Crític Cerca
Opinió
Jordi Amat

Jordi Amat

Escriptor i filòleg

La ciutat de la gent

La transformació urbana i humana de Barcelona es pot consolidar els propers quatre anys si hi ha un pacte entre les forces polítiques progressistes de la ciutat

23/05/2023 | 20:00

Una mare parla amb el fill al parterre de fusta de l'espai pacificat prop de l'escola / AJUNTAMENT DE BARCELONA

El dijous abans de Setmana Santa, la Maria, la nostra filla, va sortir una estona abans de l’escola on estudia cinquè de primària. A les mans, ella i alguns companys del seu curs, duien un violí. Van travessar la vorera, es van plantar al mig del carrer, van encerclar un grup de nanos de quart i puntuals, a dos quart de cinc, uns cantaven una cançó titulada “Peixinhos do mar” i elles es van posar a tocar la melodia amb el violí. Era la manera que l’escola tenia de participar en la festa que s’havia organitzat per celebrar que el carrer s’ha pacificat. Un detall, potser només un detall, però la política comença pels detalls que passen allà on vivim.

Feia alguns dies que les obres de pacificació del carrer s’havien acabat. No hi passen cotxes, o només, a poc a poc, els dels qui viuen en aquell tram de carrer, i això permet que els nens, quan arriben a l’escola o quan en surten, o pilotegin o corrin tranquil·lament o no s’apilotin a la vorera i els veïns puguin avançar sense problema. I això està molt bé. Però potser el canvi més important que s’ha produït no els ha afectat directament a ells, els nens i les nenes, sinó a nosaltres. Allò més inesperat és el que passa ara a les jardineres que l’Ajuntament ha col·locat al davant de l’escola a la zona pacificada. Són jardineres de fusta i estan dissenyades perquè una part serveixi de banc. Ens hi asseiem els pares i les àvies. Cada vegada més. Comentem si han fet o no els deures, com va el curs o organitzem els horaris per si no podem dur-los a l’extraescolar de dansa o de futbol. I aquesta conversa, que ara s’ha fet rutinària, passa perquè no passen cotxes, perquè l’aire és més respirable i hi ha menys soroll, i perquè hi ha els bancs. És una nova rutina.

Allò que està passant és que gràcies a un petit canvi urbanístic, un detall, fem comunitat al barri. I fer comunitat, com em va descobrir Jorge Dioni, és una forma de rehumanitzar la ciutat. Humanitzar Barcelona, fer-la més habitable, ha esdevingut l’eix de l’acció d’Ada Colau durant els vuit anys en els quals ha estat alcaldessa. És una qüestió de detalls, com aquest personal que es replica en tantes escoles. Però molts detalls, sumats, en molts barris diferents, deixen de ser una anècdota. Responen a una idea política global sobre com haurien de ser les ciutats d’avui i del món de demà. Sobre com la ciutat pot ser nostra.

Al maig del 2015 “va arribar allò inesperat”, en paraules de Josep Ramoneda —el director que va donar forma al Centre de Cultura Contemporània. Allò que no s’esperava era que els moviments que havien manifestat la seva indignació amb un sistema polític i econòmic que no complia les seves responsabilitats socials s’estructurés per arribar a les institucions. No va ser casualitat. Va passar l’inesperat perquè Barcelona havia mutat. “Un discurs d’origen antisistèmic i proclivitat populista ha anat guanyant legitimitat perquè ha madurat empeltant-se en un malestar real”, vaig escriure aleshores. El 2015 no va passar només a Barcelona: el malestar estava molt estès; de fet, el canvi es va produir en altres capitals espanyoles. Però Barcelona sí que ha acabat essent una excepció. Perquè s’ha dotat d’un model i d’unes polítiques per implementar-lo. Això és el que estava en joc també el 2019, quan el Procés encara ho fagocitava tot. Ho vaig escriure aleshores aquí mateix, a CRÍTIC: “Seguir avançant en un projecte que ha pretès fer del cap i casal un referent internacional de les polítiques municipalistes progressistes”. Això és el que torna a estar ara en joc.

Humanitzar Barcelona, fer-la més habitable, ha esdevingut l’eix de l’acció d’Ada Colau durant vuit anys

Fa pocs dies, Raimon Obiols, al seu blog, reflexionava sobre la diferència entre optimisme i esperança a la política. I definia l’esperança com la voluntat de restituir a la utopia una base real concreta. Aquesta era l’esperança del 2015. Una promesa esperançada de regeneració progressista de les ciutats. Això és el que han volgut ser els governs de coalició encapçalats per Ada Colau. D’ella, dels Comuns i dels socialistes, també amb el suport dels republicans. Hi ha reptes pendents i problemes per solucionar, naturalment. Ha patit crítiques, només faltaria, algunes de merescudes. També persecució als jutjats, maníaca i estèril. Una campanya de descrèdit que ha normalitzat l’insult, com denunciava la periodista Begoña Gómez Urzaiz. I una campanya sistemàtica que no ha deixat de profetitzar una decadència que les dades, també les econòmiques, també aquestes, desmenteixen. Però, malgrat la profecia i la persecució, malgrat les crítiques i malgrat els problemes, s’ha anat més enllà per materialitzar l’esperança de regeneració amb fermesa i decisió. I allò que és més important quan es fa la valoració d’una acció política i ara és quan toca fer-la. No ha estat una qüestió de relat. No només. Són fets que podem evidenciar.

És gràcies a la suma de fets i detalls que ja pot afirmar-se que Colau no serà un parèntesi. I no ho serà només perquè el 2015 ella encarnés allò inesperat. Ho serà per la transformació que ha viscut la ciutat durant els seus mandats, sobretot el segon, el de la pandèmia, i que es pot seguir consolidant si les forces progressistes pacten. Perquè guanyar segur que guanyen. Allò que es dirimeix és el pacte de progrés, dit d’una altra manera, el pacte per seguir construint la ciutat de la gent.

Ja ho va intuir el gran alcalde de la Barcelona del segle XX. Avui ningú no discuteix que qui va ser-ho fou un polític socialista: Pasqual Maragall. Maragall i el seu equip van idear i materialitzar la transformació d’una ciutat d’indústria que s’esllanguia perquè fos una ciutat de serveis amb prestigi global perquè s’hi podia viure amb benestar. I van endegar aquesta transformació amb una idea força, que sembla òbvia, però que era, és i serà revolucionària. Què és la ciutat? La resposta de Maragall era clara com ho deu ser, si existeix, la veritat: la ciutat és la gent.

La gent, els ciutadans, és allò nuclear d’una ciutat. I per això el repte principal de la política urbana és aconseguir que la ciutat sigui habitable per a la gent d’ara i aquí. Humanitzar-la per a tots els que hi vivim, hi hàgim nascut o hi hagin arribat per arrelar-hi. Aquest és l’objectiu. O, per ser més justos, la ciutat habitable és prioritària per a una política socialista, tal com l’entenia un dels visionaris de la Barcelona moderna: l’arquitecte Oriol Bohigas, a qui la ciutat ha perdut durant aquest mandat i la ciutat ha volgut honorar-lo dedicant-li un carrer a la Barceloneta. Fa mig segle, Bohigas ho tenia clar: “Ser urbanista és començar ja a ser socialista”. El model de Barcelona avui, amb totes les dificultats del món, vol ser l’actualització d’una política urbana socialista.

S’ha acusat Ada Colau d’encarnar la ciutat del ‘no’. Però primer s’ha de dir ‘no’ per poder dir ‘sí’

Com es passa de la ideologia a l’acció política? Dient, d’entrada, no. Només faltaria! Dir no, no per anar a la contra per sistema ni perquè es militi en el decreixement eixorc. Dir no era una urgència per iniciar el procés de reconquesta de la ciutat. Perquè la política reconquerís l’autoritat sobre la ciutat. No a què? No a la inèrcia d’un model corcat i desgastat, neoliberal i desigual, que, gràcies a la transformació maragalliana, va ser molt rendible per a molt pocs, encara ho és en part, però que, a poc a poc, expulsa de la ciutat allò que la defineix: la gent, la majoria de la gent, sobretot la gent que vivia pitjor, paradoxalment, com a conseqüència de l’èxit del model. Dir no a la inèrcia no és fàcil; però, com deia el llibre de l’activista Naomi Klein No n’hi ha prou amb dir no, de fet s’ha de dir no per poder dir sí. I la mateixa Klein, a l’exemplar de Colau, com l’alcaldessa va mostrar a Instagram, li va escriure aquesta dedicatòria: “Thank you for building the yes.

Efectivament, Colau i el seu govern municipal, a qui han acusat reiteradament d’encarnar la Barcelona del no, han dit sí. Molts sís. Més del que molts voldrien. Però potser no com els voldrien. Són els sís d’una ciutat emprenedora, en el sentit que l’economista Mariana Mazzucato atorga a aquesta paraula. Un model econòmic on la col·laboració publicoprivada la lidera el sector públic, on els implicats són lleials al model i de la qual es beneficien el conjunt d’actors.

Molts sís. Sí a sincronitzar l’agenda cultural barcelonina amb el canvi de sensibilitat que es viu al món. El canvi feminista. Sí a visibilitzar la memòria democràtica a la pell de la ciutat. Sí a la plaça de Josep Benet. Sí a portar el debat al carrer, com fa la Biennal de Pensament. Una ciutat de drets culturals. Sí a impulsar un paquet de mesures perquè el català, que ha de ser de tots, ho sigui una altra vegada de tants barcelonins com sigui possible. Sí als canvis a la trama urbana de la ciutat, els que ja són realitat i els que encara estan en marxa: des de la pacificació dels carrers davant de les escoles fins a les superilles. Sí, doncs, a una planificació verda, i sí, autènticament socialista. Sí als plans d’habitatge, assumint les limitacions de tota mena que té una Administració local per fer revertir unes polítiques que no es van modificar ni durant la Transició. Però sí per anar més enllà del que havia anat cap altre consistori. I sí al Pla de barris, allà on la ciutat es fa desigual, com ens ha ensenyat l’admirat maragallista Oriol Nel·lo, per tal que, fins allà on sigui possible, esdevingui un territori on la igualtat es faci possible.

Una pila de sís amb un objectiu: la reformulació d’un model de ciutat d’èxit global perquè sigui més habitable per als qui hi vivim, és a dir, perquè es refundi el llegat que li va donar forma, la idea de ciutat justa imaginada per un dels grans catalans de la contemporaneïtat: Ildefons Cerdà. Aquesta suma de sís ha fet de Barcelona, de nou, un laboratori urbanístic. Un laboratori admirat. Són la manifestació d’un model que es va gestar, sí, en la protesta, però que, al cap de vuit anys, s’ha convertit en una realitat política determinant per a la projecció exterior de la capital catalana. Aquesta suma de fets i de detalls l’experimentem ja avui.

On? Miraré d’explicar-ho amb un petit detall personal. Quan passegem per un carrer pacificat davant d’una escola. Quan veiem nanos que corren i un grup de mares i avis asseguts en un banc parlant sobre les seves vides. Quan així, dia rere dia, es va rehumanitzant la ciutat.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'No puc més' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies