Què és el que està en joc en les eleccions europees?

Les eleccions al Parlament Europeu de diumenge, 9 de juny, són la quarta convocatòria electoral a Catalunya en un any. Des del poder local, amb les eleccions municipals del maig de 2023, fins a l’assemblea de la Unió Europea, de diumenge vinent, haurem deixat testimoni col·lectiu de quina és la nostra opció política com a societat, en totes les cambres representatives.

El vot

El vot és un dret individual. És una conquesta política de classe, més que una concessió, i és recent en termes històrics, i molt recent, en el cas de les dones i de les classes populars, les que no són propietàries. Una conquesta arrabassada fa quatre dies, com a mecanisme d’accés al poder. No l’únic, però sí directe. Per això probablement els nostres avis no deixen mai d’anar a votar.

Però segueix sent inaccessible per a molts dels nostres veïns i veïnes, que poden treballar, contribuir fiscalment, participar, manifestar-se… però no tenen dret a votar.

El vot és personal, però l’instrument que permet fer política és la suma de tots els vots. Són els resultats i la composició de les assemblees, són les majories o les sumes resultants, la matèria amb la qual és possible un acord de govern o haver de repetir eleccions, aprovar una legislació en matèria de regulació de lloguers o el que pot obligar a només poder lluitar des del carrer.

És més evident quan pensem en les eleccions properes a l’ajuntament o el govern de torn, però a partir de dilluns, 10 de juny, també serà evident aquest impacte en la nova composició del Parlament Europeu. El nostre vot, únic i conscient (o la nostra abstenció, negligent o carregada de sentit crític), passarà a formar part de la matèria amb la qual caldrà bastir acords o resistències que ens canviaran la vida (encara més) en els propers anys.

Aquest món i aquesta Europa tal com els hem conegut s’han acabat, i la recomposició de tot plegat està en marxa

Europa

En els darrers 80 anys, Europa ha viscut una època de pau, creixement econòmic, desenvolupament social i funcionament democràtic inèdits al món. Amb totes les mancances, desigualtats i contradiccions creixents, que avui es manifesten en forma de crisi múltiple, és difícil negar els beneficis que ha suposat per a la majoria de països formar-ne part. I una bona prova n’és la situació britànica després del Brexit o la insistència dels països candidats, amb Ucraïna al capdavant de la llista d’adhesions pendents.

Però, efectivament, aquest món i aquesta Europa tal com els hem conegut s’han acabat, i la recomposició de tot plegat està en marxa. Un nou ordre internacional s’està configurant a partir del xoc de potències com els Estats Units o la Xina, però també en el terreny de la postglobalització, on les grans corporacions empresarials ja tenen més poder econòmic i de transformació que qualsevol Estat per lliure.

Està la ciutadania europea al marge d’aquests canvis? En absolut.

Existeixen riscos reals i transformacions globals que amenacen el present i el futur i dibuixen enormes dificultats per a Europa. Des de la descarbonització fins al canvi climàtic; des de la creixent desigualtat interna fins a la gestió dels desplaçaments de població per raons econòmiques, climàtiques o de violència que malden per una vida millor al continent europeu i que continuem menystenint; des de la proliferació de nous i vells conflictes bèl·lics fins a les noves amenaces en forma de delinqüència i crim organitzat que ja no només formen part de la realitat d’altres latituds.

I, tot plegat, en un clima de desconfiança amb les institucions, totes, que no aconsegueixen donar resposta a les necessitats bàsiques ni arribar a les causes del malestar general. És un risc real, no només de crisi democràtica, sinó de factura democràtica, per les esquerdes de la qual ens ha començat a entrar la serp mateixa.

El Parlament Europeu serà el terreny de combat de les visions confrontades sobre què ha de ser Europa

Serà el Parlament Europeu l’actor principal per recuperar aquesta confiança? No, segur. Però sí que serà el terreny de combat de les visions confrontades sobre què ha de ser Europa, serà la tela més nítida en la qual es dibuixarà el combat dels propers anys, sense les confrontacions basades en contextos nacionals que es donen en les assemblees de cada estat, serà a Brussel·les i a Estrasburg on es donarà la batalla entre els que defensaran buidar la Unió Europea del poder que té, des d’uns governs buidats ja de capacitats, per una banda, i els qui apostaran per una Unió Europea amb més entitat pròpia, econòmica i política, i més base democràtica, com a resposta, per una altra.

I sobretot serà en el Parlament Europeu on acabaran arribant les iniciatives i els mecanismes concrets que faran possible una opció o una altra i que ens acabaran afectant, i molt, en el nostre dia a dia.

La guerra

D’una banda, en els propers mesos, amb un ull (o tots dos) mirant al resultat de les eleccions nord-americanes del 5 de novembre, la UE prendrà decisions en matèria de seguretat i sobre el suport a Ucraïna, tant pel que fa a l’acollida de persones refugiades com pel que fa a l’ajut militar (sobre la taula, decisions sobre el caràcter “sostenible” de la indústria d’armament per tenir accés a nous fons, més enllà de l’actual Fons europeu de defensa, que explica magníficament Teresa de Fortuny en aquest article.

Serà a l’Eurocambra on es decidirà si es traspassen fons cap a la política de seguretat i defensa des d’altres partides

Convé saber que, en última instància, el pressupost de la Unió Europa (189.400 milions d’euros en crèdits de compromís i 142.600 milions d’euros en pagaments per al 2024) l’han de negociar els estats (a través del Consell) amb el Parlament Europeu. Per tant, serà allà on es decidirà si es fa possible el traspàs de fons cap a la política de seguretat i defensa, a partir d’altres partides. Ara per ara, el Parlament Europeu sembla un espai amb més capacitat de resistir o matisar aquesta proposta que el que ofereix la mobilització ciutadana, amb un moviment pacifista, que, com molt bé diu Jordi Armadans, està entre “aclaparat i desbordat” davant una involució evident en termes de pau i seguretat. La nova composició política de l’Eurocambra i les majories possibles determinaran la resistència o bé la connivència amb les propostes de despesa en defensa que estan per venir.

Les noves majories

Aquest és només un dels exemples que depenen del resultat de les eleccions europees. Les noves majories, amb una possibilitat real d’influència d’una part de la ultradreta europea, que ja ha començat a ser blanquejada per la dreta, tindran també la capacitat de negociar qui dirigirà la nova Comissió Europea i amb quines prioritats.

L’acceleració o el retard del Pacte verd europeu, l’ús de la intel·ligència artificial al servei de la ciutadania, el calendari de l’ampliació a nous estats membres com a mesura de seguretat o bloquejada sense data, la unitat al voltant del suport a Ucraïna, la reforma o revisió dels Tractats per una governança més racional o seguir mantenint el dret a veto de qualsevol estat membre… estan en joc en funció del resultat de les eleccions del dia 9 de juny, però ho està sobretot el projecte europeu com l’hem entès fins ara.

Més Europa

En el moment actual, doncs, amb la superposició de múltiples crisis i un desconcert ciutadà evident amb la política, no és possible fer-hi front des de la singularitat dels estats, ni tan sols des d’un projecte europeu titubejant o a mig fer, que tingui la temptació de l’austeritat i la guerra com a projectes.

Cal fer polítiques més decidides per a la mitigació i l’adaptació de l’emergència climàtica i per a la reducció de les desigualtats

La resposta ha de ser prendre la iniciativa cap a polítiques que responguin més decididament a la mitigació i l’adaptació de l’emergència climàtica i a la reducció de desigualtats i, tant o més important, a explicar-ho a la ciutadania, sense amagar les dificultats, per recosir la confiança imprescindible que requereix un projecte democràtic.

La resposta no és la retirada de les mesures del Pacte verd: és l’aposta decidida per una nova manera de produir i consumir acompanyant tots els sectors en la transformació necessària. No és un tancament de fronteres externalitzant-ne el control a tercers països, sinó la gestió de l’arribada amb criteris que combinin la demanda i el respecte als drets humans i a la més mínima dignitat humana. No és un retorn al proteccionisme enfront de l’emergència de noves economies, sinó l’aposta per una indústria innovadora, de valor afegit amb salaris dignes i neta.

L’èpica d’altres generacions i d’altres temps ha estat en la lluita per conquerir la democràcia. Cal ser conscients que, ara, el més transcendent és aprofundir-la per poder defensar-la. Sobretot a Europa.

“Ens van donar una democràcia feble i indefensa, i el nostre deure, el nostre gran i únic deure com a ciutadans, era el de fer que aquesta democràcia fos forta i vigorosa”. Ferdinand Bruckner, pseudònim del dramaturg austríac Theodor Tagger a ‘Les races’ (1933).