Un nou cicle per governar

Deia Albert Einstein que “si vols resultats diferents, no faces sempre el mateix”. Fa molts anys que la CUP fa d’oposició. És fals, però, que siga el partit del “no” permanent, com moltes vegades se l’ha volgut caricaturitzar. De fet, la CUP ha estat sempre una força proactiva, amb capacitat propositiva. Quan se l’ha tingut en compte, s’han desencallat molts conflictes i desavinences generats per aquells que governaven i no eren capaços de superar-los. Només cal veure el paper que va tenir la CUP tant en la primera com en la segona legislatura al Parlament de Catalunya. Aquest darrer mandat ha estat diferent. Per molt propositiva que ha volgut ser, les circumstàncies no han acompanyat gens a fer arribar a la població moltes de les propostes i accions. Ningú no pot negar, doncs, que la CUP sap fer d’oposició. Ara bé, per què no pot demostrar que també sap governar?

Influència i oportunitat

Si hi ha un text que ha tingut una enorme influència sobre l’esquerra revolucionària els darrers 100 anys, aquest és Les tesis d’abril, de Lenin. El líder dels bolxevics va tancar el debat sobre el Govern provisional rus sentenciant que calia fer d’oposició. No per una qüestió de comoditat o d’immaduresa política, sinó perquè no havia arribat encara el moment de governar. A més, el context no necessitava els bolxevics en l’executiu, sinó fent d’oposició, acumulant forces al voltant dels soviets i iniciant una política de desgast que, amb el temps, acabaria convencent la població russa de la necessitat d’una revolució comunista. El famós binomi “tàctica i estratègia”. No som a Rússia, sinó a Catalunya. No som a l’any 1917, sinó al 2021. I no tenim soviets per organitzar, sinó una població que reclama canvis profunds i solucions. De les meues converses amb companys de feina, familiars i amics, n’extrec una conclusió: la gent vol veure la CUP en el Govern. Evidentment, tot és una qüestió de percepcions, de cercles socials i, si voleu, de zones del país. Sí, segurament. Aquesta, però, és la meua realitat immediata.

Fent d’oposició, la CUP perdrà l’oportunitat de dur a terme polítiques per sortir de l’atzucac nacional i social

Fent el mateix de sempre, d’oposició, s’obtindran els resultats de sempre: poca cosa. Fent d’oposició, la CUP perdrà l’oportunitat d’influir, d’introduir en l’agenda política del país els debats que li interessen, aquells que són l’autèntica palanca de canvi que transformarà la realitat. Però, sobretot, perdrà l’oportunitat de poder portar a terme determinades polítiques que no només són efectives, sinó també necessàries per sortir de l’atzucac nacional i social en què ens trobem. Deixant en mans exclusivament d’ERC i de JxCat la governabilitat del país, s’està llançant aquest, altra vegada, a la inestabilitat, a les baralles partidistes i a la frustració. Amb quatre diputats és evident que poca responsabilitat se li podia reclamar a la CUP; amb nou la cosa ja és diferent.

De vegades, per poder decidir “què fer”, cal preguntar-nos “què volen els altres que fem”. La CUP hauria de preguntar-se què volen ERC i JxCat que faça. Fa alguns dies, entrevistat a CRÍTIC, Eduard Voltas ens donava alguna pista sobre el que podrien pensar tant ERC com JxCat: volen la CUP fora, fent de crossa, sense molestar i, així, podent aplicar-li el “pressing CUP” corresponent quan arribe el moment d’aprovar pressupostos i poca cosa més. En aquesta situació s’hi senten còmodes. Ja ho han fet en el passat i coneixen perfectament tant els mecanismes com els resultats. En el fons, ja és el paper que, d’una manera o d’una altra, ha dut a terme la CUP els darrers anys. I ha servit per al que ha servit. El votant de la CUP ja no demana això. El retorn de la confiança per part de molts votants que es van perdre en les eleccions anteriors s’ha de llegir en clau de responsabilitats. Per no parlar de les forces espanyolistes i més reaccionàries. Creieu que volen la CUP dins o fora del Govern? Llegiu el darrer article de Marc Murtra a La Vanguardia, on arribava a afirmar bajanades d’aquest nivell: “El daño que provoca la CUP, cierto, es a toda la sociedad, pero sobre todo a los más vulnerables”.

La idea d’estar fora, sent una mena de crossa, encaixa en una de les possibilitats que manega la CUP: un pacte de Govern sense conselleries ni responsabilitats. Podria ser una opció, no ho negue. Ara bé, això seria fer coses diferents? Fins a quin punt els mateixos “gripaus” que t’hauries de menjar amb conselleries no te’ls hauries d’empassar situant-te fora de l’executiu? Pots ser crític, sense ser acusat de deslleial, i mantenir l’estabilitat política que tot pacte de govern exigeix? No condiciones més el Govern responsabilitzant-te de determinades conselleries? Personalment, pense que la legitimitat a l’hora de criticar i oposar-te a determinades decisions és més gran si hi ets dins que no pas si te’n situes fora. Fins i tot, el mateix ressò que pot tenir la teua oposició a polítiques contràries al que tens pactat o a les prioritats que la situació requereix. La crítica des de l’oposició és una cosa, amb pacte d’estabilitat o sense, i una crisi de Govern n’és una altra.

Entrar al Govern: però, per fer què?

Diu l’exdiputat Vidal Aragonés en aquest mateix mitjà que caldrà impulsar un pla de rescat social per poder sortir de la crisi que ens ve a sobre. Totalment d’acord. Aprovar una renda bàsica universal, donar a l’ensenyament la centralitat que tota política social de caràcter igualitari i inclusiu necessita, potenciar una reforma fiscal que porte les grans fortunes a pagar el que realment els pertoca, reforçar la sanitat pública, entre d’altres, haurien de ser elements fonamentals de qualsevol pacte de Govern.

Igualment, agafant com a referència el comunicat que l’organització Endavant va fer públic l’endemà de les eleccions, cal que un pacte de Govern pose damunt la taula la necessitat que els Mossos deixen de ser la força repressiva en desnonaments i en mobilitzacions populars. I, prenent el comunicat que també publicà en el mateix moment Poble Lliure, la governabilitat hauria d’estar subjecta a la “consolidació d’estructures d’institucionalitat republicana, que ajudin, acompanyin i empenyin el Parlament i els ajuntaments del país cap a la independència”, com també a la “definició d’un pla de desconnexió amb l’Estat que culmini amb un Referèndum per l’Autodeterminació amb reconeixement internacional el 2025”.

Un acord de governabilitat sense assumir responsabilitats executives et fa dependre de la bona voluntat dels altres

I tot això no és més fàcil fer-ho assumint responsabilitats de Govern? El paper ho aguanta tot. Ho estem veient en el cas del pacte de Govern entre el PSOE i Podemos en l’àmbit estatal. Tot i ser-hi a dins, Podemos veu, dia rere dia, com el PSOE intenta no complir les mesures pactades més incòmodes per als poders fàctics. Imagineu com anirien les coses si sigueren fora del Govern. Signar un acord de governabilitat, revisable si voleu anualment, en el qual no assumeixes responsabilitats executives concretes, et porta tant sí com no a dependre de la bona voluntat dels altres. I ja sabem que la bona voluntat, moltes vegades, està subjecta a les trucades rebudes des de determinats despatxos. Dins del Govern, entenent que aquest no és un simple regne de taifes sinó un òrgan col·legiat, la cosa canvia. Us imagineu Dolors Sabater portant la conselleria d’Ensenyament i Laia Estrada gestionant la de Sanitat? Per què no? Per què, si la CUP pensa que ho faria millor, prefereix deixar el poder i la gestió en mans d’ERC o de JxCat?

L’amic Pau Juvillà afirmava a CRÍTIC que la CUP “no ha de tenir manies per ocupar cap conselleria”. No puc estar-hi més d’acord. Ara bé, la conselleria d’educació em sembla fonamental perquè pense que la CUP ho faria molt millor. Igualment, també estic d’acord a no començar el debat per la teulada: per això, he situat més amunt les prioritats del futur Govern i del pacte que, amb la CUP dins o fora, haurien de signar els independentistes. Si ERC i JxCat accepten tots aquests elements, per què no assumir responsabilitats en forma de conselleria? La CUP ha governat en l’àmbit municipal, ha gestionat pressupostos importants, tant en solitari com amb altres forces polítiques. Per què no ho pot fer en l’àmbit de país? Potser la CUP necessita creure més en les seues potencialitats i capacitats. Deixar de sentir-se tan petita com els altres volen que se senta i fer un pas endavant. Amb l’acord amb Guanyem, per exemple, ja ha demostrat la voluntat de créixer, de ser més i representar sectors als quals, per raons diverses, havia deixat d’arribar els darrers anys.

No voldria acabar semblant tan contundent com Jose Téllez fa alguns dies també en aquesta web. La seua sentència sobre plantejar-se si s’ha de presentar a les eleccions si la idea és seguir condemnada a fer d’oposició, la puc compartir en l’esperit però no en la rotunditat de la frase. Ara bé, el debat actual, acabe com acabe, segur que obligarà la CUP a repensar-se. Deia el 2014 Arnaldo Otegi que l’esquerra abertzale no havia nascut per resistir, sinó per guanyar. La CUP ha estat molts anys resistint, fent d’oposició efectiva i real. Ara, però, ha arribat el moment de mullar-se, d’embrutar-se i d’atrevir-se a demostrar que les coses es poden fer d’una manera diferent.