Crític Cerca
Opinió
Laura Aznar

Laura Aznar

Periodista de Crític

Tot anirà com lluitem que vagi

Contra el missatge naïf del “Tot anirà bé”, o el derrotista del "No hi ha res a fer", jo em quedo amb la idea que ens hem d’empoderar col·lectivament i organitzar-nos contra els abusos

15/09/2021 | 06:00

Joves en una manifestació a Barcelona

L’any passat, enmig de la segona onada de la Covid, entre els ERTO, crisi(s), escuts socials fallits i moratòries de desnonament clarament insuficients, vaig llegir un tuit de la Laia Mauri. En manllevo les paraules: “Tot anirà com lluitem que vagi”, hi deia. La realitat és més complexa, és clar, però contra el missatge naïf del “Tot anirà bé”, o el derrotista del “No hi ha res a fer”, jo també em quedo amb la idea que ens hem d’empoderar i organitzar-nos contra els abusos.

Aquest curs arrenca amb els ànims una mica regulinchis. No sé si teniu la mateixa sensació. En l’àmbit polític institucional, la manca d’un horitzó clar ha fet augmentar la desafecció ciutadana envers els partits i els projectes que defensen. Les desigualtats creixents, els rècords històrics del preu de la llum, el preu del lloguer, l’atur, la precarietat, la repressió o la imparable crisi climàtica sembla que ens condueixin cap a escenaris d’apatia generalitzada en alguns casos, o de guspires puntuals de ràbia, en d’altres.

La pandèmia que fa un any i mig que arrosseguem i les seves derivades podrien haver estat una estocada mortal per a l’organització col·lectiva. En una entrevista a CRÍTIC, la psicòloga especialitzada en violència sexual, Alba Alfageme –avui també assessora en matèria de seguretat i polítiques de gènere al Departament d’Interior–, hi reflexionava: “Un dels errors més greus és que s’ha construït un relat de perill envers els altres, i això alimenta l’aïllament. El problema no som les persones: és el virus. No es va explicar bé”.

Als governs els resulta més còmoda una societat neutralitzada que combativa

Potser tampoc no hi havia la voluntat d’explicar-ho millor, hi afegiria jo. Amb independència de quines siguin les proclames que es facin des del faristol d’un Parlament, als governs els resulta més còmoda una societat neutralitzada que combativa. La pau social abans que les lluites al carrer. I, sense menystenir ni una mica el terrabastall en clau sanitària que ha suposat la Covid i la dificultat de gestionar-ho, el discurs polític al voltant de la pandèmia podia haver estat el còctel perfecte perquè això passés: distància i aïllament físic, amanits amb mesures restrictives i de control social com el toc de queda.

Tanmateix, aquest missatge de la por ha tingut un efecte desmobilitzador? En una part, probablement sí. Però clarament, no del tot.

La pandèmia no atura les lluites socials

Estem immersos en un clima polític enrarit, marcat pel desencís i pel “retorn a la normalitat” institucional que es dona enmig d’una deriva repressiva que no s’ha aturat. També per una taula de diàleg que no sembla que provoqui salts d’alegria a ningú, i amb una part substancial de les bases independentistes frustrada amb els partits. En aquest context, el cap de setmana passat es va celebrar la Diada Nacional de Catalunya. Els mals pronòstics, centrats en la divisió de l’independentisme –que no deixa de ser certa– i en la desmobilització dels indepes –menys certa, com es va constatar– aventuraven que l’Onze de Setembre seria un fracàs estrepitós.

La participació no va arribar als nivells dels anys prepandèmia. Hi ha molts factors que ho expliquen. Així i tot, els centenars de milers de persones que van sortir al carrer (no entraré a especular amb les xifres) demostren que el conflicte que es va obrir amb el denominat “procés” segueix vigent. I que no és cap tonteria que els polítics puguin espolsar-se del damunt perquè siguem en una altra fase. No hi ha indults ni taules de diàleg que facin que s’evapori.

Però l’11-S no és l’únic exemple d’organització popular en plena pandèmia. L’empresonament del raper Pablo Hasél, condemnat per injúries contra la Corona i enaltiment del terrorisme, va provocar un altre esclat de protestes. Els motius darrere les mobilitzacions transcendien Hasél i la seva condemna aberrant: representaven la impugnació d’un sistema que persegueix la llibertat d’expressió i que castiga la dissidència. També la resistència davant la violència estructural que produeix una regressió de drets i que trinxa la vida de les persones. És contra tot això que s’organitzava la gent aquells dies.

El moviment per l’habitatge ha estat al peu del canó, lluitant contra el ‘lobby’ immobiliari i les institucions

I és també contra això que lluita el moviment en defensa de l’habitatge. En pandèmia i sense pandèmia. La moratòria de desnonaments que ha anat prorrogant el Govern espanyol no ha servit per aturar-los ni blindar les persones més vulnerables. Ni de bon tros. Però, davant d’aquesta constatació, els sindicats d’habitatge, la PAH o el Sindicat de Llogateres han seguit al peu del canó, lluitant per salvaguardar el dret a l’habitatge contra l’especulació, el lobby immobiliari i les institucions.

Encara que posar el cos no surti gratis: de fet, dos veïns i el portaveu del Sindicat han hagut d’afrontar un judici amb una petició de tres anys de presó cada un pel fet de participar en una protesta. Tanmateix, els col·lectius s’han plantat contra la repressió i pel dret de manifestació. I és que, com diu la periodista d’El Periódico Helena López, els barris han estat el veritable escut social durant la Covid.

La pandèmia no ha desactivat tampoc el moviment feminista, que en algunes zones de l’Estat espanyol fins i tot va haver de confrontar la prohibició de manifestar-se el 8-M, imposada per delegacions del Govern que van comprar el marc mental de la ultradreta: “Les feminazis van ser les causants de la Covid!”. Per la seva banda, el col·lectiu LGTBI també ha sortit al carrer de forma multitudinària per exigir justícia per al Samuel i denunciar l’LGTBI-fòbia.

Així mateix, les mobilitzacions del Black Lives Matter, que van tenir lloc al juny del 2020 en diverses ciutats de Catalunya i de l’Estat, van posar llums i taquígrafs sobre el racisme social i institucional a casa nostra. A l’inici de la pandèmia, a més, un centenar de col·lectius es van organitzar per exigir la regularització permanent i sense condicions de les persones migrades i refugiades davant l’emergència sanitària. La seva acció, conjuntament amb la d’altres entitats, va servir, de passada, per visibilitzar la necropolítica migratòria europea, la vergonya dels CIE i la precarietat que pateixen algunes de les nostres veïnes. Aquestes experiències són només un recull –amb zero vocació exhaustiva– de les lluites que han seguit i seguiran, malgrat tots els malgrats.

La mobilització contra l’aeroport, una nova fita col·lectiva

El 19 de setembre és prevista la manifestació contra l’ampliació de l’aeroport que havien pactat el Govern espanyol i el català abans que la setmana passada tot saltés pels aires. La mobilització, però, es manté davant l’eventualitat que aquest projecte ecocida ressusciti, i s’estructura en tres grans eixos: justícia climàtica i ambiental, vides dignes i defensa del territori. La mani de diumenge va més enllà de l’oposició a un nou pelotazo que abunda en un model urbanístic i econòmic insostenible i precaritzador. Va de justícia, de clima i de vida. I això ens interpel·la a totes.

Hem de debatre com teixim estratègies comunitàries que augmentin la nostra resiliència davant del canvi climàtic

El projecte d’ampliació d’aquesta infraestructura ha fet ressorgir debats centrals que tenen a veure amb el model de mobilitat, el model productiu i també (i sobretot!) amb la manera com teixim estratègies comunitàries que augmentin la nostra resiliència davant del canvi climàtic i les seves conseqüències.

Pensar en alternatives que confrontin els interessos dels grans lobbies de poder, el greenwashing i el capitalisme desfermat, i que posin la vida al centre, requerirà, novament, l’organització col·lectiva. Així que sí, que “Tot anirà com lluitem que vagi”. La comunitat no ha deixat de fer-ho en tot aquest temps, i ni la pandèmia, ni el relat de la por, ni el descrèdit de les institucions, ni la manca d’horitzó polític, ni la repressió, no l’han pogut aturar.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa un pack de marxandatge i el pròxim Dossier CRÍTIC

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies