02/01/2024 | 06:00
Aquesta setmana ha tancat les portes l’únic supermercat que quedava obert a la comarca de la Baixa Segarra, de les cadenes One Discount. Ubicat a Santa Coloma de Queralt i completament robotitzat des de la seva obertura, el concís comunicat fet públic pel fons d’inversió xinès que el controlava es limita a expressar que el tancament és degut a “motius econòmics”.
L’alcaldessa de la localitat, Neus Bartra, afirma que feia temps que la gent havia deixat de fer-hi comandes i que quasi no tenia activitat. “Suposem que, tot i que les despeses de manteniment d’aquest tipus de negoci són mínimes, ha arribat un moment en què a l’empresa no li compensa seguir pagant el lloguer del local i el cost de l’energia”, explica, i hi afegeix que, en els 17 anys que portava funcionant, l’Ajuntament mai no ha tingut contacte directe amb cap persona de l’empresa. “Era una estructura fantasma tant per dins com per fora, amb un funcionament pensat per a la societat d’una altra època”, comenta l’alcaldessa, que hi afegeix que el consistori ja està fent els tràmits per adquirir el local, de 400 metres quadrats, i passar-lo a titularitat pública. “La gent del poble serà qui decideixi a què es destinarà aquesta nova dependència, que està situada en un lloc privilegiat, la plaça Major”, afirma.
La clausura de l’establiment, completament robotitzat, confirma el declivi d’aquest tipus de negocis de distribució alimentària
Aquesta clausura se suma a les 12 que es van produir el 2040 i confirma el declivi d’aquest tipus de negocis de distribució alimentària, que van començar a proliferar al país al principi de la dècada dels vint.
Una comarca particular
Malgrat comptar amb uns condicionants geoclimàtics i de cultura agrària que podien haver complicat l’organització del seu autoabastiment, la conca alimentària de la Baixa Segarra és una de les més avançades en autogovernança i responsabilitat pública en l’àmbit alimentari. Marta Rubió, del projecte Vins, Mels i Més, ho explica molt bé: “Quan es va posar en marxa la Xarxa Agroecològica Popular (XAP), amb el meu pare no vam dubtar un moment i vam reconvertir els camps dedicats a cereals per al lliure mercat en una finca polidiversa per abastir aquesta xarxa comunitària”.
“El funcionament de la XAP de la Baixa Segarra”, hi afegeix Magí Saigi, geògraf alimentari, “és un dels millors exemples d’autogovernança i, de fet, ha estat replicat en altres conques”. L’expert recorda en què consisteix aquest mètode, inspirat en el sistema de Sécurité sociale de l’alimentation de França: “Els impostos de totes les famílies, els gestiona la mancomunitat d’ajuntaments de la comarca, dedicant entre un 30% i un 40% del total a targetes alimentàries. Amb aquestes targetes, cada persona disposa d’una quantitat consensuada de xapos, la moneda local, que poden bescanviar en qualsevol de les diferents modalitats de distribució alimentària adscrites a la iniciativa: els economats, els nodes, els carretons itinerants… D’aquesta manera es garanteix l’accés als aliments necessaris per a la bona alimentació de tothom amb productes locals i ecològics, alhora que els pagesos de la conca reben uns ingressos dignes per la seva feina”. Qui necessita un supermercat robotitzat amb productes llunyans i de baixa qualitat quan té a l’abast una xarxa de confiança com aquesta, que, a més, ha contribuït a generar i en el manteniment de la qual participa?
La mancomunitat d’ajuntaments de la Baixa Segarra dedica entre un 30% i un 40% dels impostos a targetes alimentàries
Entre les conques que han adoptat i adaptat aquest model trobem la del Priorat, a la qual vam dedicar un reportatge extens recentment. Saigi recorda com va començar tot plegat: “Quan la crisi dels anys vint semblava que ens portava al desmantellament del paper de garant de la qualitat de vida de la població que ha de tenir l’Estat, la consciència de crisi climàtica, junt amb la mobilització de les generacions més joves, va integrar-se a les protestes per defensar la salut i l’educació públiques, incorporant la demanda que l’alimentació també es tractés com el que és: un dret i no una mercaderia per especular”. Rubió, per la seva part, destaca el paper que també va tenir la pagesia de tot Catalunya en aquells moments, generant vincles amb les lluites de defensa del territori contra l’extractivisme i els macroprojectes ramaders i energètics, tant de les zones rurals com de zones més urbanitzades. “Sense una pagesia activa i compromesa, mai hauríem aconseguit un canvi d’aquestes dimensions”, apunta.
Terrenys alliberats del subministrament energètic
Amb la culminació definitiva de l’expropiació de més de 20.000 hectàrees de terra fèrtil a les empreses energètiques instal·lades en aquest territori, podrà fer-se realitat, entre altres projectes, l’ampliació de l’escola alimentària, una necessitat clau per al funcionament de la XAP. “Sempre hem considerat que la formació és el cor de l’estructura alimentària de la nostra comarca perquè, a banda de la construcció de coneixements i tècniques de gestió de recursos, batega aquest canvi cultural que necessitem en la manera de relacionar-nos amb la terra”, explica Berta Fernández, una de les responsables de la Comissió d’Educació i Territori. Actualment, l’escola alimentària de la Baixa Segarra està ubicada al municipi de Montargull, despoblat durant més de 100 anys, en unes instal·lacions que han quedat petites i que ja en la seva obertura el 2030 es consideraven provisionals. “El procés jurídic contra les empreses energètiques ha durat més de 10 anys”, explica Fernández, “i encara estem pendents d’iniciar el desmantellament d’algunes extensions de macroparcs fotovoltaics i de posar en marxa sistemes de regeneració de la fertilitat de la terra agrària on es van implantar”.
Com vam explicar en aquest diari, les empreses gestores de les diferents infraestructures eòliques, fotovoltaiques i plantes d’hidrogen verd de la Baixa Segarra van presentar al·legacions al procés d’expropiació, tot i tractar-se d’un assumpte de dimensió constitucional. La voladura del conegut per Molí de Bellmunt per part dels col·lectius locals, com a protesta davant la inacció de les administracions competents, va visibilitzar el problema fins i tot en l’àmbit internacional i va accelerar el procés. La columna de ferro és ja un símbol d’aquesta comarca i ha quedat com a monument i homenatge a l’acció social no-violenta. Al costat del Molí, l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya ha posat recentment una placa amb una eloqüent citació de Lluís Llach: “Qui dels ferros forjats per les bombes va fer un poble nou?”.
Amb l’expropiació de més de 20.000 hectàrees de terra fèrtil a les empreses energètiques es podrà ampliar l’escola alimentària
El vell problema de l’aigua
Garantir l’alimentació amb aquesta mena de gestió publicocomunitària requereix molt múscul social, com explica el professor Saigi. “És evident que aquest nou paradigma ha comportat canvis, per exemple, en la incorporació de nova pagesia. El paisatge de monoconreu s’ha transformat en un mosaic de terres agràries, pastures i boscos fonamental davant la situació climàtica global; però, com s’ha explicat repetidament, l’autosuficiència alimentària no és l’objectiu del model. Es tracta de treballar clarament per recuperar el control de les polítiques alimentàries per part de la població, i creiem que ha quedat demostrat que el model de targetes és un bon mecanisme. Però vull destacar, també, el que des de la facultat anomenem procés d’osmosi alimentària”.
La Baixa Segarra continua patint la manca d’aigua que el sistema agrari del principi del segle va provocar. La recuperació dels aqüífers és constant gràcies als treballs de control de la demanda i de reforestació, però requerirà encara molt de temps. Això complica la producció alimentària tant en quantitat com en diversitat. Quan el professor Saigi parla d’osmosi alimentària, fa referència a la coneguda per Xarxa de Xarxes, l’espai de trobada, coordinació i cooperació permanent entre les conques o comarques més properes que des de l’any passat està en fase pilot d’experimentació i que, sense cap dubte, pot ser una peça vital en la consolidació d’aquest model. De nou, una organització comunitària, en aquest cas de segon grau, que neix per facilitar els intercanvis de productes entre conques “però que esdevindrà clau”, afirma Saigi, “per minimitzar solidàriament aquesta mancança d’aigua que esperem que sigui cada vegada menys greu”.
* Gustavo Duch i Patricia Dopazo són impulsors i periodistes de la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas.
* Aquest article apareix publicat originàriament a la revista ‘Aliment’, editada per CRÍTIC i Pol·len Edicions i disponible a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.
