21/05/2025 | 06:00
Sostenibilitat, en un perfil de significat baix, pot voler dir només reduir els impactes cap a l’entorn d’algunes pràctiques en si mateixes destructives dels ecosistemes; pensem, per exemple, en mineria sostenible. En una versió més ambiciosa, pot fer referència a processos que no només no comprometen la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves necessitats, sinó que milloren l’entorn en el qual s’ubiquen. Un exemple clar són les pràctiques de l’agricultura ecològica que, sense fer servir pesticides, no comprometen les condicions actuals de la terra, de l’aigua i de la vida allà on es practica; però, a més a més, amb la incorporació d’adobs orgànics a la terra, va millorant la seva fertilitat i la seva capacitat de reproduir vida.
El factor ambiental
Si ens situem només en els impactes ambientals, aquesta agricultura, sota el nom d’ecològica, ja fa temps que a la Unió Europea (UE) està regulada estrictament amb un sistema de control i garanties de compliment que avala l’aplicació correcta de les normes en les pràctiques agràries i també en les altres baules del sistema alimentari.
Si existeix aquesta normativa, si a més a més un dels objectius proposats per la UE, en el marc de l’estratègia Farm to fork és aconseguir que per al 2030 el 25% de la superfície agrícola es dediqui a agricultura ecològica, per què la Generalitat de Catalunya ha presentat a la Comissió Europea un projecte de reglament per poder incorporar una nomenclatura, que donarà lloc a una nova marca o segell que anomenen Producció Agrària Sostenible (PAS)?
“La PAS l’hem dissenyat com un sistema de certificació voluntari per visualitzar, avaluar i quantificar la sostenibilitat de les explotacions de Catalunya”, explica la directora general d’Agricultura i Ramaderia de la Generalitat, Elisenda Guillaumes, en una entrevista per al Col·legi d’Economistes de Catalunya. “Tothom que vulgui podrà analitzar la seva sostenibilitat mitjançant una eina gratuïta que el Departament posa en disposició”. I, preguntada per la confusió que pot generar respecte a altres segells com l’ecològic, explica que “són plenament complementaris”.
Veus del sector agroecològic critiquen que el segell PAS permet que gairebé tot sigui certificat com a sostenible
Però el sector agroecològic no comparteix aquesta opinió, i són dues qüestions les que el preocupen. D’una banda, com diu Marc Talavera, del col·lectiu Eixarcolant, “els llindars dels requisits per poder gaudir d’aquesta nova ‘marca’ són molt baixos i pràcticament tota mena de producció pot ser certificada com a sostenible. I, d’altra banda, perquè el nom escollit, ‘sostenible’, només fa que generar confusió tant per a les productores com per a les persones consumidores”.
Altres actors del sector es manifesten amb els mateixos arguments, com l’Associació de Productores Agroecològiques de Catalunya (APACAT), o la cooperativa Hortec. “És inacceptable”, diuen, “que, en lloc de reforçar i promoure el model ecològic, es busquin vies per diluir-lo en alternatives més laxes i menys compromeses amb la salut del consumidor i del planeta”.
La sopa de segells
A més a més del segell ecològic, una fulla verda, podem trobar aliments amb el segell de la marieta que avala allò que es coneix per agricultura integrada, una antiga proposta molt semblant a l’actual proposta de la PAS en tant que, per exemple, redueix (però no elimina) l’ús de pesticides. També trobem el segell de proximitat impulsat per la Generalitat de Catalunya, una mena de fletxa circular. En aquest cas, però, el que certifica aquest segell no és tant una qüestió de distància entre la producció i el consum, sinó que indica que els aliments que el porten estan adherits a la venda de proximitat, que inclou la venda directa entre la producció i el consum, o la venda de circuit curt, quan com a màxim hi ha un intermediari entre ambdues.
L’existència de tants segells, de tants noms per definir models productius, té una altra lectura. Per a Marta Guadalupe Rivera Ferre, investigadora del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), reflecteix molt bé la manca de polítiques institucionals clares, que es mullin en favor d’un model productiu o altre, “i com que els recursos són limitats, aquesta convivència o ‘cafè per a tothom’ acaba generant una dinàmica perversa on només guanyen els més grans”. En el mateix sentit, Alejandro Guzmán, d’Ecocentral, apunta que la indefinició de la PAS està pensada “per donar cobertura a grans cadenes de botigues que han basat el seu èxit en l’estètica, però no en l’ètica. Amb uns eslògans i un disseny de les botigues i dels productes que generen en el subconscient de les persones que hi compren les verdures o la fruita un sentiment de responsabilitat, tot i que els productes poden perfectament estar tractats amb pesticides o arribar de molt lluny”.
Limitacions dels segells
La proliferació de segells de qualitat no té altra funció que intentar guanyar la confiança de les persones consumidores davant l’opacitat d’un sistema agroalimentari que s’ha tornat massa complex i que ocasiona pèrdues ambientals i socials de tota mena. En aquest context, bona part dels segells representen una fugida endavant per no haver de modificar l’estructura del model agroexportador i afavorir nínxols de mercat específics per a consumidors amb major poder adquisitiu. Una forma de no resoldre els problemes de fons i de consolidar desigualtats alimentàries.
Els segells no poden recuperar el veritable sentit del mercat, més enllà de la compravenda de mercaderies, freda i distant
D’alguna manera, qualsevol sistema de segells acaba tenint limitacions: tot es pot mesurar?; qui ho mesura? Tenim recursos per garantir el compliment de la normativa? Però, sobretot, el que no poden fer per ells sols és recuperar el veritable sentit del mercat, que va molt més enllà de la freda i distant compra i venda de mercaderies. A totes nosaltres ens venen al cap, llavors, les petites botigues de barri o els mercats municipals, llocs on aquestes relacions personals, sovint de manera informal, garanteixen allò que estem buscant: una connexió amb la pagesia, un tracte, una informació, un consell… Inspirats en aquests valors, ja fa anys que podem trobar altres models de comercialització d’aliments tan interessants com les cooperatives de consum, els supermercats cooperatius o la recuperació dels mercats de pagès.
El dret a decidir
De totes maneres, com comenta Laura Planell precisament des d’una cooperativa de consum, l’Economat Social, “la major part de la compra alimentària no es fa en aquests circuits esmentats. Per això, amb les companyes de Bruna, Tres Cadires, Eixarcolant i El Pa Sencer, ens hem posat a treballar per oferir un mecanisme autogestionat anomenat Triplus, que pugui ser vàlid en els diferents escenaris de compra alimentària”. Triplus, segons ens explica Alejandro García, del col·lectiu Eixarcolant, ha desenvolupat i posat en marxa també un segell/distintiu, però acompanyat d’una aplicació gratuïta d’ús molt senzill i intuïtiu que vol garantir, ara sí, “la sostenibilitat amb totes les seves lletres. Si parlem dels impactes socials i econòmics de les nostres eleccions de compra, ho farem a partir dels paràmetres que marca l’economia social i solidària; si parlem dels models productius i dels seus impactes en el territori i en els nostres cossos, ho farem a partir dels paràmetres que marca l’agroecologia. No només et permetrà conèixer l’impacte ambiental, social, econòmic d’uns productes, sinó també d’on han vingut, quines són les matèries primeres, qui n’és el productor, etc. Podrem parlar de traçabilitat i transparència”.
“Però anem més enllà”, continua Alejandro, “ja que aquesta puntuació surt de recollir un munt d’informació de les persones productores que també queda oberta i disponible per a les consumidores. Nosaltres apel·lem a la responsabilitat de les productores d’oferir la informació i a les consumidores d’analitzar-la”.
