14/06/2023 | 06:00
El fenomen que anomenem economia de plataforma es caracteritza pel treball a demanda, és a dir, l’usuari demana quelcom a través d’una app i rep una resposta instantàniament. L’activitat s’organitza com un mercat en comptes de com una empresa, i els treballadors majoritàriament són autònoms o, millor dit, falsos autònoms. Aquesta activitat, en la qual destaquen empreses de repartiment a domicili i de conducció de taxi o VTC (vehicle de turisme amb conductor) com Glovo i Uber, està coordinada per algoritmes, és a dir, programes informàtics automatitzats que prenen decisions com ara el preu d’un viatge amb cotxe per la ciutat o el servei que s’assigna a un repartidor.
Hi ha, com a mínim, cinc coses que hauries de saber, i que sovint no t’expliquen, sobre aquest fenomen tecnològic i capitalista a l’alça.
1) Utilitzen un discurs innovador i rupturista, que no és més que fum
Segons aquestes empreses, els treballadors a partir d’ara són “empresaris”, són “els seus propis caps”. Diuen que tenen la capacitat de treballar amb total flexibilitat i llibertat (els encanta fer servir aquestes paraules), fer els ingressos que vulguin i compatibilitzar l’activitat amb qualsevol altra tasca. Diuen que és el futur del treball, que el model de contracte amb un salari mínim i un nombre determinat d’hores setmanals (dos dels pilars del dret laboral) és cosa del passat, de dinosaures estancats.
Aquest discurs no és del tot nou, recolza en el discurs individualista i suposadament meritocràtic, així com en la flexibilització del treball que ha tingut lloc les darreres cinc dècades, amb la liberalització financera i la internacionalització de la producció.
Disposen del suport de fons de capital de risc per entrar als mercats a pèrdues durant anys per tal d’apropiar-se del mercat i expulsar-ne la competència, i així establir les seves pròpies regles i preus. També aprofiten el poder mediàtic per difondre el seu discurs contra els drets laborals i els suposats avantatges de “ser emprenedor, de ser tu mateix el teu cap”.
2) Tenen treballadors com a falsos autònoms, però haurien de ser empleats
Com que la figura de l’empleat no té aquestes facilitats d’explotació, recorren a la figura de l’autònom, en la mateixa línia de considerar-los “empresaris” o “emprenedors”. En lloc de pagar-los per hores, paguen per comanda feta, sigui portar menjar d’un restaurant a casa del client o portar algú en un vehicle Uber o Cabify d’un lloc a un altre. Si guanyen més o menys, diuen, depèn de l’esforç individual de cadascú com a empresari. En una situació hipotètica, pot haver-hi 3.000 riders a Catalunya un divendres a la nit (per dir alguna xifra; ningú no sap realment el nombre de treballadors i treballadores que fan aquest tipus de feina, ni tan sols el Govern) i, si no surt cap comanda, ningú no guanya ni un euro, mentre que a l’empresa li surt gratis. Els riscos de la fluctuació de la demanda són a càrrec del treballador i els beneficis són per a les empreses, tot deixant quantitats irrisòries per als treballadors.
Els riscos de la fluctuació de la demanda són a càrrec del treballador, i els beneficis són per a les empreses
Els treballadors autònoms han de pagar entre 50 i 300 euros a la Seguretat Social, segons l’antiguitat, per poder treballar, sense dret a baixa per malaltia, maternitat/paternitat o qualsevol altre motiu, vacances pagades, etc.; porten l’equipament propi (bicicletes, patinets, motos, mòbils, roba…) i carreguen així amb els riscos de la seva situació i algunes de les eines per fer la feina. Totes, excepte l’app de repartiment de les empreses, que és l’eina de treball principal, segons nombroses sentències.
Encara més: hi ha més de 50 sentències a l’Estat espanyol respecte al món del repartiment per apps guanyades per part dels treballadors, tres de les quals, per part de l’equip de l’Observatori del Treball, l’Algoritme i la Societat (OTAS), i una altra al Tribunal Suprem d’un treballador contra Glovo, que diu, entre altres coses, que l’app és l’eina de treball principal.
A aquesta situació s’hi ha d’afegir el lloguer de comptes. Hi ha normalment dos tipus de situacions. La primera és quan una persona té un compte per treballar i el comparteix amb una persona propera o un familiar sense papers, que no pot fer-se cap compte per a ella mateixa. La segona és quan una persona amb compte el sublloga a gent desconeguda i li cobra un percentatge del que es guanya, tant per cobrir els impostos com per obtenir una plusvàlua. Aquest percentatge pot ser d’entre el 30% i el 50% d’allò recaptat.
En tots dos casos hi ha una persona treballant en condicions més precàries que els riders propietaris del compte, però en el segon cas, a més a més, la quantitat guanyada per hora treballada és alarmantment baixa, a més a més de no tenir cap protecció. Aquest va ser el cas del Pujan, el jove nepalès mort mentre treballava per a Glovo a Barcelona el 2019.
3) Utilitzen l’algoritme per controlar els treballadors i incrementar la productivitat a nivells mai vistos
Això que els treballadors treballen les hores que volen, quan volen i que poden fer lliurement la quantitat de diners que volen és una falòrnia. Els algoritmes tenen sistemes de puntuació per a cada treballador, segons el seu nivell de productivitat: rapidesa, puntuació d’estrelletes dels clients i establiments (us recordeu d’aquell capítol de Black Mirror?), disponibilitat en moments d’alta demanda, freqüència de connexió (si està molts dies sense connectar-se, per exemple, per haver tingut un accident o per una altra causa, baixa la puntuació) i altres motius ocults, ja que ningú no ha pogut accedir a l’algoritme fins ara. Aquests són els criteris que algunes sentències han establert i que els treballadors hem sentit en la nostra pròpia carn. La quantitat d’hores de feina i/o de comandes rebudes depèn de com d’alta sigui la puntuació rebuda per l’algoritme. És a dir, de l’algoritme en depèn si podran pagar el menjar i el sostre a final de mes o no.
De l’algoritme en depèn si podran pagar el menjar i el sostre a final de mes o no
Això provoca que els treballadors “decideixin per ells mateixos” treballar més hores, més ràpid, amb més freqüència (la qual cosa augmenta els riscos per a la pròpia integritat i vida), comportar-se de certa manera amb clients i establiments per guanyar estrelletes, etc. El seu pa està en joc.
Aquest control provoca dues situacions: d’una banda, pot haver-hi persones castigades per l’algoritme, amb baixa puntuació, que només puguin treballar en hores d’alta demanda, és a dir, molt poquetes hores a la setmana, i que, per tant, no aconsegueixin prou diners ni tan sols per menjar bé. I, d’altres persones, afavorides per l’algoritme, que treballen molt més de les 40 hores setmanals o “fins que el cos aguanti”, per tal de guanyar-ne prou per viure.
4) Fan ‘lobby’ als diferents nivells de govern per canviar la llei a favor seu
Com dèiem, la figura d’empleat no els quadra, ja que no poden estafar a Hisenda els milions als quals estan acostumats, i la figura de l’autònom els suposa estar fora de la llei i rebre desenes de sentències en contra, l’una darrere de l’altra (encara que això no sembla que afecti algunes empreses). Per tant, el que busquen és que es canviï la llei al seu gust, adaptada a la seva estafa.
Amb el discurs que el “treball ja no és el que era” (tal com es titula un llibre d’Albert Cañigueral, un teòric a favor d’aquest model i divulgador del discurs d’aquestes empreses amb base neoliberal, que va treballar com a director general de Dades Obertes a la Generalitat de Catalunya, sota el mandat de Pere Aragonès), demanen als governs que legislin a favor d’un altre model. Diuen que els treballadors no tenen protecció com a autònoms i que necessiten un model que anomenen “autònom digital” o “autònom amb drets reforçats”, que doni més drets als repartidors. Això, òbviament, ignorant l’existència del pacte social de l’Estat de benestar i l’existència del model de treballador empleat amb un salari segur i un màxim d’hores de treball (que els nostres avantpassats, com ara els treballadors de La Canadenca, van lluitar per aconseguir), entre altres drets.
“Oficialment ens hem convertit en pirates”, diu un SMS intern descobert en l’escàndol dels papers d’Uber a França
I no ho demanen de manera amable i transparent, sinó fent lobby als més alts nivells, reunions ocultes sense registrar amb polítics a escala estatal i europea. Com va quedar demostrat en l’escàndol dels papers d’Uber, fins i tot el president de França, Emmanuel Macron, està sota la influència d’aquestes empreses, a les quals sembla facilitar el camí. S’han descobert SMS interns que diuen coses com “de vegades tenim problemes perquè, bé, és que som fotudament il·legals”, “oficialment ens hem convertit en pirates”, “és millor demanar perdó que demanar permís”, o “bàsicament Uber arriba, i després hi ha una tempesta de merda reguladora i legal”.
Als Estats Units, a Califòrnia, Uber ha gastat 250 milions de dòlars pressionant per a la “Prop 22”, una iniciativa per tal de considerar els treballadors de plataformes autònoms en lloc d’empleats. És la campanya d’aquest tipus que més ha gastat en la història d’aquell país, perquè us feu una idea del poder que tenen i del que estan disposats a fer per canviar les lleis de protecció als treballadors i a les treballadores. Contra aquesta llei, hi ha recorregut un sindicat, i es va declarar inconstitucional. Uber hi va apel·lar i encara estem en l’espera de la resposta.
5) Tenen al davant col·lectius de treballadors, plataformes d’activisme sindical i sindicats que desmunten el seu discurs
La resposta dels treballadors no s’ha fet esperar. Des de les primeres dues vagues a Anglaterra el 2016 i la tercera a escala mundial a Barcelona el 2017 per part de Riders x Derechos i les següents en l’àmbit estatal, no han parat de sortir unions de treballadors i sindicats al món per defensar aquests treballadors. A Barcelona va ser la Intersindical Alternativa de Catalunya la que ha donat suport a Riders x Derechos, encara que haguessin estat “autònoms” en aquell moment, agrupant-los amb els músics de carrer i les treballadores sexuals: aquells que no tenien cabuda enlloc.
A l’Estat espanyol hi ha nombrosos sindicats que després s’han unit a la causa de la defensa d’aquests treballadors, i a escala mundial podem veure moltes organitzacions de treballadors, algunes de les quals, agrupades sota l’Alianza Unidos World Action, o, en l’àmbit europeu, Precarious Riders Unite, per anomenar-ne dues.
Els treballadors ens hem encarregat de treure el vel de la suposada flexibilitat, assenyalar i denunciar aquestes empreses i el seu discurs, i demanar els drets laborals d’un salari per fer la feina i una jornada màxima de treball, entre altres drets. A Espanya vam aconseguir pressionar per a la llei rider que declara la laboralitat dels repartidors i que, encara que té coses a millorar, ha estat pionera a escala mundial quant a reconèixer que l’algoritme ho controla tot (òbviament) i que els comitès d’empresa el poden demanar i auditar-lo. Encara no s’ha assolit adequadament, però tenim les bases i continuem lluitant.
A escala europea s’està negociant la directiva de treball de plataforma (no només per a riders) que suposaria una presumpció de laboralitat, i que sigui l’empresa que ha de demostrar en cada país que els treballadors de veritat són autònoms, al contrari del que ha passat fins ara, que són els treballadors els que hem hagut de demandar gairebé un a un per reclamar la laboralitat.
Finalment, s’han creat diferents cooperatives de repartiment, no per fer competència, sinó per crear una alternativa ètica amb drets laborals i sense sistemes de puntuació per a treballadors. A Barcelona, per exemple, funciona Mensakas, i a Madrid, La Pájara. Funcionen amb l’app de codi lliure Coopcycle, que agrupa més de 80 cooperatives de repartiment a tot el món.
* Felipe Corredor, Sergi Cutillas, Núria Soto, Isabel Chacón i Tito Álvarez són membres de l’Observatori del Treball, l’Algoritme i la Societat (OTAS).
