19/05/2026 | 10:59
A l’Iran estem presenciant una derrota sense pal·liatius dels Estats Units. Això és quelcom que els estrategs i propagandistes imperials comencen a reconèixer. L’ideòleg neocon Robert Kagan esmentava la setmana passada, a The Atlantic, que “una derrota que no podrà reparar-se ni ignorar-se. No hi haurà un retorn a la situació anterior a la guerra”, deia. En els últims mesos, el president Donald Trump ha fixat terminis perquè l’Iran accepti les seves condicions en cinc ocasions. Ha amenaçat l’Iran amb l’“Edat de pedra” i amb “arrasar una civilització”, però no li han fet cas. “No és clar si, darrere de la seva fanfarroneria, Trump comprèn realment la limitada naturalesa de les seves opcions militars”, deia el columnista del Financial Times, Gideon Rachman, el passat 21 d’abril.
Allò de l’Iraq també va ser un desastre, però això de l’Iran és molt pitjor. A l’Iraq es va vèncer militarment i es va enderrocar el règim, la qual cosa inicialment semblava una victòria; recordin el “mission accomplished” (“missió complerta”) proclamat per l’il·lús George W. Bush sobre la coberta d’un portaavions, abans que se li incendiés aquella “victòria”. Malgrat tot, les repercussions internacionals de la catàstrofe de l’Iraq van ser limitades. No va haver-hi una crisi del petroli, ni escassetat d’aliments, ni interrupcions en les cadenes de subministrament. Ara, el tancament de l’estret d’Ormuz provoca tot això. Converteix l’Iran en un actor mundial clau. El seu règim no ha caigut, sinó que més aviat sembla que s’ha enfortit.
L’Iran col·loca manifestament els Estats Units i Israel en el paper de desestabilitzadors mundials. Els seus aliats al Golf Pèrsic han descobert que les bases i la protecció nord-americana els converteixen en objectius militars. Constaten la impotència del seu protector davant l’evidència que són a la mercè de la destrucció total de les seves economies. I sembla que estan reaccionant. Turki al-Faisal, un important membre de la família reial saudita que va ser ambaixador als Estats Units i Anglaterra i va dirigir els serveis d’intel·ligència saudites, responsabilitza directament Israel de la guerra.
Els aliats dels EUA al Golf Pèrsic han descobert que les bases i la protecció nord-americana els converteixen en objectius militars
Segons l’exanalista de la CIA Larry C. Johnson, “els xinesos i els russos estan treballant entre bastidors —tot fent servir el Pakistan com a testaferro— per erigir una nova arquitectura de seguretat al Golf Pèrsic. L’objectiu actual és convèncer l’Aràbia Saudita i Qatar que trenquin efectivament els seus llaços militars amb els EUA i signin un acord estratègic, que estarà garantit per Rússia i la Xina. Si l’Aràbia Saudita i Qatar es mantenen ferms en la seva prohibició que els EUA utilitzin les seves bases i el seu espai aeri per a una nova sèrie d’atacs contra l’Iran, Trump podria veure’s obligat a cancel·lar els atacs previstos”. Caldrà veure què passa.
Els aliats asiàtics de Washington (el Japó, Corea del Sud, taiwanesos i filipins) veuen el seu subministrament energètic en perill. Cau necessàriament entre ells la confiança cap als Estats Units. Tot això apuja les accions de Rússia i la Xina, que porten anys proposant una nova “arquitectura de seguretat col·lectiva” al Golf que substitueixi el paraigua de defensa estatunidenc, centrat en el setge a l’Iran. En el fons, és el mateix que passa a Europa: un setge a Rússia, en lloc de l’arquitectura de seguretat col·lectiva que es va prometre a l’URSS de Gorbatxov i que Rússia ha vingut reclamant durant trenta anys des de llavors.
Què faran els Estats Units per sortir de la guerra de l’Iran?
Si ataca amb més força encara, restant fins i tot més capacitats al front ucraïnès i traslladant al Golf Pèrsic més forces militars destacades en la contenció a la Xina a l’Àsia Oriental, el més probable és que la resposta de l’Iran sigui encara més nociva per a les economies del Golf i l’economia mundial.
Sense electricitat ni aigua, els països del Golf són països morts. En aquests països, la meitat de l’any no es pot viure sense aire condicionat i, si es destrueixen les plantes de dessalinització, no hi ha recursos hídrics disponibles. Un cable de la CIA, datat a Riad i divulgat el 2008 per Wikileaks, estimava que, en cas de destrucció per l’Iran de la planta dessalinitzadora que proveeix d’aigua la capital saudita (amb 7 milions d’habitants, el 20% de la població total del regne), la ciutat “hauria de ser evacuada en una setmana”.
Qualsevol cosa que els EUA facin contra l’Iran, Teheran la pot retornar amb un efecte més gran, perquè té el control de l’escalada
L’Iran també és un país molt sec, però la situació climàtica i hídrica allí és molt diferent. Encara ara, a la primavera, les fotos de Teheran permeten veure una serralada muntanyosa nevada rere la capital. Qualsevol cosa que els Estats Units facin contra l’Iran, Teheran la pot retornar amb un efecte més gran, perquè té el control de l’escalada.
El país ha patit molt. Fins al 8 d’abril, registrava 3.540 morts, dels quals 1.616 civils i 244 nens, amb 300 instal·lacions sanitàries danyades només a Teheran, 760 escoles i 46.000 edificis. Però, segons estimacions de la CIA, conserva un gran estoc de míssils, així com la capacitat de produir-los i llançar-los des d’instal·lacions subterrànies. Les derrotes dels Estats Units a Vietnam i l’Afganistan no van tenir les conseqüències que tindrà la derrota a l’Iran. Perquè el context mundial ha canviat.
En els últims 35 anys, hem presenciat una successió de guerres contínues i totes elles han provocat desastres amb una factura humana monstruosa i ben coneguda. Aquí teniu les xifres de l’estudi Cost of Wars, de la Universitat Brown dels Estats Units, particularment recomanable.
El motiu fonamental d’aquests desastres va ser la creença de Washington que, acabada la Guerra Freda, el seu món bipolar i l’autodissolució de l’URSS, els Estats Units quedaven com a única superpotència. Per tant, podien dictar la seva voluntat i ignorar els interessos dels altres. Això els va portar a cometre un error rere un altre. En els últims quatre anys, això s’ha accelerat i evidenciat amb tres errors de càlcul.
Quins errors de càlcul ha comès la geopolítica de Trump?
El primer va ser el de Rússia. Es creia que, provocant la invasió d’Ucraïna, Moscou sofriria una “derrota estratègica” i una desfeta econòmica com a resultat de les sancions i d’un aïllament internacional que es donava com a segur. El segon va ser creure que les barreres i sancions comercials i tecnològiques contra la Xina doblegarien Pequín. I el tercer és el que estem veient ara amb l’Iran.
El multilateralisme ja és una realitat que no es pot defugir i és incompatible amb l’hegemonisme de Washington
Aquests tres errors estan units per la mateixa voluntat de contenir i impedir militarment l’emergència d’un món multipolar, és a dir, basat en la interacció de les potències i el multilateralisme, que ja és una realitat que no es pot defugir i que és incompatible amb l’hegemonisme. Com diu l’especialista en l’Iran Titra Parsi, “el perill per als Estats Units és continuar mantenint una estratègia dissenyada per a un món que ja no existeix”.
Rússia, la Xina i l’Iran no són aliats, però estan units pel vector de la integració euroasiàtica. Són baules d’una mateixa cadena amb motor xinès, que canvia per complet la correlació de forces mundial i que acabarà donant lloc a un nou sistema de governança internacional. I això, a Occident, es viu com una amenaça, quan l’única cosa que exigeix és una adaptació que reconegui la nova realitat i que l’hegemonisme ja no funciona. En això, hi ha una certa analogia amb la fi dels imperis colonials europeus després de la Segona Guerra Mundial. El món havia canviat, el colonialisme ja no funcionava, però, fins que les metròpolis colonials no se’n van adonar i van posar en marxa una nova estratègia conjunta de domini, que va acabar concretant-se en la Unió Europea, es va vessar molta sang.
Ara estem en una cosa semblant, amb la diferència que la pressió del canvi global del capitalisme antropocèntric no ens deixa gaire temps per evitar un desastre planetari i que la situació de la capacitat de destrucció massiva i els seus riscos ha augmentat considerablement.
Hi haurà una guerra nuclear?
Vuit de les nou potències nuclears (totes menys la Xina) estan avui directament implicades en guerres o són partícips en tensions militars. Israel contra l’Iran, que és un estat quasi nuclear. Els Estats Units contra Rússia a Ucraïna, i contra l’Iran. Rússia amb Ucraïna i amb l’OTAN. Corea del Nord, ajudant Rússia amb tropes i combatent a la regió de Kursk l’any passat. L’Índia en tensió amb incidents militars amb el Pakistan, recentment. El Pakistan, amb l’Índia i amb l’Afganistan. França i Anglaterra, contra Rússia via el proxy ucraïnès i amb l’Iran, tot col·laborant en la defensa d’Israel i el seu genocidi.
Comparada amb això, la Guerra Freda era un joc de nens; enguany, la guerra podria estendre’s a Europa i no es mou ningú…
Comparada amb això, la situació de la Guerra Freda era un joc de nens. Ara, els perills s’han multiplicat. Als anys vuitanta, els euromíssils van treure els europeus al carrer. Avui als alemanys, i als europeus en general, se’ls està portant agafats de l’orella a la guerra. Enguany, la guerra podria estendre’s a Europa i no es mou ningú… Que els Estats Units estiguin perdent la partida a l’Iran no és una mala notícia, però en absolut suscita tranquil·litat.
