El PSC, a la cruïlla d’Educació

En la vida és habitual trigar un temps per afrontar clarament les males notícies. És el que en diuen la fase de negació. A escala de lluites sindicals, es viu, encara, amb molta més intensitat a causa del que està en joc. Ho hem vist molt sovint, tant pel que fa a les plantilles (quan la relació de forces no deixa sortida a la continuació del conflicte) com per la part patronal (quan aguanten simplement amb l’esperança que les treballadores cedeixin abans i no calgui reconèixer que no poden més).

Tard o d’hora, en els dos casos, la realitat s’imposa, com no pot ser d’una altra forma. Sovint l’esperança no és la millor corda on agafar-se, sinó aquella que aconselli l’anàlisi freda de capacitats i de conseqüències. Sempre amb un punt d’optimisme i de bel·ligerància, perquè no es pot iniciar una lluita sindical amb la moral dels vençuts.

El PSC és exactament en aquest punt. La bifurcació entre el que li agradaria que passés i el tràngol que implica acceptar la realitat i trobar una nova sortida i solució.

Fa 20 anys, la mobilització hauria quedat ferida de mort; avui, això és impossible per una combinació de factors

Fa uns dies van provar una jugada que hauria funcionat fa 20 anys sense cap mena de dubte. Acordar amb els sindicats amb qui tenen bona relació, CCOO i la UGT, un conjunt de petites millores, assolides per la força desplegada conjunta, menors del que caldria si es pactés amb la resta de les forces sindicals. Fa 20 anys, la mobilització hauria quedat ferida de mort, hi hauria hagut una mica de soroll, i ja està.

Avui això és impossible per una combinació de factors. Primer, el progressiu declivi dels signants dins el sector: la UGT, en camí de desaparèixer, forma part de la taula de negociació però no per la via de tenir almenys el 10% de la representació. També la pèrdua de credibilitat d’aquestes dues organitzacions dins el col·lectiu de docents és manifesta, la qual cosa impedeix l’efecte de divisió buscat. I sumem-hi que ho intenten en un moment de màxima sensibilització en les mobilitzacions més importants dels darrers 15 anys. Ha estat un epic fail de categoria.

La reacció del Departament d’Educació és l’esperada: Assegurar que no es mouran ni un mil·límetre de la posició actual. És a dir, no fer ni cas de la indignació majoritària docent. No podia ser d’una altra manera, ja que forma part de l’escenificació per tenir una millor posició de força en futures negociacions i per intentar afeblir la resposta de les vagues: atacant la moral mentre es desenvolupen. Som una muntanya de granit i ni tota la vostra capacitat ens incomoda. Un altre cop, no els ha funcionat.

Però explorem la hipòtesi de la seva decisió, un cop passada aquesta setmana de vagues. Obrir negociacions no és plat de bon gust. Deixarien al peu dels cavalls els sindicats col·laboradors, que serien escombrats d’aquí a un any en les eleccions sindicals. A banda, projectaria que la via per assolir millores és precisament lluitant, un missatge que cap patronal no vol que els i les treballadores interioritzem. En aquest atzucac, el més senzill és continuar ignorant la realitat i apostar-ho tot a l’esperança. La primera pagueta d’abril, la pagueta del mes abans de les eleccions sindicals del 2027, la implantació ràpida de les mesures per mirar de llançar aigua al foc encès, l’esperança que tot plegat, amb una posició ferma de no negociar, esclafi la moral col·lectiva i acabi amb el conflicte o quedi molt reduït. Però és que la realitat és una altra.

Quan tenim un context d’elevadíssima sensibilització i percepció d’injustícia, no hi ha molles que ho calmin. En cap escenari. El preu que pagaran CCOO i la UGT ja està amortitzat. Si es negocia, per incompetents i crossa del poder. Si s’assoleixen nous guanys, dues tasses. Però si no s’obrís, com a escenari hipotètic, cap negociació, no hi ha cap dubte que són i seran assenyalats com els culpables. Alea iacta est. Han actuat amb el mecanisme de tota la vida, i avui això ja no “cola” més. Un error de càlcul majúscul.

La capacitat de projecció social dels mestres és de les més potents que hi ha avui en dia a Catalunya

Però ara parlem del PSC i del clau roent al qual s’estan agafant. ERC ja va comprendre el que significa enfrontar-se a 95.000 persones i els seus familiars i cercles socials propers. Bona part de la caiguda electoral experimentada va tenir aquest origen, motivat per la conducta prepotent del conseller Cambray. El PSC, perquè l’objectiu a desgastar no serà “el Departament”, sinó el Partit dels Socialistes de Catalunya, encara no sap el que li vindrà a sobre si no activa mecanismes de solucions reals.

L’esperança que el foc s’acabarà extingint és una falsa esperança. De fet, encara que els sindicats que lluiten volguessin parar —una hipòtesi absurda plantejada com a joc mental—, no podrien. Hi ha una marea d’indignació que no permet altra sortida que escalar el conflicte i fer que el dia a dia de les escoles i dels instituts sigui ingovernable. La capacitat de projecció social dels mestres és de les més potents que hi ha avui en dia a Catalunya.

Per tot plegat, és possible que seguim unes setmanes, uns mesos més, en la fase de negació. Quan les esperances que té el PSC en la mort del conflicte s’acabin i hagi d’afrontar un cost polític i social, amb una magnitud de la qual no són conscients, canviarem de fase. En situacions així, hi ha l’opció de no rectificar, el model cambrayista que tan bons resultats va produir per a ERC, o bé el de trobar una solució acordada amb la majoria sindical, encara que no t’agradi fer el pas. Aquest és l’únic camí de l’aterratge suau.

L’única cosa que és clara és que la lluita, i els seus efectes, continuarà. Veurem els danys que està disposat a aguantar el PSC.