Ofensiva ‘ultra’ contra els drets de les dones

Aquesta setmana, el Consell de Ministres ha donat llum verda a la nova llei de l’avortament, que permetrà, entre altres qüestions, que les joves de 16 i 17 anys puguin decidir si volen interrompre el seu embaràs sense necessitat del consentiment patern. Però, com passa sempre que les dones conquerim algun dret, el nou text ja ha generat una cadena de reaccions per part d’alguns actors que es creuen amb la potestat d’imposar els seus principis morals sobre els nostres cossos. 

D’una banda, el president de la Conferència Episcopal i també cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, considera que és una “barbaritat” que les dones de 16 anys puguin avortar sense el permís dels progenitors, i defensa que, des del moment de la concepció, ja existeix un ésser humà “que cal protegir”. Per la seva banda, Vox ha qualificat la nova llei de “sectària” i assegura que serveix per constatar “el menyspreu de l’esquerra per la vida”. Segons el diputat ultra Iván Espinosa de los Monteros, la normativa del Ministeri d’Irene Montero és “un pas més en l’intent que la interrupció voluntària de l’embaràs es converteixi en un anticonceptiu”. En la mateixa línia, la portaveu de Vox a la Comissió d’Igualtat del Congrés, Lourdes Méndez, ha demanat que el Tribunal Constitucional declari “la inconstitucionalitat” del dret a l’avortament. 

L’extrema dreta i els col·lectius fonamentalistes estan cuinant una nova ofensiva contra les dones, i caldrà articular una resposta perquè no avancin. La clau és: com ho fem?

Cooperació amb les defensores de drets

Juntament amb l’Associació Drets Sexuals i Reproductius, CRÍTIC ha impulsat una setmana temàtica per parlar de l’avortament i, en particular, per posar la lupa sobre el lobby social, polític i jurídic que actua en contra d’aquest dret. L’Associació, a més, ha posat en marxa unes jornades virtuals per denunciar l’ofensiva que lideren aquests col·lectius amb la difusió de campanyes i fake news a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, a través dels escraches a les clíniques que practiquen les interrupcions voluntàries de l’embaràs i per mitjà de l’atac jurídic contra qui defensa que les dones han de poder decidir sobre el seu propi cos.

Durant la primera sessió, que vam compartir amb les periodistes Alba Sidera i Dánae Vílchez, la responsable d’incidència política en l’àmbit internacional de l’Associació, Almudena Rodríguez, llançava la pregunta: “Quines estratègies podem implementar per contrarestar els discursos d’odi” encaminats a retallar els drets de les dones?

Segurament no hi ha una resposta màgica, però potser les mateixes jornades, així com la cooperació entre el periodisme i les entitats defensores de drets al llarg d’aquesta setmana és un primer pas per començar a obrir camí. Els drets sexuals i reproductius de les dones han estat històricament invisibilitzats i amenaçats per la ultradreta. Les organitzacions fonamentalistes estan ben connectades entre si, i, tal com explica Sílvia Aldavert, no fan res soles. “Tenen diferents branques d’actuació i els llaços entre els uns i els altres són claríssims”, diu, però hi afegeix: “L’única manera de lluitar contra això és des dels moviments socials”. “El que cal és analitzar aquests grups i pensar estratègies conjuntes i articulades”. 

Impulsem un ‘No passaran’ des de totes les esferes i defensem les defensores de drets, que són a la diana de la ultradreta

Doncs fem-ho! Impulsem un “No passaran” de forma col·lectiva, cooperativa i des de totes les esferes. Articulem-nos per compartir espais de reflexió, d’acompanyament i de seguretat. Organitzem una resposta als carrers i per frenar l’ofensiva mediàtica, els bulos i les fake news. Defensem les defensores, que es troben al centre de la diana de la ultradreta. I unim forces, també, per fiscalitzar les institucions. 

El Govern de la Generalitat s’ha compromès en diferents ocasions a garantir “el dret fonamental a l’avortament” per a totes les dones que el vulguin exercir. En aquesta línia, l’any passat va impulsar l’Estratègia nacional de drets sexuals i reproductius, amb què, entre altres accions, pretenia facilitar l’accessibilitat al servei per a totes les dones que el sol·licitin, amb independència d’on resideixin. 

Tanmateix, a Lleida, aquest compromís segueix sent paper mullat. Així ho van denunciar una vintena col·lectius feministes al mes de febrer, assegurant que, malgrat les promeses de l’executiu, encara no es fan avortaments quirúrgics en tota la demarcació. Però és que, a banda, l’alta presència d’obstetroginecòlegs al sistema públic que es neguen a dur a terme aquesta pràctica, al·legant l’objecció de consciència, és una altra barrera que dificulta l’accés a aquest dret. I no és l’única. Entre els anys 2015 i 2019, 13 dels 42 centres del SISCAT (és a dir, de la xarxa pública) habilitats per practicar interrupcions quirúrgiques de l’embaràs per causa mèdica, es van negar a fer-les fins i tot en aquest supòsit. Un despropòsit que es perpetua en el temps i que, malgrat tot, no ha motivat que el Govern s’hagi plantejat retirar-los el finançament públic.

Les bones paraules se les endú el vent, i l’única forma d’aconseguir que es tradueixin en accions és fent pressió des de tots els flancs.

I des del periodisme… què hi podem fer? 

Hi ha diversos experts que han analitzat la responsabilitat dels mitjans de comunicació en l’auge de l’extrema dreta, sobretot després que formacions polítiques com Vox irrompessin a les institucions. És una branca d’anàlisi fonamental, i haurien fet bé algunes cadenes i diaris –els que pressuposo que tenen bona fe– d’escoltar aquests aprenentatges. Potser així haurien actuat amb més responsabilitat. 

Si els mitjans han tingut un paper en l’auge de l’extrema dreta, també es poden fer responsables de desactivar els discursos d’odi

En la cultura de la competència, del clickbait, i amb un ecosistema mediàtic travessat per la precarietat, no és estrany que alguns mitjans hagin caigut en la lògica de fer d’altaveu de l’extrema dreta. Aquestes inèrcies perilloses haurien de portar a una reflexió profunda sobre l’estat del sector, però això donaria per a un altre article. El que jo plantejo aquí és capgirar el focus: si, com diuen els experts, els mitjans de comunicació hem tingut un paper en l’auge de l’extrema dreta… això vol dir que també tenim poder per invertir aquesta tendència? El periodisme es pot fer responsable de desactivar els discursos d’odi?

A les jornades organitzades per l’Associació Drets Sexuals i Reproductius, la periodista Alba Sidera plantejava una idea que em permeto l’atreviment de manllevar-li. Deia que caldria vertebrar una cultura antifeixista en totes les redaccions a partir de la qual s’assumís que els drets humans no estan subjectes a debat. “Hi ha gent que es cola dins la democràcia fent servir les seves eines per eliminar-la. I amb aquesta gent no s’hi pot dialogar”.

El debat sobre com confrontar mediàticament l’extrema dreta no està resolt dins del sector. Però, si agafem com a paraigua el que planteja Sidera, i si ens ho creiem, hauríem de deixar de considerar aquests actors com a interlocutors vàlids, en tant que les seves idees són potencialment criminals. I, si ens focalitzem en les dones, això exigeix no legitimar cap discurs que posi en qüestió els nostres drets fonamentals i que vulgui imposar-nos què podem fer i què no amb els nostres cossos. Frenar l’ofensiva fonamentalista és cosa de totes. Ens hi posem?