Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Desitjos impossibles (i una tesi de millora)

Val la pena aturar-se un moment per fer-nos aquella pregunta incòmoda que tant ens costa: què hem de fer per ser feliços?

27/04/2022 | 06:00

Il·lustració: Jorm Sangsorn / Getty Images

De vegades tens la sort de fer entrevistes que et fan pensar. És el que em va passar amb la conversa que vam publicar la setmana passada amb la Mar Vallecillos. Com ella va explicar, feia temps que la perseguíem i la publicació del seu nou recull d’articles va ser l’ocasió ideal perquè no se’ns escapés de nou. De tot plegat em van quedar uns quants fils per estirar, que miraré de desgranar en aquest text una mica off topic.

Va costar decidir titular per a la Mar. Al final vam decantar-nos per aquest: “El temps és el nostre gran malestar generacional”. A CRÍTIC fa temps que pensem que el temps hauria de ser un tema polític central, i aquest 2022 estem preparant algunes idees en aquesta línia que us detallarem ben aviat. Però, durant una estona, l’encapçalament de l’entrevista va ser un altre: “Desitjar coses impossibles és l’essència de viure”. Vam acabar descartant-ho perquè, despullant-lo del seu context ideològic, vaig pensar que algú podria estampar-lo en una tassa de Mr. Wonderful. Però ara potser me’n penedeixo una mica.

Els desitjos i anhels irrealitzables com a motor de la transformació i del canvi són una de les idees que desgranem en la conversa. La importància de les preguntes que no ens atrevim a fer-nos per por de no tenir totes les respostes: què és la felicitat per a nosaltres? Som feliços, ara? Si no som feliços, què hauríem de fer per ser-ho? Diu la Mar que escriure és una eina per transformar el món i que tot allò que escrivim ha d’incorporar una tesi de millora. Em sembla que incorpora alguna cosa d’aquest desig d’impossibles: no estem bé. Com deia en Sergi Picazo en aquest article, molt llegit i comentat, sovint no podem més. Anhelem viure millor, però no sabem com fer-ho.

Crec que la reflexió de la Vallecillos val tant per al periodisme, com per al pensament crític, com per a l’art, com per a la vida en general. De vegades tenim tendència a incidir en la idea de l’”Està tot fatal”. Fa molts anys, de fet, des dels moviments socials més contestataris de Barcelona es va impulsar una revista en paper de vida efímera que es va dir així: Està Tot Fatal. L’”Està tot fatal” pot ser efectiu i revolucionari en algunes ocasions: estar contra les cordes activa les neurones i les ganes d’avançar. Teràpia de xoc. Però de vegades també és desincentivador, porta al desànim, crida a no fer res. És un debat no resolt que tenim sovint a CRÍTIC quan parlem dels discursos sobre l’emergència climàtica, per exemple.

No som menys d’esquerres pel fet de no odiar la nostra feina

La idea que el periodisme ha d’incorporar una tesi de millora crec que és a l’arrel de molts projectes com CRÍTIC. I crec que, en part, és una idea que xoca amb la visió del treball que la Mar exposa a l’entrevista, un altre tema que m’interessa molt. Entenc la crítica radical al treball des d’una perspectiva anticapitalista. Comparteixo la crítica a aquell “malvendre vida i temps” que comentava la Mar. “Abajo el trabajo”, cridaven els vells anarquistes. Però hi ha coses que em grinyolen d’aquest discurs.

Com que la Vallecillos practica una mena de periodisme d’opinió amb tocs literaris, llegir-la sempre em transporta al terreny musical i poètic. Es pot fer poesia sobre una cosa en principi tan pesada com el treball? Hi ha un poema de Pere Quart que es diu “Sàpigues company”, que Feliu Ventura ha musicat de forma estel·lar al seu disc Convocatòria (2019), que diu així: “Si no vols ser esclau del podrit diner, del poder d’un sol o el poder de molts, fes-te abans esclau de les teves mans i del teu cervell, a profit de tu, a profit dels teus, a profit del món”.

Ara vaig a fer una opinió poc popular entre les esquerres: no crec que el treball sigui dolent per se. Penso que el treball, depèn de com es plantegi i s’organitzi, també pot incorporar elements transformadors. I que en el treball en si mateix no té per què haver-hi una maldat intrínseca. Les persones que ens unim en empreses cooperatives, per exemple, aspirem no només a organitzar el treball d’una altra manera, sinó que el producte del nostre treball també sigui transformador: si tot el que fem ha d’incorporar una tesi de millora, també ho ha de fer el nostre treball. No som menys d’esquerres pel fet de no odiar la nostra feina.

Per a en Feliu és una defensa del criteri propi i la independència del creador enfront dels criteris comercials de la indústria. El pensador llibertari Carlos Taibo, en un text escrit per al llibret de Convocatòria, hi veu també “la voluntat de desobeir, de buscar els afins, d’agafar amb la mà l’alliberament i fer-ho sense esperar res del poder”. “Tot depèn de tu i de cadascú”, acaba el poema de Pere Quart.

Autoexplotació i ‘burnout’: no tot depèn de tu (ni de cadascú)

A Pere Quart se li podrien fer dues esmenes: la primera és que no tot depèn sempre de tu (no ens creguem superhomes ni superdones). La segona, que ser esclau de les pròpies mans i cervell pot semblar molt poètic, però a la pràctica no ho és gaire. No tot són flors i violes en això de l’autogestió: els cooperativistes ens autoexplotem per sobre de la mitjana, som víctimes del burnout i de l’estrès i l’ansietat, patim contradiccions de tota mena. Hi ha dies en què, efectivament, ens guanya l“Està tot fatal”. El romanticisme de l’emprenedoria també ens ha fet molt mal.

Algú dirà que ser sobirà del propi estrès no surt a compte. Que no val la pena, que, per autoexplotar-se un mateix, millor que ho faci un altre i així tenir menys preocupacions. Aquí discrepo una mica. Una organització més autogestionària del treball et dona l’oportunitat d’imaginar una alternativa a allò que no t’agrada. I, de vegades, la clau de volta del canvi és només atrevir-se a pensar una alternativa. Si parlem del cooperativisme, una alternativa de moment minoritària, imperfecta, molt millorable i que potser no està l’abast de tothom: dic això des del privilegi d’haver pogut impulsar un projecte econòmicament sostenible i que fa cinc anys que tanca amb números verds.

És cert que no ho aconseguim gairebé mai. Que gairebé sempre ens equivoquem i que aquest anhel de bon viure forma part, potser, d’aquells desitjos impossibles. Però en aquest voler una altra cosa jo hi intueixo una tesi de millora que val la pena d’explorar, ja sigui fent entrevistes a la Mar Vallecillos, fent cooperatives o aturant-nos un moment per fer-nos aquella pregunta incòmoda que tant ens costa: què hem de fer per ser feliços?

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies