29/05/2024 | 06:00
Els resultats del 12-M han deixat ERC, els Comuns i la CUP en estat de xoc, i les primeres conseqüències del bany de realitat no han trigat a fer-se notar. La setmana passada, el Parlament va tombar la regulació dels lloguers de temporada amb el vot en contra de Junts, del PP, de Ciutadans i de Vox i l’abstenció del PSC. Només els tres partits d’esquerres damnificats el 12 de maig hi han votat a favor. En la legislatura anterior, aquestes tres formacions sumaven 50 escons. En el nou Parlament només en tindran 30.
Els resultats del 12-M són la manifestació catalana d’un corrent de fons global de gir cap a la dreta. En el camp progressista, surt reforçat el PSC més moderat de la història, aliat amb els hereus de la Unió Democràtica de Duran i Lleida. En el camp independentista, surt reforçat Junts –que durant la campanya electoral va comptar amb el suport d’Artur Mas i de Jordi Pujol– i apareix una nova extrema dreta nacionalista. Aquest corrent de fons pot manifestar-se de manera encara més contundent en les eleccions europees del 9 de juny. El gran acte de Vox amb Javier Milei, Marine Le Pen, Giorgia Meloni i Viktor Orbán és només un prolegomen del que vindrà. En l’horitzó plana la possibilitat d’una nova onada de retallades i d’austeritat a partir del 2025. Només cal veure el nom del nou partit d’extrema dreta espanyol que pot esgarrapar vots a Vox: Se Acabó la Fiesta.
A Catalunya existeix una majoria absoluta de 72 diputats entre el centreesquerra liberal i l’esquerra transformadora
I, tot i això… Tot i això, a diferència del que passa a l’Estat espanyol i en una gran part d’Europa, a Catalunya existeix encara avui una majoria absoluta de partits que, en l’eix ideològic, estan situats entre el centreesquerra liberal i l’esquerra transformadora: el PSC, ERC, els Comuns i la CUP sumen 72 diputats. Amb independència, això sí, que alguns d’aquests partits, entre ells, siguin com l’aigua i l’oli. Però en són 72: al Congrés espanyol, en canvi, la suma del PSOE amb Sumar, Podemos, Bildu, ERC i el BNG es queda lluny de la majoria absoluta i necessita el concurs del PNB i de Junts. No diguem ja en altres parlaments europeus.
L’hòstia a l’esquerra del PSC aquest 12-M ha estat forta, sí… Però toca començar a refer-se i pensar què fer amb aquest nou tauler de joc que ha quedat després de les eleccions. Una majoria independentista o sobiranista no és possible, perquè Junts, ERC i la CUP no arriben als 68 escons, ni sumant els dos representants d’Aliança Catalana. El pitjor resultat des del 1980. Així, doncs, sobre el paper i sense tenir en compte els escenaris més rocambolescos, només hi ha tres alternatives òbvies: algun tipus d’entesa progressista per facilitar la investidura de Salvador Illa, una repetició electoral a la tardor… o una gran coalició en forma de sociovergència.
Ningú no vol el tripartit, però…
Si les esquerres volen fugir del bloqueig, tenen l’opció de convertir en una majoria operativa aquests 72 diputats del PSC, d’ERC, dels Comuns i de la CUP. En aquesta articulació, però, la CUP no hi és ni se l’espera. Els anticapitalistes consideren que el PSC és un partit de dretes i contrari al referèndum d’autodeterminació, i ja van dir en campanya que no hi pactarien en cap cas (només consideraven l’opció d’arribar a acords amb ERC, els Comuns i Junts). Tot i això, algunes veus atrevides que havien format part d’aquest espai, com la de l’economista i exdiputat Josep Manel Busqueta, han posat sobre la taula que els cupaires puguin incidir en una altra direcció.
Queden, doncs, 68 escons, els que sumen el PSC, ERC i els Comuns. Torna el tripartit clàssic, el de la dècada dels anys 2000? Sobre el paper, tothom en renega, però… El tripartit, 21 anys després de la seva primera formulació per obra i gràcia de Pasqual Maragall, continua latent en la política catalana.
Un govern de coalició no és l’única traducció del tripartit: ERC i els Comuns podrien investir Illa a partir d’un acord programàtic
Quan pensem en un tripartit, la imatge que ve al cap és la d’aquell govern de coalició encapçalat per Maragall, Carod i Saura, però aquesta no és l’única traducció possible. N’hi ha d’altres. Existeix també la possibilitat que ERC i els Comuns investeixin Salvador Illa a partir d’un acord programàtic, i posteriorment es quedin a l’oposició. Aquest escenari és força habitual al Parlament català: el 2012, l’ERC de Junqueras va investir Artur Mas i no va entrar al govern. El 2015, la CUP va investir Carles Puigdemont i tampoc no va entrar en l’executiu. Fins i tot el PSC de Quim Nadal va afavorir la investidura del primer govern d’Artur Mas amb una abstenció! Una maniobra així és la que busca ara Puigdemont… amb la diferència subtil que Mas tenia 62 diputats.
L’acord programàtic no bloqueja el Parlament i evita a ERC i als Comuns el desgast de formar part d’un executiu que no entusiasmarà una gran part dels seus votants, sigui pels casinos del Hard Rock o per la qüestió independentista. I, si arriba una nova onada d’austeritat i el govern l’ha de gestionar, ERC i els Comuns serien a l’oposició al costat de la CUP i tindrien les mans lliures per tensar l’executiu cap a posicions més socials.
Aquest escenari, però, té una cara B: un acord d’investidura sense entrar al govern posa les coses més fàcils a un executiu monocolor del PSC per pivotar cap a la dreta. De la mateixa manera que la CUP va investir Pere Aragonès i finalment ERC va acabar pactant pressupostos amb el PSC, ERC i els Comuns podrien investir Illa i que aquest acabés pactant les seves polítiques amb Junts. A l’Ajuntament de Barcelona, després de la investidura in extremis de Collboni amb els vots dels Comuns i del PP, ja hi ha hagut algun episodi en aquesta direcció.
L’opció d’un govern de coalició és més incòmoda. Per als socialistes, implica compartir espais de poder a la seva esquerra. Per als republicans i per als Comuns, assumir contradiccions i haver-les de gestionar. Això sí: l’executiu no tindria temptacions de virar cap a la dreta, perquè tindria majoria absoluta per aprovar pressupostos. I els governs de coalició, igual que es formen, també poden desfer-se. Si ERC i els Comuns no estan d’acord amb alguna decisió, poden abandonar l’executiu, la qual cosa molt probablement implicaria la convocatòria d’unes noves eleccions.
Qui guanya i qui perd amb una repetició electoral?
Però recordem-ho: en públic, avui ningú no vol el tripartit… I per això, des de la nit electoral, ERC ha esgrimit el mateix discurs: el PSC i Junts han guanyat les eleccions i ara els toca a ells entendre’s, i Esquerra passa a l’oposició. El discurs republicà és coherent i entronca amb el plantejament de la CUP. En els Comuns existeixen corrents de fons partidaris de, sense bloquejar una investidura de Salvador Illa, no integrar-se en un govern on tindrien un pes molt diluït. Si hi ha acord, diuen, no serà “a qualsevol preu” i sempre a partir de continguts, “no de cadires”.
Si ens posem en l’escenari de la repetició electoral… qui pot sortir guanyant i qui perdent? D’entrada, sembla difícil que els resultats d’ERC puguin ser gaire millors. La dimissió de Pere Aragonès deixa el partit sense un candidat clar. La nova convocatòria agafaria els republicans enmig d’un procés congressual i amb tensions internes sobre lideratges. Amb l’amnistia en l’aire, no és clar que Oriol Junqueras pogués ser cap de cartell.
Qui sembla més interessat a repetir comicis és Junts, que sap que no té cap altra alternativa. La idea d’obligar el PSOE a forçar una abstenció del PSC per afavorir la investidura d’un govern independentista cada cop té menys recorregut. L’entorn de Carles Puigdemont ja ha llançat la idea, de cara a uns futurs comicis, d’una hipotètica nova llista unitària a l’estil de Junts pel Sí, per sumar el vot republicà més nacionalista amb l’objectiu de superar el PSC en percentatge de vot. Les possibilitats que es concreti són avui en dia remotes, però la pressió existirà.
La manca d’una majoria operativa a la seva esquerra pot ser un argument del PSC per mirar cap a Junts
Si ERC, els Comuns i la CUP opten per la via de no arribar a acords amb el PSC, han de tenir en compte que, de manera indirecta, poden estar asfaltant el terreny de la sociovergència. Ara com ara, Junts ha dit que no investirà Salvador Illa de cap de les maneres. Però la manca d’una majoria operativa a la seva esquerra pot ser un argument del PSC per mirar cap a Junts, sobretot si Puigdemont fes un futur pas al costat. El bloqueig i la repetició electoral també poden obrir la porta a la sociovergència… O dels pactes contranaturals. Només això: obrir la porta. La responsabilitat de creuar-la seria del PSC.
Calculadora en mà, al Parlament actual existeixen altres opcions a priori més rocambolesques d’investir Illa que no passen per Junts. Per exemple, que el PP i Vox votessin favorablement la investidura (amb el PSC sumen 68 escons). Més encara: amb els vots afirmatius del PSC, dels Comuns i del PP (63), el candidat socialista en tindria prou amb una abstenció de Vox per ser elegit president (els independentistes sumen 61 escons). Els precedents de l’Ajuntament de Barcelona ens diuen que combinacions que abans semblaven impossibles ara entren dins del territori d’allò plausible. Però, els anys 2019 i 2023, tant Ciutadans com el PP tenien incentius per sumar els seus vots als Comuns i al PSC evitar un alcalde independentista. Aquest incentiu avui no existeix al Parlament, perquè l’independentisme no suma de cap de les maneres.
Ningú no vol el tripartit… Però a ERC, als Comuns i a la CUP els toca mirar cap al futur, i pensar quina és la millor manera de reconstruir-se: si des del govern o des de l’oposició. I, si és des de l’oposició, amb quina actitud fer-ho: si bloquejant qualsevol acord amb el PSC, o mirant d’assentar les bases d’una relació més estable amb els socialistes. És clar que la partida no és del grat de tothom, però els diferents actors han de decidir si la juguen o estripen la baralla.
