28/02/2025 | 06:00
Un any més, els premis Oscar són una celebració de l’audiovisual corporatiu i mainstream, on es pot colar algun intrús una mica incòmode. El sedàs americanocèntric d’aquest certamen que, al cap i a la fi, és un autohomenatge del cinema estatunidenc, facilita que desenes de propostes artísticament valuoses d’arreu del món quedin fora de la llista de nominacions any rere any. Hi ha obres notables com El rapto, una crítica a l’autoritarisme i a la intolerància religiosa a càrrec del veterà del cinema polític Marco Bellocchio, o El baño del diablo, una pertorbadora mostra de terror rural arrelat en les vides i les insatisfaccions quotidianes. Enguany també s’han quedat pel camí algunes produccions de Hollywood força estimulants com Civil war, una versió lleugerament futurista i bèl·lica de la polarització política actual, o El brillo de la televisión, un inclassificable i delirant viatge fantàstic amb ressons de David Lynch.
‘El rapto’ (‘Rapito’)
Direcció: Marco Bellocchio. Nacionalitat: Itàlia-França-Alemanya. Disponibilitat: visionament en línia (Movistar +), lloguer / venda d’arxius digitals (Apple TV).
El veteraníssim realitzador Marco Bellocchio (Buenos días, noche) va signar aquesta contundent recreació històrica basada en el tèrbol cas Mortara, la història real d’un nen que va ser arrabassat a una família de fe jueva per ser criat en el catolicisme als Estats Pontificis governats pel papa Pius IX. Els esdeveniments faciliten que el cineasta faci una doble crítica a la intransigència religiosa i als poders absoluts que permeten dur a terme abusos sense que les autoritats estiguin sotmeses a cap rendició de comptes.
El rapto és molt lluny de ser un exponent d’academicisme encotillat, d’esdevenir un fresc històric amb tarannà museístic. La narració arriba esquitxada de moments al·lucinatoris que encaixen amb la manipulació psicològica que pateix el desorientat protagonista, i arriba a entrar en contacte amb el cinema de terror. També s’hi inclouen moments dramàtics amb esclats de visceralitat emfatitzats per la música que remeten a l’òpera. L’audiència més aferrada al distanciament irònic propi de la postmodernitat, que ens empeny a mirar-nos les tragèdies com si fossin farses, pot contemplar aquestes inflexions apassionades des d’una certa sospita.
‘La habitación de al lado’
Direcció: Pedro Almodóvar. Nacionalitat: Espanya. Disponibilitat: visionament en línia (Movistar +), lloguer / venda d’arxius digitals (Apple TV), edició videogràfica (suports de DVD i de Blu-ray).
Una periodista terminalment malalta de càncer escull una amiga escriptora com la persona que ha d’acompanyar-la en el seu suïcidi. Aquesta és la premissa del darrer film de Pedro Almodóvar, La habitación de al lado, on Tilda Swinton i Julianne Moore posen rostre, cos i emocions a un drama colorista farcit de somriures amargs i d’esperes tenses i agradables.
Encara queda molt per parlar sobre com aconseguir el dret a una mort digna d’una manera garantista. Almodóvar pren partit clarament a través del seu retrat d’una dona que s’encara de manera sòbria i lúcida amb el patiment i l’aparent certesa de la mort. El cineasta manxec no solament hi retrata el drama íntim, sinó que també hi escenifica les ficcions i els xocs amb el funcionament del món a través d’escenes de consultes legals i tensions amb la policia. D’aquesta manera, Almodóvar insisteix en un dels aspectes més qüestionats de la seva obra anterior, Madres paralelas: una certa dualitat a l’hora d’escenificar els relats personals i els relats col·lectius que, en aquesta ocasió, potser es relliga d’una manera més natural.
‘El eco’
Direcció: Tatiana Huezo. Nacionalitat: Mèxic. Disponibilitat: visionament en línia (Filmin).
La realitzadora salvadorenya Tatiana Huezo (El lugar más pequeño) barreja les estratègies del documentalisme i de la narrativa de ficció al seu darrer film, El eco. L’autora s’acosta a les vides de diverses noies i dones de la localitat mexicana que dona títol a l’obra, una zona muntanyosa i apartada, marcada pel clima dur i per les perspectives econòmiques escasses. Huezo i el director de fotografia Ernesto Pardo aporten una persecució de la bellesa en la imatge que no sol ser habitual en el documental etnogràfic, capturen moments preciosos filmats sota la llum natural i se centren en uns quants personatges per proporcionar a l’audiència un relat delimitat i protagonitzat per rostres reconeixibles.
Huezo hi fa un retrat de diverses persones, però també hi retrata de manera implícita, sense rètols explicatius ni veus en off periodístiques, els múltiples problemes socials que tenen lloc al món rural de l’Amèrica Llatina. La poca vàlua atorgada al camp provoca paternitats quasi absents en què els homes viuen la major part del temps a les ciutats per aconseguir un salari, cosa que potencia les inèrcies masclistes. També hi apareix la precarietat de les estructures d’escolarització, matisades per projectes d’estimulació de la transmissió de coneixements entre alumnes. La immersió en tot plegat és corprenedora i alhora bella.
‘Un lugar común’
Direcció: Celia Giraldo. Nacionalitat: Espanya. Disponibilitat: visionament en línia (Movistar +).
El primer llargmetratge de la cineasta catalana Celia Giraldo és una peculiar barreja de drama familiar i comèdia negra amb rerefons polític. Tracta de les experiències d’una professional sanitària a la qual se li obre la porta de sortida de l’hospital on treballa. Aquest cop vital, i el temps afegit del qual disposa per reflexionar, l’empeny a qüestionar la seva situació: s’ha convertit en una proveïdora de cures per a la seva família?
Giraldo hi empra l’òptica de la ficció per il·lustrar algunes preocupacions històriques dels feminismes, com l’assumpció que el pes de les cures recau en les dones. Un dels aspectes interessants de la proposta és que s’hi usa un humor incòmode. Un lugar común no és un relat santificador. En aquesta ocasió, el protagonisme recau en una persona imperfecta, que es deixa endur per la frustració i que mira de reivindicar-se a través de mentides, d’enganys i de xantatges emocionals que esdevenen foscament còmics.
‘Kneecap’
Direcció: Richard Peppiatt. Nacionalitat: Irlanda-Regne Unit. Disponibilitat: visionament en línia (Filmin).
El trio de hip-hop irlandès Kneecap s’interpreta a si mateix en un peculiaríssim i trepidant biopic ficcionat, una mena de Trainspotting per a l’era digital, farcit de música i de drogues. Els responsables del film també semblen beure de les històries de brivalls i criminals del director Guy Ritchie (Lock & stock). La proposta desprèn malestar juvenil i mostra els discursos anticolonials i el malestar de les generacions de joves que han crescut després dels troubles, de la violència entre independentistes i unionistes.
La barreja és peculiar: militància lingüística, tarannà provocador i caricaturesc en la representació d’una violència amb vincles evidents amb la història real del país i, alhora, una certa escenificació del distanciament respecte als bàndols històrics del conflicte irlandès. L’enfocament connecta, a més, amb diversos motllos narratius del cinema mainstream. El procés de formació d’aquest trio de hip-hop s’explica com si es tractés del relat dels orígens d’un grup de superherois o com Bienvenidos a Zombieland, un altre relat de pacte amb els peatges, les concessions i les responsabilitats de la vida adulta, però salpebrat d’altres amenaces: morts vivents en lloc de policies britànics i veterans de l’IRA.
‘Los indeseables’ (‘Bâtiment 5’)
Direcció: Ladj Ly. Nacionalitat: França. Disponibilitat: visionament en línia (Filmin), edició videogràfica (suport de DVD).
El realitzador de Los miserables, Ladj Ly, empra els problemes al voltant d’un bloc d’habitatges enorme i degradat com a punt de partida per explorar la desigualtat, l’aporofòbia i el racisme a la França contemporània al seu nou film. Un nou alcalde barreja les voluntats polítiques ultradretanes i les venjances personals en els seus intents de trencar els vincles comunitaris generats dins d’aquelles parets. El relat pren la forma de drama social vigorós que alterna la seducció i l’horror envers la resposta violenta a les humiliacions i les deshumanitzacions quotidianes.
El resultat pot recordar altres films francesos recents com Promesas en París, que també projectava un evident desencís envers la política institucional, però ho feia a través de la figura d’una alcaldessa progressista que s’embrutia amb el joc brut del partidisme i de les ambicions. Ly hi prioritza els personatges de barri, de base, que personifiquen maneres diferents d’enfrontar-se amb una realitat indignant. La jove protagonista mostra un tarannà decidit en la protesta i alhora un desig de construir un futur més digne i just. Un company seu, en canvi, personifica el tarannà corrosiu de la ira i la frustració quan no es troben maneres de canalitzar-les en clau constructiva.
‘Civil war’
Direcció: Alex Garland. Nacionalitat: Estats Units. Disponibilitat: visionament en línia (Movistar +), lloguer / venda d’arxius digitals (Apple TV), edició videogràfica (suports de DVD i de Blu-ray).
El realitzador Alex Garland (Ex-machina) va sorprendre amb aquesta mena d’Apocalypse now 2.0, una road movie de l’abatiment que està esquitxada d’escenes d’acció militar o paramilitar. Els seus protagonistes són uns periodistes embarcats en un viatge pels Estats Units d’un futur proper en què la polarització política ha deixat pas a una guerra oberta entre els governs estatals que s’han enfrontat amb una figura presidencial amb ressons de Donald Trump i els que romanen fidels a la seva autoritat.
En un cert moment, la pel·lícula semblava ben posicionada per assolir unes quantes nominacions de prestigi en els premis Oscar. La seva absència final pot interpretar-se com un signe de cansament envers la política i de fatiga d’un antitrumpisme de vegades banal que ha (o havia?) estat hegemònic a Hollywood. Alhora, sembla un exemple de les dificultats de la indústria audiovisual estatunidenca per parlar de la realitat d’una manera que no estigui marcada per la lògica sensacionalista dels gèneres cinematogràfics.
‘El 47’
Direcció: Marcel Barrena. Nacionalitat: Espanya. Disponibilitat: visionament en línia (Movistar +), lloguer / venda d’arxius digitals (Apple TV), edició videogràfica (suports de DVD i de Blu-ray).
El retrat d’un activista veïnal que reclamava l’arribada del transport públic al seu barri s’ha convertit en un inesperat èxit comercial que ha accedit a un gran nombre de reconeixements (incloent-hi un premi ex aequo a la millor pel·lícula en els Goya). Eduard Fernández encapçala aquest drama social basat en fets reals i acompanyat d’abundants dosis d’humor, que no solament reivindica l’acció decidida per millorar la realitat, sinó que també incorpora una crítica a l’esquerra institucional que vol controlar el carrer i tracta de les dificultats dels moviments socials per trobar relleus generacionals.
El realitzador Marcel Barrena (Mediterráneo) ha aconseguit una obra que conviu amb les convencions del cinema comercial. I du amb dignitat les contradiccions evidents entre la tradició de les pel·lícules biogràfiques centrades en un protagonista heroic i la naturalesa col·lectiva de les lluites socials que es reivindica al mateix film. Així que l’obra té quelcom de victòria política, de deute saldat amb el moviment veïnal. I de film inspirador que carrega les piles de l’activisme en lloc de potenciar la melancolia envers uns passats que es podrien idealitzar.
‘El baño del diablo’ (‘Des Teufels Bad’)
Direcció: Severin Fiala i Veronika Franz. Nacionalitat: Àustria-Alemanya. Disponibilitat: visionament en línia (Filmin, a partir del 7 de març), edició videogràfica (suports de DVD i de Blu-ray, a partir de l’11 de març).
Des d’un primer moment queda clar que el casament de la protagonista d’El baño del diablo, un conte de terror rural ambientat a l’Àustria del segle XVIII, no ha estat una bona notícia. La dona s’ha de separar de la seva família per conviure amb un marit benintencionat, però poc sensible, i la seva mare esquerpa. A poc a poc, la insatisfacció esdevé una altra cosa, una mena de viacrucis amb aires al·lucinatoris i malsons al voltant de déus, dimonis i dones executades.
El film sembla una materialització especialment sòbria i austera, orientada al drama quotidià, d’aquests cinemes de terror recents que dimensionen problemes femenins com la limitació de la sobirania personal de les dones o la pràctica de les cures i les càrregues que s’hi associen. Les obres que fan l’ullet a aquestes sensibilitats no sempre semblen articulades amb rigor polític, però El baño del diablo és una mostra temàticament sòlida i estèticament refinada que connecta amb precedents il·lustres de la mirada humanista i sociològica a la persecució de la dona suposadament endimoniada com Häxan. La brujería a través de los tiempos o Martillo para las brujas. Això sí: el resultat és (adequadament) desagradable i pertorbador.
‘El brillo de la televisión’ (‘I Saw the TV Glow”)
Direcció: Jane Jane Schoenbrun. Nacionalitat: Estats Units. Disponibilitat: visionament en línia (Movistar +), lloguer / venda d’arxius digitals (Apple TV).
El brillo de la televisión és una rotunda reapropiació queer d’una cultura friqui que s’ha convertit en una pota principalíssima de la indústria cultural. Potser les aventures dels superherois de Marvel Comics s’han convertit en un objecte de consum massiu, i estandarditzat, però Jane Jane Schoenbrun reivindica que hi ha espai per a un friquisme amb ambició creativa que no es limiti a repetir i variar fórmules preestablertes. El brillo de la televisión tracta de dos joves amb sensacions de desencaixament social i problemes familiars que teixeixen un vincle inusual a través de la seva fascinació per una sèrie de televisió fantàstica que sembla xuclar-los cap a una altra realitat.
Schoenburg hi barreja la petja pop de Buffy la Cazavampiros amb els abracadabrants i irresolubles enigmes audiovisuals del desaparegut realitzador David Lynch (Twin Peaks, Mulholland Drive). Ens regala un somni tèrbol de desespers, anhels i fascinacions juvenils amb un rerefons de metàfora sobre l’experiència transgènere. El visionament és una experiència distintiva i potencialment fascinant que s’allunya del cinema fantàstic més convencional: s’hi explica una història, però és una història atípica i oberta explicada amb tarannà explorador.
