21/02/2022 | 07:00
Després de la línia 9 del metro, el canal Segarra Garrigues és el projecte de més magnitud adjudicat pel Govern català en tota la seva història. Però les obres d’aquesta gran infraestructura hidràulica, que ha de servir per facilitar el regadiu a prop de 70.000 hectàrees de conreu de sis comarques diferents de Ponent, acumulen retards, contratemps i sobrecostos. Vint anys després de la seva adjudicació inicial, i segons les estimacions més optimistes del Govern català, el Segarra Garrigues acabarà costant 1.261 milions d’euros, 337 més del que s’havia previst inicialment. Així consta en un document intern del juliol del 2021 elaborat per Infraestructures.cat, al qual ha tingut accés CRÍTIC arran d’una pregunta parlamentària de la CUP.
Les obres de construcció del canal van ser adjudicades l’any 2002 pel darrer Govern de Jordi Pujol a un consorci empresarial privat, Aigües del Segarra Garrigues (ASG). Les accionistes principals de l’empresa eren FCC, Agbar, Copisa i Copcisa, i altres constructores com Benito Arnó, Romero Polo i Constructora de Calaf hi tenien una participació menor. El repartiment d’accions entre els quatre actors principals estava bastant equilibrat, però el 2017 això va canviar: ara és Agbar qui té el control d’ASG, amb més del 40% de les participacions. El president executiu de l’empresa, Miquel Galvarriato, admet a preguntes de CRÍTIC l’existència del sobrecost, que la companyia, a diferència del Govern, xifra en “300 milions”, però l’atribueix a factors aliens a ASG i afirma que la responsabilitat de fer-hi front “recau sobre la Generalitat”.
Aigua és Vida afirma que el projecte pot acabar facilitant un futur transvasament del Segre a Barcelona
Moviments ecologistes com Aigua és Vida, que sempre han criticat el projecte, mantenen ara més que mai que és inviable tal com està projectat, i que s’ha de replantejar de cap a peus. Apunten també que el lideratge destacat d’Agbar en la companyia posa de nou sobre la taula un temor històric del territori: que la finalitat última de l’obra no sigui garantir el reg agrícola a la pagesia de Ponent, sinó facilitar un hipotètic transvasament del Segre a la conurbació de Barcelona. Des de la CUP, el fins ara diputat Pau Juvillà apunta un altre factor: “El Canal Segarra Garrigues pot acabar servint bàsicament per abastir la gran agroindústria”.
Mentrestant, l’ombra de presumptes casos de corrupció i de portes giratòries han planat al llarg dels anys sobre el projecte: Josep Grau, el conseller d’Agricultura de Jordi Pujol que va adjudicar l’obra, va presidir la mateixa ASG del 2011 al 2017, anys després de deixar el càrrec a la Generalitat. I Josep Antoni Rosell, subsecretari d’infraestructures del mateix departament, també va acabar sent director general de la companyia privada pocs mesos després de deixar el seu càrrec públic l’any 2003. Rosell, que posteriorment tornaria al Govern durant l’etapa d’Artur Mas per presidir l’empresa pública Infraestructures.cat, està imputat en la trama del 3%, que investiga adjudicacions d’obra pública a empreses que pagaven comissions a CDC. Algunes d’aquestes empreses, com Copisa o Benito Arnó, han estat o són també accionistes d’ASG.
Un sobrecost de com a mínim el 36%
La idea del projecte Segarra Garrigues es remunta als anys seixanta del segle XX. L’obra havia de culminar en 10 anys, però ja en porta 20 en marxa i el final encara és lluny: la darrera previsió del Govern és que la xarxa secundària de distribució d’aigua estigui enllestida el 2032. L’execució de les obres avança lentament: la superfície regable del Segarra Garrigues és de més de 60.000 hectàrees, de les quals ara només reguen un 15%. Segons l’empresa, però, les obres es troben “molt avançades”, amb la xarxa primària acabada (cal tenir en compte que depenia de la inversió de l’Estat) i la xarxa secundària i terciària enllestida en un 40%.
L’estimació del sobrecost s’ha anat incrementant de manera progressiva del 2017 al 2021
En l’actualitat, el sobrecost previst és del 36,5% del total inicial, 337 milions més del que s’havia projectat inicialment. Així es desprèn del càlcul que efectua periòdicament Infraestructures.cat, l’empresa responsable de l’obra pública del Govern català. El Govern actualitza “periòdicament” l’estimació dels costos totals de l’actuació de “la xarxa secundària i terciària”. Aquest mitjà ha tingut accés a les estimacions dels anys 2017, 2018 i 2021, que sempre s’han anat incrementant: al novembre del 2017, l’estimació d’increment era del 32,8%; al novembre del 2018 ja era del 34,5%, i, al juliol del 2021, del 36,5%.
Cal tenir en compte, a més a més, que es tracta d’un càlcul a partir de “la millor estimació possible sobre la base del cost de l’obra executada”. La xifra també inclou la inversió en les mesures previstes en la declaració d’impacte ambiental del canal feta l’any 2010, que s’eleva fins a 61 milions i no era prevista quan es va projectar. El diari El País va publicar que un informe de la Generalitat de l’any 2011 afirmava que, en el pitjor dels escenaris, el sobrecost podria elevar-se fins al 81% del pressupost inicial. CRÍTIC s’ha posat en contacte amb el Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat per incloure el seu punt de vista en aquest reportatge, però en el moment de publicar-lo no havia estat possible obtenir-ne resposta.
L’empresa admet el sobrecost, però no la responsabilitat
El president executiu d’Aigües del Segarra Garrigues, Miquel Galvarriato, admet a preguntes de CRÍTIC l’existència del sobrecost, i l’atribueix principalment a dos motius: en primer lloc, els problemes derivats de la concentració parcel·lària, és a dir, el procés d’unificació i redistribució de finques de diferents propietaris per aconseguir millors condicions de treball i de reg, i que es du a terme prèviament a la construcció de les canalitzacions. I, en segon lloc, els condicionants ambientals. “L’estratègia per fer front a aquests temes és desgraciadament molt difícil i recau sobre la Generalitat”, afirma el màxim responsable d’ASG.
Sobre el procés de concentració, Galvarriato admet que “no es va poder dur a terme per la Generalitat tal com s’havia plantejat al concurs, i això ha produït que la xarxa de canonades per arribar a totes les finques sigui molt superior en longitud al que s’havia previst”. Sobre els condicionants ambientals, cal tenir en compte que una sentència del Tribunal Superior de Justícia de la UE derivada d’una denúncia ecologista va forçar l’any 2007 la modificació de l’estudi d’impacte ambiental original del canal, per ampliar les denominades zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA).
ASG busca alternatives per als agricultors en aquelles zones regables que estan especialment protegides
Això va derivar en el fet que, avui dia, el 60% de la zona regable del canal està especialment protegida: “Aquest canvi es va produir quan una gran part de la xarxa primària del Segarra Garrigues ja estava construïda”, i limita les possibilitats del reg agrícola en moltes finques. Davant d’això, segons Galvarriato, “no podem fer res: només intentar des d’ASG buscar alternatives per a aquestes zones. Estem fent, per exemple, un projecte i assaig per veure si fer un conreu de plantes medicinals seria compatible amb les aus, ja que necessita molt poca aigua, i que els pagesos afectats per ZEPA poguessin tenir una oportunitat de fer un conreu productiu”.
Un canal de Ponent en mans d’Agbar
Segons les dades recopilades per CRÍTIC a través d’informació del Registre Mercantil i que consten en la memòria anual d’Agbar, aquesta empresa controla actualment el 41% de les accions d’ASG. El moviment es va produir, segons va publicar Economía Digital, després que la multinacional controlada pel grup Suez adquirís la participació de Copisa, que volia sortir de l’accionariat. En l’actualitat, a més d’Agbar, encapçalen l’accionariat de l’empresa FCC, que en controla el 24%, i Copcisa, que en té el 21%.
Els nous equilibris interns d’ASG han despertat el recel d’entitats ecologistes com Aigua és Vida, que sempre ha estat molt crítica amb el model d’infraestructura hidràulica que implica el canal. Quim Pérez, portaveu d’Aigua és Vida i autor d’un informe d’Ecologistes en Acció sobre la viabilitat del canal publicat l’any 2017, creu que l’obra “va ser projectada com una infraestructura de regadiu, però no està complint la seva funció”, i es pregunta: “Realment, aquesta aigua servirà per al reg, o acabarà sent transvasada a Barcelona?”.
El temor d’Aigua és Vida no és infundat. Tal com va publicar CRÍTIC l’any 2014, la possibilitat de transvasar el Segre a Barcelona ja apareixia en un informe del Govern elaborat pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible l’any 2014. Pérez posa com a exemple l’anomenat “minitransavasament de l’Ebre” a Tarragona, dut a terme al principi dels anys vuitanta pel Govern de Jordi Pujol: “A partir d’unes obres per a la millora de la infraestructura de regadiu, es va propiciar que una part de l’aigua de l’Ebre anés cap al Camp de Tarragona, sobretot per als usos de la indústria química”.
Des de l’empresa neguen que s’hagi plantejat aquesta opció. El president executiu d’ASG explica que “a ASG ningú parla de transvasaments. Tenim molta feina per acabar la transformació del Segarra Garrigues, i plantejar altres usos de l’aigua dels regants quan encara no s’ha assolit el desenvolupament complet del nostre regadiu és del tot inimaginable”. Segons Galvarriato, “l’objectiu i les directrius marcades pels nostres accionistes sempre han estat el desenvolupament del regadiu en aquest gran projecte de transformació del territori”.
Des de la CUP també es mostren crítics amb la finalitat última del reg i amb el paper que hi pugui tenir Agbar: “Ja sabem com està actuant aquesta empresa a l’hora d’obstaculitzar processos per a la municipalització de l’aigua arreu del país”. Juvillà fa referència a l’estratègia judicial d’Agbar, que actualment impulsa una batalla als tribunals contra 42 municipis i ens locals catalans que intenten municipalitzar-ne el servei.
Juvillà també explica que “aquest canal estava pensat per al desenvolupament agrícola, però a la pràctica està alimentant un model d’agroindústria molt depredador”. La Segarra i l’Urgell acumulen una presència important d’aquest model industrial: especialment rellevant és el cas de la Corporació Agrària de Guissona, un dels poders econòmics més rellevants de Ponent. “A qui ha de donar suport aquesta infraestructura hidràulica? A la petita i mitjana pagesia, o als grans fons d’inversió i a l’agroindústria que està comprant terreny a la vora del canal?”, es pregunta Juvillà. Galvarriato, però, afirma que, pel que fa a l’agroindústria i a les granges, “l’aigua del Segarra Garrigues sí que és prevista per a aquests usos dins de la superfície afectada pel canal, i així ho estem fent”.
‘Portes giratòries’ i l’ombra del 3%
El nou lideratge d’Agbar en la societat va implicar el relleu del convergent Josep Grau, que va presidir l’empresa des del 2011. Tal com va publicar el periodista Davíd Marín en un article a l’Anuari Mèdia.cat del 2014, Grau va fitxar com a president d’ASG en substitució de l’advocat lleidatà Jaume Regany, president d’aquest consorci d’empreses des de la seva constitució. L’assumpció d’aquest càrrec no vulneraria la Llei d’incompatibilitats catalana, perquè Grau va ser conseller d’Agricultura entre el 1999 i el 2003, i feia més de dos anys que havia deixat de tenir responsabilitats sobre l’obra quan va fitxar per ASG.
Tot i això, Grau havia sigut diputat convergent fins al 2010. A més de diputat, la seva carrera política es va iniciar el 1983 com a regidor a Mollerussa, alcalde d’aquest municipi del Pla d’Urgell entre el 1987 i el 1999, president de la Diputació de Lleida entre el 1990 i el 1999 i conseller d’Agricultura entre el 1999 i el 2003. En l’actualitat, segons va publicar el digital Som Garrigues, Grau du a terme tasques d’assessorament per a la implantació de grans projectes eòlics i solars a les comarques de Ponent.
Un altre càrrec polític estretament vinculat amb la història del canal és Josep Antoni Rosell, investigat en la presumpta trama de corrupció coneguda per cas 3%. L’any 2002, Rosell era subdirector general d’Infraestructures de la Direcció General de Desenvolupament Rural del Departament d’Agricultura i, com a tal, va tenir un paper central en la licitació de les obres del canal. Al juliol del 2003 va cessar del càrrec i al setembre del mateix any, segons les dades que ha pogut recopilar CRÍTIC del Registre Mercantil i segons va certificar la Sindicatura de Comptes, ja constava com a apoderat d’ASG, càrrec que mantindria fins al 2011, en què retornaria al Govern d’Artur Mas com a director general de l’empresa pública Infraestructures.cat, la mateixa que havia adjudicat les obres del canal.
Dues de les accionistes d’Aigües del Segarra Garrigues estan investigades en la trama del 3%
En l’actualitat, Rosell està investigat en la trama del 3%, en què el jutge investiga les comissions que haurien cobrat fundacions afins a CDC a partir de les adjudicacions d’obra pública del Govern i de diversos ajuntaments controlats pel partit. Rosell ha estat detingut en dues ocasions en relació amb aquesta trama, el 2015 i el 2017, i ha quedat en llibertat amb càrrecs. Al juliol del 2019 va transcendir que hi havia un total de 15 empreses investigades. D’aquestes, n’hi ha dues que són o han sigut accionistes d’ASG: Copisa i Benito Arnó.
La Vanguardia va publicar que entre la documentació que Rosell va intentar ocultar en el moment de la seva detenció hi havia expedients sobre l’adjudicació de l’obra del Segarra Garrigues. Segons aquest mateix rotatiu, sis de les vuit empreses que integraven Aigües del Segarra Garrigues, incloent-hi la mateixa Agbar, van pagar entre el 2008 i el 2013 donacions a la Fundació CatDem per un valor d’1.635.500 euros. Les obres del canal en concret, però, no estan sent investigades pel jutge com a possible font de comissions.
En el moment de ser detingut, Rosell era director d’Infraestructures.cat, càrrec del qual va ser apartat quan ERC va assumir la vicepresidència del Govern i la gestió del Departament d’Economia. Cinc mesos després, la Generalitat es va personar en la causa oberta contra ell.
