14/02/2024 | 06:00
Fa pocs dies, l’entorn del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, va filtrar als mitjans que els populars estarien disposats a indultar Carles Puigdemont si es presentava davant la justícia espanyola, i que fins i tot van estudiar la viabilitat d’una Llei d’amnistia durant els contactes que les dues formacions van tenir a l’agost de 2023. L’anunci ha causat un terrabastall polític en plena campanya electoral gallega i el líder del PP ha hagut de fer marxa enrere i desmentir-ho. Tot i això, el mateix Núñez Feijóo deia en una entrevista a El Faro de Vigo que el PP està disposat a negociar amb tothom menys Bildu, sempre “dins de la Constitució”. Junts també ha defensat la seva legitimitat per establir contactes amb el PP: “Tenim les mans lliures per pactar”, ha dit aquesta setmana el portaveu del partit, Josep Rius; “Junts no forma part ni del bloc de la investidura ni de l’oposició”.
Fins fa no gaire, existia el convenciment que la distància entre el PP i Junts era tan sideral que no hi havia punt de trobada possible. Que entre el relat del no surrender defensat per Waterloo i les posicions més maximalistes de l'”a por ellos” i “independentistas terroristas” del PP més abrandat no hi havia terme mitjà. Un PP, recordem-ho, que va orquestrar l’anomenada operació Catalunya contra l’independentisme. Però sembla que el gel ha començat a esquerdar-se. Perquè la política es mou per múltiples vectors, i, en el cas de Junts i del PP n’hi ha dos que cal tenir en compte: l’anhel de recobrar cintura pactista després d’anys relegats al córner i les coincidències en l’agenda social i econòmica.
CiU tenia una enorme capacitat de maniobra per arribar a acords, una habilitat que avui Junts enyora
Des que els vots de Junts són decisius a Madrid, ha aparegut en el partit de Puigdemont una certa enyorança del Pacte del Majestic, aquell acord que el 1996 va tenir lloc a l’hotel del mateix nom entre CiU i el PP. El partit de Jordi Pujol va donar suport a la investidura de José María Aznar com a president del Govern d’Espanya a canvi de millores en l’autonomia catalana, la supressió del servei militar i el suport del PP a CiU a Catalunya. Aznar va ser elegit president espanyol amb els vots de CiU, del PNB i de Coalició Canària.
La CiU històrica tenia una enorme capacitat de maniobra per arribar a acords, una habilitat que avui Junts enyora. No només era capaç de sumar majories amb ERC, sinó principalment amb el PP i el PSOE a Madrid. Això situava el partit de Pujol en un punt privilegiat del tauler de joc. Durant els governs de Felipe González, va estar donant suport als socialistes a Madrid a canvi del famós “peix al cove”. Posteriorment, va poder fer el mateix amb el PP. De fet, els de José María Aznar fins i tot van donar suport a CiU a Catalunya per investir Pujol! Va ser l’any 1999. I existia una alternativa: el pacte amb ERC sumava. Però CiU va preferir els vots del PP, i a canvi va accedir a posposar la reforma de l’Estatut. Anys més tard, Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida van pactar per l’esquena amb Zapatero per sabotejar l’Estatut de Maragall. Ja es diu que la història sempre l’escriuen els vencedors…
Quantes lleis del PP o del PSOE van arribar a aprovar-se amb els vots o les abstencions de CiU, del PNB i de Coalició Canària?
Els anys del Procés, però, van dinamitar aquesta mena d’enteses. A Espanya, el PP s’ha vist relegat a buscar els suports a l’extrema dreta de Vox. Una combinació que, com vam veure el 23-J, no sempre suma, i que a més invalida el PP per buscar suports a les perifèries com havia fet històricament el partit: quantes lleis del PP o del PSOE van arribar a aprovar-se amb els vots o les abstencions de CiU, del PNB i de Coalició Canària? Al seu torn, els hereus de CiU s’han vist obligats a pactar fins ara en clau sobiranista (amb ERC i la CUP). No ha estat fins fa poc que s’han obert també a acords amb el PSOE o amb Sumar, i no sense tensions internes.
ERC, en canvi, es troba en una situació més privilegiada: ha sabut combinar durant algun temps els acords en clau nacional amb els punts de trobada amb el PSOE, bo i empassant-se algun gripau com el Hard Rock o el Quart Cinturó (que, de moment, sembla que no estan tenint una plasmació real). Pere Aragonès va ser investit amb els vots dels juntaires i dels cupaires i ha aprovat els pressupostos gràcies al PSC i als Comuns. A Madrid, l’aliança entre el PSOE i ERC ja fa temps que està consolidada. A Barcelona, fins i tot hi ha qui especula amb una possible entrada d’ERC en solitari al govern de Jaume Collboni. La versatilitat pactista de la qual havia fet gala CiU recau avui en els republicans.
L’abstenció de Junts i del PNB al Senat ha donat llum verda a una proposició de llei del PP sobre les ocupacions
Però no és només una qüestió de pactes. Pel que fa a l’agenda social i econòmica, Junts i el PP tenen punts en comú que, si el context no fos tan tens en l’àmbit nacional, podrien explorar. Aquest febrer hem vist un moviment interessant en aquesta direcció al Senat espanyol: Junts i el PNB es van abstenir en una proposició de llei dels populars per endurir la legislació contra l’ocupació tramitada al Senat. Això ha obert la porta al fet que el Congrés doni llum verda al tràmit, malgrat el rebuig del PSOE.
Els dos partits poden coincidir en altres àmbits: en el terreny dels impostos, el programa del PP promet una rebaixa de l’IRPF per a rendes de menys de 40.000 euros, suprimir l’impost a grans fortunes… Unes mesures molt en la línia del que podrien defensar Junts o el PDeCAT. L’aposta de Junts per convertir el tema migratori i la seguretat en una qüestió central també l’apropa als temes clàssics de les dretes europees.
Junts i el PP anhelen recuperar la capacitat de maniobra per pactar a múltiples bandes que tenien abans del procés sobiranista. És un camí políticament legítim, però que, si es consolida, també dirà moltes coses sobre quines són les prioritats d’aquests dos espais. I, si passa, no s’entendrà gaire que els juntaires acusin ERC de traïdoria pel fet d’arribar a acords amb els socialistes o els Comuns a Catalunya, a Espanya o a Barcelona. Ni tampoc que el PP acusi Pedro Sánchez de vendre Espanya per obrir-se a acords amb ERC, Bildu o Junts. Perquè a la dreta catalana i l’espanyola les separen moltes coses, però n’hi ha una que sempre les sol unir: la capacitat de determinar qui és un traïdor a l’hora de pactar.
