Pau Estévez “L’excés de feina i l’assetjament són les principals causes dels suïcidis en l’àmbit laboral”

Quan pot considerar-se que el suïcidi és un accident laboral?

Legalment, hi ha la presumpció que qualsevol accident que es produeix en el temps i el lloc de treball és causat per la feina. Això inclou el suïcidi. Aleshores serà la mútua o l’empresa, que són les interessades a demostrar que la causa de l’accident no és laboral, les encarregades d’acreditar que la patologia o l’accident sofert no té res a veure amb la feina. Hi ha un altre element a valorar: són considerats accidents de treball aquelles malalties sofertes prèviament pel treballador, però que s’agreugin arran de l’estrès a la feina, o per una situació d’assetjament laboral. Una vegada més, serà clau que l’element determinant en el suïcidi sigui la feina.

Ara bé, tampoc podem obviar l’article 156 de la Llei general de la Seguretat Social, que parla sobre els accidents laborals. Aquest diu que qualsevol patologia que no passi en el temps i el lloc de feina tindrà la consideració d’accident de treball sempre que es demostri la connexió exclusiva d’aquesta malaltia amb la feina. I aquí en moltes ocasions està el tema.

“L’assetjament continuat deixa seqüeles molt clares en l’àmbit de la salut mental”

Quines en són les causes més usuals?

En els casos que he portat o estic portant directament, els dos elements determinants són: d’una banda, les càrregues excessives de treball, molta responsabilitat o la pressió a la feina, i, de l’altra, situacions de mobbing o assetjament al lloc de treball, que, generalment, venen de problemes amb caps intermedis, entre d’altres. Sense perjudici que, en molts casos, hi pugui haver una patologia de base, l’element de feina normalment és determinant en els suïcidis. Això no ho podem oblidar: són moltes hores les que passem a la feina. I, a banda dels casos extrems dels suïcidis, el mobbing continuat o assetjament continuat també deixa seqüeles molt clares en l’àmbit de la salut mental.

Es poden prevenir els suïcidis a la feina?

Amb la normativa a la mà, l’empresa té l’obligació de preveure’ls. Si té una planificació preventiva, es poden detectar els elements de conflicte: des de l’excés de càrregues de feina fins a canals de comunicació ineficients o la inexistència de protocols anònims de queixa. Aquestes accions preventives han d’estar dirigides i acotades a l’activitat que es fa perquè no és el mateix un sector com la banca o una planta de reciclatge de residus.

També ha d’existir una planificació específica dels riscos psicosocials en llocs concrets especialment sensibles. I, després, implementar les mesures que s’hi esmenten: aplicar el protocol antiassetjament, el seguiment psicològic de treballadors amb excés de càrrega, etcètera. A més, l’empresa ha d’assegurar-se que els empleats i les empleades coneixen els protocols en matèria de riscos psicosocials i saben com actuar en situacions greus.

“Les empreses estan obligades a tenir un protocol i a propiciar que la plantilla sàpiga com ha d’actuar”

Quins són els incompliments més habituals de les empreses en matèria de prevenció de riscos psicosocials?

Els més usuals són que el pla de prevenció de riscos psicosocials no està ben fet, o bé que la plantilla no coneix quins són els mecanismes per actuar davant d’una situació d’assetjament a l’entorn laboral, de maltractament per part dels caps o de pressió a la feina. Persones treballadores amb feines més físiques, per exemple, no saben què han de fer. Les empreses estan obligades a tenir un protocol i a propiciar que la plantilla sàpiga com ha d’actuar. També hi ha una certa connivència de moltes direccions empresarials amb el típic cap intermedi que maltracta els subordinats per aconseguir la productivitat desitjada.

Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, les professions més afectades per suïcidis són les de metge i policia. En la teva pràctica, quines professions t’has trobat afectades especialment?

M’he trobat suïcidi i intents de suïcidi en professions amb molt d’estrès i amb un excés de responsabilitat; en càrrecs intermedis, per exemple. I en l’àmbit de les situacions d’assetjament laboral m’he trobat que la problemàtica és més transversal: afecta des d’operàries d’una fàbrica de plàstics fins a treballadores de l’Administració pública o de la banca.

Anterior Següent

“En els últims anys, els tribunals ens han anat donant la raó sobre la laboralitat dels suïcidis”

La sèrie de Netflix Intimidad recrea el cas de la difusió del vídeo sexual d’una treballadora entre els seus companys de fàbrica que, davant la passivitat de l’empresa, acaba en suïcidi. De seguida ens ve a la memòria la treballadora d’Iveco que es va llevar la vida després que un vídeo sexual es fes viral entre la plantilla, al maig del 2019. El sindicat CCOO, al qual estava afiliada, va demanar responsabilitats a l’empresa davant la Inspecció de Treball pel fet de no activar el protocol antiassetjament. L’autoritat laboral, això no obstant, va concloure que “el problema de la treballadora no es trobava tant en l’entorn laboral, sinó en el personal”. Què opines d’aquesta resolució?

En aquest cas veig que el que han fet per netejar-se les mans és considerar que, pel fet produir-se el suïcidi fora del temps i del lloc de treball, la causa exclusiva no en va ser la feina. Però, de fet, el més determinant és l’element de violació de la intimitat en l’àmbit laboral per part dels companys de feina.

Al Col·lectiu Ronda portem un cas molt bèstia d’un treballador d’una petroquímica que es va penjar al lloc de treball i va deixar tres cartes: una explicant-ne el motiu —que bàsicament era laboral, per la pressió que rebia—, una altra amb els codis i secrets de la feina, i una tercera per a la família. Aquests són els casos més evidents i que jurídicament són més fàcils de determinar.

Parlar del suïcidi ha estat un tabú durant molts anys, però ara sembla que aquest silenci ha començat a esquerdar-se. Almenys si comparem la presència de la problemàtica als mitjans de comunicació des del cas del suïcidi del treballador de TMB Pablo Díez, el 2004, fins al de la treballadora d’Iveco. A escala jurídica, en els 15 anys que separen els dos casos també s’ha avançat?

La impressió dels últims casos que he portat és que, davant les tesis que nosaltres defensàvem, la laboralitat de la patologia, els tribunals ens han anat donant la raó. Però encara ens arriben pocs casos tenint en compte la dimensió de la problemàtica. La gent possiblement s’oblida del factor treball com a determinant d’un suïcidi, i jurídicament es pot defensar la laboralitat de l’accident. Les famílies es queden en estat de xoc, que és molt comprensible, i potser prefereixen no remoure res, ja que un judici pot ser també part d’un procés de dol.