Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Marta G. Rivera Ferre “Si no vols menjar carn, perfecte, però no et fiquis amb els ramaders”

Marta G. Rivera Ferre (Còrdova, 1974) és experta en sistemes alimentaris. Ha participat com a autora líder en els darrers informes científics de les Nacions Unides sobre canvi climàtic, i també ha assessorat la Comissió Europea en la matèria. Després de ser durant set anys la directora de la Càtedra d’Agroecologia i Sistemes Alimentaris de la Universitat de Vic, ara és professora d’investigació del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) a INGENIO. Aquest llarg recorregut acadèmic no li impedeix ser clara i directa en les crítiques a Mercabarna, als grans supermercats o al veganisme.

10/05/2022 | 06:00

S’acosta una gran crisi alimentària per la guerra a Ucraïna?

Tindrem una situació semblant a la dels anys 2007 i 2008: un increment brutal dels preus dels aliments arreu del món. En aquell cas, va ser multifactorial: d’una banda, una sequera provocada pel canvi climàtic a Rússia, que va fer que tanqués fronteres per autoabastir-se. També es va especular amb el blat a la Borsa de Chicago i es va promoure que s’utilitzessin cereals per fer agrocombustibles. Ara no és la sequera, sinó la guerra, però Rússia i Ucraïna continuen sent un graner per al món. Està documentat que tot això va ser una de les causes de la Primavera Àrab i de la revolta contra el govern d’Haití. Crec que veurem una crisi semblant en breu. La guerra i el canvi climàtic són dos factors que es retroalimenten i generen escassetat.

“La pujada brutal dels aliments va ser una de les causes de la Primavera Àrab. Ara viurem una crisi semblant”

I a Catalunya?

Aquí som dependents del blat ucraïnès; és un dels proveïdors principals dels nostres pinsos. Com que la nostra indústria porcina té una mida desmesurada, no podem garantir l’alimentació a aquests animals. No en tindrem prou per alimentar els porcs.

Què hem de fer, doncs?

Jo, si fos la Generalitat, proposaria que tots els ramaders d’animals de cicle curt (com el pollastre, el porc i el conill) no produeixin més. Faria un pla d’ajudes per reduir això al màxim. No es pot continuar produint en el volum actual perquè anirà a pèrdues. I això se suma al fet que hi haurà menys compra de carn a l’exterior. El mateix sector ja ho sap. El preu del blat ja els ha pujat molt; ho estan vivint en la pròpia pell. La producció de blat a Espanya no pot abastir alhora l’alimentació humana i l’alimentació d’aquests animals. I, si no n’hi ha, el millor és que no es produeixin més animals de cicle curt.

La solució és, doncs, un pla de reconversió d’aquest sector, com amb l’automoció o l’energia?

Jo ho veig com una oportunitat. Tindrem un xoc de grans dimensions, doncs replantegem-ho d’una vegada! L’ideal hauria estat planificar, però fa 30 anys que sabem cap on van les coses i no hem avançat. Hem de reaccionar. Encara sort que els porcs i els pollastres són animals de cicle curt i podem reaccionar ràpidament. Això sí, si reconvertim, ha de ser dins del sector primari, perquè el sector primari és la base de tot.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Abordem-ho amb més perspectiva, més enllà d’aquesta crisi que pot venir en breu. Per què el nostre model alimentari és insostenible?

Perquè fa aigües en totes les dimensions: en els impactes socials, en els ambientals i en els econòmics. Quan caurà? Doncs depèn de quin dels tres pilars caigui abans. Potser serà per l’impacte ecològic que genera, o potser perquè el medi rural i els agricultors i agricultores diguin prou, o potser per la part econòmica, que no surtin els números. El model pot caure perquè és vulnerable.

“La directora de Mercabarna hauria de ser una pagesa, no un gestor”

I què significa que caigui? Que passarem gana?

Que hi hagi un moment en què molta més gent no pugui menjar, que no accedeixi a una alimentació sana en quantitat. Ara hi ha molta gent que no hi accedeix en qualitat, però és diferent. El xoc pot ser, per exemple, que disminueixi molt la productivitat, o que es trenquin les cadenes de distribució i  no ens arribin els aliments. La majoria de la gent compra al supermercat: si es trenquen aquestes vies, la gent no té garantit el dret a l’alimentació. L’experiència de la Covid ens diu que les xarxes agroecològiques van funcionar molt bé i que es va incrementar de forma brutal la distribució local. Però és segur que hi haurà un moment de caos. Això ho tinc claríssim. Això passarà si no som capaços d’anar construint una alternativa abans. 

De quin termini estem parlant? Això ho veus a 50 anys vista?

Jo diria que menys. No crec que arribem a 50 anys més, ni de bon tros. Evidentment, no sé quan concretament, però ho veig abans. 

Foto: IVAN GIMÉNEZ
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Anterior Següent

Suposem que s’interromp el comerç internacional d’aliments. Si demà es tanquessin les fronteres, podríem aguantar?

Sí que podríem. Però implicaria una reconfiguració tan gran en un temps tan curt… Seria  una situació semblant al corralito a l’Argentina. Hi ha un xoc, tot es mou, sorgeixen totes les xarxes de solidaritat i la ciutadania hi respon. Jo crec que les agricultores hi respondrien. Però això no vol dir que es resolgui perquè el sistema estigui preparat, que no ho està, sinó perquè la gent s’autoorganitzaria. On tinc més dubtes és en grans ciutats com Barcelona.

Per què?

Perquè és un gran monstre que necessita quantitats molt grans. S’hauria de veure. Es podria reorganitzar la distribució del Parc Agrari del Llobregat reorganitzant-la per portar-la a Barcelona i als voltants. Crec que hi hauria un paper molt important de les distribuïdores petites, com ja va passar amb la pandèmia. El caos inicial és segur, però crec que sí que ho podríem resoldre de baix a dalt. Quan hi ha crisis importants, la gent s’espavila.

“Els supermercats tenen un poder desmesurat: acaben decidint quines varietats es cultiven”

Més enllà del que passi en un moment puntual de crisi, un  país com Espanya té aliments en prou quantitat i nutrients per ser autosuficient?

Sí. De fet, he participat fa poc en un estudi per analitzar-ho, pensant en tres escenaris diferents. Hem vist que és perfectament possible garantir les necessitats nutricionals amb una dieta saludable, i alhora deixar de consumir territori en altres països del Sud. Implicaria molts canvis polítics i d’usos de la terra, però amb un model agroecològic surten els números perfectament. Això sí, per arribar-hi cal una planificació; això no és el mateix que respondre a un xoc puntual. Amb el model agroecològic, els càlculs diuen que fins i tot capturaríem l’equivalent a 24 gigatones de CO2 en gasos d’efecte d’hivernacle. No és que reduïm emissions, sinó que tenim emissions negatives. És una passada, i a nivell biofísic és possible. En tot cas, hem vist que el canvi de dieta és absolutament necessari, reduint molt el consum de carn.

Nosaltres no fèiem dieta mediterrània, que és la més recomanable? 

L’hem abandonat. Tenim un quaranta per cent de sobrepès i obesitat infantil, i, si això passa, és perquè la dieta no és mediterrània. En les últimes dècades hem canviat el patró alimentari i n’hem adoptat un altre, l’anomenat occidental o urbà (western diet, en anglès). Ens hem allunyat del nostre patró cultural per un consum de proteïna animal desmesurat, els aliments ultraprocessats, l’increment del consum de sucre… Això també és un problema de salut. Actualment, hi ha quasi la meitat de la població mundial amb algun problema vinculat amb la mala alimentació, ja sigui sobrealimentació, infraalimentació, dietes desequilibrades o intoxicacions.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Un dels canvis més palpables en el sistema alimentari dels últims anys ha estat l’auge de Mercadona. Què ha implicat? 

Els supermercats han concentrat el poder dins el sistema alimentari. Abans aquest poder estava més distribuït en diferents actors. Ara està en els grans supermercats, per una banda, i en les empreses d’agroquímics i llavors, per l’altra. Quan vam estar amb el confinament de la Covid, tal com van denunciar els sindicats agraris, van augmentar un trenta per cent el preu dels productes frescos als supermercats. I això ho van fer en un context de crisi i perquè els donava la gana. Els supermercats són una peça necessària en un context industrial, però ara tenen un poder desmesurat: acaben decidint fins i tot quines varietats es cultiven i quines no.

En els nuclis urbans, com hauria de ser la compra d’aliments? Costa d’imaginar una ciutat sense supermercats. 

Hi ha altres formes de supermercats. Com els supermercats cooperatius, o els supermercats locals, que són els que acaben treballant amb les marques locals. Jo, per exemple, a Còrdova vaig al Deza, o al Piedra, que són els únics llocs on trobes productes de les empreses alimentàries de la província. I no són empreses petites, eh, tenen bastants supermercats a la ciutat! 

Hi ha grans cadenes de súpers que també són cooperatives, com Consum o Eroski.

S’han desvirtuat perquè el seu objectiu és expandir-se. Tot depèn del teu objectiu: és alimentar la gent del teu entorn o és créixer a totes les províncies? També passa amb els súpers que tracten l’alimentació ecològica com un nínxol de mercat per a la gent amb més poder adquisitiu. En el fons, entrem a la base del problema: l’alimentació és un dret humà o una mercaderia? Però el problema és més gran, és de model, començant per Mercabarna.

“Els passos que fan la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona es queden en la superfície del problema”

Un liberal et diria que tractar-ho com a mercaderia és el que fa que siguem més productius que mai. 

Però què m’expliques! Si tenim més de 700 milions de persones que s’estan morint de gana! Produïm per a 12.000 milions quan som 7.000 milions. I almenys 720 d’aquests estan passant gana. No ens falta productivitat; tenim una crisi d’excedents, de sobreproducció. I això, sense comptar-hi tots els impactes socials i ambientals.

Quin és el problema amb Mercabarna?

És una entitat pública, propietat de l’Ajuntament, de la Generalitat i de l’Estat. Representa que hauria d’estar treballant pel dret a l’alimentació. Però el seu objectiu és ser un clúster mediterrani, ser el centre de les mercaderies alimentàries. Aquesta visió és un miratge de com ha de ser un sistema alimentari eficient. No està fent el que hauria de ser la seva funció: garantir el dret humà de l’alimentació a la gent de Barcelona.

Què faries si demà et nomenessin directora de Mercabarna?

És que el que jo faria és portar els pagesos i les pageses a Mercabarna, no gestors. A Buenos Aires, han posat de director del Mercat Central el coordinador de la Unió de Treballadors de la Terra, el que seria una mena d’equivalent a la Unió de Pagesos d’aquí, o del Sindicato Labrego de Galícia. Si fas això, totes les decisions responen als productors i no a les voluntats de la indústria. Allà estan treballant per popularitzar l’agroecologia en tota la població; estan canviant de veritat els patrons de funcionament. La xarxa d’horts urbans a Rosario, o les cuines comunitàries, també són exemples brutals. A Mercabarna recentment han obert una nau de productes ecològics però, hi insisteixo, se segueix entenent com un nínxol de mercat. Això sí, hem de ser conscients que, si ens posem de veritat a canviar coses, hi haurà resistències fortes.

“Els científics diem als ramaders que contaminen, però tampoc els donem eines”

I aquestes resistències fan que al final no canviï res?

Jo he estat en contacte amb responsables polítics que tenen ganes de fer coses. Són persones que, quan analitzo amb ells la situació del sistema alimentari, em diuen que estem d’acord. I no sé per què passa, però els passos que s’acaben fent són tan tímids i tan superficials… Això ho he vist a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona, amb iniciatives com la Setmana Bio o l’Any de l’Alimentació Sostenible. És la superfície del problema. No està malament conscienciar; tot ha de conviure, però els estudis de comportament ens demostren que només amb informació no canviarem. Es poden fer moltes coses, però falta voluntat política i creativitat. Els polítics veuen barreres on no n’hi ha.

La polèmica de les macrogranges va ser un bon exemple de resistències fortes. Tu portes anys estudiant la insostenibilitat de tot això des de Vic, la meca de la indústria càrnia a Catalunya. Què en penses?

Si hi ha una cosa en què hi ha consens científic, és en la necessitat absoluta de reduir la producció i el consum de carn. I que les grans explotacions industrials d’animals són un problema. És claríssim. Potser cal ser molt didàctic a l’hora d’explicar-ho.

Reivindiques el paper dels pagesos i de les pageses,  però el cert és que les demandes de moltes associacions agràries no anaven en aquesta línia, sinó en la de continuar apostant per la producció de carn a gran escala i contra les declaracions del ministre de Consum Alberto Garzón.

D’acord, comencem amb ells un procés deliberatiu com el de l’Assemblea Ciutadana pel Clima. Falta creativitat per trobar solucions, igual que els passa als polítics. Els agricultors també estan pillats pel model; ara mateix no tenen marge de maniobra. Calen polítiques de transformació, però també espais de debat i de consens; si no, la gent es rebota, com quan ha pujat la gasolina. És clar que ha de pujar la gasolina! Però això té impactes en molta gent, i s’ha d’acompanyar. Doncs igual amb la carn. Els científics els diem: contamineu, heu de reduir! Però tampoc estem donant eines. Sí que hi ha eines des de l’agroecologia, però s’han de difondre i treballar conjuntament.

“Han desaparegut més de 1.000 explotacions agràries el dia. Què passaria si fos qualsevol altre sector econòmic?”

S’ha abandonat la pagesia?

Totalment. No es pot descuidar el sector primari. No ens enganyem: els ramaders no decideixen industrialitzar-se i fer macrogranges perquè sí. La Política Agrària Comuna (PAC) ha afavorit la industrialització dels agricultors, perquè la Unió Europea veia els aliments com una mercaderia. Tenim els recursos per canviar el paradigma; només hem d’utilitzar aquests mateixos diners en una altra direcció. Però no pots reclamar que tot és culpa dels ramaders i dels agricultors: ells han fet el que se’ls ha dit que havien de fer. A més, estan molt endeutats perquè el sistema industrialitzat necessita inversions cada dos per tres. Tot el pes ha caigut sobre el ramader.

Per què creus que el problema és la política europea?

A Europa, entre el 2005 i el 2016, han desaparegut 4,2 milions d’explotacions agràries. Són més de 1.000 cada dia! Imagina què passaria si qualsevol altre sector econòmic tingués aquesta pèrdua de llocs de treball! Per això els agricultors polonesos eren els que menys volien entrar a la Unió Europea. Sabien que la PAC els fotria! La PAC és una política que ha fet que es modernitzi el camp europeu; però, tal com s’aplica, és alhora la major política d’expulsió de persones del camp europeu. Afavoreix la modernització, que porta a la necessitat d’incrementar l’economia d’escala, que porta a la necessitat d’expulsar els productors petits. El resultat és que ara el sector primari ja no ho és: és sector secundari perquè està industrialitzat. Cal que torni a ser agricultura i ramaderia.

En el debat sobre la carn, sembla com si hi hagués un xoc entre ecologistes urbans i pagesos…

És un gran problema. La gent urbanita ha perdut completament la connexió amb el món rural. El veganisme forma part d’aquesta desconnexió urbana, de no entendre com funciona el món rural. Disney i la culpa cristiana han fet molt mal. Hi ha entre 500 i 1.000 milions de persones al món que són pastores. És moltíssima gent. Qui soc jo, urbanita d’un país industrialitzat, per dir-los que ho estan fent malament perquè crien animals? La ramaderia és una activitat mil·lenària que contribueix a la sobirania alimentària de molts milions de persones! No pot ser que s’assenyali fins i tot la ramaderia extensiva, que són els que més pateixen del sistema alimentari, els més pringats. Si no vols menjar carn, em sembla perfecte, però no et fiquis amb els ramaders que estan gestionant el paisatge, mantenint la biodiversitat i reduint les possibilitats d’incendi forestal en un context d’emergència climàtica. Però ep! Això no ens ha de fer oblidar que la ramaderia industrial ha de desaparèixer igualment per reconvertir-se i reduir la cabanya ramadera. I, en general, que hem de menjar molta menys carn.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

També hi ha una cultura de la carn. Per a la gent més gran, sovint la carn és un símbol de progrés i del fet que vivim bé. Aquest consens científic sembla molt impopular en l’opinió pública.

Sí, hem de desacoblar aquesta idea del consum de carn diari com a símbol d’estatus i de vida bona. Perquè en el fons no és real; tant consum de carn són més malalties. Els estudis que s’han fet mostren que les dones estan més disposades a fer aquest canvi, i que els homes no volen renunciar a aquest consum per un tema de masculinitat. Però mira, desgraciadament encara són les dones les que més compren i més cuinen. Així que sí que hi ha possibilitats de canvi. El consum a Espanya ja s’està reduint encara que creixin les granges. Si a això hi sumes que hi haurà menys carn barata perquè la ramaderia industrial no aguantarà…

Un dels desitjos més repetits fa algunes dècades era que s’acabés la fam al món. S’ha avançat?

Depèn de com t’ho miris, però les xifres són altes. Ens seguim movent entre els 710 i 821 milions de persones; però, com que la població mundial creix, la xifra relativa és menys. Però és que m’és igual. El tema és que en 50 anys no hàgim estat capaços de posar fi a la fam, tenint en compte les capacitats que tenim. Això és el que no té sentit. I, a sobre, una gran part d’aquests milions que passen gana són productors d’aliments de les zones rurals. Els homes d’aquests contextos migren a les ciutats, i llavors es produeix una gran feminització de la pobresa. És tot un despropòsit.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies