02/01/2024 | 06:00
Som davant d’una situació sense precedents: mai, des que hi ha estadístiques, no s’havia registrat un increment d’aquesta magnitud en el preu dels aliments. No és un increment puntual. Si s’analitza l’evolució dels tres últims anys, observarem com l’increment de preus és constant, d’un 21,4% de mitjana. Una autèntica barbaritat. Aquests valors oculten que els preus que han pujat més són de l’alimentació bàsica (pa i cereals, llet, fruites, verdures, hortalisses i llegums), no de la processada.
Estudis oficials i mitjans de comunicació constaten que les famílies dediquen un percentatge més elevat de la renda a l’alimentació; sobretot les classes populars, amb més d’un 22%. Aquesta tendència no és tan visible en el còmput general, ja que, si fa no fa, estem gastant el mateix. Donant una ullada a dades disponibles, les famílies espanyoles gasten un 3,3% més, i la xifra puja una mica més en el cas de les rendes mitjanes i altes, amb un 4,8%.
A vista d’ocell, el que succeeix és que mengem cada vegada pitjor. Gairebé un 70% del nostre consum el formen aliments processats o ultraprocessats, amb poca aportació d’aliments frescos i pocs nutrients de qualitat. Un fet que a Espanya ja està comportant greus problemes de salut pública, amb una de les taxes d’obesitat infantil més grans d’entre els països membres de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE): més d’un 20% del pressupost sanitari es dedica a malalties derivades d’aquest consum.
El model capitalista actual ha trobat els límits del suposat creixement infinit: l’escassetat de materials i energètica
Amb aquestes xifres sobre la taula, hauríem de deixar d’anomenar aquest fenomen inflació d’aliments i començar a parlar de crisi de seguretat alimentària. Una gran part de la nostra població no té accés a una alimentació sana i adequada. Només cal repassar els informes mensuals del Ministeri d’Agricultura per comprovar el descens del consum de carn en un 20%, de peix en un 12% i de fruites i verdures en un 10%.
Una crisi global
Davant d’aquesta realitat, observem amb incredulitat la inacció del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, que advoca per esperar, sense engegar cap mena de política que no sigui fer-se una foto amb les grans cadenes distribuïdores. El consens neoliberal exigeix vincular les causes de l’augment de preus dels aliments exclusivament a l’augment del cost del petroli i del gas, ja que, des de la producció fins a la distribució, tot el nostre sistema alimentari depèn del consum d’hidrocarburs. D’altra banda, tenim l’augment dramàtic dels preus dels cereals bàsics, també derivat de la guerra d’Ucraïna. I, en últim cas, l’augment dels marges de les grans empreses productores i distribuïdores, que han aprofitat la situació alcista i volàtil de la conjuntura.
És cert que, després de les darreres baixades del preu del petroli, el preu dels fertilitzants està molt per sota del que estava un any enrere. Segons l’índex Green Market, ha baixat a 493 euros per tona, mentre que al mes de març de l’any passat va arribar a 1.176 euros. En correlació, el preu dels cereals ha baixat a causa de l’augment de producció global: l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) pronostica que l’any 2023 suposarà la segona producció de blat més alta de la història, tenint en compte que baixa el cost dels fertilitzants i que s’ha plasmat un nou acord entre Rússia i Ucraïna per a l’exportació de cereals.
A l’Amèrica Llatina, els preus han pujat més d’un 40%: 57 milions de persones passen gana
Si fem cas de la lògica, aquesta concatenació de fets extraordinaris hauria d’impulsar cap avall els preus de l’alimentació en els mercats internacionals i, per tant, l’ona expansiva hauria de tenir una afectació directa en el nostre cistell de la compra. No obstant això, veiem com la FAO adverteix que som davant d’una crisi alimentària global: hi ha regions, com l’Amèrica Llatina, on els preus han pujat més d’un 40% i on es calcula que 57 milions de persones passen gana. Molts experts no es refien d’aquesta ona expansiva, començant pel Banc d’Espanya, que conclou que, malgrat que algunes dades indiquin que es pot moderar l’escalada de preus, “hi ha una incertesa elevada” que això passi.
Nous interrogants per a un nou escenari
Ens hem d’atrevir a formular nous interrogants. Si baixen els preus, però no tant com estàvem acostumats i després tornen a pujar, com sobreviurem a una mena de muntanya russa eterna? Acceptarem menjar cada vegada pitjor? Emmalaltirem més sovint? Tot plegat reduirà la qualitat i l’esperança de vida?
És del tot probable que entrem en una nova era de preus elevadíssims i més volàtils que els que hem conegut en les últimes dècades. S’entreveu un nou escenari. Un escenari determinat per canvis profunds a llarg termini, com la desaparició de l’economia de baixos costos generada durant la globalització, que ha anat minvant els darrers anys amb l’efecte de la pandèmia (que va evidenciar la fragilitat i dependència d’aquestes grans cadenes globals) i amb el canvi geopolític i la tensió entre els Estats Units i la Xina o l’escassetat de gas i de petroli. Per tot aquest reguitzell de motius, hem patit un augment de costos derivats de processos de relocalització d’indústries, noves restriccions al comerç, augment d’estocs de seguretat d’aliments o de les reserves de recursos com ara els fertilitzants.
L’extrema volatilitat i incertesa de la situació actual (i futura) és ambrosia per als mercats financers
El model capitalista actual ha trobat, finalment, els límits del suposat creixement infinit: l’escassetat i la desmaterialització. Escassetat de materials i escassetat energètica. Fins ara, el capitalisme sempre havia trobat solucions per apropiar-se més recursos, d’anar ampliant les fronteres. El sistema alimentari actual va néixer i créixer gràcies a una energia barata i a l’externalització dels seus impactes. I avui sabem que l’era de l’energia barata s’ha acabat i que ja no es pot externalitzar res, perquè els impactes ambientals de 80 anys d’alimentació tardocapitalista ens han esclatat a la cara. Ja no hi ha catifa on amagar més misèries.
Especulació i deute
L’altre gran enemic del model actual es troba a l’epicentre del cor financer. És una realitat que els preus dels aliments es decideixen, cada vegada amb més amplitud i intensitat, lluny de tota lògica capitalista clàssica basada en l’oferta i la demanda; es marquen sota els milers d’operacions financeres per mil·lisegon que operen els mercats financers. L’extrema volatilitat i incertesa de la situació actual (i futura) és ambrosia per als mercats que inflen els preus pels núvols i els deixen caure al subsòl, independentment del que estigui passant al món real. L’especulació alimentària marca els preus, però no hi ha res ni ningú per reajustar-los, com sí que succeïa en el món capitalista clàssic. Ni estats ni polítiques públiques ni bancs centrals ni aranzels ni res de res. Els mercats financers van a la seva, i és massa tard per intentar regular-los perquè ja s’han introduït al cor del sistema.
Els efectes comencen a ser devastadors per a molts països que estan patint per garantir la seguretat alimentària en mans de mercats i de tercers països. Si no, vegeu com s’està incrementant la llista dels que s’estan endeutant per comprar aliments bàsics per a la població. En el darrer informe del Panel Internacional d’Experts en Sistemes Alimentaris Sostenibles (IPES Food), s’alerta que un 60% dels països d’ingressos baixos i un 30% dels països d’ingressos mitjans corren un alt risc de sobreendeutament, mentre una vintena de països s’acosten a nivells catastròfics tant de deute com d’inseguretat alimentaris. Zàmbia, Sri Lanka o Surinam ja han deixat de pagar els seus deutes.
No hi haurà lluita contra el canvi climàtic sense la descarbonització del sistema alimentari
Descarbonitzar el sistema, canviar el model
Amb la crisi climàtica estrenyent-nos el cinturó, les polítiques de transició cada vegada són més importants i acabaran tenint una derivada que comportarà el necessari procés de descarbonització del nostre sistema alimentari. Una de les xemeneies més grans de diòxid de carboni (CO2) i contaminació la formen la ramaderia industrial, els fertilitzants químics i el transport i la distribució d’aliments. És a dir, no hi haurà lluita contra el canvi climàtic ni una economia neutra si no s’aborda aquesta transformació. Sense cap mena de dubte, s’abordarà tard o d’hora, i no serà una transformació barata.
Si aquesta hipòtesi de canvis estructurals fos certa, la posició còmoda de la gran majoria dels governants, que consisteix a mirar per la finestra i esperar que escampi, no tan sols és inútil, sinó que comença a ser una posició suïcida. Caldran polítiques urgents per assegurar l’accés a l’alimentació fresca i sana de la població, i mesures de transformació del sistema alimentari. Amb altres paraules, caldrà decidir si seguim el model actual corporatiu, oligopòlic, globalitzat, borsari i dependent d’hidrocarburs, o un model relocalitzat, de petites i mitjanes produccions, descentralitzat, no dependent del petroli i dirigit a assegurar el dret a l’alimentació de tothom. No en va, la conjuntura esmentada comença a ser molt extensa i feixuga.
* Aquest article apareix publicat originàriament a la revista ‘Aliment’, editada per CRÍTIC i Pol·len Edicions i disponible a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.
