13/03/2026 | 19:06
Quan la USTEC va anunciar que es despenjava de l’acord signat entre el Govern, CCOO i la UGT, posava el focus, entre altres coses, en el complement salarial autonòmic. El pacte inclou un augment de 3.000 euros anuals (uns 200 euros el mes) d’aquí al 2029. En què discrepeu?
Aquest complement salarial és la part del sou que cada comunitat autònoma ha d’aplicar a les nòmines dels docents, i des del 2001 no s’ha tocat. Nosaltres demanàvem que es tingués en compte que, a Catalunya, el cost de la vida és el més elevat de tot l’Estat, i, en aquest sentit, estàvem oberts a negociar el com: en la darrera taula de negociació, vam plantejar al Departament que no estàvem en contra que l’augment fos calendaritzat i que, entre el que nosaltres volíem i el que ells ofereixen, hi ha un punt mitjà. Però l’acord al qual ha arribat amb CCOO i la UGT, que consisteix en un augment de 200 euros mensuals a quatre anys vista, ni compensa la pèrdua de poder adquisitiu, ni el desequilibri que existeix entre el cost de la vida i els nostres salaris. Dit d’una altra manera, suposa que continuarem essent a la cua de l’Estat.
“Amb aquest acord, el sou dels professors continuarà essent a la cua de l’Estat”
Sobre l’escola inclusiva, dieu que no hi ha compromisos ni concreció; però, segons el Departament d’Educació, la seva proposta inclou invertir-hi 299 milions d’euros.
A Catalunya, aquest model es va començar a desplegar el 2017, quan es va publicar el decret d’inclusiva, però mai ha comptat amb els recursos necessaris. Pensa que el decret anava acompanyat d’una memòria econòmica, però ningú sap on és. I què ha passat durant tots aquests anys? Doncs que ni hi ha hagut una planificació, ni una calendarització d’augment de recursos, ni la inversió que requereix tenir aquest model d’escola. Ara, novament, aquest anunci representa un seguit de promeses sense concreció ni planificació i sense la inversió necessària. Per això, per nosaltres, és insuficient. Incloure l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu no vol dir només que siguin al centre, sinó que tinguin possibilitats de participar i de progressar. I això no està assegurat, perquè no hi ha els recursos necessaris perquè tinguin el suport individualitzat que necessiten.
I què passa amb les ràtios?
Es mouen en la mitjana que proposa l’avantprojecte de llei de l’Estat espanyol. A la infantil i a la primària són millors, perquè amb el conseller Cambray ja es va implementar que hi hauria 20 alumnes per aula, mentre que l’avantprojecte ho amplia a 22. Per tant, tornar enrere no tindria cap lògica. I a la secundària, han acordat que n’hi hagi 25, que és el que marca l’avantprojecte de llei. Però no han tingut en compte que, a Catalunya, la complexitat és més elevada que a la resta de les comunitats autònomes, i que cal rebaixar les ràtios. La mateixa consellera ha dit que, aquí, un de cada tres alumnes té necessitats específiques de suport educatiu, de manera que la nostra singularitat hauria d’implicar mesures singulars, també.
“El conseller Dalmau ha signat l’acord amb les cúpules de CCOO i de la UGT, al marge de la veu del col·lectiu i de les majories”
CCOO i la UGT han titllat aquest pacte d’històric i han dit que és un punt d’inici per continuar negociant en el futur. Com valoreu aquest posicionament?
No és un pacte històric; ha estat un error històric gestat fora de la taula sectorial, que era l’espai per arribar a un acord. Estàvem en ple procés de negociació quan l’Administració, i concretament el conseller Dalmau, va decidir negociar en paral·lel amb les cúpules de CCOO i de la UGT. I ells van signar al marge de la veu del col·lectiu i de les majories representatives. Això deslegitima l’acord. Nosaltres hem volgut consultar-ho a les bases perquè valoressin si havíem de signar o no, i vam anunciar que teníem la voluntat de fer aquesta consulta. Segurament, això és el que va fer moure fitxa al Departament.
[A la votació telemàtica oberta al conjunt de docents de l’educació pública hi han respost 42.965 persones, de les quals el 94,9% ha rebutjat l’acord entre el Departament d’Educació, CCOO i la UGT.]
Què vols dir?
S’han afanyat molt a tancar l’acord i ho han fet en paral·lel a la taula per evitar que el col·lectiu el rebutgés. Van venir amb una proposta tancada que no ens havien enviat prèviament perquè no volien que la negativa dels docents els impedís signar-lo. Són conscients que és insuficient, sobretot des del punt de vista salarial, i que, si se sotmetia a consulta, perdrien. A més, han tingut la connivència d’aquests dos sindicats, que han decidit que amb això ja n’hi havia prou, que era el màxim que es pot oferir al col·lectiu docent.
“La USTEC no s’ha aixecat de la taula; és la conselleria qui ha trencat les negociacions”
Segueix havent-hi marge de negociació entre la USTEC i el Departament d’Educació?
Jo vull pensar que, si seguim mostrant el nostre malestar i sortint al carrer, s’haurien d’asseure amb nosaltres. Per una qüestió de responsabilitat. Al final, la USTEC no ha estat qui s’ha aixecat de la taula; ha estat la conselleria qui ha trencat les negociacions de forma abrupta. El 27 de febrer vam estar tot el dia negociant i, de fet, una part del que recull l’acord en relació amb l’escola inclusiva ho vam debatre nosaltres, per exemple. Educació es va comprometre a estudiar les propostes i ens va dir que ens tornaria a convocar, però la setmana següent no ens en va dir res. Ara entenem el silenci: mentrestant, la cúpula del Govern es reunia, decidia què inclouria la proposta i ho negociava amb CCOO i la UGT, que sabia que ho signarien.
Dilluns arrenca una setmana de vagues territorialitzades que culminarà divendres amb una manifestació unitària a Barcelona. Us preocupa que l’acord entre Educació, CCOO i la UGT pugui fer que menys gent s’hi sumi?
El col·lectiu ens ha demanat que mantinguem les vagues, i la veritat és que això no ens preocupa. Potser l’acord resta els pocs simpatitzants que tenen aquests dos sindicats, però també ens consta que hi ha molta gent que ho és i, a la vegada, està molt indignada amb el seu posicionament. Pensem que seran unes vagues molt participades, sobretot la de divendres, que pot ser igual que la de l’11 de febrer.
Els darrers anys, bona part de la comunitat educativa ha criticat la falta d’interlocució amb les diferents conselleries d’Educació. Amb el Departament actual, encapçalat per Esther Niubó, això no s’ha revertit?
En realitat, amb el Govern actual hem tingut més interlocució que mai, però això no vol dir que tingui en compte la nostra veu. El que ens hem trobat ara ho tira tot per terra. El PSC és molt hàbil, és un partit molt bregat a l’hora de crear discursos carregats de bones intencions i bones paraules. I no podem dir que tot el que han fet estigui malament; de fet, excepte les qüestions que comentàvem ara, la proposta que estàvem treballant anava en la bona direcció. Han sigut molt generosos en les qüestions que no tenen un cost pressupostari elevat –en alguns casos, zero–, per compensar aquelles de major pressupost que nosaltres demanàvem que s’assolissin. En això consisteix la seva estratègia, però t’asseguro que jo no em pensava que farien aquesta jugada pel darrere. M’han decebut molt.
“La mateixa conselleria s’ha preocupat d’escampar certs tòpics que menystenen la tasca docent”
Hi ha certs relats molt crítics amb les mobilitzacions que impulsa el col·lectiu de mestres i de professors, als quals acusen de prioritzar les seves condicions laborals per damunt de la qualitat educativa, o de queixar-se per l’avançament del calendari perquè això els redueix les vacances. Quina lectura en fas, d’aquests relats?
La mateixa conselleria s’ha preocupat molt d’escampar certs tòpics de forma subtil o, a vegades, fins i tot directament. Alguna gent pensa que ens limitem a l’activitat lectiva i ignora la feina que hi ha darrere, la preparació d’activitats pedagògiques diferents cada dia per a 25 o 30 alumnes, cadascun dels quals amb un ritme de treball i amb unes circumstàncies individuals diferents. Això no es veu, i el que es veu és que tenim moltes vacances. Però ningú no pensa que potser, durant les vacances, has de treballar, perquè t’incorpores en un centre en el qual la meitat del professorat o més és nou. O en el volum de feina que representa gestionar una aula amb la complexitat que s’ha introduït al sistema els darrers anys, sense les mans ni l’organització necessàries.
Una altra de les crítiques té a veure amb les baixes laborals de mestres i de professors. Cal tenir en compte, però, que un estudi de la USTEC sobre el malestar docent fa una fotografia clara del desgast que pateixen els professionals del sector.
Som un col·lectiu molt gran, i això implica que el percentatge de baixes és alt; però, si ho poses en proporció amb altres col·lectius, realment el volum de baixes no és dels més elevats. És un altre tòpic. És molt fàcil difondre tòpics que menystenen la tasca docent i qüestionen la nostra professionalitat.
“Tot el que es destina a l’empresa privada es resta de l’escola pública”
Enmig de les negociacions entre Educació i els sindicats del sector, el Departament ha signat un acord amb cinc patronals de l’escola concertada segons el qual, fins al 2030, s’hi destinaran 391 milions d’euros per cobrir despeses, augmentar plantilles i incrementar partides per rebre alumnat vulnerable. Com el valores?
Veure que es destinen més diners a l’escola concertada ens fa posar els pèls de punta. Per què? Perquè no és el nostre model d’escola i perquè ho llegeixo una mica com un suborn: aquests nens i nenes generalment van a parar a la pública, i sembla que s’estiguin injectant diners extres a la concertada a canvi que també aculli alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu. A més, tot el que es destina a l’empresa privada es resta de la pública, i nosaltres defensem una única xarxa d’escola pública i universal per a tot l’alumnat, independentment dels seus orígens i de la seva situació econòmica. L’escola concertada segrega, i hi ha famílies que hi porten els seus fills perquè volen triar-los els companys d’aula. No totes, però algunes escullen la concertada per classisme o perquè pensen que ofereix una millor educació, però les persones que hi treballen tenen la mateixa formació que els que ho fan a la pública.
També en aquest context de negociacions, el Departament d’Interior va tancar un acord amb els Mossos d’Esquadra que suposa que els agents cobraran 4.000 euros més i treballaran menys hores.
Doncs quina sort que han tingut de poder assolir un acord en aquesta línia! És impossible no fer comparatives, perquè aquí hi ha un tema d’interès polític: prioritzen els Mossos abans que els docents. A banda, potser és que nosaltres mai no hem tingut una conselleria prou forta. Els consellers i les conselleres del Departament mai no han defensat el col·lectiu docent. Esther Niubó està sent més moderada i és conscient que veníem d’un conflicte fort amb Josep González Cambray; però, així i tot, ha dit que creu que “els docents ja estem prou ben pagats“. Nosaltres hem pressionat molt amb el complement salarial, perquè entenem que és una manera de dignificar la nostra professió, de fer valer la nostra tasca educativa. Al final, el sou és un termòmetre del valor que es dona a la tasca docent.
“El català a les aules està en alerta roja”
A banda de les reivindicacions històriques del col·lectiu, que tenen a veure amb la inversió, les ràtios o les millores laborals, també hi ha la qüestió de la llengua. El 2022, el sector educatiu va impulsar una vaga contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obliga les escoles a impartir un 25% de les classes en castellà. Des de les institucions s’ha protegit prou el català a les aules?
El tema del català a les aules està en alerta roja. Els darrers estudis de la conselleria de Política Lingüística reflecteixen la davallada del seu ús dins l’escola, tant per part de l’alumnat com del professorat. I, si el professorat no l’utilitza com a llengua vehicular, a l’aula o en els espais informals, és perquè no s’està vetllant per l’aplicació d’aquesta vehicularitat. Això és responsabilitat de l’Administració, que no està fent la seva feina ni està obligant a fer-la. S’ha volgut legislar que el català sigui la llengua normalment emprada a través d’un decret, que ha estat parcialment tombat pels tribunals. Així i tot, el que deia era que el català havia de ser “llengua vehicular”, i el castellà, “llengua curricular”. Per mi, això vol dir que no s’ha defensat prou la vehicularitat del català ni el model d’immersió lingüística. La situació actual és també culpa de les polítiques lingüístiques executades des del Govern de Catalunya, que ha mirat cap a una altra banda i ha abandonat la llengua.
I l’ofensiva judicial contra la llengua a l’escola ha agreujat la situació.
És clar; però, si hi hagués hagut un desplegament de l’article de la Llei d’educació de Catalunya que diu que la llengua vehicular ha de ser el català i que s’han d’aplicar els programes d’immersió lingüística, si hi hagués hagut un desplegament de les polítiques lingüístiques amb un decret de regulació de les llengües a les aules, si tot això hagués estat regulat i implementat, no hi hauria hagut una ofensiva lingüística. O no hauria prosperat. Però el que no s’ha aconseguit per la via de l’acció política s’ha aconseguit, en la direcció contrària, per la via dels tribunals. Són ells els que marquen ara la política lingüística a les aules.
