Marta Comas i Alfons Espinosa “L’escola és tan racista com la societat”

Quin és l’origen i el propòsit del llibre?

Alfons: El llibre neix arran de la preocupació i la polèmica pels resultats de les proves PISA, i com influïen els alumnes nouvinguts en aquests resultats; vam pensar que seria bo que ells mateixos poguessin explicar per què les persones que tenen un capital cultural diferent del que proposa l’escola potser tenen resultats menys bons.

Marta: Volíem alertar com, si el capital cultural de les famílies no és consonant amb el que transmet l’escola, això pot ser una barrera a l’hora d’adquirir bons resultats. I, per tant, el propòsit era i és mobilitzar el compromís de les mestres amb aquesta educació que valora la diversitat i la interculturalitat, i també la presa de consciència de com a l’escola hi ha unes estructures racistes que ens venen del nostre passat colonial i de la nostra situació de privilegi. Això, moltes vegades es reprodueix i afecta com tractem les famílies i els infants d’altres països que venen a Catalunya.

Per tant, partiu de la base que els nouvinguts són una de les causes que expliquen la baixada de resultats en proves com les PISA i que acceptar això no implica adoptar un discurs racista?

M: Jo ho diria diferent, més aviat diria que el sistema ha fallat en l’acollida. No pots culpabilitzar el col·lectiu.

Només he dit que és un factor.

M: El que diem és que els mals resultats són multicausals i segurament tenen a veure amb això, però també amb les condicions amb què es dona l’aprenentatge, amb la manca de recursos davant d’una complexitat creixent, amb la preparació dels docents, amb l’organització escolar, amb les pedagogies, etc. I, de totes aquestes coses, volem cridar l’atenció que n’hi ha una que no s’arregla amb diners. Tota la resta, pots arreglar-la amb més recursos, però aquesta té a veure amb el món d’allò simbòlic, amb el reconeixement d’on són els altres sabers. I tenim tot d’autors de l’antropologia i del colonialisme —com Frantz Fanon, que diu que el profe blanc vol que el seu estudiant negre pensi com un blanc— que reflexionen sobre l’assimilacionisme. Aquest concepte s’ha de posar damunt de la taula, de la mateixa manera que s’hi ha posat el masclisme i el patriarcat. Perquè, si no, generes una discriminació que no està aflorant i que té molt a veure amb els resultats. Si l’estadística et diu que els fills i les filles de les famílies migrants estan 10 punts per sota en resultats, és evident que no és perquè siguin més rucs, sinó perquè hi ha un problema estructural relacionat amb com acollim aquesta diversitat.

Marta Comas: “Amb la diversitat no fer res no és no fer res; o fem alguna cosa o tots aquests infants i joves tindran moltes menys oportunitats”

I no hi deu tenir a veure també el nivell amb què arriben?

A: És clar, però això també és més de classe social que de procedència. Les famílies nouvingudes benestants no tenen aquest hàndicap. Hi ha aquest decalatge entre el bagatge cultural que ofereix l’escola i el capital cultural que tens a casa, independent d’on vinguis. L’altra cosa que diem al llibre és que, si amb el tema del masclisme tothom ho veu molt clar —i tothom pot dir que efectivament som una societat masclista—, amb el del racisme costa més. O sigui que hi ha aquesta voluntat de despertar consciència.

M: Vam acabar encunyant una frase que ens ha funcionat molt bé: amb el tema de la diversitat, no fer res no és no fer res. O sigui, o fem alguna cosa o sistemàticament tots aquests infants i joves tindran moltes menys oportunitats que la resta. És una qüestió de justícia.

Com es fa una escola més acollidora i que sí que fa coses quan s’han de fer?

A: És evident que la situació de l’escola ha canviat i que no pot actuar de la mateixa manera com fa 40 anys. Al llibre també donem exemples de molts projectes reeixits, o sigui que no fem teoria sinó que donem veu a persones que ens expliquen què funciona.

M: Hem fet un bon tastet de bones pràctiques, que donen esperança. I acabem amb un decàleg de coses que es poden fer, que tenen a veure amb resoldre condicions materials, però també amb reconeixement. Hi ha un punt del decàleg que diu que les mestres tenim poder, que és la idea que tornava amb més força de totes les veus dels joves. El que ens deien és que “quan he tingut una mestra que m’ha tractat amb una mirada condescendent, m’ha enfonsat en la misèria”; joves que ens han dit que “m’ha costat molt tornar a rescatar els meus pares, perquè a l’escola me’ls van inhabilitar, o sentia vergonya d’ells”. Sobre això, hi ha relats.

Alfons Espinosa: “Hi ha un discurs molt bel·ligerant de les entitats antiracistes contra l’escola, i això ho hem volgut suavitzar, portant experiències d’èxit”

Vols dir que, volent ser acollidors, ens podem passar de paternalistes?

M: Sí, si estàs invalidant un model de criança. A casa teva no et saben cuidar, ja et cuidaré jo.

A: Te’n poso un exemple: a les escoles de Ciutat Vella tenim moltes noies pakistaneses, i moltes tenen mares molt joves. I, treballant amb noies pakistaneses que fan mediació, ens explicaven que el model familiar en moltes zones rurals és que les noies joves, que són les mares, es cuiden de la casa, mentre que les àvies crien els nets. Una noia jove que és mare, i que de sobte ha de fer de mare en un país estranger pot semblar negligent, però pot ser que sigui una noia que no se’n surt. Aquestes noies entren a l’espai familiar de l’escola i no en volen marxar, s’hi troben a gust, com si fossin nenes. Davant d’això pots tenir una actitud paternalista (dir-li que no en sap i ho ha de fer així), pots tenir una mirada racista (no dir res i pensar que aquesta noia no en sap) o pots tractar d’entendre quina és la seva situació i acompanyar-la.

M: Hi ha un capítol en què diem que l’escola és un lloc on ha d’entrar la teva realitat, però també has de poder deixar-la fora. L’escola és aquest lloc on es dona la trobada amb el coneixement, amb la mestra, amb la socialització. Està bé que les cançons de casa entrin a l’escola, i que l’escola es miri casa, però també està bé que el fet de passar el llindar de l’escola et doni aquell marge de llibertat. A aquests nanos els has de donar prou llibertat perquè puguin transitar. Poso l’exemple de la Mouniba, que és una noia pakistanesa que ha estudiat Filosofia i ha fet un màster d’Estudis de Gènere, que deia que volia ser profe de Filosofia per a les seves companyes pakistaneses, perquè vegin que també podem fer tot això. I feia referència a dues profes d’institut que a ella li van obrir perspectives.

Per tant, el sistema educatiu de vegades obra miracles…

A: Als testimonis els demanàvem alguna cosa que t’hagi ajudat i alguna que t’hagi aturat, facilitadors i barreres. I els facilitadors, o les experiències positives, molt sovint són persones, mestres que els van ajudar, un company, el “cau”, i moltes vegades, les negatives són d’estructura del sistema. I, quan diem que les mestres tenen poder, és perquè hi pot haver un sistema educatiu que ajudi més o menys, però al final és la mestra qui s’ho ha de creure, perquè pots carregar-te una persona o ajudar-la al marge del que faci el sistema.

M: Per exemple, davant d’un conflicte podem dir: “I si convidem la teva mare a la propera tutoria? Va, que així en parlarem amb ella”. I fas una conversa. O, com m’ha explicat fa poc una mestra del Trinitat Nova, dos cops l’any els nois de sisè expliquen geometria a les seves famílies, i les famílies flipen d’entendre la geometria i el que aprenen els seus fills. Perquè, si no, les famílies no són conscients del que estan aprenent.

Marta Comas: “Ens cal molt pensament crític per sortir d’entendre la història com la d’uns endarrerits i uns avançats”

Heu parlat força de racisme. Però, qui i com?

M: Passa com amb el patriarcat: operen unes estructures perquè venim d’una història colonial, en la qual els occidentals vam espoliar les riqueses del Sud. Això ho hem heretat, i, per tant, ens cal molt pensament crític per sortir d’entendre la història com la d’uns endarrerits i uns avançats. Els teus patrons del que val i el que no val, les teves veritats absolutes, els teus prejudicis… igual que hi ha micromasclismes, tenim microracismes.

A: L’escola és tan racista com la societat. La mateixa tria dels continguts del currículum té un biaix cultural, que pot ser racista. Si, per exemple, el 90% dels infants de la teva escola són d’una excolònia anglesa, i tu mai parles de colonialisme, estàs fent una tria de continguts esbiaixada. Fa uns dies, una noia filipina, que és activista i mediadora cultural, em deia que a la secundària l’única cosa que van dir del seu país és que Espanya va perdre Cuba i les Filipines a finals del segle XIX. I em deia que amb aquesta frase van resumir centenars d’anys de massacre de la meva gent. Això és racista, però no vol dir que els docents que expliquen això ho siguin.

M: És la invisibilitat, els estereotips, la folklorització, els discursos d’odi que cada cop s’estenen més… És posar el mapa del món a classe amb Europa al centre i Àfrica molt més petita del que realment és. A Socials, hauríem de posar molts mapes que representen el món, del dret i del revés.

Algun exemple més concret?

A: L’altre dia em parlaven d’unes sessions d’Educació Física, en què un mestre, amb molt bona intenció, va dir que podríem fer danses africanes. Això no es fa amb mala intenció, però aquesta generalització, com si tota l’Àfrica fes el mateix… A primària passen molts conflictes i hi acabes traient importància perquè són nens. Però el fet que un nen li digui “paki” a un altre, això s’ha de parar. Hi ha molts mecanismes propis del racisme que s’apliquen sense pensar. El llenguatge, les festes que fas a l’escola, les disfresses… passen un munt de coses que pensem que són innòcues i no ho són.

M: I l’antídot que nosaltres proposem és donar la veu i la paraula, que entrin famílies al centre per explicar coses amb valor. L’escola occidental té un saber hegemònic que només fa prevaler aquest saber hegemònic, i hi ha altres sabers que no estan puntuats, però en queden fora.

Fa un any que vau presentar el llibre. Com us ha anat amb les presentacions?

A: Allà on hem anat, hem incorporat altres veus que no surten al llibre. És a dir, si hem fet presentacions a Lleida, a Barcelona, a Manlleu… sempre hem buscat persones que podrien haver sortit al llibre. També hem participat en jornades, col·loquis i formacions que han volgut parlar de racisme i escola.

M: Hem viscut experiències molt emotives, perquè els testimonis parlen amb molta sinceritat i expliquen coses punyents. La nostra conclusió és que el llibre ha obert una conversa que estava pendent, que era necessària, i que ens toca a tots.

Alfons Espinosa: “No tothom ho fa malament, però això està passant i aquestes persones ens diuen que això els ha fet mal i que això altre no funciona”

O sigui que ningú no us ha dit que ja va bé que determinades cançons de casa no ressonin a l’escola…

M: Això, no; el que sí que ens ha passat en alguna ocasió és que, entre els nostres testimonis, hi ha hagut algú bel·ligerant amb el tema del racisme i això ha generat que algun profe s’hagi posat a la defensiva i hagi dit que no era veritat, que no són racistes.

A: El discurs bel·ligerant s’explica perquè les persones estan ferides. Però nosaltres no diem que tothom ho fa malament sinó que això està passant o “vigila, perquè, si fas això, dol”. O aquestes persones ens diuen que això els ha fet mal i que això altre no funciona. El que volem és arribar a les mestres, no al sistema, i un discurs que incomodi no serveix perquè genera aquesta reacció en les mestres del “jo no soc racista”. És a dir, hi ha un discurs molt bel·ligerant de les entitats antiracistes contra l’escola, i això nosaltres ho hem volgut suavitzar, portant experiències d’èxit.

Observen l’escola com un sistema hostil?

M: Sí, i per això aquí portem experiències d’escoles que són un lloc d’acollida, i on els nens i les nenes estan molt feliços d’anar-hi. Però, atenció, és clar que en algunes ocasions l’escola és un lloc hostil, i també aportem testimonis, com el del Youssef, que explica que de petit s’amagava del seu nom i es feia dir Josep. Però tampoc ens centrem exclusivament en el racisme. L’escola ha de ser un lloc on et sentis bé per poder aprendre i per això ha de fer un esforç per entendre els diferents bagatges que aporten els alumnes per tal que puguin fer connexions significatives.

El tema del vel, com el veieu?

M: És complicat perquè per a algunes persones és un símbol de submissió, però també et puc assegurar que és un tema tan cultural i de tradició que algunes dones musulmanes se sentirien despullades sense el vel. Ha de ser un espai de consens i de llibertat. Un dels testimonis del llibre, avui una sociòloga brillant, ens explicava que, quan entres a l’escola catalana, ràpidament t’adones que t’anirà millor si deixes de ser qui ets, és a dir, si no t’identifiques amb les teves arrels. Aquesta noia, en un moment donat en la seva adolescència, decideix ser qui és i es posa el vel, en contra de l’opinió de la seva família, i això li comporta el recel del professorat, que ella viu com un trencament de la confiança.

A: De vegades, sents persones que diuen que “el porten perquè volen, però volen perquè hi estan acostumades”; doncs igual que tu, que estàs acostumada a portar arracades. A mi el fet de cobrir les dones em sembla propi d’una societat patriarcal, però hem d’admetre que també és un costum cultural. Com també és cultural perforar-se les orelles o circumcidar-se o tapar-se el cap si ets un nen sikh, i a aquest, ningú el qüestiona. Sincerament, em sembla molt més greu la ultrasexualització de les nenes.

Marta Comas: “L’antídot que nosaltres proposem és donar la veu i la paraula, que entrin famílies al centre per explicar coses amb valor”

Els centres educatius encara no fem participar prou les famílies?

A: A primària, cada cop és més freqüent que hi entrin físicament. Al Drassanes vam decidir que les famílies entraven a l’aula cada dia al matí perquè és una manera molt fàcil i natural d’explicar el que fas. Només la presència ja ho facilita tot: la mestra pot saludar les mares, les mares veuen què hi ha penjat a les parets i els mateixos infants els ho expliquen. La presència de les famílies és positiva en general, i, quan hi ha diversitat, és cabdal.

M: Absolutament totes les experiències reeixides en el tema de la interculturalitat han tingut en compte les famílies.

Les companyes de l’aula d’acollida del meu centre comenten que la major part dels seus alumnes presenten símptomes de dol migratori.

M: En el llibre no parlem de processos migratoris perquè molts d’aquests nens i joves no eren els que havien migrat. Alguns dels testimonis del llibre són migrants, però d’altres ja són nascuts aquí. O sigui que el que viuen és que, sense ser d’allà, els col·loquen allà. El racisme o la incomprensió, els pateixen tant els de primera generació com els de segona generació.

Però de vegades ells també es resisteixen a acceptar que són catalans?

A: Passa molt sovint a l’escola que ve algú de fora o nosaltres anem a un museu i demanen als infants d’on són. I els més petits diuen de Barcelona, o del Raval, i els contesten, “no, no, però d’on?”. O sigui que els adults insisteixen perquè diguin l’origen familiar que sospiten que té aquesta persona. Jo m’he criat a Nou Barris, però soc nascut a Castelló, i soc les dues coses.

M: Quan, fa 20 o 30 anys, anàvem a Londres, flipàvem perquè vèiem un policia negre o un caixer de banc amb turbant. Això era una societat intercultural: tots eren de Londres, i aquesta pregunta no es feia. Doncs ara som aquí. Hem avançat, però seguim preguntant d’on ets.

No m’ha quedat clar si les aules d’acollida estan ben orientades per a l’acolliment emocional i cultural, o només els ha d’importar la inserció lingüística.

M: L’aula d’acollida té aquesta doble missió, la d’ensenyar català, que serà clau per als aprenentatges, i la d’oferir una bona acollida. És la porta d’entrada al sistema i, per tant, no hi haurien de passar gaires profes perquè es pugui fer un bon vincle. Ha d’estar orientada a superar les barreres idiomàtiques, a entendre on he anat a parar, com funciona aquesta ciutat, però també a començar a reposar de tot el que t’ha passat. Ha de ser acollidora d’aquest dol i ha de donar experiències de seguretat, i que vingui la família, que li explicarem com van les coses. Per tant, no pot ser que l’últim docent que arriba sigui el que va a l’aula d’acollida; hi ha d’haver persones ben formades i amb molta expertesa.

Alfons Espinosa: “Si aprenc a dir ‘bon dia’ en àrab o en amazic, propicio que les mares acabin dient-me ‘bon dia’ en català”

Al llibre parleu de la “llengua d’afecte”. A què us referiu?

A: Te’n poso un exemple: soc a la porta de l’escola rebent les famílies i puc tenir l’estratègia de dir “bon dia” a cadascuna d’elles cada dia. Però, si jo he après a dir “bon dia” en àrab o en amazic, al cap d’una setmana, aquestes mamàs que m’han sentit em diran “bon dia” a mi en català. Perquè es produeix aquest efecte de voler tornar el compliment. És un efecte mirall i d’afecte. Nosaltres ens queixem que la nostra llengua està en perill, i en part en culpem els qui no l’aprenen, i moltes vegades és gent que també té com a llengua primera una llengua minoritzada. Els que parlen amazic sovint ens expliquen que és com el català del Marroc.

A la vegada que hem de tenir cura de “comprendre’ls” i no ofendre’ls, els hem d’incorporar… Aquest és un equilibri molt complicat!

M: Així acaba el llibre, dient que som davant del repte de construir una cultura comuna. Pots fer una opció anglosaxona, de separació per comunitats, pots fer la de l’assimilacionisme francès; però aquí hem fet l’opció de la interculturalitat, és a dir, que tu puguis mantenir la identitat dels teus orígens i també et reconeguis formant part de la d’acollida. I el que diem és que l’escola t’acaba transmetent una manera segons la qual “aquí, en aquesta comunitat escolar, fem les coses així”: aquí ens diem “bon dia” i “perdó”, aquí, quan uns fan música, els altres escoltem, aquí parlem amb respecte tant a les mares com als pares, aquí no abaixem la mirada quan ens parlen… I així acabes construint una cultura comuna. I, com més et trobis amb les famílies i com més espais comunitaris generis, tot això són llavors que estem posant que germinaran. Aquesta diversitat està situada en una ciutat mediterrània, doncs tindrà una cultura comuna diferent que la que es va situar a Londres. I hem de ser molt conscients que l’escola és el lloc on es transmet cultura, però també on es genera, es respecta cultura i s’aporta cultura.