Mònica Terribas “Espanya està desitjant que l’abstenció de l’independentisme sigui alta”

Som a les portes de les eleccions espanyoles. L’escenari és bastant obert, però la majoria de les enquestes apunten a una victòria del PP, que podria formar Govern amb Vox. Quina anàlisi en fas?

Totes les forces polítiques que tinguin clar que els drets individuals i col·lectius, els drets civils i polítics d’aquest país estan en risc hauran de teixir aliances. Es tracta de preservar el que estableix la Declaració universal dels drets humans, i és això el que ens hi juguem en aquestes eleccions. El PP ja va demostrar en l’etapa de Rajoy que era capaç de fer ús de la guerra bruta per combatre qualsevol dissidència política. Venim d’aquí. I l’extrema dreta és un problema a tot Europa, perquè està consolidant espais d’una forma insòlitament normalitzada. També arreu dels Països Catalans, on tenim 395 regidors de Vox. Això no vol dir que el fet que guanyin el PSOE i Sumar ens faciliti res; però, si els vots que s’acumulin a les urnes el 23-J no tenen clara la defensa dels nostres drets i de la nostra existència com a nació, el nostre problema serà encara molt més greu.

Intentem desgranar-ho. Quins són els riscos a Catalunya d’una eventual victòria del PP i de Vox en l’àmbit de la llengua?

La llengua ens ha d’amoïnar per diverses raons que no tenen relació directa amb les institucions. En primer lloc, el retrocés de l’ús social té a veure amb la nostra actitud com a parlants, amb la situació comunicativa, mediàtica i del món audiovisual, i amb la llengua a l’escola i en l’espai de lleure. I, en segon lloc, els tribunals estan demostrant que no necessiten el poder executiu per condicionar la situació a les aules: la seva acció suposa el trencament d’un consens polític. Què vull dir amb això? Doncs que el que pugui passar amb el català si el PP i l’extrema dreta governen a La Moncloa trobarà aliances severes en el món judicial, però també un aliat trist, que és la nostra dimissió com a societat en l’ús de la llengua. No la defensem de manera prou orgullosa. Una de les nostres obligacions com a parlants d’una llengua minoritzada és defensar-la, i jo em temo que la societat catalana no ho exerceix amb prou contundència. 

“La societat catalana no exerceix amb prou contundència l’obligació de defensar la llengua”

Quin objectiu persegueix l’atac a la llengua que estem veient per part dels governs de la dreta i de l’extrema dreta a les Balears i al País Valencià? El Govern espanyol, format pel PSOE i per Unides Podem, ha protegit la llengua?

Jo crec que, quan parlem d’atac al català, reduïm el problema polític de fons que hi ha a Catalunya –també a Euskadi–, que va molt més enllà de la llengua, de la cultura i de les institucions. Quan això no ho abordes de manera natural, és difícil fer de dic de contenció, perquè caricaturitzes el problema. La llengua és nuclear de la nostra identitat i amb l’escola s’estan traspassant línies vermelles que el 1983 no es van travessar. El que està passant amb el català és l’exponent de com un problema polític no resolt torna a rebrotar 40 anys després.

“A l’Estat espanyol no li convé el cost reputacional a escala europea que suposaria fer revertir els indults”

En una entrevista a CRÍTIC, Roger Palà preguntava a Rosa Romà, presidenta del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, si a TV3 s’hi parla massa castellà. Romà li responia: “Tenim l’obligació d’oferir el màxim de continguts possibles en català i donar el màxim de veu possible a professionals que hi ha a Catalunya”, però que hi ha qüestions en les quals “cal trobar la mirada d’un expert extern”. “Com a mitjans de comunicació, sempre hem de tenir aquell qui millor pugui explicar la notícia de la qual estem parlant, en l’idioma que sigui”. Tu vas ser directora de TV3 del 2008 al 2012. Què n’opines?

Doncs que la realitat científica i acadèmica catalana no és precisament minsa. Estic convençuda que Antena 3 no es planteja anar a buscar un científic de física quàntica a Alemanya, que parli alemany, per introduir-lo en un informatiu. Tenim prou talent per parlar de qualsevol àmbit en la nostra llengua, igual que ho fa qualsevol televisió del món. I és evident que, si entrevistem Joe Biden, ho farem en anglès i amb traducció simultània; però, sempre que puguem fer arribar continguts complexos en la nostra llengua, ho hem de fer. Entre altres coses, perquè sentir parlar en català de qüestions complexes millora la llengua i l’univers amb el qual ens expressem.

En relació amb el procés polític, l’independentisme, la repressió… què podria representar una victòria de la dreta i de l’extrema dreta?

Partim de la base que l’extrema dreta té com a objectiu preservar la unitat territorial per sobre de totes les coses, i això implica activar qualsevol mecanisme per avortar tota expressió del que consideren que és el gran enemic de l’Estat espanyol: l’independentisme. Em puc imaginar molts escenaris, però no necessito imaginar-me’n gaires. L’extrema dreta fa por perquè no respecta drets fonamentals, però la seva política nacionalista espanyola no difereix de la del PP. Ja ho vam veure els qui vam viure amb consciència política la majoria absoluta de José María Aznar. Què passarà si governa amb Vox? Doncs que les lleis que intenten preservar els drets fonamentals i també els drets col·lectius a Catalunya i a Euskadi pel que fa a l’existència nacional quedaran esborrats o molt disminuïts. Alerta, però, perquè no podran modificar qüestions estructurals de l’Estat sense les majories suficients al Congrés i al Senat.

T’imagines un escenari en el qual es revoquin els indults?

Jo crec que no. El cost reputacional que suposaria a escala europea no li convé a l’Estat espanyol. Un Govern del PP amb l’extrema dreta no trauria cap rèdit de tornar a posar a la presó els nostres representants polítics. Encara més, això alimentaria el sentiment independentista, que no és precisament el seu objectiu. Tanmateix, aquí hi ha un altre factor: les pulsions, allò que els surt de l’estómac, que a vegades passa per sobre de la intel·ligència política.

“Si l’independentisme està per sota del 50%, Espanya farà una lectura que això ja no és un problema”

En relació amb això, hi ha analistes que consideren que l’estratègia del Govern espanyol actual, a diferència del que va fer el PP, ha consistit a “pacificar” el conflicte polític per aconseguir la desmobilització de l’independentisme i crear l’aparença que el conflicte ha passat a un segon terme. Coincideixes amb aquesta anàlisi? 

Sí. El 2019, després de la sentència, la situació a Catalunya era de molta confrontació, i el PSOE va optar per arribar a acords amb el Govern de Catalunya, amb ERC, que es materialitzen en la taula de diàleg o en els indults. Ara bé, hi ha una amenaça de presó contra diversos dirigents encara, hi ha centenars de causes obertes, el judici del Jutjat número 13… La qüestió és que, des del punt de vista antirepressiu, no hi haurà una solució del conflicte fins que no hi hagi una amnistia. I, pel que fa al conflicte polític, no hi haurà una solució fins que no hi hagi un compromís amb l’exercici del dret a l’autodeterminació. No es pot fer veure que el problema ha desaparegut. Haurem de veure què diuen les urnes el 23-J, però hem de tenir present que, si els vots independentistes estan per sota del 50%, Espanya farà una lectura automàtica que això ja no és un problema per a la meitat de la població.  

I seria gaire diferent la resposta si els vots a opcions independentistes fossin majoritaris?

Jo considero que has d’aprofitar cada ocasió per demostrar que l’Estat té un problema. Si no, la lectura que se’n fa és que el problema ha desaparegut, però existeix de debò quan, a les institucions i en totes les trinxeres possibles on es pot expressar, s’hi expressa. I això també va pels drets socials i pels del col·lectiu LGTBI, de les dones, o per la lluita contra la violència de gènere. Votar no vol dir avalar al 100% tot el que fan els partits, sinó utilitzar aquesta eina per expressar un problema. El repte que tenim com a demòcrates és ser conscients exactament del que expressa el nostre vot en cada moment i del que ens hi juguem.

Hi ha una part de l’independentisme –és difícil calcular-ne l’abast i el possible impacte– que promou l’abstenció activa perquè no està d’acord amb l’acció de les formacions independentistes aquests darrers quatre anys.

Respecte absolut per qui pensi que l’abstenció expressarà el seu sentiment en relació amb els partits i el que han fet malament, però crec que ens hem de mobilitzar per batallar en tots els fronts, al carrer i a les urnes. Qui senti que cap formació pot expressar de cap de les maneres el que pensa i que no votar sí que ho representa, doncs que no voti. Tanmateix, jo crec que Espanya està desitjant que l’abstenció de l’independentisme sigui alta, i que el vot útil a Catalunya l’acumuli el PSOE o el PP. Des del meu punt de vista, que la majoria dels vots es concentrin en aquestes dues forces, o fins i tot que vagin a parar a Sumar, no expressa el problema polític que hi ha a Catalunya. Crec que la nostra obligació com a ciutadans és defensar el tipus de país que volem. I les urnes són una eina per fer-ho.

“ERC, Junts i la CUP podrien condicionar la investidura a objectius comuns: l’amnistia i l’autodeterminació”

El darrer CEO indica, justament, que el vot majoritari a Catalunya anirà a parar al PSC. Quina crítica faries als partits independentistes pel fet de no ser capaços de capitalitzar el vot útil?

Hi ha una part del que està passant que s’explica perquè la campanya està polaritzada entre el PSOE i el PP-Vox. L’espantall de l’extrema dreta està sent l’esperó que utilitza Pedro Sánchez per animar a votar, i això enxampa l’independentisme en un moment de poca capacitat de coordinació i sense estratègia conjunta. Però, hi insisteixo, hi ha dos vectors que els podrien activar: l’amnistia i l’autodeterminació. ERC, Junts i la CUP podrien condicionar la investidura a aquests objectius comuns.

El 28-M els partits independentistes van perdre més de 350.000 sufragis respecte als obtinguts en les eleccions municipals del 2019. Aquest “vot de càstig” es pot repetir el 23-J?

La societat catalana sempre ha demostrat molta intel·ligència. Jo estic convençuda que el vot de càstig va ser molt contundent en les municipals, però que el 23-J la ciutadania digui a l’Estat que continua tenint un problema a Catalunya em semblaria una aposta intel·ligent. El que ens hi juguem amb el càstig no és que els partits independentistes siguin conscients del cabreig: és una altra cosa. Hem de ser capaços de pensar a una generació vista, i preguntar-nos: què no vull que visquin els meus fills?

En aquest sentit, començàvem parlant de la llengua, però podríem parlar també del que suposaria un Govern del PP i de l’extrema dreta pel que fa al retrocés d’altres drets, o a la negació de la violència masclista o del canvi climàtic.

Jo pensava l’altre dia que Josep Curto, que va ser tertulià nostre a El matí de Catalunya Ràdio, és molt lluny ara del que defensava des del PP en aquell moment. Hauríem de reflexionar sobre com han evolucionat diversos partits. El PSC que vam conèixer de Pasqual Maragall o de Quim Nadal ja no representa el que representava fa uns anys. Tot ha evolucionat cap a un panorama que se situa molt lluny de la defensa de la nostra llengua, cultura, país i, en alguns casos, també d’altres drets fonamentals. Ara estem en perill; hem de ser conscients d’això. I hi estem per mil factors, alguns dels quals no tenen a veure només amb el que passa a l’Estat espanyol, sinó amb la manera que tenim de relacionar-nos.

Què vols dir?

Hi ha factors que tenen a veure amb l’agenda individual de cadascú, amb un tipus de comunicació molt aïllada, amb una dinàmica de consum comunicatiu molt basada en el benestar personal i no en el col·lectiu, amb un tipus de consciència social molt feble… I això ve marcat per l’atomització de la nostra vida personal. Vivim cada vegada més com a àtoms aïllats. Si fins i tot som capaços d’estar en una mateixa casa i trucar-nos per telèfon d’una habitació a l’altra!

“La feina dels periodistes és confrontar l’extrema dreta amb noms, cognoms i dades”

Home, això és bastant bèstia!

Jo no sé si tu ho has viscut, però jo sí. El meu fill m’ha trucat des de l’habitació del costat per telèfon! Evidentment, no l’hi he agafat. Però aquest extrem, que pot semblar anecdòtic, no ho és. La gent no despenja el telèfon per dir a un amic seu: “Ei, com estàs, com et trobes?”. Li enviem un missatge amb dues emoticones inequívoques perquè sembli que ens l’estimem. No ens sentim la veu, i això fa que no descodifiquem els matisos de les converses. Hi ha un tipus de comunicació cada vegada més concentrada en missatges curts i cada vegada menys emocional. Ens mirem molt poc als ulls perquè vivim d’una manera molt automàtica i no ens detenim a interpretar la cara de l’altra persona. Jo ara sé si tu estàs contenta amb l’entrevista, sé si no estic sent prou precisa, si penses que alguna cosa no l’he dit prou bé… Ens estem intentant descodificar. Però, en general, ho fem cada cop menys, perquè estem substituint les relacions físiques per les digitals.

I això ens aïlla.

Ens va aïllant i només ens n’adonem quan l’exposició de com ens sentim ens incomoda. Perquè ens hem acostumat tant a protegir-nos a través de les màquines que, de cop, quan estem en una situació d’exposició analògica, de tu a tu, hem perdut el costum.

I què ho explica? El capitalisme, la creació artificial de la urgència i la necessitat d’immediatesa en tot, l’escassetat de temps, l’individualisme…?

El sistema capitalista ens ha convertit en productes i en els grans proveïdors de les eines que té per perfeccionar-se i reproduir-se. Li estem donant informació sobre nosaltres mateixos constantment, amb la qual cosa la màquina ens retorna, a través dels algoritmes, exactament allò que volem. D’aquesta manera, la satisfacció ens la dona allò que rebem del món digital i no pas allò que ens hem de procurar i que ens representa un esforç. Però, a més, la interacció per mitjà de les pantalles crea persones a les quals cada vegada els costa més aplegar-se i mobilitzar-se. I, a això, suma-hi una crisi econòmica, afegeix-hi la desigualtat estructural, les xifres d’atur juvenil, la desafecció… Tot plegat afecta clarament el comportament polític. A més, quan tu et trobes en una situació vulnerable, et sents insegur, aïllat, i no tens recursos per arribar a final de mes, és més fàcil que alguns missatges quallin.

“L’extrema dreta no hauria d’haver estat un atractiu d’audiències i de clics, com ha passat”

Parles de l’extrema dreta?

Sí.

Quina responsabilitat tenen els mitjans de comunicació en la propagació d’aquests missatges?

La feina dels periodistes és confrontar l’extrema dreta amb noms, cognoms i amb dades. Des dels mitjans, i CRÍTIC n’és un exemple, hem de dir “això que s’està dient és mentida”. Un cop ocupen posicions institucionals, els hem de donar espai per nassos, perquè són representants públics; però, mentre no ho eren, l’extrema dreta no hauria d’haver estat un atractiu d’audiències i de clics, com ha passat. Tots podem cometre errors, però hem de tenir clares les línies que no volem travessar com a servidors públics que som, tant si treballem en un mitjà públic com en un de privat. I foragitar discursos que poden portar a la discriminació i a la falta de respecte pels drets fonamentals ha d’estar per sobre de qualsevol altra cosa. Penso que no hem de caure en la trampa d’entendre que permetre qualsevol opinió és pluralisme, perquè això té conseqüències severes.

“Que els partits tenen la voluntat d’incidir en els mitjans? Sí, sempre, sense excepció, tots”

Quin impacte creus que ha tingut la irrupció d’influencers, de youtubers o d’instagramers que no pertanyen orgànicament a cap col·lectiu d’extrema dreta necessàriament, però que sí que reprodueixen alguns dels seus discursos?

Poden ser molt bons en la creació de continguts, però és erroni creure que ho fan millor que els que són d’esquerres. Les esquerres també saben crear continguts divertits que arribin a grans públics. Potser s’han de posar més les piles. L’extrema dreta no és més creativa, senzillament els seus missatges són més simples i apel·len a la nostra falta de memòria històrica i democràtica. Poder dir tranquil·lament “Vamos a volver al 36” i que això faci gràcia indica que hi ha molta gent amb desmemòria. I ens hauria de preocupar.

Els darrers anys hem vist alguns casos als mitjans de comunicació públics que han generat molta polèmica: des de la forma com tu vas marxar de Catalunya Ràdio fins a la destitució recent de Laura Rosel, passant per l’acomiadament de Manel Vidal. Són ingerències polítiques el que ho explica?

No crec que siguin comparables el cas de Manel Vidal, que fa referència a un episodi editorial d’un programa concret, el cas de Laura Rosel i el meu. El dia que jo vaig marxar d’El matí de Catalunya Ràdio vaig dir clarament el que passava. I mai he volgut fer mal ni a la ràdio, ni a TV3, que són dos mitjans que m’estimo molt. Jo hi feia un programa amb un equip meravellós i era molt feliç, però vaig tenir la sensació que, l’últim any i escaig, la direcció no ho era amb mi, i vaig creure que no tenia sentit treballar en un lloc on saps que la direcció no t’hi vol. Vaig arribar a aquesta conclusió empírica i vaig pensar que era el millor per a la casa. I ja està.

“Quan un periodista ha d’administrar la pressió política, té dificultats per fer bé la feina”

Però els partits estan intentant incidir en els mitjans públics?

Que hi ha hagut i hi ha aquesta voluntat? Sí, sempre, sense excepció i per part de tots els partits quan han governat. Això s’explica perquè el mitjà és influent; si no, ningú no ens trucaria. Llavors, l’obligació de les direccions és protegir els periodistes perquè puguin treballar amb llibertat, per tal que les pressions no arribin a les redaccions, i per parar la voluntat de discutir línies editorials. No estic parlant del meu cas, però moltes vegades hi ha la tendència a ser més a la màquina de baix, discutint si agrada o no el programa, un article o l’enfocament d’un reportatge, que no pas treballant pel blindatge del professional. La tasca més important que ha de fer un director és preservar la capacitat creativa i d’investigació dels seus professionals i, alhora, vetllar perquè facin la feina amb el màxim de pluralitat i rigor possible. Quan això no passa, la pressió baixa i es converteix en un conflicte, perquè, quan un periodista s’ha de dedicar a administrar la pressió política, té moltes dificultats per fer bé la seva feina.