Crític Cerca
Opinió
David Caño

David Caño

Poeta, mestre i activista social

Coses del jo i altres feixismes

El gos cosmopolita s'endinsa en l'obra de tres escriptors/personatges catalans amb vides al límit: David Vilaseca, Jordi Cussà i Miquel Creus

02/06/2022 | 06:00

Les portades dels llibres 'Els homes i els dies', 'Cavalls salvatges' i 'Òpera àcid'

Hi ha una sala plena i una bandera immensa que omple tota la boca de l’escenari. Una bandera amb l’àguila gegant i el jou i les fletxes. Quinze minuts de contemplació de l’abisme. Veig com la gent s’inquieta mentre una mena d’aire comença a fer voleiar la tela i els sons van creixent i decreixent. Quin és el feixisme que tots portem a dins? Aquí, l’Agnès Mateus i en Quim Tarrida t’assenyalen, no invoquen l’enemic extern, ni els escons als parlaments, ni tampoc els caps rapats de cada 12 d’octubre, sinó a tu. Quin és el feixisme que tots portem a dins? Durant l’hora llarga que dura l’espectacle, et furguen i et remouen entre balls i interpel·lacions. Quina és la continuïtat del franquisme i com ha arribat als nostres dies?

I no, no tots som iguals. Nosaltres no som els Carceller, Bau, Mateu, Porcioles, Trias, Millet, Cortina, Samaranch, Udina, Vilarasau o de Cruïlles de Peratallada. Moltes de les fortunes catalanes d’avui són hereves de les fortunes d’ahir, de les que es van anar teixint gràcies a l’Alzamiento i a col·laborar-hi o donar-hi suport. Franco apareix i demana pels seus amics: “On són ara, els va bé?”. Quina gran pensada la transició i l’amnistia perquè tot canviés sense canviar gaire res! Fins i tot, alguns van poder revestir-se de demòcrates, victòria lampedusiana.

Se’l veu content, el general, amb les seves ulleres de sol i vestit impecable, militar. Miqui Otero en el seu llibre Simón plantejava la mateixa disjuntiva o contradicció amb els qui van fer fortuna gràcies al colonialisme, els qui van fer les Amèriques, diners tacats de sang que el temps esborra i ja se sap que els néts mai no tenen la culpa de res. Sobre el Franquisme que no marxa hi ha el llibre d’en Lluc Salellas, o els Catalans de Franco, de l’Ignasi Riera; dos llibres que es complementen bé amb aquestes Patatas Fritas Falsas.

No sé si la gent passa de la inquietud a l’emprenyament, no sé si algunes mans s’han arribat a trobar i ara s’acaronen. L’Agnès és tsunàmica i tot ha pres ara forma de llum, abans que la rèplica del TNC salti en mil bocins, abans que les idees sobrevolin la platea i els cossos es revoltin. A la sortida, sota un gran cartell que deixa clar que qui més pasta posa al Nacional és Estrella Damm –el seu fundador va ser un tal Carceller, us sona?–, s’hi troba una taula on els espectadors poden agafar alguns dels bocins del TNC rebentat i que l’Agnès i en Quim han dedicat molt amablement. Un bon record per endur-se a casa, per no deixar de pensar què significa això del teatre, quin sentit té seguir-ne fent i, sobretot, quina relació ha de tenir en aquest món carregat d’amnèsia, interessos i famílies creuades que alguns n’hi van dir oasi català.

***

Sortint de la Sala Tallers, s’agraeix que hagin obert el bar a la sortida. Fem petar una mica la xerrada i especulem sobre si podria ser que hagués aterrat un ovni o un dron gegant als jardins de just al davant. Després, enfilarem cap a la Sala Gran. Els homes i els dies, un títol de claríssima influència ferrateriana, és l’obra magna i completa de David Vilaseca, la seva autobiografia de més de 700 pàgines, el seu exili vital a la recerca d’un lloc on poder-se quedar, encara que sigui només un instant, encara que fos per reconèixer-s’hi una estona. Els seus dietaris, desitjos, pors, fantasies, solituds, trobades, reflexions, plaers, psicoanàlisis, abandonaments.

Josep Maria Miró s’ha proposat un repte gens senzill: adaptar la suma dels dos llibres de Vilaseca. Per una banda, el seu premiat L’aprenentatge de la soledat. Per l’altra, el pòstum El nen ferit. I penso que n’ha sortit airós.

En Vilaseca, filòleg, comparatista, expert en teoria queer, especialista en autobiografies i marica militant va viure bàsicament a Londres, després d’un primer exili de dos anys als EUA, amb 23 anys, i d’anades i vingudes a Barcelona. No és estrany que algú a qui fascinava el gènere autobiogràfic acabés refugiat en el llenguatge, amagat en una escriptura vigorosa i descriptiva, a voltes potser excessiva, i utilitzés la forma de dietari, emmarcada en la literatura del jo que coneixia tan bé, en el que més tard s’ha denominat autoficció. I aquí és on trobo que connecta plenament amb el teatre, en escenificar una vida que també estava construïda literàriament, per més que la mare trobés els dietaris a l’ordinador i els decidís publicar pòstumament, demanant-ne l’opinió als amics; per més que alguns ho donessin tot per real, fins i tot allò que el reconeixement li acabaria arribant tard perquè el món cultural català s’havia oblidat d’ell.

Perquè, no ens enganyem, amb els seus dietaris, en David ens porta exactament al lloc on vol, amb les seves descripcions sobre el cruising i les trobades sexuals, amb les seves reflexions al voltant de la literatura catalana i els conflictes internacionals, amb els seus carrers i llocs transitats de Londres. La família quasi no hi apareix; la germana, la descriu com un noi, i la relació amb la mare coincideix amb l’obsessió per Freud i Lacan, amb la manera que ha trobat de psicoanalitzar-se. Però no està tot això construït, com una novel·la qualsevol, però a través del jo?

“Un diari és una manera d’encaminar-se cap a on a un li convé; una manera d’escriure el propi futur”, diu Vilaseca, i més tard hi afegeix: “Un no pot ser al mateix temps autor i personatge del seu llibre, i em sembla que el que jo faria bé de veritat seria fer de personatge”. I trobo que és aquí on rau la clau de volta de tot plegat: en Vilaseca va publicar la primera part d’Els homes i els dies en forma de novel·la autobiogràfica (Premi Octubre de Narrativa 2008); per tant, cal aproximar-nos a tota la seva obra confessional des d’aquesta perspectiva, des de la ficció. Al llarg de les 700 pàgines, trobem moltes descripcions d’un realisme absolut, on la persona i el personatge es confonen, però segurament el que resulta més interessant de tot plegat és allò que no és capaç d’explicar-nos: la seva impossibilitat de comprometre’s en res, la seva recerca d’un amor que el satisfaci i alhora li permeti donar-se, duri el que duri, com aquell nen que buscava l’atenció de la professora, com aquell amic que era incondicional.

A en Vilaseca li pesen els records i, d’alguna manera, li fa mal la vida que no sap viure millor; però, en el llibre, la culpa sempre serà dels altres, la seva responsabilitat desapareix i cerca incansablement l’explicació a través de la psicoanàlisi, de la mare, d’un primer nòvio, d’un nen que no era com els altres i sempre volia que li fessin cas. “M’he d’acostumar a viure amb aquesta buidor”, diu en algun moment.

No ho tenia fàcil en Josep Maria Miró, ni tampoc en Xavier Albertí, que és qui dirigeix l’obra, però penso que l’omplen de poesia i ens aproximen a totes les cares d’un Vilaseca que mai no va ser una víctima, ni un desplaçat, sinó que senzillament va experimentar un moment on tot just les teories del cos, del queer i l’alliberament LGTBI+ començaven a desplegar-se, enmig de la sida, dels canvis polítics a escala global (la caiguda del mur de Berlín) i d’un Londres que no tenia res a veure amb Barcelona.

No sé si sortint del teatre empatitzes amb en Vilaseca. Diria que, a la novel·la, tota la part més fosca del personatge es fa més evident, fins i tot quan ja està més tranquil i escriu la segona part. Ara bé, si una cosa potencia portar-lo al teatre, és aquesta ficcionalització de la vida, que ha donat novel·les tan interessants com aquesta, Els homes i els dies, però també Cavalls salvatges i Formentera Lady, de Jordi Cussà, o Òpera àcid, de Miquel Creus.

A Cavalls salvatges i Formentera Lady, en Jordi Cussà, mort prematurament aquest 2021, planteja un jo col·lectiu, un narrador que no només se centra en ell, sinó que descriu tota una generació, uns temps d’heroïna, de festes pel Berguedà que s’estenen fins a Barcelona i Andorra. Temps de suïcidis i de síndromes d’abstinència. I amb Formentera Lady, que es pot entendre com una excel·lent segona part, repeteix la fórmula d’aquest narrador que no només se centra en la seva vida, sinó que enxarxa tota una sèrie de personatges, fent de la novel·la un retaule col·lectiu. Què ha quedat d’aquelles vides al límit passats 20 o 30 anys? Una autoficció que se’n va a allò comunitari, un jo que defuig mirar-se només cap endins.

I el tercer cas seria Òpera àcid. En Miquel Creus, autor de dues novel·les, aquesta és la segona, i que va desaparèixer de sobte sense deixar cap rastre, ens presenta un narrador omniscient, una tercera persona que ens explica la història d’un ionqui que viu amb la filla d’una amiga que ha mort recentment i que, com ell, i per culpa de la seva incapacitat, s’ha enganxat a l’heroïna. Un viatge pels carrers de Vic i pel seu interior, el pas del temps, el dolor existencial, un amor que reapareix i la recerca de la droga i la lluita per desenganxar-se’n, la llibertat i l’alliberament. La gent de l’editorial Males Herbes la van recuperar pels voltants del 2019, després que fos totalment introbable, i a partir d’una exhaustiva cerca de l’autor, que van trobar finalment establert a Berlín).

Tres autors potents, tres personatges que sobresurten d’unes vides marcades, intenses, tres jos desesperats que tenen en comú, més enllà d’aquestes vides al límit, una qualitat en l’escriptura, un estil propi que engrandeix la literatura catalana, i obre el debat sobre els límits o la qualitat de l’autoficció. Perquè, en definitiva, el que realment ens agrada és la bona literatura i sovint, el jo, amagat o explícit, sempre hi és ben present. Es digui com es digui, o dugui l’etiqueta que dugui.

El gos, finalment, abandona el Nacional camí del Fort Pienc; potser pararà a fer un mos al Contracorrent per acabar de pair tot això, per donar-hi la darrera volta. No us perdeu el calamar, l’ensaladilla ni el seu steak tartar!

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies