Catalunya seria millor sense Yolanda Sey? Sense Morad? Sense Lamine Yamal?

Un cop escoltat un discurs de Sílvia Orriols, la diputada d’Aliança Catalana, és com si n’haguessis escoltat cent, de discursos seus, al Parlament de Catalunya.

Quan parla de no donar papers als immigrants, no és per deportar-los. Com els han de deportar, si als empresaris que els paguen el partit i els mitjans de comunicació de fireta que tenen, se’ls coneix per voler mà d’obra barata i sense drets? A veure si es pensen que no sabem com alguns dels que els financen la jugada tenen els treballadors de les indústries càrnies i els temporers. A veure si es pensen que no sabem que, quan un d’aquests treballadors té un accident, l’abandonen a les portes de l’hospital com si fos una bèstia.

Saben què passa? Que als treballadors d’aquest país, de nord a sud, de l’Empordà més dur a l’Hospi, del Baix Llobregat a les Terres de l’Ebre, tota la santa vida els seus ens han volgut tractar com a bèsties. Ens diguem Manelic, Manuel o Mohamed.

A nosaltres no ens la colen, no és que no vulguin centres de culte o associacions culturals; el que passa és que, com a bons comissionistes dels oligarques de sempre que són, volen el que han volgut tota la vida: que els treballadors vagin de casa a la feina i de la feina a casa. Que no hi hagi vida ni possibilitat de vida.

Així ho defensen al seu programa, tractant de tornar a instaurar de nou les colònies, quan diuen que “cal crear habitatges als polígons industrials per facilitar als treballadors el desplaçament a la feina”. Està bé que tingui fe, Orriols, perquè li’n farà falta molta si pensa que ens tornaran a tancar en colònies, als treballadors.

Vostès volen un exèrcit d’esclaus en una Catalunya presó; nosaltres volem homes lliures en una terra lliure

Ja ens la sabem, la seva història; no fa tant temps que tampoc no volien que els currantes d’aquest país tinguessin associacions, ni teatres, ni cinemes. Però el que passa és que, en aquesta Catalunya viva, tant abans com ara, als qui es creuen els amos de tot no se’ls demana ni perdó ni permís. Per això tenim associacions, i cinema a la fresca, i hem après que l’art no està només dins els museus: pot estar a cada plaça.

La diferència fonamental entre vostès i nosaltres és que vostès volen un exèrcit d’esclaus en una Catalunya presó i nosaltres volem homes lliures en una terra lliure. Vostès volen una Catalunya gàbia, amb un poble sempre atemorit del del costat, sempre a la defensiva. Perquè la por és la major enemiga de la llibertat. Una Catalunya on enfronten els catalans per la procedència dels seus pares, o la seva, o la religió o la darrera cosa que se’ls acudeix. Una Catalunya tan petita que no hi capiguem tots. Una Catalunya tan minsa que s’asfixiï a si mateixa.

I nosaltres no. Nosaltres volem una Catalunya lliure, que tracta el del costat com un igual i que sap que l’ofensiva sempre va de baix a dalt, per la llibertat de tots, per la part dels sense part.

Són tan ridículs que, si en altres països aprovessin les mesures que ens presenten, matarien la cultura catalana que trobem arreu. A Ginebra es prohibirien les fogueres de Sant Joan que fan els catalans que van emigrar-hi, o al Brasil i a Tòquio, tancarien els casals i ateneus catalans, i a l’Argentina, per descomptat, no es podria estudiar català a la Universitat de Buenos Aires.

Als portaveus de la pitjor patronal sempre els passa, que, de tant obeir l’amo, s’hi volen assemblar. Per això, el pressupòsit de tota la seva proposta és que Catalunya és seva. Per raó d’origen, de naixement, de llengua. Una propietat que s’hereta.

I voldria fer-li una pregunta, diputada Orriols: creu que Catalunya seria millor sense Lamine Sarr? Sense Yolanda Sey? Sense Morad? Sense Lamine Yamal? Suposo que d’alguna cosa els deu sonar el nom Morad, que fa poc va omplir el Palau Sant Jordi i que és un dels cantants més seguits i estimats pels joves de Catalunya, pels joves catalans. Sap què canta?

A Aliança Catalana creuen que Catalunya és seva, per raó d’origen i de llengua: una propietat que s’hereta

Aquesta terra no és meva, per més que me l’estimo, per més que conegui cada vall i cada muntanya, cada poble i cada barri. Encara més: és precisament perquè l’estimo amb la vida que no la penso meva; la penso de tots els catalans. Perquè la terra no és de qui ensenya un paperet de propietat, sigui un DNI o sigui un document registral; la terra és de tothom qui la treballa, que és qui se la coneix i se l’estima.

“I el teu pare fatxa em cridaria Mena / I jo pago els impostos per lo menys / […] / Soc de la classe, la classe obrera.”

Per això no importa que Morad sigui cantant i Lamine Sarr faci samarretes del Top Manta, igual que Lurdes Barba fa teatre i Yolanda Sey fa cinema; igual que Saturnino Bernal estava a Aiscondel i Nuri Soto és rider. Són i som un sol poble. Això és el que els fa ràbia.

Morad també diu que, mentre ell estigui a dalt, Vox estarà a baix. I, veient que són ben amics amb Vox (perquè al final entre els que no volen la llibertat del poble, la llengua és el menys important), entendrem que també va per vostès. I té raó, perquè a la seva amiga Marine Le Pen de França (que tampoc no vol una Catalunya lliure; tenen uns amics ben curiosos a Aliança) l’han aturat votant en massa des de les banlieues fins al Front Popular.

Potser, com a somni humit, a vostès els encantaria deportar Morad. Però és que, tenint en compte que Guillem d’Efak [cantant, escriptor i actor mallorquí d’origen guineà] deia “cristians i xuetes, jueus, sarraïns, tots a les Mallorques eren mallorquins”, Aliança Catalana també hauria dit que el voldria deportar.