Catalunya, tu abans ‘molaves’

Qui no gaudeix sent el centre d’atenció en l’era d’Instagram? I la vida de vegades et col·loca sota el focus i fa que et sentis el gran protagonista. La popularitat, el reconeixement, que tothom parli de tu (encara que sigui malament)… Tot això actua com una droga i pot arribar a fer perdre el món de vista. Cada like, cada tuit elogiós, cada post de lloança… Són una petita dosi de dopamina que et propulsa. Funciona així en l’esfera personal… I també, no cal dir-ho, en l’esfera política.

La caiguda, però, sol ser dura perquè tot té el seu moment i res no dura per sempre. En aquest temps en què la política cada cop és més volàtil i líquida… què passa quan s’apaguen els focus, la platea es buida i de cop ens adonem que la nostra història ja no és tan interessant? …que ja no som tant al centre? …que la conversa, mal que ens pesi, va en una altra direcció i no tenim la mateixa capacitat que abans per incidir-hi?

Això és li està passant ara a la política catalana. Durant la darrera dècada, els seus fets i els seus actors han sigut el centre gravitatori i el pol d’atracció; però ara ja no. A Catalunya se li podia aplicar una frase que avui ja sona una mica boomer: “Tu abans molaves“. I ara, qui mola? T’agradi més o menys admetre-ho, qui mola és Pedro Sánchez. El Perro Sanxe, que “más sabe por perro que por sanxe”.

Un eslògan del procés deia “El món ens mira”, però potser el que ens agradava de veritat era que ens mirés Espanya

La política catalana del procés és avui com una sèrie que ja va per la sisena temporada, que ens va fer passar grans moments i de tant en tant encara ens ofereix algun capítol trepidant, però que no passa pels millors moments. Té, això sí, un públic fidel, que té enyorança d’aquells inicis trepidants, amb aquells cliffhangers que et deixaven amb l’ai al cor. Les eleccions plebiscitàries. El Mas o març. El pas al costat. La investidura de Puigdemont. Les urnes de l’1 d’Octubre. El 3 d’octubre i el discurs del rei. La DUI. Els presos i l’exili. El 155. On ha quedat tot això?

Catalunya es va sentir durant aquells anys el centre de gravetat. I això va tenir un impacte enorme en la psicologia col·lectiva del país. Érem el rovell de l’ou. Teníem iniciativa, un tempo propi i la capacitat de marcar l’agenda. No només això: una gran part de la política espanyola va començar a gravitar entorn nostre. Durant algun temps vam ser una mica el tema de conversa a la capital del Reino. I, ho hem de reconèixer com a plaer culpable, això era una mica el que de veritat ens agradava. Hi havia un eslògan que deia: “El món ens mira”. Però potser el que ens agradava més era que ens mirés Espanya, encara que ens mirés malament.

En temps de masculinitat tòxica i de política dura, Sánchez es presenta com un home que reconeix debilitats

Ara, en canvi, és Pedro Sánchez i el seu manual de resistència el que marca la conversa política del moment. Si la política t’interessa ni que sigui una mica, es fa difícil ignorar-lo. Com fa uns anys era impossible no fer cas de les anades i vingudes del procés. La carta de Sánchez, que es presenta com un home enamorat que reconeix les seves debilitats i dubtes en temps de política “dura” i de masculinitat tòxica, connecta amb capes socials joves que potser mai no l’acabaran votant, però l’identifiquen gairebé com una icona gairebé pop. La xarxa s’omple de mems de gossets i analitzem fins a l’última paraula dels seus discursos.

No cal ser votant del PSC o del PSOE per reconèixer la capacitat del president espanyol per modular el relat, i, a més, fer-ho sabent llegir els codis del seu temps, fins i tot quan, en realitat, compareix per no dir res. O per no dir res i, a la vegada, dir-ho tot: què podem esperar de la compareixença d’avui? Una reforma a fons del poder judicial? O, simplement, més retòrica i relat i cap fet concret? Això sí: mentre els focus apunten a Sánchez, en un racó de l’escenari hi ha tot d’independentistes que alcen el braç i diuen: “Ei, que nosaltres seguim aquí!”. I en una altra cantonada, per què no dir-ho, també hi ha tot de gent de Sumar, dels Comuns i de Podem cridant: “Ei, que a nosaltres ja ens van fer lawfare abans i no vau fer tants mems!”.

Una part del país viu en la nostàlgia del que va poder ser, incapaç de trobar una nova narrativa de futur

Aquest quedar-se fora del focus no es paeix fàcilment. Els efectes de tot plegat fa temps que s’intueixen, i aquest 12-M es poden acabar manifestant amb una certa intensitat a les urnes. Una part del país viu en la nostàlgia del que va poder ser i no va ser, incapaç de trobar una nova narrativa de futur en la qual sentir-se interpel·lat. La desorientació política és a l’ordre del dia, i, com deia Gramsci, en l’interludi entre allò vell i allò nou és quan neixen els monstres.

Tot plegat explica que les dues úniques opcions independentistes que, segons les enquestes, es mantenen o creixen són Junts i Aliança Catalana. Els primers representen la innocència i la puresa d’un temps passat sempre millor, el record congelat de quan érem joves i semblava que ens havíem de menjar el món. Els segons són la reacció a la defensiva que aspira a capitalitzar la ràbia i la frustració d’una Catalunya idealitzada que, en realitat, mai no ha existit. Un relat amanit amb una retòrica xenòfoba i identitària que connecta amb la tendència global del moment.

Mentrestant, els qui malden per trobar nous camins no acaben de sortir-se’n. ERC s’ha esforçat a elaborar un nou relat independentista i d’esquerres a partir del principi de realitat, però les enquestes li van a la contra. I això que el temps li ha anat donant la raó amb els indults, l’amnistia i la negociació amb el PSOE. La CUP ha apostat per un procés de refundació, el denominat procés de Garbí, però el darrer cicle electoral no li ha estat propici i la convocatòria electoral ha escapçat el debat. Els Comuns, que sempre han jugat el difícil paper de pont entre blocs, pateixen el desgast de les escissions i dels conflictes interns de l’esquerra.

Què ha de fer la política catalana, doncs, per tornar a molar? Potser el problema és la mateixa pregunta, perquè qualsevol resposta que hi donem ens fa dependents i ens aboca a la frustració. Per molar i petar-ho, sempre dependràs de la validació d’un tercer, i això és profundament limitador. Potser el que cal és posar esforços a desenvolupar un projecte autònom i resilient, que combini l’autoestima i l’autocrítica. Que prengui consciència que la vida és cíclica i que de vegades ets dalt de tot, però també hi ha estones en què seràs al pou. Que aprengui dels errors del passat i alhora també dels èxits. I que sigui conscient de la pluralitat i la diversitat del país.

El que és segur és que, en la vida i en la política, repetir receptes que no han funcionat ens durà als mateixos atzucacs. És per això que, si volem resultats diferents, potser una bona idea, després del 12-M, seria començar a provar coses diferents. Ni que sigui només per veure què passa.