Existeix un gen LGTBI?

Al mes de gener passat es va publicar a la revista científica Science Advances un estudi que tenia com a objectiu explicar el comportament bisexual a partir de la genètica. La recerca, duta a terme per dos investigadors de la Universitat de Michigan, diu haver identificat variants genètiques que es relacionen amb la bisexualitat i amb una predisposició a seguir comportaments de risc.

No és la primera vegada que la medicina vol explicar per què algunes persones no són heterosexuals. De fet, “la cerca del gen gai” ha estat un objecte d’estudi recurrent per part de recercaires, tot i les crítiques i objeccions ben fonamentades que històricament ha fet la comunitat LGTBIQA+.

El 1993 es va publicar una investigació que vinculava l’homosexualitat amb el cromosoma X, és a dir, que postulava que era una herència materna. El titular es va viralitzar, però estudis posteriors van refutar aquesta afirmació. D’altra banda, el 2019 es van publicar els resultats de l’estudi més gran fet mai sobre l’homosexualitat, que va analitzar les variacions genètiques de gairebé mig milió de participants. La troballa principal va ser que el comportament homosexual no es regia pels gens, o que només es podia explicar parcialment per aquests.

La responsabilitat social de la recerca

Tot i l’avenç en les polítiques socials i en la despatologització del col·lectiu LGTBIQA+, una part de la ciència i la medicina encara continua amb l’obsessió d’entendre per què algunes persones no són heterosexuals. L’estudi publicat aquest 2024 diu haver trobat una relació entre la bisexualitat i seguir comportaments de risc, a més d’identificar variants genètiques en comú entre les persones bisexuals.

Per assolir aquestes conclusions, la recerca dividia les persones en dos grups (les que prenen riscos i les que no) basant-se en una única pregunta: “Et consideres una persona que pren riscos?”. Així, la categorització es basa en un procés d’autoanàlisi, sense uns paràmetres objectius predefinits i sense una reflexió profunda sobre què és prendre riscos.

A continuació, per classificar les persones en bisexuals, homosexuals o heterosexuals, l’estudi demana quines parelles sexuals havien tingut al llarg de la seva vida. Per tant, en cap moment no es pregunta la identitat o l’orientació del desig al grup d’estudi. Si una cosa hem après, és que la bisexualitat (igual que l’homosexualitat) no és una pràctica, sinó una identitat. Aquesta aproximació invisibilitza moltes persones bisexuals, que senten desig per persones de diversos gèneres, malgrat no haver tingut relacions sexuals amb aquestes. Així doncs, l’estudi comet un error de base, ja que considera heterosexuals persones perquè no han tingut experiències sexuals amb persones del seu mateix gènere, però que es poden arribar a identificar com a persones bisexuals. Tenint en compte que la majoria de les persones participants tenen més de 50 anys i que van viure la seva joventut al Regne Unit (la base de dades de l’estudi és anglesa), on les relacions no heterosexuals es consideraven una malaltia mental o inclús estaven penades per llei, és possible que moltes persones bisexuals encara no hagin sortit de l’armari i manifestin només conductes heterosexuals (i el mateix pot haver passat amb persones homosexuals dins l’armari).

Disfressades sota l’etiqueta de científiques, algunes recerques poden caminar cap a un biaix o intent de patologització

Aquesta tipologia de recerques, doncs, disfressades sota l’etiqueta de científiques, poden molt sovint no ser-ho i, per la mateixa pregunta d’investigació, caminar cap a un biaix o un intent de patologització. Resulta evident que la recerca ha de tenir responsabilitat social i ser conscient de l’impacte de les seves afirmacions sobre les persones, i especialment sobre els col·lectius oprimits. En una part de l’imaginari bifòbic, les persones bisexuals es consideren indecises o immadures sexualment, i s’espera d’elles que triïn un camí o l’altre i es decideixin per un dels gèneres (de nou, assumint el binarisme). Però l’estigma principal que arrosseguen és que es tracta de persones promíscues. Afirmar que les persones bisexuals prenen riscos reestigmatitza aquest col·lectiu. I fer-ho només a partir d’una pregunta tan subjectiva i inespecífica és una falta de responsabilitat. Una recerca com aquesta pot produir noves entrades a l’armari, o que menys gent en surti, i les persones bisexuals són una de les lletres del col·lectiu que més es troben a l’armari: un estudi del col·lectiu LGTBIQA+ en la disciplina de la física mostrava que només un 14% de les persones bisexuals havien sortit de l’armari en l’entorn laboral.

Essencialisme vs. constructivisme

La medicina i la biologia, com a disciplines científiques, són camps d’estudi que es basen en el mètode científic i que, per la manera com està construït, busquen respostes binàries: la hipòtesi és correcta? Sí o no. La complexitat humana, però, no sempre es pot explicar d’una manera tan simple, i sovint, a més, no es pot explicar únicament a través de la biologia. La nostra personalitat, la manera com ens relacionem amb el nostre entorn, els nostres gustos, traumes i preferències, són un còctel complex de genètica, epigenètica, context social i vivències diverses.

A més, la ciència parteix de la premissa que cerca la veritat, o una veritat, de forma objectiva quan diversos corrents de pensament ja han evidenciat que la ciència és un constructe social que no és aliè a les condicions que la configuren. Les preguntes d’investigació estan, doncs, esbiaixades per la interpretació sobre el món que fa la persona que se les fa, i els paradigmes, emprant la terminologia de Kuhn, no són sinó acords assolits per una comunitat que rarament són inamovibles.

No hi ha un gen que ens faci homosexuals o bisexuals, però tampoc no hi ha un factor social o vivència que et faci sortir de l’heterosexualitat

Les ciències corren el risc de tenir una perspectiva massa essencialista, discurs que ja fa temps que en altres disciplines han deixat enrere per donar espai al constructivisme. L’orientació del desig sempre ha estat en el punt de mira: naixem així o és l’entorn el que ens fa així? Bé, doncs la resposta, com s’ha vist amb el temps, indica que és una barreja. No existeix un gen que ens faci homosexuals o bisexuals, però tampoc no hi ha un factor social o una vivència que et faci sortir del camí de l’heterosexualitat (com deien que passaria amb les criatures que veiessin el petó entre dues mares al film Lightyear).

L’obsessió amaga ‘red flags’

Més enllà de si l’orientació del desig es regeix per un, dos, o diversos gens, o de si és una mescla entre la genètica, l’epigenètica, el context social i altres factors no genètics, el que realment xoca d’aquesta obsessió és el perquè. Quina necessitat hi ha d’entendre la base genètica de l’orientació del desig? És com si de sobte ens obsessionéssim per entendre si el fet que t’agradi o no la truita de patates amb ceba té una explicació genètica. Què aporta saber això? És un problema que no t’agradi la ceba a la truita? És una condició que cal estudiar per entendre l’origen? (i així, llavors, potser arreglar-ho?).

La ciència i la medicina són disciplines que tenen com a objectiu aportar coneixement per millorar la qualitat de vida de les persones. Entendre l’origen de les malalties, desenvolupar noves tècniques diagnòstiques o dissenyar nous tractaments personalitzats. Les relacions sexoafectives, així com altres dissidències com la transsexualitat o la intersexualitat, han estat tractades en la medicina des d’una perspectiva patològica. L’objectiu de l’estudi d’aquestes era entendre d’on prové el “problema” per corregir-lo. Per què, si no?

Potser és hora que la ciència permeti a la diversitat de cossos i de formes de desig simplement ser i estimar sense explicacions

En l’obra de teatre Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig, Laura Vila Kremer, actriu protagonista i activista intersex, diu en un moment que “no és el meu cos el que em fa ser intersex; és la medicina a través d’un diagnòstic, d’una etiqueta, que m’ha obligat a esdevenir-ho”. La recepta de silenci, les intervencions quirúrgiques amb un consentiment qüestionable…; són aquestes vivències i violències compartides les que uneixen les identitats intersex, i no pas les condicions hormonals i cromosòmiques.

La dèria per esbrinar si l’orientació del desig és o no és als nostres gens és, en el fons, una excusa per determinar l’aproximació per corregir-la. Si és en la genètica, l’eugenèsia pot fer-hi alguna cosa, i si, en canvi, és un constructe, llavors la psicologia i la teràpia haurien de poder “curar-te”.

El col·lectiu LGTBIQA+ ha sigut estigmatitzat i patologitzat històricament a través de teràpies de conversió, intervencions no consentides, hormonacions, prescripcions psicològiques… Potser és hora que la ciència permeti a la diversitat de cossos i de formes de desig simplement ser i estimar, sense necessitat d’explicacions.