15/06/2022 | 06:00
Maria Rovira: Et volen sectoritzar: deleguen en tu la funció de Rottenmeier. I, com que sempre és a la contra, al final això t’elimina com a element propositiu. Si la resta del programa no interioritza la consciència feminista, no anem enlloc.
Ana Polo: Jo vaig deixar La segona hora perquè estava farta de ser la noia del programa que s’enfada quan es diu una cosa masclista, racista, classista o el que sigui. És esgotador, i és clar que no brilles, perquè és molt difícil: acabes sent la que amarga la festa. I pagues un preu personal molt alt.
Així responien les dues autores del podcast Oye Polo quan els preguntava pel paper de les opinadores en els mitjans de comunicació. I últimament hi he donat moltes voltes. Al ritme que celebràvem que es normalitzés la presència femenina (encara insuficient) als espais de representació, no hem analitzat prou el fet que les dinàmiques que s’hi reprodueixen fan que algunes dones optin per desaparèixer-ne. Pot ser que hàgim destinat tots els esforços a ocupar un trosset de les tribunes d’opinió –una condició necessària– i que, un cop “assolida” aquesta fita (entre cometes infinites), hàgim prestat menys atenció a entendre per a què i des d’on se’ns dona veu?
La ‘quota femenina’ serveix perquè alguns mitjans es pengin el ‘gomet lila’
Quan se’ns convida a participar, és perquè hi ha una voluntat de reparació davant dels greuges que hem patit les dones al llarg dels anys o aquesta quota femenina, ínfima en alguns casos, en el fons serveix perquè els mitjans –no tots; no vull ser injusta–, els esdeveniments culturals, o els actes polítics es puguin col·locar el gomet lila mentre segueixen convocant tot de senyors que reprodueixen discursos masclistes? Volem espais de seguretat perquè les dones puguin expressar les seves visions en les mateixes condicions que els companys homes, o volem seguir alimentant la caricatura de l’eterna enfadada, la típica histèrica, la senyoreta Rottenmeier?
D’on venim: l’esquerda oberta per On Són les Dones
Partíem de molt avall. És molt difícil intentar conquerir espais i canviar-ne les lògiques quan, històricament, ens hi havien esborrat. Així que la primera fita era ser-hi.
L’any 2013, l’activista Liz Castro llançava l’etiqueta #onsónlesdones en un tuit on denunciava la infrarepresentació femenina a les tribunes dels principals mitjans de comunicació catalans. Aquest missatge, que es va estendre per les xarxes socials, va ser l’origen del col·lectiu que porta el mateix nom i que, des del 2016, es dedica a monitorar diàriament l’absència de paritat als espais d’opinió.
On Són les Dones posava el focus sobre una realitat que s’assumia, generalment, com a normal: la sobrerepresentació masculina sobretot als diaris i programes de ràdio i de televisió, però també a l’acadèmia, la política o la cultura. Els primers informes que va publicar la plataforma eren demolidors. Entre els mesos de juliol i d’agost del 2016, per exemple, els homes van acaparar més del 80% de l’opinió publicada; un panorama que es repetia a l’octubre d’aquell mateix any, on només el 18% dels articles estaven signats per dones.
Després dels primers 12 mesos de recomptes, el col·lectiu concloïa que les opinions del 51% de la població eren “sistemàticament ignorades, relegades i menystingudes per la majoria de mitjans”, ja que no representaven ni una quarta part del total comptabilitzat. “La discriminació és flagrant i suposa una forma més de violència simbòlica contra les dones”, afirmava l’organització. Tampoc nosaltres no ens escapàvem d’aquesta inèrcia: l’any anterior (2015), CRÍTIC s’havia sotmès a una auditoria de gènere elaborada per la Universitat Autònoma de Barcelona, que constatava que més del 64% dels articles d’anàlisi havien estat elaborats per homes.
Malgrat que, segons les dades recopilades per On Són les Dones, durant el 2016 i el 2017 només CRÍTIC i Catalunya Plural havien aconseguit assolir la paritat tècnica pel que fa al gènere –el 40% de veus femenines en els espais d’opinió–, encara ens trobàvem lluny d’aconseguir la paritat real.
On som: n’hi ha prou que hi hagi una dona a les tribunes d’opinió?
Sis anys després que comencessin els recomptes, la tasca del col·lectiu, coordinada amb les denúncies del moviment feminista en sentit ampli i la bona voluntat dels equips de diversos diaris, televisions i ràdios, ha començat a donar els seus fruits. Segons les dades recopilades per la plataforma, durant el 2022, hi ha hagut dies puntuals en què, fins i tot, la majoria de les persones opinadores en alguns mitjans de comunicació eren dones, una fotografia impensable el 2016, quan van començar la seva activitat. Tanmateix, que s’hagi anat cosint l’escletxa de gènere no vol dir que hàgim resolt el problema, que tots els espais d’opinió siguin paritaris i que hàgim assolit el cim.
I compte, que la crítica no és només cap a fora: massa vegades, als consells de redacció de CRÍTIC ens hem adonat que havíem pensat tota una llista d’homes experts per demanar-los la seva opinió sobre el que fos. I, quan hem estat conscients d’aquest biaix, ens hem escarrassat a pensar en dones que podrien fer exactament el mateix, i que hi són (i tant, que hi són!) però que, d’entrada, les havíem obviat. Històricament, hem estat tan expulsades de l’imaginari persones-amb-prou-entitat-per-opinar-de-whatever, que, intuïtivament, tots els noms que ens venen al cap són masculins.
Alguna vegada has tingut la sensació, prou incòmoda, de ser ‘la quota‘?
Hi ha molts mitjans i diverses organitzacions que han fet aquest mateix procés i, avui, podríem convenir que la presència d’una dona als espais d’opinió ha deixat de ser una anècdota, tot i que, molt sovint, seguim sent minoria. La qüestió és: des d’on se’ns dona veu? Alguna vegada has tingut la sensació, prou incòmoda, de ser la quota? Has pensat que et convocaven a un acte, farcit de senyors, perquè representes la nota de color? T’ha passat que t’has sentit una mica el floreru? Que l’esdeveniment en qüestió estava dissenyat d’acord amb el camp d’expertesa de la resta dels convidats i que a tu t’hi endinyaven amb calçador perquè “és que ens cal una dona”? Que la teva presència allà s’explicava més perquè algú salvés la papereta, perquè fa lleig un cartell on només hi hagi homes, i no tant per l’interès que despertava, entre els que et convidaven, el que tu poguessis aportar?
Hem esquerdat l’all male panel, sí; però, parafrasejant Maria Rovira, no hem aconseguit, ni de bon tros, que la consciència feminista estigui interioritzada en tots els debats, xerrades, reunions o tertúlies.
On són les racialitzades, les dones trans o les que tenen diversitat funcional?
L’any 2020, On Són les Dones va presentar una queixa al Síndic de Greuges en què també denunciava una altra discriminació encara més sagnant que la invisibilització de les dones articulistes: només el 0,5% de les opinions havien estat signades per persones racialitzades. A més, el col·lectiu apuntava que l’exclusió “també afecta de manera flagrant i sistemàtica les dones amb diversitat funcional i les dones trans“.
“Hem interioritzat que l’home blanc pot explicar totes les històries del món, també les de les dones. Orgànicament només les estan explicant ells, i és una visió esbiaixada perquè molts cops no parlen des de l’experiència, sinó des dels prejudicis i el privilegi“, denunciava la gestora cultural Salima Jirari al darrer cicle “Visions 5.1” del Museu de la Vida Rural. La youtuber i estudiant de Periodisme Maria Bouabdellah hi afegia que, quan l’han contactat per participar en taules rodones o debats, s’ha sentit una quota. “S’espera que quatre homes convidats a una tertúlia tinguin quatre veus diferents i, en canvi, que quatre dones racialitzades tinguin la mateixa”, apuntava Jirari.
En aquesta mateixa línia s’expressava Sabrina Sánchez, portaveu del Comitè Internacional pels Drets de les Treballadores Sexuales a Europa, en una entrevista a Mèdia.cat: “No hi ha pràcticament referents de dones comunicadores trans als mitjans. I una que hi ha, com és l’Elsa Ruiz, ha hagut d’ingressar en un centre de salut mental per tota la pressió rebuda. És important, doncs, accedir a aquests espais i poder compartir experiències amb altres persones per trencar els estereotips i estigmes que puguin tenir”.
Avui, les dones representem el 51% de la societat, però opinem el 29% i impera la blanquitud, les identitats heteronormatives i queden excloses les persones amb diversitat funcional. Aquest panorama no és inocu: la interpretació de la realitat i els temes de debat seleccionats només poden ser parcials i esbiaixats si els espais d’opinió segueixen estan copats per homes blancs, cisgènere i amb cossos normatius. N’hi ha prou si s’incorpora la dona tertuliana o la dona ponent a les tribunes d’opinió, a les xerrades, als actes i als debats? No, en calen moltes més. I com més diverses, millor.
