La lluita feminista és i ha de ser col·lectiva

No sabia ni com agafar l’espasa i allà estava, morta de por, afrontant un monstre sola. Però una dona jove de 23 anys no era cap mena d’amenaça; el patriarcat se’m va riure a la cara. Dos anys després, vaig entendre que no es tractava del meu agressor, sinó d’un sistema fet per i per a agressors. I que jo no estava sola brandant a l’aire, que som moltíssimes disposades a no parar de fer trontollar les bases del patriarcat. La lluita feminista és i ha de ser col·lectiva.

El 2022 vaig denunciar el qui era el meu cap per agressió sexual. El susdit —de qui no m’agrada dir ni escriure el nom— era un personatge reconegut en el panorama polític i mediàtic català. Al novembre de 2024 passat es va celebrar el judici i va ser condemnat a un any de presó, sentència que l’Audiència de Barcelona ha confirmat al febrer de 2025. La mateixa persona està en l’espera de data per a un segon judici també per agressió sexual la mateixa nit.

A les portes del jutjat, abans de començar la vista, vaig decidir parlar públicament —si se’n pot dir parlar d’intentar articular dues paraules amb sentit sense plorar. Allà, davant de tots els micròfons, estava a punt d’aprendre una de les lliçons més importants de la meva vida: que, genuïnament, no estava sola. I és que no, el meu agressor no em va agredir a mi, Mar, per cap qüestió personal: va abusar del seu poder simplement perquè podia exercir-lo amb mi i amb qui fos. Tampoc no soc jo qui va parlar en públic: va ser la veu de totes les qui han parlat abans i de les qui no han pogut ni podran parlar mai. I no vaig ser jo qui es va asseure per ser interrogada: érem totes les precedents i successores.

El patriarcat utilitza eines repressives per fer-te creure que estàs sola

Potser ara estàs pensant que aquesta reflexió queda molt bé, però que les conseqüències, al cap i a la fi, són per a tu i les vius de manera individual. El sistema està perfectament preparat per protegir-se i sap que només l’organització col·lectiva el pot desestabilitzar. Per això, el patriarcat utilitza eines repressives per fer-te creure que estàs sola. Envia el seu seguici de senyoros i de desubicades a muntar xous mediàtics per blindar agressors i desacreditar les denunciants, emparats en una falsa defensa de la presumpció d’innocència. Et pot deixar sense feina i sense recursos econòmics ajudant-se del capitalisme. També fa tàndem amb els jutjats on exerceix una descomunal violència institucional, com vam veure amb el cas Nevenka i més recentment amb el d’Elisa Mouliáa. En definitiva, tot t’encamina a pensar que, si pateixes una violència, t’ho has de gestionar tu, que no paga la pena denunciar i que, si se t’acudeix explicar-ho, en patiràs les conseqüències —cosa que inclou un ampli imaginari d’allò que et pot passar si hi poses el cos. Però, companyes, no és cert.

Per col·lectivitzar la lluita, cal teixir xarxa, i cada puntada hi compta. Quan va fer un any de l’agressió que vaig patir, al desembre de 2023, vaig fer, amb la fotògrafa i amiga incondicional Aina Castelló, un projecte per ressignificar la roba que duia el dia D. Ho vam fer a través de fotografies en moviment i de frases que havien marcat la vivència escrites en vermell a sobre. El projecte “Unnamed” ens va sanar a totes dues, però també a les dones a qui va arribar. Era una puntada petita, potser inconscient en el moment, però acabàvem d’apropiar-nos del relat i començàvem a deixar entreveure que hi havia un altre discurs possible.

Moltes companyes van compartir les violències esgarrifoses que havien patit a la feina durant anys i en silenci

A Microfísica sexista del poder, una de les anàlisis més brillants que he llegit, Nerea Barjola escriu que “el tabú protegeix la narració i n’oculta els efectes i les conseqüències”, i que “no tractar el dolor de l’agressió com a col·lectiu té un clar objectiu de ruptura, de mantenir la violència sexual dins del ‘succés’”. Aleshores afirma: “Allò que no es comparteix, allò que no es narra, és motor indiscutible de la disciplina del terror sexual” i conclou que “transformar allò inenarrable en narrable ressitua el relat”. I això hem fet les periodistes de Catalunya.

Al gener de 2025 va esclatar un MeToo als mitjans de comunicació catalans gràcies al testimoni de l’Ana Polo que va compartir a El pòdcast de CRÍTIC. Moltes companyes van compartir les violències esgarrifoses que havien patit a la feina durant anys i en silenci. Un dia, xerrant amb l’Ana, em va dir que havia estat far per a ella perquè havia pogut treure forces per parlar arran del meu cas. Que precisament ella, a qui he seguit durant anys i una de les dones que m’han fet de referent feminista, em digui això em va semblar increïble. “Hem estat far mutu”, li vaig contestar. Crec que no hi ha millor exemple del poder d’aquesta xarxa que veure com la lluita de l’Ana Polo, l’Alba Carreres, la Montse Armengou, la Gina Tost, l’Elena Parreño, la Llucia Ramis, la Marta Roqueta, i tantes altres, ens ha impulsat a les noves generacions a afrontar el món diferent, i gràcies a això, els hem pogut retornar les forces.

Això sí, és perfectament lícit no voler, ni poder posar el cos, la cara, el nom i la identitat en una denúncia o un testimoni. No va d’això. La periodista Cristina Fallarás té un perfil d’Instagram on recull testimonis de violència masclista de manera anònima. En un vídeo fet pel diari Público, afirmava que “les dones estem construint una memòria col·lectiva de la violència masclista contra nosaltres perquè mai n’hi ha hagut. És la primera vegada en tota la història de la humanitat. I l’estem construint una a una, testimonialment, de manera horitzontal. No només perquè perduri, sinó perquè sigui útil”. Hi afegeix que “el gran, enorme èxit dels moviments MeToo, Cuéntalo, Se Acabó, és precisament, allò col·lectiu, la memòria comuna i no l’assenyalament particular”.

No vull en cap cas romantitzar la lluita; se’n diu ‘lluita’ per algun motiu: és incòmoda, difícil i dura

Torno a la imatge amb què començava aquest article: una tia de 23 anys brandant sense sentit a l’aire una espasa davant un monstre. Mai vaig estar realment sola: tinc la sort de tenir un entorn que m’ha fet costat en tot moment, i, tot i així, em sentia sola. No vull en cap cas romantitzar la lluita; se’n diu ‘lluita’ per algun motiu. És incòmoda, difícil i dura. Mentiria si digués que no he plorat i he pensat que no pagava la pena en algun moment. Encara avui en dia, desitjo que acabi el procediment judicial perquè sento que no em queden forces, i cada vegada que parlo en públic, hi ha una veueta dins meu que em diu que calli. Però, llavors, agafo el telèfon, escric a les companyes (moltes ja amigues), i em recorden que estan allà agafant l’espasa amb mi i que tinc totes les seves forces, com elles tindran les meves quan calgui. Ho aprofito per dir-vos a totes i cada una: gràcies.

Soc ferma defensora que allò establert pot canviar, per impossible que sembli. Així que seguim teixint entre totes, donem-nos la mà, compartim força, col·lectivitzem les vivències, trenquem tabús i fem memòria. Només juntes podrem fer que el futur sigui feminista.