10/01/2024 | 06:00
Els resultats, tant a les proves PISA (proves que avaluen les competències en matemàtiques, ciències, tecnologia i comprensió lectora a tercer de l’ESO) com a les PIRLS (test de comprensió lectora internacional, que es fa a quart de primària), han estat dolents a Catalunya. Més dolents que a la majoria de les comunitats autònomes de l’Estat. Tanmateix, la idea d’aquest article no és entrar a cercar les causes del descens tan acusat que s’ha produït a Catalunya, sinó posar sobre la taula cinc qüestions bàsiques que no es poden deixar de banda si es vol encetar la millora del sistema educatiu públic català, més enllà de les disquisicions de curta volada i de menys durada dels opinadors de torn.
Si algú vol una primera anàlisi més detallada sobre PISA, pot consultar aquest article, publicat poc després de la publicació dels resultats (l’informe té més de 1.000 pàgines, i jo, com a mínim, no he tingut temps de llegir-lo i menys d’analitzar-lo completament).
Neoliberalisme, sí; pedagogia, no
Per què es dona més importància als informes de l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) que als de la IEA (Associació Internacional per a l’Avaluació de l’Assoliment Educatiu, en català)?
La IEA és una associació internacional cooperativa i sense ànim de lucre que treballa amb la UNESCO, formada per professionals de la psicopedagogia, de la sociologia i de la producció i interpretació de tests psicomètrics. L’OCDE és una organització de caràcter neoliberal, antigament coneguda com el club dels països rics. En aquest sentit, hi ha tres fets curiosos: el primer és que les comunitats autònomes no demanen mostra pròpia als estudis de la IEA; el segon, que els informes d’una organització independent centrada en l’ensenyament no tenen gaire ressò als mitjans de comunicació, potser una mica les PIRLS (‘estudi internacional de la comprensió lectora’), però no és així en el cas del TIMSS (Trends in International Mathematics and Science Study), ni de l’ICILS (International Computer and Information Literacy Study) ni d’un altre més, anomenat International Civic and Citizenship Education Study (ICCS), dels quals han sortit fa poc els resultats i que també són lleugerament inferiors a la mitjana.
Per què es vol imposar el model educatiu de PISA i de l’OCDE, que fomenta la desigualtat entre centres?
El tercer aspecte és que un informe com el PISA, fet per una institució com l’OCDE, amb el focus centrat en el desenvolupament econòmic, sí que ha aconseguit tant un impacte mediàtic enorme pels seus informes com també modular els currículums amb la desregulació d’aquests, l’estigmatització dels coneixements, la transformació del docent en acompanyant i l’aparició de les etèries competències. Potser no ens hauria de resultar estrany que una de les institucions que més van contribuir a la implementació de la globalització neoliberal hagi fet tot el possible per aplicar la seva ideologia a l’educació i, en canvi, sí que ens caldria preguntar-nos per què les institucions educatives de Catalunya han desenvolupat una estructura legislativa destinada a imposar el model de l’OCDE, que fomenta la desigualtat entre centres, atès que desregula el currículum i redueix la tasca docent a un mer acompanyament educatiu.
‘Cherry picking’ educatiu
Després de la publicació dels resultats PISA, hem assistit a una orgia de cherry picking (utilitzar dades particulars per intentar confirmar una afirmació, mentre s’ignoren tota una sèrie de dades que contradiuen l’afirmació que es vol defensar). La polèmica de l’ús dels telèfons mòbils en escoles i instituts seria un cas de manual. Els mòbils són uns dispositius que no només estan a Catalunya, sinó a tot al món; per tant, no poden explicar la diferència de resultats a Catalunya. Es podria parlar molt dels smartphones i de l’educació, de com influeixen sobre la capacitat d’estudi i de treball de l’alumnat fora dels centres educatius, però en tot cas no explicaria el diferencial negatiu de Catalunya.
Un altre cas vergonyós seria l’afirmació del secretari de Transformació Educativa del Departament d’Educació, Ignasi Garcia Plata, quan, poc després de la publicació de l’informe, afirmava que els resultats eren deguts a la sobrerepresentació de l’alumnat migrant a l’examen. Si alguna cosa diu PISA 2023 és que l’11% de l’alumnat desafavorit econòmicament aconsegueix una puntuació alta, quan la mitjana global és del 10,7%, o que sistemes amb molta més immigració com el de Singapur obtenen millors resultats. Altres tertulians han posat èmfasi en la recuperació de l’autoritat, de la disciplina o dels uniformes, com s’han proposat fer a l’Estat francès… i així fins a l’infinit. L’educació és un fet complex, que no només es dona als centres educatius, influenciat per paràmetres com la pobresa infantil i, per tant, voler resoldre tots els problemes enfocant un únic paràmetre és una fal·làcia.
La generació amb l’educació més retallada i canvis legislatius més dràstics i constants viscuts
La generació avaluada a les darreres proves PISA és la nascuda el 2008, la generació que, des que va començar a anar a l’escola (2011), ha patit les retallades de pressupost més grans des que tenim dades de PISA (2003), retallades que encara no s’han revertit del tot. Per si no n’hi hagués prou, han viscut el desplegament de la LEC (Llei d’educació de Catalunya) i els seus canvis curriculars constants, la llei Wert del 2013 i la llei Celaá del 2020. Han estat en centres sense aules específiques, sense poder fer classes pràctiques amb grups reduïts, alguns amb barracons, han estat més alumnes per classe, han tingut menys docents que, a la vegada, tenien molts més alumnes per atendre, han tingut el professorat amb la taxa de precarietat més elevada des dels anys vuitanta, han viscut canvis, qüestionables i qüestionats, de currículum i de metodologia didàctica, i també han viscut la seva vida educativa en una de les comunitats autònomes amb més segregació escolar.
No és qüestió d’afirmar que aquestes són les causes del deteriorament dels resultats a les proves PISA, però sí de posar-les sobre la taula perquè a la majoria de les tertúlies, moltes de les quals han semblat debats de barra de bar, no s’ha dit res de tot plegat. De tot aquest deteriorament, les docents n’anàvem avisant, amb comunicats, articles, llibres, manifestacions i vagues que molt sovint han estat ridiculitzades, tot dient que estàvem lluitant per començar amb l’alumnat cinc dies més tard.
Les docents no sabem ensenyar
Algú s’imagina que, quan es parla de les mancances de la sanitat, les llistes d’espera, l’endarreriment de diagnòstic, la massificació dels hospitals i dels CAP… se’n culpés el personal sanitari? Doncs això és el que passa en l’educació. Probablement, el personal docent pot millorar, però potser fa massa temps que se’ns fa servir com una mena d’arbre que no deixa veure el bosc.
Els claustres han d’obeir perquè la democràcia pràcticament ha desaparegut dels centres públics
A les docents, no se’ns escolta, i no només això: s’ha organitzat una estructura educativa per part del Departament destinada a imposar les polítiques educatives que ens han portat fins aquí. La LEC va ser contestada per la comunitat educativa per cinc vagues massives; així i tot, es va aplicar amb els seus decrets que, pràcticament, van recuperar el cos de direccions del franquisme (això sí, amb noves paraules, com ara líders pedagògics) de manera que les ordres del Departament són transmeses per la majoria de les direccions (que no poques vegades han de triar entre fer complir les ordres del Departament i la seva condició de docents). Els claustres han d’obeir perquè la democràcia pràcticament ha desaparegut dels centres públics. Així, tot i que les diverses desregulacions curriculars del Departament eren contestades des dels claustres i des dels sindicats, la resposta del Departament sistemàticament era titllar el col·lectiu docent de “dinosaures que no sabien fer la feina”. Durant una dècada, s’ha donat veu a fundacions, a artefactes amb participació de la banca, com l’Escola Nova 21 i, en canvi, no s’ha fet cap esforç a desenvolupar un debat educatiu amb el professorat.
Per posar un exemple, durant el curs passat o l’anterior, s’han fet formacions fora d’hores de feina (40 hores) sobre eines digitals o ciberseguretat encaminades a millorar les interaccions digitals entre docents, alumnat i famílies, amb una participació molt elevada dels claustres. Per tant, no es pot dir que no hi ha predisposició de les docents a arremangar-se.
El mètode democràtic a l’escola
Per què, en lloc de buscar 15 experts que facin una diagnosi i proposin mesures (la proposta del Departament d’Educació), no es planteja un gran debat educatiu amb les docents? Amb fases clares: una primera fase, per identificar els problemes globals i els particulars de zona educativa i de centre, una segona, per plantejar solucions, i una tercera, per desplegar les polítiques consensuades.
No podem millorar l’educació enfrontant docents en suposats bàndols de ‘happyflowers’ i ‘dinosaures magistrals‘
Des que soc docent (16 anys, durant 13 dels quals vaig tenir un contracte temporal), els alts càrrecs del Departament d’Educació, així com representants de la Fundació Bofill (punta de llança del model competencial), han fet declaracions en què deien que les docents ens guiem per costums i creences, o, per exemple, Ramon Grau, subdirector general d’Ordenació Curricular, que deia coses tan etèries com que “els professors han de canviar la seva identitat professional”. Així, perquè ells ho diuen, sense cap debat ni diàleg sobre sigui el que sigui allò que ens diuen que hem de fer.
D’altra banda, el senyor Gregorio Luri, referent per a alguns que plantegen el retorn a un suposat edèn educatiu, fa poc declarava: “Em sulfura la mediocritat satisfeta de les docents”. No podem millorar l’educació enfrontant les docents en suposats bàndols de happyflowers i dinosaures magistrals. No podem millorar l’educació amb declaracions en una entrevista a RAC1 com la de Xavier Massó, portaveu del Sindicat de Professors de Secundària, on abominava de la feina de les docents de primària. Som un col·lectiu que va des de la gran oblidada (l’escola bressol) fins a la universitat, passant per la formació professional, i, com a tot col·lectiu, ens cal utilitzar el mètode democràtic i assembleari que va permetre superar les escuelas nacionales: debat, tesi, antítesi i síntesi. Debatre tot el que calgui; fins i tot podem debatre sobre si l’ESO funciona.
