1980

Els partits nacionalistes i sobiranistes catalans han sumat majoria absoluta d’escons al Parlament català de manera ininterrompuda des del 1984. Dotze eleccions consecutives. Quaranta anys de majories absolutes. És important prendre consciència d’aquesta xifra per calibrar l’impacte que poden tenir els resultats del 12-M si ERC, Junts i la CUP no arriben als 68 diputats. Els últims sondejos allunyen la majoria independentista i consoliden Salvador Illa (PSC), però recordem-ho: són només sondejos. Res no se sabrà del cert fins a la nit electoral, i queda molta campanya; però, si el sobiranisme no assoleix la majoria absoluta, parlarem d’un escenari sense gaires precedents. Un retorn al 1980.

Des de la restauració del Parlament, l’únic cop que l’espai nacionalista o sobiranista no ha gaudit de majoria absoluta va ser en les primeres eleccions després de la dictadura, l’any 1980. Aquells comicis fundacionals els va guanyar Jordi Pujol, però CiU hi va aconseguir només 43 escons. L’ERC d’Heribert Barrera va assolir uns meritoris 14 diputats. En total, els partits nacionalistes (llavors, ni tan sols ERC es reivindicava com a independentista) van sumar 57 representants, lluny dels 68 que marca la majoria absoluta del Parlament català.

La suma del PSC i del PSUC amb ERC hauria permès un govern d’esquerres el 1980, però els republicans van pactar amb CiU i amb la UCD

Què va passar el 1980? L’esquerra estava molt segura de la seva victòria electoral. Semblava que Catalunya havia de ser naturalment d’esquerres, però al final el PSC de Joan Raventós, favorit en tots els pronòstics, va quedar-se amb 34 diputats, 10 per sota de CiU. El PSUC, partit referent de la lluita antifranquista, en va obtenir 25, el millor resultat històric d’aquest espai polític. La suma del PSC i del PSUC amb ERC hauria permès que Catalunya tingués un govern d’esquerres, però Heribert Barrera, polític dels anys trenta amb forts recels anticomunistes, va pactar amb CiU i amb la UCD, el partit d‘Adolfo Suárez. La primera Generalitat després de la restauració hauria pogut tenir un govern progressista, però això no va passar i es va obrir la porta a 23 anys de governs successius de la CiU de Jordi Pujol.

D’aquells anys en va parlar i molt bé l’historiador Eloi Gummà en aquest article: la derrota històrica de l’esquerra a Catalunya. En aquells anys de Transició i de Guerra Freda, amb atemptats d’ETA cada setmana i l’extrema dreta campant impune als carrers i als quarters militars, els poders fàctics espanyols recelaven d’un govern de socialistes, d’eurocomunistes i de republicans. Pujol, que acabaria sent “español del año” per al diari Abc, era una alternativa més digerible. El PSUC es va desfer entre batalles fratricides poc després. Barrera seria president del Parlament i anys més tard acabaria repudiat pel seu propi partit després de prodigar-se amb declaracions xenòfobes.

Catorze eleccions consecutives amb majoria absoluta

A partir del 1984 comencen 40 anys consecutius de majories absolutes per a l'espai nacionalista i sobiranista. Les eleccions del 1984 van implicar un resultat històric per a CiU, que va arribar ella sola als 77 escons. Són les eleccions que consoliden Convergència com el pal de paller de la Catalunya autonòmica i certifiquen el model de l'oasi català: nacionalisme a la Generalitat, socialisme catalanista a l'Ajuntament de Barcelona.

Del 1984 al 1992, l'espai nacionalista i sobiranista en tenia prou amb els diputats de CiU per superar els 68 diputats. El 1995, CiU perd la majoria absoluta i queda amb 60 escons, però la renovada ERC de Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós s'enfila fins a 13 diputats: junts sumaven una majoria absoluta de 73 diputats. Hi hauria pogut haver un govern nacionalista i independentista, però CiU va preferir pactar amb el PP, que va investir Pujol com a soci extern. L'any següent, CiU propulsaria José María Aznar a la presidència del govern espanyol. Els anys del Majestic, que avui més d'un enyora.

La majoria de CiU i d'ERC va mantenir-se el 2003 i el 2006, però els republicans van fer l'aposta pel tripartit

La majoria absoluta de CiU i d'ERC va mantenir-se també el 2003 i el 2006 (les dues formacions sumaven 69 escons), però els republicans van fer en aquells anys l'aposta pel tripartit i van fer president primer Pasqual Maragall i després José Montilla. L'impacte sobre l'imaginari convergent el va definir a la perfecció Marta Ferrusola: "És com si ens haguessin entrat a robar a casa". Va ser l'inici d'una guerra oberta. Una ferida que encara avui supura.

El 2010, la desfeta electoral del tripartit va implicar una remuntada convergent fins als 60 diputats. ERC es va quedar amb 14 i Solidaritat, partit independentista sorgit en el caldo de cultiu de les escissions patides pels republicans, va irrompre al Parlament amb quatre escons. El procés només havia tret la poteta (la consulta popular d'Arenys de Munt s'havia celebrat el 2009), però aquelles eleccions van representar el segon millor resultat de la sèrie històrica per als partits nacionalistes i sobiranistes: 76 escons, només un per sota del resultat del 1984, any de la primera majoria absoluta pujolista. CiU, però, no va pactar amb ERC o amb Solidaritat, sinó que Artur Mas va ser investit gràcies a l'abstenció del PSC.

Les majories absolutes dels partits sobiranistes i independentistes han continuat durant els anys del procés de manera ininterrompuda, amb els seus alts i baixos però sempre per sobre dels 70 diputats. Fins i tot amb la participació en màxims del 2017, amb Ciutadans disparat. No eren pocs els qui deien que en aquelles eleccions, pocs mesos després de l'1 d'Octubre, es manifestaria de manera contundent una hipotètica "majoria silenciosa no nacionalista". No va ser així.

Una altra cosa molt diferent és el percentatge de vot: el sistema electoral català, que premia les circumscripcions menys poblades, ha facilitat la majoria absoluta de diputats sobiranistes tot i que aquesta no sempre s'ha traduït en una majoria de més del 50% dels vots. De fet, això només ha passat en quatre ocasions: el 1984, el 1992 i el 1995 (amb Jordi Pujol de candidat) i el 2021, les eleccions postpandèmia. ERC, Junts i la CUP van assolir el 48% dels vots, però amb la suma de Primàries, del PDECat i d'altres partits menors els sobiranistes van situar-se sobre el 51,58%, segons el recompte fet per Verificat.

Què pot passar si no hi ha majoria 'indepe'?

Què implicaria aquesta nova aritmètica? Per començar, un cop de realitat de digestió lenta. Culminar una dècada de procés amb la pèrdua de la majoria absoluta impactaria fortament en la psicologia col·lectiva del sobiranisme i tindria unes rèpliques que ara no arribem a copsar. Un cop que, si ho mirem amb perspectiva, pot ser més dur per a Junts que no pas per a ERC. Els republicans, en els pitjors pronòstics de les enquestes que s'han fet públiques, se situen en una franja entre 25 i 30 diputats, no gaire lluny del seu millor resultat històric. Cal tenir en compte que el 1984 ERC va quedar-se amb 5 diputats. La vella CiU, en els temps de Pujol i d'Artur Mas, mai va baixar dels 40 diputats ni en els pitjors moments.

Més enllà del cop de realitat, la pèrdua de la majoria absoluta obriria la porta a nous escenaris. Des d'una hipotètica repetició electoral, fins a la possibilitat d'aliances del PSC amb Junts o amb ERC, passant per majories més rocambolesques que impliquin la investidura de Salvador Illa amb el concurs dels vots del PP, igual que va passar amb Jaume Collboni a l'Ajuntament de Barcelona.

La història recent ens diu que l'independentisme, si pot sumar, sumarà. A diferència dels anys noranta i 2000, des del 2012 la majoria independentista sempre s'ha fet efectiva per formar govern, malgrat les picabaralles i la competició constant dels diferents partits. El 2012, ERC va facilitar la investidura d'Artur Mas. El 2015, els vots afirmatius de la CUP van permetre la investidura en temps de descompte de Carles Puigdemont, previ pas al costat de Mas. El 2017, Ciutadans va guanyar les eleccions, però la presidència va recaure en Quim Torra, després que ERC es negués a investir Puigdemont de forma telemàtica. Els vots afirmatius de Junts i d'ERC, sumats a l'abstenció de la CUP, van facilitar la investidura de Torra. El 2021, el PSC va guanyar les eleccions, però els vots afirmatius de la CUP i de Junts van facilitar la investidura de Pere Aragonès.

Existeix la possibilitat que la majoria independentista no depengui de la CUP, sinó de l'extrema dreta d'Aliança Catalana

Ara, però, podria ser diferent. La CUP s'ha distanciat en els últims temps dels dos grans partits sobiranistes, i ha acabat tenint un discurs molt crític amb Pere Aragonès. Amb aquests precedents, però, algú s'atreveix a dir que, si ERC, Junts i la CUP sumen el 12-M, no es conjuraran per donar suport a un govern independentista? Davant de la disjuntiva d'avalar per passiva un govern del PSC o una possible repetició electoral, la llista encapçalada per Laia Estrada segur que tindria dubtes sobre com respondre el dilema clàssic leninista: què fer. Tornarà el #pressingCUP.

Existeix, però, una altra possibilitat, potser més remota però més inquietant: que la majoria independentista no depengui dels vots de la CUP (o no només dels vots de la CUP), sinó de l'extrema dreta d'Aliança Catalana. Algunes enquestes han detectat l'entrada d'aquesta formació liderada per l'alcaldessa de Ripoll, amb un gran predicament a les xarxes socials i un discurs obertament xenòfob. Si el partit de Sílvia Orriols irromp al Parlament i esdevé decisiu en major o menor mesura, la digestió del resultat serà tant o més complexa que la pèrdua de la majoria independentista després de quatre dècades.