L’extrema dreta i la instrumentalització del feminisme

És probable que darrerament hàgiu vist, llegit o escoltat algun partit (o fins i tot algun govern) d’extrema dreta que, sobtadament, es despenja defensant vehementment els drets de les dones o del col·lectiu LGTBIQ+. Davant d’això, segurament, alguna cosa en el vostre cap es curtcircuita, perquè l’aparent interès sobtat pel feminisme d’aquests grups col·lideix amb tots els discursos i les pràctiques discriminatòries que ells mateixos han promogut.

És probable, també, que aquestes declaracions no les hagin fet al buit ni espontàniament, sinó que les estiguin fent per atacar població migrada, d’origen estranger, o bé de races o religions alteritzades. Si us trobeu en aquesta situació i alguna cosa us diu que hi ha gat amagat darrere aquestes proclames, la vostra intuïció no us falla. El que estan fent aquests partits ultradretans com Vox o Aliança Catalana, o governs d’extrema dreta com el de l’Estat d’Israel, Hongria o, fins a l’any passat, Polònia, és el que s’ha anomenat homonacionalisme i feminacionalisme.

L’homonacionalisme va ser categoritzat el 2007 per Jasbir K. Puar i consisteix precisament a fer una defensa del col·lectiu LGTBIQ+, però de manera instrumental, amb el simple objectiu d’atacar una cultura, una religió o un origen que es considera més incivilitzat o bàrbar que el propi. De la mateixa manera, Sara Farris (2021) va delimitar el terme feminacionalisme per parlar de la mateixa instrumentalització, però en aquest cas amb els drets de les dones.

Així doncs, Puar fa servir el concepte homonacionalisme per referir-se a tots els processos a través dels quals determinats poders s’alineen amb les reivindicacions del col·lectiu LGBTIQ+, amb l’única finalitat de justificar posicions racistes i xenòfobes.

Parteixen del fet fals que hi ha un ‘nosaltres’ avançat i tolerant, davant d’un ‘altres’ endarrerit i intolerant

En general, aquestes consignes recolzen en prejudicis sobre les persones migrants o d’altres religions o cultures, les quals consideren com un tot homogeni, i sobre les quals es projecten prejudicis monolítics i negatius, com, per exemple, que estan més endarrerides, que són totes elles masclistes i homòfobes o que han vingut al “nostre” país a esclavitzar o fins i tot violar “les nostres” dones. El mateix imaginari genera, en paral·lel, la idea que la societat occidental és completament igualitària, i que l’únic que poden fer aquests col·lectius “forans” és atacar aquesta igualtat, que és entesa com a idea de progrés.

Es parteix, per tant, d’un joc d’oposicions que, com podeu suposar, resulta no només estigmatitzador, sinó que simplificador i fals a la pràctica, que és que existeix un nosaltres avançat, civilitzat i tolerant (occidental), davant d’un altres endarrerit, incivilitzat i intolerant (oriental). De fet, tal com explica Leon Freude (2022), sota aquest prisma, “la tolerància amb les persones LGTB es converteix […] en un indicador de qualitat democràtica”.

D’aquest imaginari binari en deriva una missió civilitzatòria de les “cultures obertes a la igualtat” sobre les “cultures hostils a la igualtat”, a les quals cal ensenyar (i, si cal, forçar) a integrar els valors superiors d’Occident. Com també exposa Leon Freude, a més a més, es percep una amenaça directa a l’interior del país que ha portat algunes persones a viure el que s’ha descrit com a “homonostàlgia”; és a dir, nostàlgia d’un abans on, suposadament, les persones amb orientacions sexuals i/o de gènere no normatives no estaven “en perill”.

Mentre s’assenyala el masclisme d’altres cultures, s’ignora o fins i tot s’invisibilitza el masclisme “autòcton”

De la mateixa manera, tal com ha explicat Sara Farris, el feminacionalisme ha tingut els mateixos propòsits que l’homonacionalisme, i s’ha basat en l’explotació de qüestions feministes per part de nacionalistes i de neoliberals islamòfobs. Davant d’això, l’autora feminista descolonial Françoise Vergès (2022) es pregunta: “Com és que el feminisme ha esdevingut, en una convergència destacable, un dels pilars de diverses ideologies que, d’entrada, semblen oposades (la ideologia liberal, la ideologia nacionalista-xenòfoba i la ideologia d’extrema dreta)?”.

Alhora, totes aquestes autores denuncien que, mentre s’assenyala el masclisme d’altres cultures, s’ignora o fins i tot s’invisibilitza el masclisme “autòcton”. Perquè no cal dir que, des de les posicions homonacionalistes i feminacionalistes, no es qüestiona el fet que a Occident també hi pugui haver desigualtats contra les dones o discriminacions envers el col·lectiu LGTBIQ+. També cal assenyalar que la majoria dels atacs tant homonacionalistes com feminacionalistes es dirigeixen especialment en contra de l’islam i de les persones que el professen (o fins i tot que, suposadament, el professen per haver nascut o provenir de famílies de determinats països).

Les formacions que ho estan promovent en el nostre entorn més proper són els partits d’extrema dreta Vox i Aliança Catalana. I un exemple més llunyà, i més indignant pel context de genocidi que està cometent, és l’Estat d’Israel.

De declaracions de Vox homonacionalistes, en trobem a cabassos. Santiago Abascal, líder de la formació, va dir que “els homosexuals que voten Vox no se senten representats per la bandera d’un lobby [però sí que ho fan per] la bandera nacional”. En la mateixa línia, Ortega Smith, fins fa poc secretari general de Vox, va dir que “per a Vox la violència no té gènere, però sí nacionalitat”, o que “condemnem tota mena de violència. El que demanem és que la informació es digui clarament: la violència té una causa directa amb l’entrada massiva d’immigració il·legal”.

Els mateixos que qüestionen les polítiques LGTBIQ+ o contra la violència de gènere les utilitzen quan els convé contra la immigració

També tenim exemples feminacionalistes per part de Vox. Rocío Monasterio, líder de la formació a Madrid, va optar per carregar contra els migrants menors que estan en centres i va defensar la seva expulsió perquè “ataquen i agredeixen sexualment les assistents als centres de menors o que campen a gust pels barris atemorint les dones”. Sobre La Manada, va sostenir que ella el que veia són “bandades de magribins”, als quals, segons ella, hauríem d’expulsar per “salvatges”. I, irònicament, es preguntava “importa més protegir la immigració il·legal que les dones?”. I dic “irònicament” perquè això ho diu una persona que pertany a una formació política que no només no condemna “la bandada blanca”, sinó que, a més a més, pretenia portar a les seves llistes l’advocat defensor dels condemnats per La Manada de Pamplona.

Es veu clara la paradoxa: els mateixos portaveus de Vox que, d’una banda, qüestionen les polítiques LGTBIQ+, les polítiques contra la violència de gènere i les mateixes institucions que promouen la igualtat, d’altra banda, quan els convé, enarboren la defensa del col·lectiu LGTBIQ+ i de les dones per carregar contra la immigració.

Tenim un altre exemple proper, que és el d’Aliança Catalana, la líder de la qual, Sílvia Orriols, va felicitar la diada internacional contra la LGTBI-fòbia l’any 2021 dient que “hem de preservar i superar els progressos assolits en la normalització de l’homosexualitat. Però també hem d’impedir que s’importin pràctiques homòfobes, degradants i retrògrades de societats que en ple segle XXI castiguen amb la mort el fet d’estimar-se. #SalvemCatalunya”. I el seu partit ampliava la informació amb un tuit on deia que “Aliança Catalana impedirà l’entrada de l’odi i l’islamisme per protegir la vida i la llibertat dels nostres ciutadans”.

Com si la bandera de l’arc de Sant Martí pogués tapar el fum de les bombes que llança Israel per assassinar població palestina innocent

En l’àmbit internacional, un dels exemples més paradigmàtics de pinkwashing i d’homonacionalisme és el de l’Estat d’Israel, que, mentre prohibeix el matrimoni entre persones del mateix sexe, es ven a escala mundial com l’oasi LGTBIQ+ d’Orient, davant dels “bàrbars” que el rodegen. Fins i tot, enmig del genocidi atroç que estan cometent contra els i les palestines, hem vist soldats israelians que, amb una clara voluntat de fer-se una rentada d’imatge de cara a la comunitat internacional, onejaven banderes LGTBI, amb els tancs amb què estan massacrant la població palestina de fons. Com si la bandera de l’arc de Sant Martí pogués tapar el fum de les bombes que llancen i que estan assassinant dia rere dia població innocent. Perquè després diguin que els bàrbars són els altres.

Per tant, és important assenyalar el cinisme de tots aquells partits i governs que, d’una banda, neguen els drets a les dones i les persones LGTBIQ+ i erosionen les institucions destinades a garantir-los, mentre que, de l’altra, els enarboren amb finalitats estrictament xenòfobes i racistes. I això no vol dir abandonar en cap cas els discursos i les pràctiques feministes i LGTBIQ+. Res més lluny d’això. Vol dir estar en alerta i denunciar a qui només els defensa per sembrar l’odi envers els migrants i per promoure el racisme a casa nostra.