Pedro Fresco “No pot haver-hi zones que pensen que la transició energètica no fa per elles”

En l’últim any, han sorgit molts moviments locals contra la instal·lació de parcs d’energies renovables en els seus territoris. Què creus que està fallant?

La tecnologia renovable té molts avantatges però un problema: que ocupa superfície. Necessites superfície per captar aquesta energia dels fluxos naturals, sigui vent, sol o aigua. I hi ha zones específiques, sobretot amb l’eòlica, que tenen un recurs especial. I el que té sentit físic i tècnic és anar allí. És evident que això crea una desproporció entre uns llocs i uns altres, però fins a un cert punt és una desproporció condicionada per la física. Però és cert que hi ha llocs que, per la seva situació, les seves línies elèctriques i els seus terrenys, tenen una sobredimensió de projectes.

Aquests moviments, sobretot en zones rurals, es queixen que acaben assumint els costos de produir una energia que acaben aprofitant les ciutats.

En el fons, és paregut al que passa amb el camp: els aliments es cultiven als llocs rurals i no als balcons de les ciutats. Eixes zones rurals se n’han de veure beneficiades. Hauríem de plantejar-nos si les zones que tenen més renovables haurien de tenir l’electricitat més barata. Això crearia un incentiu positiu per tenir-les al territori. Qui faça més ha de tindre avantatges.

“Pensar que podem decréixer fins al punt d’afectar el benestar de la gent és infantilisme polític”

I què han de fer les ciutats?

Les ciutats s’han de comprometre a omplir les teulades amb energia fotovoltaica al màxim possible. Però no podem exigir a una capital que genere l’energia que consumix. Això és absolutament inviable. No dona la capacitat amb les teulades: els estudis ens diuen que el potencial fotovoltaic de les teulades a Espanya és d’uns 65 terawatts hora (TWh). El consum energètic d’Espanya és de més de 1.000 terawatts. Evidentment, hem de reduir el consum energètic, i pot millorar la tecnologia, però sempre serà només una part.

No hi ha cap alternativa a carregar aquest pes sobre zones despoblades i ja plenes de molins?

També hem de pensar en el mar com a possibilitat, i això també pot portar conflictes, com hem vist a la costa de Girona, on es vol fer un parc eòlic marí. A València no tenim la sort de tenir aquest potencial de vent offshore que sí que hi és a Girona. Però no pot haver-hi zones que pensen que la transició energètica no fa per elles. 

En molts casos es denuncia que aquests parcs poden tenir impactes en la biodiversitat.

Soc escèptic amb això, sobre que hi hagi impactes importants. És clar que tot té un impacte; la nostra existència té impacte, si filem tant prim. Fer un parc eòlic té un impacte, però fer-ho i no esprémer tot el que et pot donar el vent no té sentit. El resultat seria una electricitat més cara i hauríem d’instal·lar un nombre de parcs molt major, amb encara més impactes.

“Dir que amb teulades i instal·lacions xicotetes es podrà fer tota la transició energètica és mentir”

En una entrevista a CRÍTIC, Sergi Saladié posava l’exemple d’Alemanya, on les renovables són de propietat molt més distribuïda.

Nosaltres estem d’acord amb el model distribuït, i la nostra proposta per regular les comunitats energètiques és exactament en aquesta línia. Hem fet una proposta al Govern de l’Estat que facilitaria, per exemple, que un poble de 1.000 habitants tinguera dos aerogeneradors per a l’electricitat del municipi. Però això és una cosa i una altra cosa és mentir a la gent i dir-li que amb teulades i instal·lacions xicotetes es podrà fer tot. No és de veres. No és possible, i dir-ho va contra la física. Les teulades són fonamentals, però una empresa que fa ceràmica necessitarà potser un parc de 20 megawatts per ella sola, i això no pot estar en una teulada. I tampoc tenim suficients impulsos locals per poder fer aquesta transició energètica amb instal·lacions xicotetes. Ja ho voldria jo! El que passa és que no és real. Hi ha una evidència que és que la Unió Europea s’ha de descarbonitzar en 21 anys, i això és un repte brutal. Cada dia que passa hem d’instal·lar renovables.

Llavors, és inevitable la participació de les grans empreses energètiques?

Sí, i més en un sistema capitalista! Potser, si tinguéssim 20.000 projectes per fer centrals d’un megawatt, podríem plantejar una forma de fer-ho diferent. Jo no crec en aquests maximalismes que tot ha de ser xicotet. Amb l’eòlica, com més gran siga un molí, més eficient és, i, per tant, menys inversió i materials necessites. És una qüestió de potència de la pala. L’electricitat no només ha de ser renovable; també ha de ser barata. Si no és barata, no electrificarem res i no desplaçarem ni el petroli ni el gas.

Potser el que cal és decréixer en consum energètic.

Si reduïm el consum energètic, estem decreixent. Qualsevol projecció de transició energètica ens dona que acabarem amb un consum d’energia final menor que l’actual. Si no ho fem, no tindrem capacitat de descarbonitzar-nos. El problema és que, si estem consumint 1.000 TW, podem baixar a 800 o 700. Però arriba un moment en què, si vols decréixer més, vas contra el benestar de les persones. 

“Si dius a la gent que no pot agafar el cotxe perquè, si no, el món es col·lapsarà, l’extrema dreta guanya les eleccions”

Però menys consum no té per què suposar menys benestar.

És clar que s’han de fer canvis d’hàbits socials. Però la baixada de consum té un límit en el benestar de les persones. Si vas més enllà d’això… Hem de recordar que en el debat públic hi ha partits que diuen que el canvi climàtic no existeix i que és una mentida dels progres. Si a la societat li planteges que ha de baixar la seva qualitat de vida perquè, si no, ens col·lapsem, i a l’altra banda tens algú d’extrema dreta que diu que no cal fer res perquè el canvi climàtic no existeix, malauradament, encara que ens cost acceptar-ho, la gent va a votar a l’extrema dreta. I llavors sí que tota la transició energètica se’n va a la merda, i lo menys dolent que faran serà una central nuclear. Davant d’això, què diràs als votants? Li diràs que, o decreix, o es col·lapsa tot? Li diràs que haurà de tenir el consum energètic del seu besavi? Crec que, políticament, la possibilitat de decréixer fins a aquest punt no existeix. Pensar que això es pot fer és infantilisme polític. Això donaria el poder a l’extrema dreta.

De fet, Jorge Reichmann diu que allò ecològicament necessari és políticament impossible. Però a vegades, quan no hi ha voluntat de fer una cosa, es respon que és impossible. Hi ha mesures més suaus, com prohibir els vols curts o potenciar més el tren que el cotxe, que tampoc s’estan fent políticament. No és una línia fina, això?

Això que dius són coses raonables. No té cap sentit que agafem un vol de València a Madrid si en AVE triguem una hora i mitja. No tindria sentit el cotxe privat si hi hagueren sistemes de Rodalies que no fossin deficients. El que podem fer és millorar l’eficiència i replantejar coses que no tenen sentit, com aquestes. Però per tenir èxit políticament, que és imprescindible, no podem plantejar a la gent les coses en negatiu. La pregunta és què hem de fer perquè la gent no vulgui agafar ni un cotxe ni un avió. Tot té a veure amb les alternatives que dones. Hi insisteixo: si li dius a la gent que no pot agafar el cotxe perquè el món es col·lapsarà i que ha de tenir el consum energètic del seu besavi, l’extrema dreta guanya les eleccions. 

Llavors, hem de seguir amb la lògica del creixement econòmic infinit? 

Aviam, aquí ningú pot plantejar que les coses són infinites. El petroli, el gas i els minerals que puguem treure de la terra són finits. Per tant, un creixement basat en el fet de consumir i tirar haurà d’acabar. Però s’ha d’abaixar pel que fa al PIB? Ja ho veurem: no ho tinc tan clar; no ha de ser una cosa predeterminada. Venim d’una societat obsessionada pel PIB, i hem de deixar el dogma del PIB; hi ha animalades que poden comptar-se com a positives en el PIB. Hi ha una regla històrica que vincula el consum material amb el PIB, però no és una regla de la física. Si podem aconseguir anar a una economia circular i puja el PIB, doncs perfecte. I si baixa el PIB però no afecta el benestar, doncs cap problema, com explica Mariana Mazzucato. És el paradigma del postcreixentisme. El que no m’agraden són les profecies, que s’ha d’abaixar el PIB tant sí com no.

Anterior Següent

Hi haurà prou minerals per als vehicles elèctrics i aerogeneradors que necessitem?

No sabem quants minerals hi ha a la terra. En sabem només les reserves actuals, i les xifres són mòbils. Fa 11 anys, en el món col·lapsista es deia que en 10 anys no quedaria liti. I avui tenim el doble de reserves de liti que fa 10 anys, perquè s’ha convertit en un mineral clau i s’ha investigat més. Una cosa lògica que no estem fent és reciclar el liti. Evidentment, si ho projectem a l’infinit, hi ha un dia en què el liti s’acaba, però probablement en 30 anys hi haurà tecnologies que no seran el liti. Hi ha una tendència que és dir que, si no tinc l’eternitat arreglada des del dia d’avui, això vol dir que anirem al col·lapse. Jo crec que això és religió. És clar que hi ha problemes que haurem de solucionar, però l’objectiu de la nostra generació és descarbonitzar el món el 2050. El 2051, hi continuarà havent problemes, però no podem pretendre arreglar tota l’eternitat des de la nostra generació. Tenim una urgència que és el canvi climàtic.

Però hi ha problemes que semblen molt preocupants. Antonio Turiel explicava en una entrevista que, per exemple, no tenim solucions per substituir el petroli dels vaixells que mouen les mercaderies arreu del món.

És cert que no tenim la solució per a tot. És veritat que tenim un problema amb els vaixells i els tràilers. Però no et pots paralitzar perquè no tens la solució d’absolutament tot el que necessites. Ara mateix tenim les solucions per electrificar, potser, un 50% o un 60% dels consums energètics. Però el primer que hem de fer és implantar allò pel qual ja tenim solució tecnològica, com abans millor, i això ens donarà temps per treure les solucions tecnològiques o logístiques per solucionar la resta. Sobre el transport de mercaderies: una part podria virar als trens, i els vaixells poden funcionar amb hidrogen o amb biogàs, encara que no sigui molt eficient. Els tràilers també poden funcionar amb hidrogen, o es podrien posar catenàries a les autovies per electrificar aquest transport per carretera. Evidentment, tot això té problemes associats, però és que la humanitat mai ha arribat a una gran meta tinguent el camí absolutament prefigurat des que va començar a caminar. Hi ha qüestions que no esperes, tecnologies noves, pandèmies, guerres…, i tot això et farà canviar el camí. El que no pots fer és paralitzar-te només perquè no tingues totes les respostes.

“Tant la nuclear com el gas tenen molt focus a Rússia. Potser la guerra ens ajuda a no cometre un error”

La Unió Europea es planteja posar l’etiqueta d’energies verdes al gas i a la nuclear en la seva taxonomia. Què vol dir això?

És un error. La taxonomia és només un mecanisme d’orientació de la inversió; no et prohibeix fer inversions fora d’això. L’objectiu de la transició amb el gas fòssil és que hagi desaparegut pràcticament el 2050. Considerar que és una inversió verda no té sentit. El que passa és que amb la invasió d’Ucraïna ja no sabem com quedarà la taxonomia. Posaràs el gas, si ara hem de reduir la dependència del gas rus? I la nuclear, si una de les empreses que més han construït a Europa és Rosatom, que és russa? Tant la nuclear com el gas tenen molt focus a Rússia. Potser la guerra ens ajuda a no cometre un error, i repensem la taxonomia.

Per què la nuclear no ens pot ajudar en la lluita contra el canvi climàtic, si sabem que no emet gasos d’efecte d’hivernacle?

La nuclear no val perquè és la més cara que hi ha per instal·lar. Pel que hem vist, tots els projectes nuclears d’Occident dels darrers 20 anys han acabat costant tres o quatre voltes més del que estava previst. L’estimació del cost de megawatt hora d’aquests projectes està molt per damunt dels 100 euros, quan les renovables ara en generen a 30. A més, és lenta: trigues 20 anys a tenir-la llesta des que ho decideixes. Si hem de descarbonitzar Europa sencera en 28 anys, com hem de fer projectes que triguen 20 anys a començar a funcionar? No té sentit. El que pot ser raonable, si vols, és allargar 5 o 10 anys la vida d’una nuclear que està funcionant bé, si es donen les condicions de seguretat. Però això no pot allargar-se molts més anys; arriba un moment en què ni les empreses volen fer les inversions necessàries per assegurar-ne la seguretat, ja que són massa cares i han de tancar. Fins i tot Macron és cautelós amb la possibilitat d’estendre aquesta vida útil de les nuclears.

La transició energètica també té un pes geopolític. Europa importa molt gas des de Rússia. Com ha afectat això la resposta europea a la invasió d’Ucraïna?

La resposta europea ha estat prou contundent, tenint en compte aquesta dependència. Sembla que la Unió Europea ha decidit que la dependència del gas rus s’ha d’acabar, i poden passar dues coses. La primera és impulsar més les renovables. Un ministre alemany va dir que les renovables són les energies de la llibertat, perquè permeten tenir independència, un cop ja està instal·lada. L’altra conseqüència pot ser que es facin inversions en gas natural. El president alemany, Olaf Scholz, ha parlat de fer dos ports de gas natural liquat (GNL) per portar gas. També hi haurà moviments per intentar activar el gasoducte de MidCat entre Catalunya i França. Són inversions que tenen sentit geopolític però no sentit climàtic. Si s’han de fer, d’acord, però el que no pot passar és que es facin amb fons destinats fins ara a les renovables. El que cal és que l’urgent no tapi l’important.

Els preus de l’energia poden pujar amb aquesta crisi a Ucraïna, però de fet el cost de l’electricitat ja està disparat des de fa mesos a Espanya. Què ha de canviar en el mercat elèctric per abaratir la factura?

El sistema marginalista, que s’ha de canviar a escala europea. A Europa li costa prendre decisions; la seva lògica era que només s’havia de protegir el vulnerable i que no era dolenta una electricitat cara si portava més estalvi i més implantació de renovables. Però la nostra indústria pateix molt. Quan es va fer aquest sistema, hi havia tecnologies similars que competien entre elles: el carbó, el fuel, el gas… i el sistema permetia que hi entrés primer la més barata. Però ara no hi ha una competició real: de fòssils només en queda pràcticament el gas i té uns costos disparats. Està pensat per a un altre moment històric. És evident que no funciona; només es manté pel dogma de l’ortodòxia neoliberal. Ara que el preu del gas pot pujar encara més, espero que tinguem la sensatesa d’abandonar-lo. I, si no ho aconseguim, com a mínim fer un tap al preu del gas. Ja que estem en una lògica de conflicte geopolític, cal que entrem també en una lògica econòmica diferent. El moment geopolític és una oportunitat per superar l’entossudiment europeu de no voler canviar aquest sistema; el moment de propiciar aquest canvi és ara. No siguem idiotes de seguir lligant-nos a aquest sistema de preus com si fossin les taules de Moisès.