On és l’esquerra independentista quan parlem d’antiracisme?

Sí, aquest és un altre article que neix del rebombori que ha generat l’escena d’una obra de teatre creada i interpretada per dones migrants. Un espectacle basat en les seves vivències i les d’altres dones en situacions semblants, en relació amb diferents situacions de racisme que han patit i pateixen en la seva quotidianitat a Catalunya, el país on viuen. El text arriba quan la polèmica ja ha passat, després de deixar-ho reposar uns dies, però des de la necessitat de compartir reflexions i dubtes. Tot, per mirar de respondre una pregunta: on és l’esquerra independentista quan parlem d’antiracisme?

El 8 de juliol passat, l’Ajuntament de Barcelona presentava el darrer informe de l’Observatori de les Discriminacions (2024). Un informe que s’elabora a partir dels casos de l’Oficina municipal per la No-Discriminació i dels casos aportats per les principals entitats de la ciutat que tenen una llarga trajectòria en la denúncia i l’atenció als diferents eixos de discriminació que condicionen la vida de moltes persones. L’acte, que va comptar amb una benvinguda institucional, la presentació de les dades i el testimoniatge d’algunes de les entitats que participen en l’elaboració de l’informe, acabava amb la representació d’alguns fragments de l’obra teatral Esas latinas, de la companyia Teatro Sin Papeles, que a posteriori van ser objecte d’un debat rellevant.

Com a nació oprimida, ens costa admetre que, a vegades, també podem encarnar el paper de l’opressor

En primer lloc, una qüestió cabdal: per què no podem reivindicar i defensar el català com a llengua minoritzada (i sens dubte reprimida per l’Estat espanyol en el passat i en el present) i a la vegada acceptar que també té un paper clau en els sistemes de privilegi? I, això, en el nostre context, la Catalunya de 2025, es tradueix en un mecanisme més d’exclusió-integració que utilitza l’idioma com a premi o càstig en la definició de qui és i qui no és catalana. Com a nació oprimida, ens costa admetre que, a vegades, també podem encarnar el paper de l’opressor. Però és imprescindible que ho fem, almenys des de l’esquerra.

Una esquerra independentista concebuda des de l’antiracisme

No hem de generalitzar, però és innegable que som una societat racista, i la cruesa del debat sorgit arran de l’obra de teatre així ho evidencia. No ser conscients d’aquesta realitat té conseqüències. Entre d’altres, cedir espai a l’extrema dreta, al catalanisme identitari i a l’espanyolisme més ranci. Ideologies que, tot i tenir diferències, tenen un denominador comú: el racisme. És preocupant que des de l’esquerra independentista, que s’hauria de concebre des de l’antiracisme, no siguem capaces de construir un relat que pugui defensar a la vegada el català (com a llengua minoritzada i en risc), l’antiracisme i la igualtat de tracte. I que puguem posicionar-nos des d’aquest relat en escenaris o debats que s’originen després d’esdeveniments concrets, com s’ha donat amb relació a l’obra de teatre Esas latinas. 

Escoltar per poder revisar hauria de formar part del marc transformador i emancipador de les esquerres

Un altre aspecte remarcable és l’escolta o la validació que fem des dels moviments d’esquerres catalanistes a la denúncia de vivències discriminatòries expressades per col·lectius en situació de desavantatge i de vulnerabilitat a causa del racisme estructural. No podem oblidar que la discriminació no només prové d’organismes europeus o espanyols, sinó també de les competències migratòries exigides des de la Generalitat o de les polítiques locals que es duen a terme als municipis catalans. Quina ha estat l’escolta per part de les esquerres al relat exposat en l’obra de teatre i el debat posterior? Ha faltat una validació o una escolta crítica de la vivència discriminatòria expressada. Escoltar per poder revisar hauria de formar part del marc transformador i emancipador de les esquerres. Conèixer per poder revertir; dialogar per poder rebatre, i prendre nota per corregir, quan cal.

Canviar al castellà també pot ser racisme

D’altra banda, és habitual que les persones catalanoparlants canviem l’idioma tot just començar una conversa amb una persona racialitzada. I en aquest gest, en moltes ocasions, subjau una actitud racista. Pressuposem que una persona, per la seva condició de racialització, no parlarà català. Una clara mostra sobre a qui donem i a qui no el “carnet de catalana”, i també sobre com percebem la població catalana: blanca, autòctona i amb nacionalitat espanyola.

Com pot ser que un país que pateix per la llengua no posi tots els recursos necessaris per al seu aprenentatge?

Que el català i la nostra realitat com a nació estan en perill és un fet evident. La dura i violenta prohibició i persecució durant la dictadura franquista ha estat un dels seus majors exponents. Però avui dia encara patim atacs a la llengua: les denúncies contra l’escola catalana exigint un 25% de classes en castellà, el no reconeixement de la seva oficialitat a la UE… I també les discriminacions quotidianes que moltes persones catalanes pateixen, tal com queda recollit en l’informe que es presentava en l’acte que ha generat tanta polèmica.

La trampa d’atacar el vulnerable

Però també és evident que l’estratègia no és la correcta. Com pot ser que un país que pateix per la llengua no posi tots els recursos necessaris per al seu aprenentatge? Cal garantir que totes les persones que vulguin aprendre el català ho facin amb totes les facilitats. Cal engrescar tothom que viu a Catalunya a aprendre i a parlar català, i això ho farem donant valor a la llengua, assegurant-ne l’ús social però també l’ús acadèmic, professional o empresarial. Les persones que volen aprendre català no ho tenen fàcil per manca de cursos oficials i gratuïts. Un país que vol promoure l’ús social de la seva llengua hauria de tenir escoles per ensenyar-la a cada cantonada, i avui dia som molt lluny d’això.

També caldria demanar el seu aprenentatge a tothom que visqui a Catalunya, més enllà del seu color de pell o de la seva nacionalitat, i no depenent dels diners que dugui a la butxaca. Només cal passejar-se una tarda per la rambla del Poblenou per adonar-se que moltes de les treballadores que viuen a Barcelona no parlen català perquè no ho necessiten. Són persones d’un alt nivell adquisitiu i amb feines d’alta remuneració, els mal anomenats expats. Riques i casualment blanques en la seva immensa majoria. A elles ningú no els exigeix que parlin català, ni la societat ni l’Administració. Qui posa en risc la pervivència de l’idioma? Com sempre, caiem en la trampa d’atacar les persones més vulnerabilitzades, i aquesta no hauria de ser una opció des de l’espectre polític de l’esquerra. La responsabilitat del retrocés del català apunta en diverses direccions, i, per tant, cal obrir el focus i fer-ne una anàlisi més completa.

Perspectiva internacionalista i solidaritat entre els pobles

Des d’una perspectiva internacionalista, es podria fer una crida a la solidaritat entre els pobles o les nacions oprimides arreu del món per defensar plegades les llengües que ens són pròpies i que estan desapareixent. Al final, és l’Estat espanyol el que va imposar el castellà durant el seu projecte colonitzador, i el que ha reprimit i reprimeix el català. Pot ser aquest un punt de trobada per a nacions i pobles oprimits? Podem entendre i comprendre l’experiència negativa i violenta que suposa la imposició d’una llengua, i des d’aquí establir llaços i complicitats?

En aquest sentit, potser val pena reflexionar sobre la posició avantatjada amb relació a l’ús de la llengua castellana que apareix en les situacions representades a l’obra. Les persones migrades que provenen de països on el castellà és la llengua oficial tenen una posició de privilegi (en aquests termes) amb relació a altres països de procedència. I també cal tenir en compte que existeix una relació de privilegi entre el castellà i el català, tal com es posa de manifest en el retrocés de la llengua catalana sobretot a l’àrea metropolitana.

Confrontar drets sempre suposa un retrocés

Confrontar drets sempre suposa un retrocés, i, de fet, sempre perdem les mateixes. És necessari i urgent que puguem defensar i promoure el català com la llengua vehicular a Catalunya, com un dels elements més potents de creació de pertinença col·lectiva al nostre país i com un factor clau per a la inclusió. Però cal que ho fem des del reconeixement del racisme institucional i social, exercit també des de Catalunya (i apuntalat en algunes ocasions per l’esquerra catalanista i independentista), tant a través de les institucions com de la població.

Necessitem avançar en la construcció d’una pertinença col·lectiva de país, que incorpori la diversitat d’orígens com quelcom d’estructural, un camí en el qual estic convençuda que la defensa del català suma més que resta. Però només ho aconseguirem si abans podem abordar aquests debats que ens incomoden, i si estem disposades a revisar, també, els nostres privilegis. Només des d’aquí podrem elaborar un relat transformador, en el qual totes tinguem cabuda. Un relat contundent i de resistència, que no permeti avançar al feixisme ni un pas més.