Crític Cerca
Opinió
Roger Palà i Sergi Picazo

Roger Palà i Sergi Picazo

Periodistes i directors de CRÍTIC

Guanya Collboni; perden les esquerres

La decisió dels Comuns aprofundeix encara més la trinxera que separa les esquerres catalanes i enterra la possibilitat d'un govern de progrés a la Generalitat

18/06/2023 | 19:03

Jaume Collboni, nou alcalde de Barcelona / ACN/Victòria Rovira


Barcelona en Comú es va presentar l’any 2015 per canalitzar dues dècades de ràbia, protestes i lluites socials contra la “marca Barcelona” i acusant de “màfia” i “casta” els partits de l’establishment, el PSC i l’antiga CiU. L’acumulació de forces, des del moviment per l’habitatge fins a les resistències contra el neoliberalisme i les privatitzacions, va empènyer un grup d’activistes a una victòria inesperada. Arribaven per canviar-ho tot. Però una cosa era governar, i una altra de ben diferent tenir el poder. Els vuit anys d’alcaldia d’Ada Colau han servit per posar frens al projecte neoliberal per a Barcelona, però la correlació de forces, l’oposició de la majoria dels mitjans de comunicació i les pressions dels lobbies han impossibilitat canvis més profunds. Ara, però, davant d’una disjuntiva diabòlica entre Xavier Trias i Jaume Collboni, els Comuns de 2023 han acabat donant suport al PSC i a un model de ciutat contra el qual ells tant havien lluitat. L’esperit del 15-M i de la Barcelona antiglobi, al final, ha perdut la batalla. Els lobbies anti-Colau han acabat guanyant.

Un cop fracassada la proposta d’un acord entre el PSC, els Comuns i ERC, els d’Ada Colau tenien, en realitat, només dues opcions: deixar governar la dreta neoliberal de Trias o permetre amb els seus vots una maniobra que donava l’alcaldia al PSC (amb el concurs necessari del PP). Totes les opcions eren dolentes per als Comuns. Van preferir donar suport al seu fins ara soci de govern tant a l’Ajuntament com a l’Estat, i amb el qual han compartit molts dels projectes socials durant quatre anys, i impedir, fos com fos, el retorn d’un Trias que havia amenaçat de destruir tota la seva obra de govern. ERC ja havia arribat prèviament a un acord amb Trias, i que, segons ells, hauria pogut modular les polítiques més dures de Junts. Tanmateix, els Comuns van apostar per una visió tàctica, molt pròpia de l’antiga ICV, i confiar potser en un futur retorn a l’executiu de Collboni durant un mandat que es pot fer llarg.

Pablo Iglesias, aliat circumstancial d’Ada Colau en els vells temps de Guanyem Barcelona, afirma ara que el que hi havia en joc a Barcelona era el retorn de l’ordre. “Actualment hi ha un procés reaccionari en el qual els poders econòmics han aconseguit reprendre el seu control sobre els partits. No és tant un retorn del bipartidisme, sinó un retorn a l’ordre”. Doncs, sí, ha tornat l’ordre. Es tanca la finestra d’oportunitat. L’asaltar los cielos ja no és a l’horitzó. Fi de cicle.

Voladura de ponts entre les esquerres

L’enèsim fracàs d’un pacte entre el PSC, els Comuns i ERC tindrà conseqüències històriques almenys per a la propera dècada: a Barcelona, a la Generalitat i a l’Estat. Tots culparan els altres de la trencadissa. Però el cert és que la reedició del vell tripartit sembla avui dia impossible a Catalunya. La trinxera que separa les diferents esquerres catalanes és ja insalvable. El de Barcelona ha estat l’últim capítol d’una llarga llista de malentesos, esbroncades i desconfiances: és la voladura de ponts definitiva.

I l’opció d’una aliança amb ERC, els Comuns i la CUP sense el PSC ja és una fita totalment fora de lloc. El que el 2015 era una possibilitat real i que sumava 19 regidors a la capital catalana, amb un PSC en franca minoria, porta ja temps enterrat. La fossa l’han cavat entre tots. Les batalletes de les esquerres han sigut tristíssimes en els últims 10 anys. Però la rúbrica final a la làpida l’ha gravat Barcelona en Comú, en l’espera de possibles aportacions futures d’uns i altres per acabar de completar el panteó escultòric.

Els pactes entre el PSC, ERC i els Comuns s’han dinamitat definitivament, tant a Barcelona com a Catalunya

De cara al seu electorat, els Comuns poden argumentar que han proposat sempre un acord entre el PSC i ERC, i que el vot de Collboni ha estat el “mal menor”. Poden dir que passen a l’oposició i que continuaran insistint en la idea d’un pacte a tres bandes. Poden dir que han derrotat l’última opció de Trias per tornar a governar i el seu intent de destruir tot el llegat urbanístic de vuit anys de governs. Poden dir que els barris obrers de la ciutat, la gent més precària i de classe treballadora, havia votat sobretot pel PSC.

De retruc, apareixen altres possibilitats a l’horitzó: tindrà continuïtat a la Diputació de Barcelona la nova majoria del PSC, dels Comuns i del PP? El PSC i els Comuns sols no sumen majoria a l’ens provincial i necessitarien de nou el concurs del PP per evitar un govern en minoria de Junts i d’ERC, al qual podria sumar-se el diputat provincial de Tots per Terrassa. I, al Parlament de Catalunya, també apareix la possibilitat aritmètica, políticament improbable però des d’ahir ja no impossible, que Catalunya en Comú i el PP puguin fer per activa o per passiva president de la Generalitat Salvador Illa en cas que els tres partits sumin 68 diputats.

Ada Colau durant el discurs en què va argumentar el seu vot a favor de Collboni / ACN/Victòria Rovira

L’odi com a motor polític

Per entendre el moviment dels Comuns, cal ser conscients que la política de Barcelona ha estat marcada durant l’última dècada per un factor molt important: l’anticolauisme i les campanyes d’odi. Entre els Comuns i Junts es respira odi, un odi d’anada i tornada.

Ada Colau ha patit durant anys una campanya d’estigmatització i de ràbia a les xarxes socials —i als carrers— com poques vegades s’ha vist. Una campanya transversal que no ha estat patrimoni exclusiu del món de Junts (que al final és qui més l’ha rendibilitzat en forma de vots), sinó també de la dreta espanyolista i d’altres esquerres i independentistes. La maniobra dels Comuns fent alcalde Collboni és la resposta freda i glacial a tot aquest odi. I una gran part de les seves bases així ho entendran. Encara que impliqui morir matant.

Però aquest odi també ha alimentat un altre odi, que ja existia des de sempre: el del món dels Comuns i de l’antiga ICV contra Convergència. Un odi que clava les arrels en l’antipujolisme dels anys vuitanta, en les majories absolutes de CiU i en la irrellevància electoral del PSUC i d’ICV durant dècades. L’esquerra catalana antifranquista, que ostentava l’hegemonia intel·lectual del catalanisme i que es veia cridada a governar el país, va caure derrotada el 1980 davant de Jordi Pujol. Una derrota inesperada que va ser l’inici d’una llarga travessia del desert, que relata de forma brillant l’historiador Eloi Gummà en aquest article.

Barcelona: últim baluard dels Comuns… o sociovergència?

El PSC ha aconseguit l’alcaldia en 12 de les 16 ciutats més poblades de Catalunya. Governaran gairebé en tota l’àrea metropolitana, i també en capitals de comarca com Tarragona, Lleida, Reus, Mataró, Sabadell, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Granollers i Tortosa. Però els socialistes no només guanyen, sinó que saben generar relat, dur a la pràctica les seves propostes socials i, a més, poden pactar a banda i banda. El PSC torna a ser el més llest de la classe. Collboni, que ja ha dit en la seva primera entrevista com a alcalde que no ha fet cap pacte amb el PP ni amb els Comuns, té les mans lliures per governar els propers quatre anys la capital catalana, el millor altaveu municipal possible.

Els Comuns podrien acabar entrant al govern de la ciutat… O podria fer-ho un Junts renovat post 23-J

Amb l’horitzó incert del 23-J i una possible pèrdua del Govern espanyol, el consistori barceloní pot convertir-se en l’últim baluard del PSC i dels Comuns. Colau sap, per experiència pròpia, que el PSC no ho tindrà fàcil per governar la ciutat amb només 10 regidors. Però la maniobra és arriscada, perquè d’entrada els Comuns passen a l’oposició (era la condició del PP) i la decisió de si entren o no al govern estarà en mans de Collboni. El PSC domina la màquina com ningú. El PSC és l’Ajuntament de Barcelona.

La defenestració en l’últim moment de Xavier Trias fa molt difícil que Junts —fins i tot en la seva versió més moderada i pactista— s’avingui en un futur pròxim a apuntalar el PSC. També és cert, però, que ERC va ser víctima d’una situació semblant el 2019 amb l’operació Valls, i al final va acabar pactant pressupostos i normatives amb Barcelona en Comú. Per tant, qui pot assegurar que un Junts renovat de bracet de Victòria Alsina no provi un retorn de la sociovergència? Seria un epitafi brillant a la història fratricida de divisió de les diferents esquerres catalanes.

El retrobament de Junts i d’ERC

En el camp independentista, els llaços entre Junts i ERC es reforcen, en clau barcelonina i en clau catalana, malgrat la seva recent ruptura al Govern de la Generalitat. Igual que els Comuns han preferit el PSC, també s’ha de dir que ERC havia optat per pactar Barcelona amb un cada cop més neoliberal Xavier Trias. Els republicans, segurament indignats encara per l’operació Valls de fa quatre anys, mai no van considerar prioritari explorar una possible aliança a la tripartida, malgrat les propostes imaginatives dels Comuns per investir Ernest Maragall com a alcalde. Fins i tot van descartar un Borgen a la barcelonina.

ERC havia pactat donar suport al Trias més neoliberal, contrari a reduir el cotxe i partidari dels macroprojectes

La sensació d’haver patit, dos cops (tres, segons Trias), una mena d’operació d’Estat per desbancar l’independentisme del poder a Barcelona apropa ara els de Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras. La sintonia entre Trias i Maragall mostra el camí de com es poden reobrir les vies d’acord polític en l’eix nacional en diputacions o a la Generalitat. L’aliança aconseguida a l’Ajuntament de Girona, en què Junts i ERC han fet alcalde el cupaire Lluc Salellas, és una altra fita de la política de blocs en clau nacional.

El “que us bombin a tots” de Xavier Trias no serà llegit només, com es pretén des del món dels Comuns, com un gest de menyspreu propi de la dreta catalana. Trias potser no ho pretenia, però la frase expressa un sentiment de desafecció de molts ciutadans, un “ja us ho fareu”. Com diu el periodista i codirector de Treball Marc Andreu, “el ‘que us bombin’ que cal tenir present no és l’expressió classista de Trias, sinó el de molta gent normal o no polititzada que no entén com funciona la política no ja en clau de classe sinó, simplement, en clau democràtica i en un sistema no majoritari ni presidencialista”.

No és ben bé el mateix, però és inevitable el paral·lelisme entre el “que us bombin a tots” i la sentència entre el mite i la realitat d’Estanislau Figueras, primer president de la República espanyola, quan, fart de les punyalades amigues i enemigues, va exclamar: “Senyors, els seré sincer: estic fins als collons de tots nosaltres”.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies