El preu dels aliments: un argument que no té valor

Quan sortim del supermercat i repassem el tiquet de la compra, hem de saber que aquest no és el cost real que hem pagat pels productes adquirits. De les nostres butxaques han sortit els diners necessaris per fer front a altres costos lligats a un model d’agricultura i alimentació industrial, globalitzat i capitalista. Són les externalitats.

Les externalitats

Ja sabem que darrere del conflicte d’Ucraïna existeix l’interès per controlar la terra fèrtil i les seves produccions agràries. Per a Europa, deficitària en cereals i llegums, és un tema central; per a l’Estat espanyol i per a Catalunya, també. Quin percentatge del 2% del PIB que es vol dedicar al pressupost de Defensa són diners públics que entre totes paguem per “garantir la seguretat” i perquè arribin des del mar Negre els vaixells carregats de blat de moro que necessita la ramaderia industrial estabulada? Dels 1.000 milions d’euros que ja ha avançat el Govern de Madrid al pressupost de l’OTAN, quants n’hem d’imputar al cost del nostre cistell alimentari? Aquest és un exemple de les moltes despeses (externalitats bèl·liques) que ens calen per fer possible un sistema alimentari dependent de tercers països.

A la guerra d’Ucraïna hi ha l’interès per controlar la terra fèrtil: a Europa, els cereals i els llegums són un tema central

Penso també en altres, com el pressupost que la Unió Europea dedica a mantenir a ratlla els “pirates” de Somàlia i que permet que les tonyines que passen per davant de les seves costes arribin a les indústries de tonyina en llauna de l’Estat. O en qüestions més tèrboles, com els acords amb el Marroc que, exercint violència contra al poble del Sàhara Occidental, permet a la indústria alimentària i agrària espanyola poder accedir als recursos pesquers i a les mines de fertilitzants dels territoris ocupats. O, evidentment, en el cost de les polítiques antiimmigració per frenar la població empobrida –precisament per aquest mateix espoli– que busca, amb tot el seu dret, com resoldre la vida.

Quants diners gastem a comprar aigua perquè no podem beure’n de l’aixeta encara que, per cert, també paguem per la seva potabilitat? De nou, un exemple per fer-nos pensar en la quantitat de recursos públics (externalitats de reparació) que entre totes dediquem a compensar les malifetes d’un sistema alimentari industrial corresponsable dels grans problemes ecològics que afecten el planeta.

Si més o menys sabem del percentatge de responsabilitat que té la producció industrial alimentària en la destrucció de terra fèrtil, en l’emissió de CO₂, en el malbaratament d’aigua, en els macroincendis, en la pèrdua de biodiversitat… podríem calcular quants diners de totes les despeses públiques per lluitar contra aquests afers vitals cal imputar al cost de comprar menjar als supermercats. I més que en gastarem, perquè, en paral·lel a totes aquestes realitats, hi va lligada la pèrdua de capacitat de producció alimentària, com bé sap la pagesia afectada per plagues de conills o de senglars, sequeres o pedregades.

Medicaments per al colesterol, cirurgies de càncer de còlon, programes contra l’obesitat infantil, malalties derivades de l’excés de sucre a les dietes, al·lèrgies i intoleràncies alimentàries són els reptes més importants amb els quals els sistemes sanitaris s’han d’enfrontar. I, lògicament, una altíssima despesa que entre totes fem possible. Si dividim i computem aquestes milionàries quantitats de diners al preu de cada un dels aliments processats que les provoquen, hauríem calculat el cost de les externalitats sanitàries. De fet, hi caldria imputar també una part del cost sanitari per fer front a la pandèmia del coronavirus, quan quedi clara la seva relació amb la desforestació provocada per la indústria de l’oli de palma que ha facilitat la desaparició de barreres naturals entre la fauna salvatge (i els seus virus) i la població humana.

I, com les administracions són monstres sense sentits i sense sentiments, continuen obcecades a dedicar una quantitat ingent de recursos públics a donar suport a l’agroindústria, que diuen que és l’única manera d’alimentar el món. Encara avui dia, a la Unió Europea al voltant del 80% dels subsidis i el 90% dels fons per a la investigació són dedicats a l’agricultura industrial convencional. I parlem d’un pressupost que representa el 40% de tot el pressupost de la Unió.

El Pa Sencer, i un estudi poc important

Aquestes externalitats que paguem i no figuren al tiquet de la compra, de fet, no es poden reduir a diners; el seu cost va més enllà. Són arguments més que suficients per impugnar l’actual sistema alimentari industrial, que no té cap sentit. Per això, des de la cooperativa El Pa Sencer creiem sincerament que l’informe sobre el preu dels aliments que vam presentar la primavera passada és un informe innecessari, banal, sense gens d’importància. De veritat que parlar d’alimentació implica reduir-ho tot al preu final dels productes? Hi insistim: és clar que no, i per això encara és més greu que sigui aquest l’argument fonamental de la gran majoria d’administracions per no afrontar els canvis urgents dels quals elles en són responsables. Des dels ajuntaments que encara defensen el preu baix dels aliments per assignar les compres públiques, fins a la Generalitat o l’Estat quan rescaten la indústria dels porcs perquè no facin fallida.

Alimentar-nos amb el que produeix la petita pagesia de proximitat no és més car que anar al supermercat

En tot cas, per revisar aquest argument, l’estudi al qual fem referència ha establert una nova manera d’analitzar el preu (no pas el valor) dels aliments agroecològics al costat dels aliments industrials. En comptes de comparar un producte qualsevol en un supermercat convencional amb el mateix producte agroecològic, el que s’ha fet és calcular i comparar la despesa final d’una persona que garanteix la seva alimentació a partir de compres en el mercat convencional amb la d’una persona que tota la seva alimentació l’adquireix en una cooperativa de consum.

Són dos cistells molt diferents: el primer segur que està carregat de plàstics i d’envasos amb aliments processats i amb excessos de proteïna animal, tots de “primeres marques multinacionals”, i més d’una i de dues coses comprades impulsivament que poc contribueixen a la seva salut. El segon, un cistell més minso però suficient, d’aliments frescos de la temporada, d’origen vegetal i animal, d’alguna finca pagesa de proximitat. I el resultat ha estat una sorpresa, com si els números volguessin jugar amb nosaltres. El cost anual de la primera persona és de 1.752,10 € i el de la segona és de 1.752,54 €. Crematísticament parlant, alimentar-nos amb el que produeix la petita pagesia de proximitat no és més car.

Cantem com canta Alidé Sans, els versos de Marcela Delpastre, poeta i camperola occitana: “He menjat el pa de l’altre, no és pas bo el pa de l’altre”.