25/03/2025 | 06:00
Quan els governs en general, i el de la Generalitat en particular, parlen de millorar l’educació, sempre segueixen els dictats de l’OCDE, una organització que en el seu moment va ser qualificada com “el club dels països rics”. L’OCDE sempre recomana dues coses: desregular el currículum per adaptar-lo a les necessitats de les empreses i qüestionar la tasca del personal educatiu, mitjançant un debat metodològic alienat de la realitat. Centren tot el problema en la metodologia i els canvis legislatius constants; algun sindicat va pel mateix camí. Mai no parlen dels recursos destinats a l’educació pública. A Catalunya, la Llei d’educació de Catalunya parla de dedicar-hi un 6% del producte interior brut (PIB) i, segons la mateixa Generalitat, el 2022 estàvem al 3,96%. Però, si hi ha un dels aspectes del sistema educatiu que és anatema, són les condicions laborals, cada cop més deteriorades de les professionals de l’educació.
La frase que fa de subtítol d’aquest l’article no és meva, sinó de les companyes de la Chicago Teachers Union (CTU), als Estats Units, que tant el 2012 com el 2019 va ser capaç d’autoorganitzar 25.000 docents, el 94% de les quals va acabar anant a una vaga de 15 dies. La lluita va ser dura (del 17 al 31 d’octubre); però, al final, van aconseguir una victòria històrica: reducció de ràtios, es van contractar infermeres i centenars de treballadores socials, per ajudar estudiants sense sostre (en quantificaven 17.000), augment de salaris, del 16% en 5 anys (el 2012 ja n’havien aconseguit un 17%) per a les docents i del 40% per a les categories més baixes, millors condicions de seguretat escolar i més recursos per als estudiants amb més necessitats.
Des d’una mirada superficial, podria semblar que una lluita del personal educatiu a Chicago no té gaire relació amb el que pugui passar a Catalunya; tanmateix, a qualsevol que hagi seguit la dinàmica del que ha passat en el sistema educatiu públic català en les darreres dècades, li ressonaran molts aspectes. La lluita per la reducció de ràtios és una demanda històrica per donar millor atenció a tot l’alumnat, així com avançar decididament en l’educació realment inclusiva. Amb la davallada de la natalitat, la reducció de ràtios seria totalment factible sense fer créixer la inversió en educació. En canvi, el Departament d’Educació, en contra del que deia la consellera actual, Esther Niubó, quan era a l’oposició, es disposa a tancar 111 línies públiques de barris populars.
Només cal parlar amb equips educatius d’adults o d’FP per adonar-se que l’alumnat sense llar és una realitat quotidiana
D’altra banda, la mateixa consellera el 2019 es feia ressò de la necessitat de personal d’infermeria als centres educatius, tant per acompanyar l’alumnat en aspectes com l’educació sexual o la salut mental com per poder proporcionar-li l’atenció necessària. Les companyes de Chicago també van aconseguir evidenciar que, sense un habitatge adequat, no es pot ni aprendre ni ensenyar. Elles van denunciar que hi havia 17.000 alumnes sense sostre en una ciutat de 2,7 milions de persones, amb una àrea metropolitana de 9,7 milions, i també que membres del personal educatiu, tot i treballar regularment, no podien accedir a un habitatge. Aquí no tenim registres d’alumnes sense sostre ni docents o PAE que comparteixin pis, però només cal parlar amb equips educatius d’escoles d’adults o d’FP per adonar-se que l’alumnat sense llar és una realitat quotidiana.
Si, a més a més, considerem que el 28,9% de la infància està per sota del llindar de la pobresa, que un 70% dels desnonaments tenen menors involucrades i que, ja el 2021, un 13% vivia en un habitatge inadequat, ningú mínimament seriós no pot pensar en una millora dels resultats educatius de les filles i dels fills de la classe treballadora sense millorar-ne les condicions residencials, així com sense vincular encara més els centres educatius i els serveis socials. L’autoorganització de col·lectius de docents per l’habitatge ens connecta encara més amb les companyes de Chicago i la seva organització laboral i comunitària il·lustrada per l’eslògan “Negociar pel bé comú” (“Bargaining for the Common Good”, per la sigla BCG), que deixa ben clar que la qualitat educativa no es pot entendre sense tenir en compte tant les condicions laborals de les persones que formem les generacions futures com el context social en què es desenvolupen les estudiants.
El personal educatiu cobra molt per sota del salari mitjà en funció de la seva formació
Pel que fa als salaris, certament, cal una pujada generalitzada, perquè fa dècades que el creixement de les empreses es basa a pagar salaris baixos. Això no invalida l’existència del mite que les docents cobrem molt; però, a part que als centres educatius hi ha moltes professionals que no són docents i cobren bastant menys, si comparem els salaris segons la titulació, veurem que el personal educatiu cobra molt per sota del salari mitjà en funció de la seva formació.
Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) una persona titulada universitària cobrava el 2022 44.491 euros bruts anuals si era home i 37.025 euros anuals si era dona. Bé, doncs el 2024 les retribucions de les mestres d’infantil i primària va ser de 32.810 euros anuals, i les del professorat d’instituts, de 36.976 euros anuals. Si s’hi suma l’antiguitat i els complements de formació d’una persona que fa 17 anys que hi treballa, s’arriba a 43.897 euros anuals, o sigui, el salari brut d’aquesta docent encara és per sota del salari mitjà brut del personal universitari el 2022. En el cas del personal d’atenció eductiva, que representa la clau de volta de l’educació inclusiva, damunt d’estar pagades per sota de la seva qualificació, el salari és uns 4.000 euros per sota de la mitjana catalana de les persones amb títol d’FP.
A banda, s’hi han de sumar autèntics robatoris salarials en forma de retallada de reconeixement dels complements per la formació i l’antiguitat (estadis), que suposen uns 200 milions d’euros, a 45.000 persones. Per exemple, a mi se’m deuen 10.516 euros. Amb tot plegat, no és estrany que cada cop costi més trobar professionals qualificats disposats a desenvolupar la seva carrera professional al món educatiu. Per començar a treballar com a docent o personal d’atenció educativa, s’ha d’acceptar la precarietat de treballar per dies (substitucions) amb salaris proporcionals als dies treballats; per tant, moltes de les persones que garanteixen l’atenció de l’alumnat, quan algú està malalt, no guanyen prou per accedir a un habitatge, i el mateix passa amb les que cobreixen les reduccions de jornada. Com es veu, les reivindicacions de Chicago i les de Catalunya no és que siguin similars, sinó que són coincidents.
Al personal educatiu, se’ns demana entusiasme per la nostra feina
Hi ha un consens ampli sobre que, per exercir com a professional de l’educació, es necessita vocació. La vocació implica desenvolupar la tasca amb entusiasme i dedicació i, si no sents que la professió està ben valorada, és difícil fer-ho. Segurament aquesta vocació està molt relacionada amb el fet que, malgrat el menysteniment constant per part de l’Administració, reflectit en la unilateralitat de les polítiques educatives, que bandegen constantment la feina feta als claustres i les retallades de salaris, ja esmentades anteriorment, l’educació pública encara estigui a peu dret.
Quan les condicions laborals són precàries, la qualitat educativa es veu afectada
Quan les condicions laborals són precàries —sigui per una càrrega excessiva d’alumnes, canvis normatius constants, falta de recursos, salaris baixos o una formació continuada insuficient—, la qualitat educativa es veu directament afectada. La realitat és que una educació de qualitat no és només una qüestió d’invertir en l’alumnat, sinó també de cuidar, respectar i valorar les professionals de l’educació. Per això, les lluites laborals del personal educatiu, en última instància, són lluites per una educació més justa i de qualitat per a tothom.
L’estudi Satisfied teachers are good teachers: The association between teacher job satisfaction, de la British Educational Research Association, deixa clar que la satisfacció de les docents és un factor clau en l’eficàcia del sistema educatiu. En aquest sentit, el tercer trimestre del curs 2023-2024, la USTEC-STEs (IAC) va portar a terme una enquesta sobre el malestar docent entre el professorat de Catalunya. Van contestar unes 11.000 persones, un 10% de la plantilla (percentatge de mostreig molt més elevat que en qualsevol enquesta pública o privada, com les del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) o les de l’institut d’investigació GESOP. Els resultats, entre molts altres aspectes, van reflectir que el 34% de les docents s’ha plantejat deixar la feina en algun moment, principalment per la insatisfacció que hi pateixen. Els eixos d’aquest descontentament són la sobrecàrrega de feines, l’establiment de direccions gerencials i la subsegüent pèrdua de la democràcia, així com la pèrdua de poder adquisitiu que les retallades i congelacions salarials han fet arribar al 25%.
Parlar és un primer pas per evidenciar allò que no funciona i per començar a generar consciència col·lectiva, però el que marca la diferència és la capacitat d’organitzar el descontentament. Algú dirà que és impossible, però ja he comentat la vaga de Chicago del 2019 i del 2012, hi ha exemples com la vaga del 98% de les 34.000 docents de Los Angeles el 2019, però penso que val la pena recordar un exemple local: la vaga educativa del 1988, perquè, com es veurà a continuació, tant les reivindicacions com el mètodes organitzatius són plenament vigents.
La vaga del 1988 a l’Estat Espanyol: un precedent de força i de determinació
Vaig viure la vaga com a alumne de setè d’EGB, acadèmicament no em va afectar gens; en canvi, vaig aprendre moltes coses sobre l’autoorganització, la lluita laboral, a fer pintades, entre altres aspectes, i em vaig beneficiar de la reducció de ràtios al curs següent. Parlant amb companyes que feien COU en aquell moment, també em comenten que no els va afectar en la preparació de la selectivitat. Penso que és important comentar aquest aspecte, perquè no poques companyes utilitzen l’argument de no anar a la vaga per no perjudicar l’alumnat, quan, en realitat, si col·lectivament acabem decidint anar a la vaga, ho farem per millorar les condicions en les quals l’alumnat aprèn.
La vaga general educativa del 1988 va ser una de les mobilitzacions més importants de la història recent
El 1988, a l’Estat espanyol, els docents van protagonitzar una de les mobilitzacions més importants de la història recent: la vaga general educativa. Aquesta vaga de 21 jornades va sorgir com a resposta a les polítiques d’austeritat del govern de l’època i la seva afectació directa al sistema educatiu. La situació era insostenible: la sobrecàrrega d’alumnes per aula, la manca de recursos materials, les condicions laborals precàries i la reducció de pressupostos destinats a l’educació, us sona tot això? Però, malgrat les dificultats, les docents van respondre unitàriament, tot organitzant-se per aconseguir millores en les seves condicions laborals i educatives.
La vaga es decidia als claustres, que enviaven representants a les assemblees de zona, i aquestes, a les assemblees provincials, que elegien representants per al comitè de vaga estatal. No només es va aconseguir una pujada de salaris per a les docents (un 36% en tres anys), sinó també una millora general en els recursos destinats a l’educació pública, com ara la reducció de ràtios de 30 a 25 alumnes o l’escolarització pública als 3 anys.
Les victòries de la vaga de 1988 a Espanya i les mobilitzacions recents a Chicago són alguns exemples, un testimoni de la força de la solidaritat entre les docents i el poder de la mobilització social. És evident que les condicions laborals i educatives no canvien per generació espontània. És la lluita constant, organitzada i persistent, la que permet aconseguir millores concretes i substancials. Totes dues lluites esmentades tenen trets en comú. Tant pel que fa la motivació, la reducció de ràtios, la sobrecàrrega, la recuperació de poder adquisitiu i molts més com pel que fa al procés de desenvolupament. El primer és que van ser molt majoritàries i que l’Administració va haver de cedir; el segon és que van ser vagues de més d’un dia, i el tercer i més important és que, fins a arribar a la vaga, es va treballar de valent a construir una xarxa d’autoorganització democràtica centre per centre, basada en assemblees que es coordinaven mitjançant representants elegides democràticament a escala local i supralocal. Cadascuna de les persones que treballaven als centres educatius van aportar el seu granet de sorra en aquest camí.
És la lluita constant, organitzada i persistent, la que permet aconseguir millores concretes i substancials
Després d’anys de retallades, de canvis normatius constants, decidits sense considerar l’opinió del personal educatiu, que han afectat tant la qualitat de l’educació com la satisfacció amb la qual les docents i la resta del personal educatiu desenvolupen la feina, ha arribat l’hora de revertir la situació: per això cal parlar de les condicions laborals amb què el personal educatiu afronta la seva tasca diària, perquè no són altres que les condicions en les quals les estudiants aprenen.
