02/02/2021 | 06:00
Fa ara un any, just abans de la pandèmia, escrivíem (també a CRÍTIC) sobre les enormes dificultats que passava la metròpoli de Barcelona per cosir les greus ferides socials i urbanes que havia deixat la Gran Recessió. Apuntàvem en aquell article el repte inajornable de desplegar polítiques metropolitanes d’inclusió, d’habitatge i de barris, per tal de restablir dinàmiques de cohesió en el territori. La crisi de la Covid-19 ha aguditzat les fractures en els teixits metropolitans, i l’agenda de reconstrucció esdevé més necessària encara.
Més aturats per la Covid-19 que a la resta de Catalunya
En l’esfera laboral, l’impacte d’aquesta nova recessió està resultant especialment dur per a la metròpoli de Barcelona. Al llarg dels primers mesos de la pandèmia, la caiguda de l’ocupació ha estat més elevada als municipis metropolitans (-5,7%) que a Catalunya i a Espanya (entorn d’un 4%). El nou escenari, a més, ha ampliat asimetries preexistents. La població jove (franges 16-24 i 25-34), les dones (alta feminització dels sectors d’activitat més afectats) i en general els col·lectius amb vincle laboral precari han rebut els cops més intensos: la contractació temporal i a jornada parcial representa el 37% de les persones ocupades, però ha concentrat el 75% de la destrucció d’ocupació a la metròpoli. A aquest conjunt d’impactes s’hi afegeix, d’una banda, la dinàmica de pèrdua de teixit empresarial i, d’altra banda, l’increment de dificultats d’inserció per a les persones en atur de llarga durada, atès el context de fortes incerteses.
Aquesta dinàmica del mercat de treball, al costat d’altres factors, s’està traduint ja en un nou increment de la desigualtat social i de la pobresa a la metròpoli de Barcelona, quan encara no s’havien revertit els efectes de la crisi anterior: plou sobre mullat. Es desconeix encara, en termes reals, l’abast precís dels impactes. Les fonts de dades oficials que informen sobre els ingressos de les llars ho fan sempre amb dos anys de retard. Des de les ciències socials, tanmateix, s’estan duent a terme grans esforços i innovacions metodològiques per oferir estimacions sòlides. En aquesta línia, l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB) ha dissenyat un mètode de simulació de rendes, a partir de dades d’enquestes i de registres, que ens permet realitzar una primera radiografia socioeconòmica de la metròpoli de la pandèmia.
Un 8% més pobres que fa dos anys
A l’àrea metropolitana de Barcelona, la renda mitjana de les llars ha caigut l’any 2020 entre un 7% i un 8% respecte al 2018, situant-se entre 32.000 i 32.300 € anuals. La desigualtat de renda torna a situar-se al nivell del 2011, moment en què la Gran Recessió va desplegar amb més força el seu ventall d’impactes socials. Sens dubte, però, l’onada més potent de la pandèmia esclata en forma de pobresa. Segons les estimacions, la població en risc de pobresa ha augmentat d’un 20% (gràfic 1). Avui tenim entre 129.000 i 152.000 persones més en risc de pobresa a l’àrea metropolitana de Barcelona, les quals s’afegeixen a les 648.000 preexistents. Han augmentat també les situacions de pobresa extrema, unes 50.000 persones que se sumen a les 171.000 que ja hi estaven. No solament s’amplia l’abast de la pobresa; ho fa també la seva intensitat: la població pobra té avui uns ingressos mitjans més allunyats del llindar de risc de la pobresa que abans de la pandèmia.
Gràfic 1. Taxa de risc de pobresa moderada (60% mediana) i taxa de risc de pobresa moderada ancorada (2018-2019). Total població. AMB 2011-2020
Hi ha més: la distribució d’impactes entre diferents perfils socials mostra unes pautes d’alta focalització: efectes molt intensos sobre les classes treballadores, infants, població jove i persones migrants (gràfic 2). S’obre l’escletxa de classe: la pobresa de les capes treballadores metropolitanes s’incrementa en 5 punts, mentre que directius i professionals esquiven l’impacte. La pobresa infantil metropolitana, ja abans de la pandèmia molt elevada (27%), augmenta en el context actual al voltant de 7 punts. La població migrant, finalment, mostra la situació més severa: un increment d’entre 5 i 10 punts, a partir d’una taxa de risc que ja vorejava el 40%, en contrast amb el 13% de la població autòctona. La crisi de la Covid-19, en síntesi, fragmenta i polaritza encara més el teixit social de la metròpoli.
Gràfic 2. Taxa de risc de pobresa moderada i taxa de risc de pobresa moderada ancorada (2018-2019) segons característiques socials. Total població. AMB 2018-19 — 2020
Aquest panorama desolador ho hauria estat encara més sense els efectes mitigadors derivats del desplegament dels programes de protecció de l’escut social. Els ERTO i els ajuts als autònoms estan tenint un rol clau en el manteniment d’ingressos. L’estimació ens diu que aquests instruments han reduït la desigualtat social a l’àrea metropolitana de Barcelona a l’entorn d’un 8%, i la pobresa moderada i extrema, un 18,5% i un 35,7%, respectivament. Serà clau, en aquest sentit, el moment i la manera com es desactivin els ERTO, prorrogats per ara fins al 31 de maig. En contrast, l’efecte protector de l’ingrés mínim vital (IMV) és encara molt feble, ja que redueix tan sols la pobresa extrema un 1,4%. Sense aquestes polítiques, si hagués continuat estrictament el model d’austeritat de la crisi del 2008, la cohesió social metropolitana hauria retrocedit a nivells de fa quatre dècades.
Un de cada cinc paga el 60% del sou en lloguer
La metròpoli de la pandèmia es llegeix també en termes de vulnerabilitat residencial i urbana. L’habitatge se segueix situant en el nucli dels riscos d’exclusió social a la metròpoli, de manera especialment intensa per a les persones que viuen en règim de lloguer (gràfic 3). El percentatge de llogateres i llogaters que està patint sobrecàrrega de despeses d’habitatge (per sobre del 40% del seu ingrés mensual) ha crescut a l’entorn de 6 punts: del 34% al 40%. Més greu encara, una de cada cinc d’aquestes persones (entre el 20,9% i el 21,5%) destina a despeses d’habitatge més del 60% dels seus ingressos. Plou sobre mullat també en aquest àmbit. La crisi residencial no estava resolta, i la Covid-19 l’ha agreujada. En un context de pobresa creixent, els preus no regulats del lloguer situen milers de llars metropolitanes amb dificultats de cobertura de necessitats bàsiques, i eleven considerablement els riscos d’impagament i de desnonament.
Gràfic 3. Taxes de sobrecàrrega de despeses de l’habitatge segons règim de tinença (%). Total població. Àrea metropolitana de Barcelona, 2016-2017 — 2020
La pandèmia de la Covid-19 ha contribuït també a fer més visible la desigualtat urbana. A l’àrea metropolitana de Barcelona, la vulnerabilitat urbana presenta un triple patró de persistència, de concentració i de complexitat. Des de fa dècades es focalitza amb intensitat als eixos del Besòs i del Llobregat, i afecta àmplies àrees transmunicipals configurades sobre una lògica clarament metropolitana, però amb un fort impacte també en determinats municipis mancats de capacitat per fer-hi front (gràfic 4). L’any 2017, el 51% dels habitants de Santa Coloma de Gramenet residien en barris d’extrema vulnerabilitat; a Cornellà de Llobregat, el 28%; a l’Hospitalet de Llobregat, el 27%, i a Badalona, el 26%”
Gràfic 4. Índex de vulnerabilitat urbana. Àrea metropolitana de Barcelona, 2017
Quines polítiques públiques caldria fer?
Tot això planteja reptes ingents en el terreny de les polítiques públiques. Cal subratllar, d’entrada, dos elements. Un canvi de paradigma a escala general: la transició de l’austeritat a la construcció de l’escut social, amb impactes positius, tot i que limitats, sobre la metròpoli. I una trajectòria de continuïtat: el compromís del municipalisme amb el blindatge del benestar de proximitat, i l’agilitat de reacció a contextos d’adversitat. Durant el primer estat d’alarma, els 36 ajuntaments metropolitans han instrumentat 1.414 mesures públiques vinculades directament a fer front a la Covid-19; d’aquestes, un 85% han estat accions de nou tipus i un 66,2% centrades en l’àmbit de la inclusió social. Cal remarcar també l’activació amb força de les xarxes ciutadanes de solidaritat i suport mutu, així com el treball intens del teixit associatiu metropolità.
Més enllà d’aquests elements, resta pendent la configuració d’una doble aposta clau: enfortir i innovar les polítiques de garantia de renda, habitatge i millora de barris, i situar l’Àrea Metropolitana (AMB) com a àmbit proactiu i rellevant (en una lògica de governança multinivell) superant, per tant, les febleses actuals d’aquesta escala territorial.
• Pel que fa a la lluita contra la pobresa, cal millorar l’IMV i la renda garantida de ciutadania, ampliant cobertura i intensitat de protecció, articulant el seu encaix des de la descentralització i l’agilitat, i guanyant incondicionalitat en la perspectiva de la renda bàsica. L’AMB podria impulsar un suport metropolità d’inclusió a partir de l’harmonització dels ajuts municipals d’urgència, i fixar (com a Londres i en altres grans àrees urbanes) un salari mínim metropolità.
• En relació amb l’habitatge, s’ha de veure quins impactes tindran a la metròpoli tant la nova llei catalana (11/2020) de regulació de preus del lloguer com el decret llei estatal (37/20) de prohibició de desnonaments en situacions de vulnerabilitat. Resta pendent, en tot cas, l’enfortiment de l’agenda metropolitana: un fort impuls al lloguer assequible i a formes cooperatives; programes de rehabilitació amb criteris socials i de transició energètica; estratègia enfront del sensellarisme, o dotar de dimensió metropolitana l’obligatorietat del 30% d’habitatge protegit a cada nova promoció i rehabilitació en sòl urbà.
• Finalment, en l’àmbit de la vulnerabilitat urbana, caldria desplegar una estratègia pivotada per un Pla de barris metropolità, com a component estructural del règim urbà de benestar. La complexitat que presenten els barris més vulnerables de la metròpoli demana una eina d’intervenció flexible, capaç d’oferir respostes adaptades a cada context; vertebrada per processos de coproducció veïnal i associativa, i amb capacitat d’aportar un suport estable i continuat en el temps.
En síntesi, els primers impactes de la Covid-19 sobre la metròpoli resulten molt intensos i diferencials en termes socials i urbans. Configuren, d’una banda, una estructura social més complexa, polaritzada i fracturada. S’aguditzen els riscos d’exclusió de la classe treballadora, d’infants i joves, de les dones i de la població migrant. S’enforteix, d’altra banda, la centralitat de la vulnerabilitat residencial a la metròpoli, i ho fa en un context de desigualtats urbanes persistents i concentrades. Aquesta realitat demana el desplegament d’una agenda que faci tangible el gir metropolità en les polítiques públiques: una agenda d’inclusió, d’habitatge i de barris que faci possible avançar cap a la seguretat econòmica i residencial de tothom en entorns no segregats de quotidianitat.
***
Trullén, J.; Galletto, V.; Fíguls, M., i Aguilera, S. (2020). “Impacte de la crisi de la covid-19 en el mercat de treball metropolità de Barcelona”. IERMB Working Paper in Economics, 20.02.
A Espanya i a Catalunya, la font de dades oficial que informa sobre la renda és l’Enquesta de condicions de vida (ECV), elaborada per l’INE i l’Idescat. En l’àmbit metropolità de Barcelona, la font de dades de referència són les Estadístiques metropolitanes sobre condicions de vida (EMCV), elaborades per l’IERMB conjuntament amb l’Idescat.
Cruz, I.; Navarro-Varas, L.; Porcel, S. (2020). “Una aproximació als efectes socioeconòmics de la covid-19 a la metròpoli de Barcelona”. IERMB. Estimacions desigualtat social i pobresa. Àrea metropolitana de Barcelona, III trimestre, p. 1-19.
Antón-Alonso, F.; Pocel, S.; Cruz, I.; Coll, F. (2021). “La vulnerabilitat urbana a Barcelona: persistència, concentració i complexitat”, a ‘Papers’ p. 50-67. IERMB, Barcelona.
Martí-Costa, M; Conde, C.; Termes, A. (2020). “Resiliència municipal davant la crisi de la covid-19 a la metròpoli de Barcelona”. Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB).
