquerra sigui capaç de construir espais amplis, d’articular aliances i de tornar a connectar amb la ciutadania. Això requereix parlar amb qui tens al costat, mirar què tens al davant i establir diàlegs sincers.

Aquestes aliances haurien de ser exclusivament independentistes o també podrien incorporar altres forces?

Si aquestes forces defensen de manera efectiva el dret a l’autodeterminació —no només des d’un pla retòric, sinó amb la voluntat real d’assumir riscos quan el context ho exigeixi, com va passar l’1 d’Octubre—, crec que té sentit explorar aquestes aliances amb forces no independentistes.

[L’entrevista a Lluc Salellas va ser feta el 8 d’abril i ha estat completada amb posterioritat a la mort del seu fill Ovidi amb una pregunta sobre el dol.]