Crestes i potència

«La cultura és fer una pistola que funcioni bé, que dispari bé. És fer una paella i que no t’enverinis. Cultura és saber que els pantalons tenen dos camals.
Fer monocultius de soja és cultura. Tot això és cultura perquè, si no, sempre hauríem de tornar a començar i seria terrorífic. Cultura és memòria.»
Víctor Nubla

El gos no fa escarafalls de res: més aviat té flaca per les olors, menges i mogudes que no coneix. Passejant per les paradetes de Grapa i Tinta, un festival dedicat a la il·lustració i l’autoedició a l’Ateneu Harmonia de Sant Andreu, ensopega amb un llibret que li crida molt l’atenció: Cinc receptes amb cresta de gall, de Mancebía Postigo.

La cultura del fanzín és la de l’acció directa, la de compartir la dèria i carregar-se jerarquies i elitismes: jugar a inventar-se el què, el com i el perquè de tot plegat. Aquest projecte editorial d’Oliver Mancebo i Marta Postigo arranca fa uns set anys i, des del començament, la rauxa i la trapelleria els ha portat a fer publicacions amb flexidisc com Operación Tenedor. Cocina y poética de la Transición y su sobremesa, exposicions com “Pulp á feira: cuina-ficció a un exoplaneta anomenat Galícia” i accions gastrosonores com Espècies invasores: fesols samplejats amb cranc blau.

Fa dos anys va morir en Víctor Nubla, músic, escriptor i factòtum de Gràcia Territori Sonor i del festival de música experimental LEM. En Nubla tenia la Biblioteca para Misántropos, una editorial d’autoedició on publicava llibrets meravellosos com Tratado sobre los frenos, Ensayo contra la rueda, Màgia tradicional perenne o Cinc receptes amb fetge de rap. Mancebía Postigo eren amics seus i havien col·laborat sovint amb el LEM.

Quin millor homenatge a l’amic artista que amarar-se de la seva manera de fer i continuar expandint-ne l’imaginari? (La manera de fer d’en Nubla: àcrata, esotèrica, experimental i lúdica.) Amb Cinc receptes amb cresta de gall (que es pot trobar a les llibreries Finestres i Fatbottom), Mancebía Postigo es cofen el salacot del Major Grubert, agafen aquesta part negligida del gall i, com en Nubla havia fet abans amb el fetge de rap, en treuen tot el suc possible: crestes a la vinagreta, entrepà de crestes amb bolets i allioli, recrestes!, botifarró de crestes amb gamba vermella i festucs, i cresta alla florentina. Una festa.

La deriva gurmetitzadora dels mercats i del comerç de barri contribueix a l’esborrament d’algunes cuines populars

Diuen: la deriva gurmetitzadora dels mercats i del comerç de barri de la nostra ciutat contribueix a l’esborrament d’algunes cuines populars, com ara la cuina de menuts, que desapareix del nostre imaginari a mesura que desapareixen les parades especialitzades en aquestes parts tan poc nobles de l’animal, però que tants plats d’aprofitament han farcit i tantes ànimes han alimentat.

La pregunta tàcita és: què desestimem d’entrada sense haver-hi pensat gens? Quines alegries ens pot donar allò que tenim davant dels nassos? Tots dos llibrets són una crida a arremangar-se i fer-ne de tots colors, a seguir les ocurrències més esbojarrades, que, al capdavall, són les que ens acaben donant més món i alegries.

La pel·lícula comença amb un partit de futbol al manicomi de Reus. Un nen petit li pregunta a l’àrbitre, fill del director, perquè xiula faltes quan els bojos encara són a un metre dels altres jugadors. L’àrbitre diu que per si de cas, per la seva possible agressivitat. Al cap dels anys, l’àrbitre serà director i el nen, ja metge, haurà entès una cosa fonamental: la por que tenen els psiquiatres de la bogeria. Francesc Tosquelles diu que ha construït tota la seva pràctica clínica i política en rebuig d’aquesta por.

Una veu, la de la directora Mireia Sallarès, diu: «Aquest film és un exercici per desaprendre la història i el seu poder d’esborrar experiències que s’hi han resistit, que volem relatar a partir, no pas del que ha quedat documentat, sinó del que manca d’elles. Els relats que aquí es presenten a partir dels escrits de Francesc Tosquelles i Llauradó han estat adaptats, ficcionats i també performativitzats. Moltes de les persones que escoltareu no són especialistes del passat del qual parlen; són les que volen comprometre la seva vivència amb allò que narren. A algú li semblarà que aquesta pel·lícula no va de qui diu, però sense desencaix no hi ha història potencial, perquè la història potencial la fan els impotents, les persones que tenen coses a dir i no pas a demostrar, i és en la seva limitació on rau la seva força».

Aquí els ingredients són: el concepte d’història potencial; Francesc Tosquelles, psiquiatre de Reus; la investigació que duu a terme Joana Masó, publicada a Arcàdia l’any passat amb el títol Francesc Tosquelles. Curar les institucions, i l’artista Mireia Sallarès, que de tot plegat en fa la fenomenal pel·lícula Història potencial de Francesc Tosquelles, Catalunya i la por.

L’artista i teòrica Ariella Aïsha Azoulay va pensar el concepte d’història potencial, que és una eina per combatre la força de la història imperialista, d’aquells relats que s’han presentat com a irreversibles. Proposa fer l’exercici de separar la història del passat per poder parlar de fets que han passat però no se’ls ha deixat fer història, o que s’han presentat només amb una lectura possible.

La Mireia Sallarès volia fer una pel·lícula sobre Tosquelles, però no el típic documental. Quan descobreix el concepte d’història potencial, troba que li obre moltes possibilitats per treballar-lo, perquè Tosquelles és algú que no ens ha arribat, que s’ha esborrat. Si hi ha relat, és només a França i sobre l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban i la résistance. Encara que ell parlés de la Catalunya republicana i el conflicte amb Espanya, a França només ha quedat un discurs romàntic i superficial. El seu treball amb les prostitutes i la seva relació amb les monges, a qui reconeix un saber important i fa còmplices, feia riure els senyors i poca cosa més; no s’hi aprofundia, no els interessava. La pel·lícula de la Sallarès intenta contrarestar això i es pregunta quina és la història potencial de Tosquelles. Què no s’ha explicat? Les dones i Catalunya.

Diu Tosquelles: des de la nit dels temps, s’ha intentat eliminar el manicomi i el prostíbul. Jo, en canvi, prenc una altra posició: la transformació. Com la de convertir els comunistes en comunistes i les religioses en religioses. No tinc res en contra del fet que algú sigui catòlic. Ni comunista. Però la majoria dels que ho diuen no ho són. La meva feina ha estat ajudar a convertir qui fos en allò que és realment, més enllà d’allò que sembla que és o del que creu que és el seu jo ideal.

La història potencial també és una metodologia, és treballar el que tenim menys documentat, treballar amb les traces. Per exemple, fer el guió amb els altres: a partir dels pocs escrits sobre la seva feina amb les prostitutes, la Mireia Sallarès i la Joana Masó van elaborar el guió amb dues treballadores sexuals que apareixen al film, Verónika Arauzo i Paula Ezquerra, i el van fer arribar a llocs que no tenien a veure amb Tosquelles. Així es converteixen en narradores més que entrevistades i expliquen coses que abans no sabia ningú i que han fet entre totes. Una altra manera d’estar i fer amb els altres.

Al final de la pel·lícula, veiem una entrevista a Tosquelles que acaba així: «L’objectiu de la vida i dels intercanvis que podem fer els uns i els altres és posar en joc el que és possible, mai el que és segur. No hi ha res de segur a la vida.»