14/06/2023 | 06:00
Les eleccions municipals han obert una nova etapa política a Catalunya que reforça els actors històrics del sistema polític català, en especial el PSC, però també l’espai postconvergent en la seva darrera mutació. Les esquerres no n’han sortit ben parades i necessitaran iniciar un procés de reconfiguració política, ideològica i estratègica per jugar en el nou tauler que s’obre a partir d’ara a Catalunya. Les generals poden ser una bona prova de les estratègies i apostes que fan les diferents esquerres per adaptar-se a un cicle polític que ha enterrat tant el 15-M com el procés sobiranista, els dos motors de canvi principals que han regit la dinàmica i competició política catalana els darrers 10 anys.
La decisió de Pedro Sánchez sobre les generals, doncs, ens aboca a unes eleccions que ningú no esperava tan aviat i que poden consolidar tot el que han portat les municipals, especialment en les esquerres. Uns canvis que han donat per amortitzat el cicle polític anterior, que han afectat negativament les esquerres i que apunten a la necessitat que ERC, els Comuns i la CUP reformulin les seves apostes polítiques si volen ser competitius en el nou escenari. Comentem algunes idees bàsiques sobre el futur que vindrà.
Fi de cicle del 15-M i del Procés
Catalunya, com ha quedat palès des de les eleccions al Parlament del 2021, es troba en una fase de desafecció política creixent, que coincideix amb el final del 15-M i del procés sobiranista. El primer que hem de dir sobre aquestes eleccions municipals és que ens deixen un escenari clarament de fi de cicle polític. L’abstenció registrada en aquestes darreres eleccions locals posa punt final als dos grans cicles de mobilització política que hem viscut a Catalunya durant la darrera dècada. La participació ha baixat amb claredat, i aquest descens s’ha registrat amb una força especial en àrees de predomini independentista, com són les ciutats d’Olot, Berga, Vic o Manresa, on les baixades han estat de 15 punts de mitjana. També ha minvat la participació a l’àrea metropolitana de Barcelona, tot i que amb menys força, atès que aquesta històricament ja és més baixa. De fet, aquestes eleccions no han fet més que confirmar allò que ja vam veure en les eleccions al Parlament de Catalunya del 2021: la Catalunya del procés ja s’havia acabat i el desinterès i la desafecció política eren massives i afectaven tots dos blocs nacionals.
Les opcions més transformadores són les que més han patit un daltabaix electoral
La fi del cicle mobilitzador del 15-M i de les candidatures municipalistes que es van fer fortes a l’àrea metropolitana barcelonina, així com del procés sobiranista, han impactat nítidament sobre ERC, els Comuns i la CUP: els republicans han perdut tot el poder local que van assolir el 2019; els Comuns han perdut l’Ajuntament de Barcelona, i la CUP ha desaparegut de la conurbació barcelonina i només s’ha refugiat en els valors segurs que tenia, a excepció de Girona. En una societat políticament extenuada i cada cop més allunyada de la passió política, les opcions més transformadores són les que més han patit un daltabaix electoral.
Esgotament del municipalisme transformador
És en aquest context on hem d’entendre l’esgotament de l’etapa del municipalisme transformador que va iniciar-se el 2015 i que va obrir les portes al canvi polític en diverses comunitats autònomes i a l’Estat. Recordem que el 2015, en multituds de ciutats del nostre país i de l’Estat, candidatures unitàries d’esquerres de fort caràcter municipalista van aconseguir el poder, tot superant les que fins aleshores havien estat les formacions dominants en l’esquerra. Barcelona va ser-ne un exemple, però també va succeir a Madrid, Saragossa, València o les capitals gallegues. A casa nostra, aquestes candidatures municipalistes van irrompre amb força en municipis com Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Girona, Tarragona o Tortosa, per posar només alguns exemples. Totes elles tenien una matriu política anterior, però superaven els límits i els contorns polítics d’aquestes i apostaven per programes clarament impugnadors i transformadors que volien articular majories socials en plena onada antiausteritària. En molts casos, això es va assolir amb els seus límits i amb els seus encerts.
El marc emanat del 15-M i la seva herència ja no opera a Catalunya; és un senyal de canvi de cicle
Tanmateix, el que queda clar és que, vuit anys després, una gran part d’aquestes candidatures, en molts casos vinculades a l’espai dels Comuns o de la CUP, han perdut la seva força i fins i tot han desaparegut del mapa electoral. Aquelles formacions vinculades a aquest tipus de municipalisme han vist com les seves candidatures, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, però també fora d’aquesta, patien una davallada electoral i en alguns casos es quedaven sense representació. Les vinculades als Comuns, amb un descens en la representació i perdent algunes alcaldies clau, com és el cas de Barcelona, i les de la CUP, només mantenint-se, i no sense problemes, al rerepaís. La causa principal, més enllà de casuístiques internes i d’atacs dels rivals, és que el marc emanat del 15-M i la seva herència ja no opera a Catalunya, i això aboca aquests projectes a haver d’articular-se al voltant d’altres eixos polítics i d’altres fonaments ideològics. Sigui com sigui, és un senyal més de canvi de cicle al nostre país.
El retorn del poderós PSC
En aquesta fase de forta desafecció política entre l’independentisme i l’electorat de l’esquerra transformadora, el PSC ha emergit com a actor clau i valor segur en aquestes municipals de canvi de cicle. Segons els resultats electorals, no hi ha cap mena de dubte que el gran guanyador ha estat el PSC. Els socialistes continuen el seu camí cap al domini polític a Catalunya que ja va començar amb les generals del 2019, on van ser la segona força, només per darrere d’ERC, i que van confirmar en les autonòmiques del 2021, amb la seva victòria electoral a Catalunya. Ara, les municipals consoliden de manera clara aquesta tendència.
Els socialistes han posat la primera pedra d’una victòria contundent en les pròximes eleccions al Parlament
Els socialistes, cada cop més ubicats al centre i actuant com una àmplia coalició social i política que recull des del vot obrer metropolità fins a sectors més d’ordre, comencen a col·locar la primera pedra d’una victòria contundent en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. La desmobilització transformadora i independentista obre la via que el PSC pugui assolir uns resultats aclaparadors i accedeixi al Palau de la Generalitat. Els de Salvador Illa estan actuant com la formació política a la qual aquells que ja donen per amortitzats els darrers cicles polítics poden agafar-se per liderar un canvi d’etapa política. És aquest canvi de context el que afavoreix els socialistes: la frustració de les utopies disponibles a escala nacional i socioeconòmic permet al PSC erigir-se en alternativa en una societat decebuda políticament. Això permet al centreesquerra català tornar al seu lloc històric en el sistema polític, tot i que les coordenades ideològiques catalanes s’han vist clarament alterades en els darrers anys i la seva ubicació política no és del tot clara en la Catalunya postprocés.
La “restauració” del vell ordre
Aquest repàs ens deixa una Catalunya en ple procés de canvi. La participació i els resultats ens confirmen que el tancament del cicle polític que es va produir en les darreres autonòmiques es consolida. Els dos grans vectors de mobilització política que han existit els darrers anys s’han esgotat, i això ha impactat de ple en una població, que, sigui independentista o no, considera que el moment polític és un altre i que l’interès, la participació o l’acció política ja no són tan importants. Desencís, desafecció i desinterès són els elements predominants en la conjuntura actual a Catalunya pel que fa a la cultura política. Sense possibilitats de canvi polític real, sigui en l’eix social o nacional, amplis segments de la societat catalana han girat l’esquena a la política. La participació és el gran indicador que corrobora aquesta tendència.
La restauració només es pot fer amb l’altra pota del sistema de partits clàssic català: l’espai postconvergent
Aquest final de cicle polític, però, ens porta a una dinàmica de restauració política en què els elements que semblaven enterrats després del 2011 tornen a recuperar la seva força o, com a mínim, es posicionen en el nou context que ha de venir. La victòria rotunda del PSC en les municipals ens apropa a una Catalunya dual on els socialistes predominaven a la Catalunya urbana i guanyaven, pel que fa al percentatge de vot, en les municipals i en les generals. Torna un PSC fort a l’àrea metropolitana de Barcelona, però també torna a arrelar en aquells indrets on el procés sobiranista el va esborrar. Els resultats dels socialistes restauren al PSC no només en el lloc que el sistema polític anterior al 2011 li atorgava, sinó que el situen com el partit dominant ara mateix a Catalunya. Aquesta restauració només es podrà fer amb l’altra pota del sistema de partits clàssic català: l’espai postconvergent. La resistència electoral de Junts com a actor polític i la política de pactes que està duent a terme la formació liderada per Turull situen aquest espai com a fonamental en el canvi de cicle al qual estem assistint.
Paral·lelament a aquest procés restauratiu, assistim al fet que altres actors que havien qüestionat el domini dels dos grans partits catalans des del 1980 fins al 2011 cauen en retrocés electoral i perden la seva posició de poder, sigui en l’eix socioeconòmic o nacional. La CUP, els Comuns, i fins i tot ERC, que reté el poder de la Generalitat, semblen deteriorar-se en aquest context de reconfiguració tradicional del sistema polític català.
Aquest context, doncs, obliga un seguit d’actors polítics que durant els darrers 10 anys han estat molt rellevants a readaptar-se al nou escenari i apostar per noves coordenades estratègiques i ideològiques que permetin superar la situació d’estancament i de debilitat. Els girs que estem veient en les darreres setmanes d’alguns actors s’expliquen per aquest motiu, així com les apostes electorals que estan fent. Les esquerres han de tornar a reubicar-se en aquest mapa canviant, i cadascuna ha optat per una estratègia diferent: ERC, per l’etern retorn de l’eix nacional; els Comuns, per redoblar la seva estratègia política estatal, i la CUP se situa en un impasse sobre quin camí prendre, tal com ha demostrat la decisió de la militància de presentar-se a les generals.
Veurem, això sí, si les generals del proper 23 de juliol confirmen algunes d’aquestes hipòtesis i si ens ajuden a confirmar els contorns polítics de la Catalunya futura que hem intentat dibuixar en aquesta anàlisi o si alguns espais es reactiven i el resultat és diferent del que hi hem dibuixat.
