14/05/2021 | 06:00
Diu la filòsofa Marina Garcés que no vivim una crisi del capitalisme, sinó en el capitalisme de la crisi. Formem part d’un sistema que ens fa viure en emergència permanent i que converteix la precarietat, la lluita climàtica i els trastorns mentals en la normalitat. Estar en crisi, afirma l’assagista, ja no és excepcional, sinó un símptoma més del “capitalisme salvatge” en què estem immersos. La pandèmia de la Covid-19, però, ens fa reflexionar-hi com a societat; per això el Museu de la Vida Rural (MVR) i l’associació La Conca 5.1 n’han volgut parlar en el cicle “Visions 5.1”, enguany dedicat a “Resiliències i resilients“.
La vuitena edició del cicle, que va començar el 6 de maig passat i acabarà l’11 de juny, tindrà un total de sis debats que es realitzaran tant en format presencial a la seu de l’MVR a l’Espluga de Francolí com en línia al canal de YouTube del mateix Museu. La segona conversa, que ha tingut lloc divendres 7 de maig, ha volgut idear “Necessàries respostes coordinades” per convertir en acció la queixa contra el sistema malalt en què vivim. Hi han participat la filòsofa Marina Garcés i l’advocada penalista Carla Vall, moderades per la periodista Jordina Arnau.
Després de 14 mesos de pandèmia, ambdues convidades han coincidit en el dur impacte que ha suposat l’aïllament de la Covid en l’estat emocional de les persones. Garcés ha recordat una pancarta vista al transport públic de Barcelona, promoguda per l’entitat de salut mental Obertament i la Generalitat de Catalunya, on posa “Jo tampoc estic bé”, i que, segons la filòsofa, recalca la primera persona del plural perquè es tracta d'”una situació que sembla que patim individualment, però que es viu en comú”. “Teníem desitjos que han estat posats en qüestió, com el desig d’estar junts, d’anar més enllà, de ser un plural, de viure des dels altres, i tot això ha quedat monitorat, protocol·litzat, sota vigilància, ens ha permès veure de què es componien les nostres vides i què no valoràvem”, hi ha afegit Garcés.
Ser pobre, un factor de risc
Però, malgrat patir com a col·lectiu, no tothom ho ha fet en el mateix grau: les desigualtats han aflorat com mai. Així ho ha corroborat l’advocada penalista Vall, que ha recordat la desigualtat de les treballadores domèstiques i ha confirmat que les trucades d’assistència per casos de violència masclista van augmentar sobretot en el moment del desconfinament: “Ser pobre ha suposat un factor de risc”, ha sentenciat l’experta. Per la seva banda, Garcés ha posat d’exemple els mapes de desigualtat de contagi entre barris que ha realitzat CRÍTIC i ha apuntat que la condició de classe ha tingut històricament un paper molt important en la seguretat davant el virus: “La possibilitat d’aïllar-se sempre ha sigut un factor de privilegi dels rics; per això els palaus i castells estan separats de la part baixa dels pobles”, ha dit.
Carla Vall: “Durant el confinament, ser pobre ha suposat un factor de risc”
Davant d’una situació incerta, però, quina confiança hem donat a l’Estat? “S’ha transmès molta arbitrarietat, i això, tot i que sembla que afebleix el poder, el reforça. Quan es pot manifestar com a arbitrari, i a sobre aconsegueix obediència, significa que té poder”, ha expressat la filòsofa. Garcés toca el voraviu i recorda les polítiques d’Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid, que ha mantingut unes restriccions per Covid més laxes que les de la Generalitat de Catalunya sota la paraula de la “llibertat”. Més bars oberts o menys llits d’UCI? “La dreta d’Ayuso sap donar un contingut a la paraula ‘llibertat’, que és una idea de vida que connecta amb imaginaris emancipadors o transgressors: què passa si ens morim una mica més, però volem estar més vius? Aquests abans eren els missatges de la transgressió, d’arriscar-se a estimar, a drogar-se, a viatjar, a no tenir un sou… No li cal dir res més”, ha afirmat l’assagista.
Marina Garcés: “Les esquerres s’han limitat a mantenir el discurs defensiu del ‘No passaran’ contra la dreta”
Les esquerres i el buit de les cures
En aquest panorama, Vall es pregunta on han estat les esquerres durant la gestió de la pandèmia, mentre el dilema de la llibertat o la seguretat inundava l’opinió pública. “En un moment en què has de prendre decisions que suposen la limitació d’algunes llibertats i alhora les vindicacions d’aquestes, les esquerres ens sentim fora de joc i molt incòmodes a l’hora de parlar de qüestions de seguretat. Ens hem vist atrapats en el discurs de les cures, que al final ha sigut pràcticament una paraula en blanc“, ha afirmat la penalista. Garcés ha apuntat que, quan el feminisme diu de “posar la vida al centre” i de cuidar-se, no parla de nombre de vius i de morts, sinó de posar al centre la pregunta “quina vida volem viure?”. Cuidar-se, diu Vall, no és només absència de malaltia, sinó una funció de l’Estat: “Pensar en el cuidem-nos sense que hi hagi la funció de l’Estat com a gran cuidador més enllà de la crisi sanitària per la Covid ens ha abocat a una gran frustració i ha fet pensar a la gent una sortida que no existeix”.
Garcés s’hi ha mostrat d’acord i hi ha afegit que les esquerres s’han limitat a mantenir el discurs defensiu del “No passaran” contra la dreta. Aquesta estratègia, però, no ha pogut impedir la desconfiança social, una altra de les maneres que té el sistema per controlar la població des dels mateixos ciutadans. En el context pandèmic, es va popularitzar la figura dels “policies de balcó”, que vigilaven que tothom complís les restriccions anunciades, i que va resultar una de les més efectives, segons Carla Vall, per a la sanció en dones. “Fins a quin punt aquesta situació de vigilància era de cura recíproca o de control dels uns sobre els altres?”, s’ha preguntat Garcés. “La cura mútua amb relació a una situació desconeguda podia haver vingut d’una altra manera que no fos la de la imposició, la multa o l’Estat que s’imposa de manera policial i judicial sobre tots nosaltres? La comunitat està feta de vincles de confiança i de desconfiança, i hem estat actuant amb l’una i amb l’altra alhora”, hi ha afegit.
Carla Vall: “Tenir sobirania sobre els nostres recursos és important, si no és impensable que puguem desarticular l’estructura”
Respostes concretes i compartides
En el marc de les “Necessàries respostes coordinades” que proposava el cicle “Visions 5.1” en aquest debat, la filòsofa Marina Garcés ha reflexionat sobre la manera com estem junts i com ens reunim en època de Covid, sovint consumint i amb grups molt reduïts de persones, una dinàmica que funciona com “un embut que tanca l’individu en l’aïllament i en la seva capacitat de consum”. I com ens avancem a aquesta devastació?
Una de les propostes que ha exposat Vall és la de fer peticions concretes i registrar totes les necessitats. “Quan et poses a pensar les coses essencials per sortir de la violència, t’adones que són moltes més de les que estan protocol·litzades. Tenir sobirania sobre els nostres recursos és important, si no és impensable que des de la nostra posició puguem desarticular l’estructura”, ha dit l’advocada. A aquesta demanda de batalles específiques, Garcés hi ha sumat que cal fer-ho “des de l’experiència compartida i sense ser utòpics”.
La filòsofa també ha recordat dues qüestions que considera rellevants amb vista a construir respostes contra el capitalisme de crisi: ser conscients que l’Estat no és propietari d’allò públic, sinó parasitari, i tenir en compte els joves: “Una societat que no té futur no suporta els seus joves perquè són els que tindran el desig i la mala bava de construir-lo i batallar-lo”. “D’això tracta la construcció del futur després de la crisi, diu Garcés, no de sobreviure individualment, sinó de desenvolupar noves maneres de passar la crisi en col·lectiu“.
Marina Garcés: “El futur no anirà de sobreviure individualment, sinó de trobar maneres de passar la crisi en col·lectiu”
El Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1 continuaran amb el cicle de debats que se celebren de manera presencial. La sessió següent es farà el divendres 14 de maig i radiografiarà la situació econòmica i social que viuen altres indrets de la Unió Europea, de l’Amèrica Llatina o de l’Àfrica amb convidats com Blanca Garcés, Arantxa Tirado i Xavier Aldekoa, moderats per Albert Mercadé. El dia 21 de maig serà el torn d’Alicia Puleo, de Dina Garzón, d’Àgueda Vitòria i d’Ana Correro, que, guiades per Carla Roca, reflexionaran al voltant de l’agroecologia com a model més enllà d’un patró de producció agrícola. El cinquè debat, el 4 de juny, abordarà la lluita del sector cultural per sobreviure, amb Maria Climent, Estel Solé, Anna Giribet, Àngels Margarit i Joana Serrat, i en l’últim debat, el dia 11 del mateix mes, clouran el cicle Desirée Bela, Salima Jirari, Maria Bouabdellah i Nogay Ndiaye amb aportacions de caràcter antiracista.
