El dret humà al medi ambient: tard i insuficient?

Des del 1974, el 5 de juny de cada any se celebra el Dia Mundial del Medi Ambient. Enguany, però, la commemoració és diferent. No només perquè les evidents conseqüències de la triple amenaça mediambiental —el canvi climàtic (les onades de calor), la pèrdua de biodiversitat (la pandèmia) i la contaminació i els residus (l’aire de Barcelona)— ens recorden que no hem fet prou, sinó també perquè a l’octubre de l’any 2021, el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides va reconèixer per primera vegada internacionalment que un medi ambient sense riscos, net, saludable i sostenible és un dret humà.

Per primera vegada, sí, però… Hi ha un però: no es tracta d’un reconeixement jurídic fort, ja que no es va fer en un tractat internacional, sinó que és una resolució de naturalesa política que busca que tots els estats es comprometin, des d’un angle diferent (protecció de la persona), a treballar de manera conjunta i coordinada per combatre de manera efectiva i ràpida la degradació del medi ambient, el canvi climàtic i el desenvolupament insostenible en el qual vivim. Sembla així que el reconeixement internacional del dret humà al medi ambient arriba tard i és insuficient. És així? Al meu entendre, no. Ni és tard, ni és insuficient.

No és tard per fer arribar a joves, nenes i nens un missatge clar: tenen dret a un medi ambient saludable

Segurament, en cas d’haver-se reconegut abans, avui estaríem en una altra situació i en una etapa diferent del debat respecte al contingut del dret. Però la veritat és que arriba en un bon moment per nodrir de força, d’esperança, d’entusiasme i de suport les generacions més conscienciades sobre la crisi climàtica en la qual ens trobem. Així que no és tard per fer arribar a joves, nenes i nens un missatge clar: tenir un medi ambient sense riscos, net, saludable i sostenible és el seu dret.

I això significa que tenen dret a protegir el medi ambient, però també que ningú no pot continuar traient-los l’oportunitat de gaudir d’un aire, d’una aigua i d’una terra nets. Que poden exigir als estats que els garanteixin viure en llocs on la destrucció ambiental no posi en risc l’exercici de la resta de drets humans. I que és el seu dret gaudir de la naturalesa i no patir entorns climàtics extrems. Efectivament, és el seu dret rebutjar i apartar-se dels actuals models de consum insostenibles que els hem imposat des del seu naixement.

Tampoc no és insuficient, pel simple fet que abans de l’octubre passat més de 155 estats d’arreu del món ja havien reconegut, en alguna de les seves formes, el dret a un medi ambient saludable mitjançant acords internacionals, constitucions, lleis, polítiques nacionals o altres instruments. És a dir, que aquest reconeixement internacional és un reforç que ha de despertar, activar i posar a funcionar sistemes nacionals que en molts casos semblen oblidats o simplement desconeguts.

Per exemple, a  l’Estat espanyol, des del 1978 la Constitució reconeix en l’article 45 de manera clara que “Tots tenen el dret a gaudir d’un medi ambient adequat per al desenvolupament de la persona, així com el deure de conservar-lo”. I, a Catalunya, l’article 27 de l’Estatut estableix expressament que “Totes les persones tenen dret a viure en un mitjà equilibrat, sostenible i respectuós cap a la salut“.

A Catalunya s’especifica el dret a gaudir dels recursos naturals i el deure de fer-ne un ús responsable

De fet, en el cas de Catalunya, s’especifica el dret a gaudir dels recursos naturals i del paisatge en condicions d’igualtat i el deure de fer-ne un ús responsable i evitar-ne el balafiament. Encara més: reconeix el dret de totes les persones del territori a la protecció davant les diferents formes de contaminació, així com el deure de col·laborar en la conservació del patrimoni natural i en les actuacions que tendeixin a eliminar les diferents formes de contaminació, amb l’objectiu del seu manteniment i conservació per a les generacions futures.

El reconeixement internacional arriba en un bon moment per fer que tot això que ja existeix deixi de ser una simple aspiració o un dret que les autoritats han de complir en la mesura de les seves possibilitats, per convertir-se en un dret exigible. Un dret que es doti de garanties efectives que permetin que qualsevol persona pugui gaudir-ne. També, per reafirmar que tota persona ha de ser respectuosa amb el dret al medi ambient d’altres persones, incloent-hi les generacions futures i, per tant, que ha de complir els seus deures de conservació, d’ús racional i d’ús responsable.

De fet, aquest reconeixement internacional, que s’espera que sigui ratificat per l’Assemblea General de les Nacions Unides al setembre, a més de reactivar i reforçar les mesures i normes jurídiques nacionals ja existents, és una gran oportunitat per obrir nous espais de coordinació regionals i globals on posar en comú prioritats i avançar en la protecció del medi ambient que compartim com a habitants del planeta terra.

Així les coses, aquest Dia Mundial del Medi Ambient pot ser un bon moment per recordar a tothom, però sobretot als qui tenim a prop i ens escolten (o llegeixen), que el nostre dret humà al medi ambient sense riscos, net, saludable i sostenible està més que mai al nostre abast, que n’hem d’exigir sense més retard el compliment efectiu.

Tanmateix, és un bon moment per reflexionar sobre el que fem dia a dia en contra del nostre propi dret; en els malbarataments d’energia i d’aigua, en què comprem i els danys ambientals que això causa, en com ens movem i com vivim a les nostres ciutats, en la manera com separem les escombraries, en el que mengem i fins i tot en el que fem per divertir-nos. Perquè sí, fer tot això com més ens agrada és el nostre dret, però també és el nostre dret aquest medi ambient que amb accions insostenibles, egoistes i de balafiament estem destruint.

Mai no és tard i res no és (in)suficient per protegir el dret humà al medi ambient. Però no deixem passar més temps i esforcem-nos per fer-ho efectiu per a tota la humanitat i per a tots els éssers vius amb els quals compartim el planeta. #UnaSolaTierra