15/12/2024 | 19:13
Oriol Junqueras ha guanyat les eleccions a la presidència d’ERC en una segona volta disputada del congrés del partit i amb un 52% dels vots. Xavier Godàs, al capdavant de la candidatura de Nova Esquerra Nacional (NEN), no ha aconseguit el repte de batre el junquerisme. S’ha quedat amb un 43% dels vots, 8 punts més que en la primera volta. ERC surt del congrés amb tres espais interns molt diferenciats (a més del junquerisme i de NEN, hi ha els partidaris de Foc Nou, l’espai liderat per Alfred Bosch i Helena Solà). Hi ha molta feina a fer si vol evitar que hi hagi trencadissa. Però quins factors expliquen la victòria d’Oriol Junqueras? I què passarà a partir d’ara?
La majoria de les anàlisis han delimitat la pugna a una qüestió de lideratges. I potser és així en gran part, perquè els lideratges són un dels elements més centrals de la política. No hi ha hagut en tot aquest procés grans debats ideològics de fons. Ni Militància Decidim (la candidatura de Junqueras) ni NEN han fet esmena a la política de pactes amb el PSC. Tampoc no s’ha posat en qüestió la relectura realista dels tempos polítics després de l’1 d’Octubre. Però sí que hi ha alguns corrents de fons que van més enllà del sí o no a Oriol Junqueras.
Els quatre pics de militància de la història d’ERC
La composició sociològica de la militància d’ERC ha anat canviant molt al llarg dels anys. El diari Ara va publicar a l’octubre passat una sèrie històrica on es veuen els fluxos d’entrada i de sortida de militants que hi ha hagut en el partit republicà des del 1978.
ERC ha estat un partit amb alts i baixos lligats a èxits electorals i lideratges. A la gràfica s’hi poden veure quatre cims, alguns dels quals són més alts que d’altres. El primer pic és el 1980: les primeres eleccions al Parlament després de la República. Heribert Barrera, representant de la vella ERC dels anys trenta, hi assoleix 14 diputats. El pacte posterior amb la UCD per fer president Jordi Pujol marca l’inici de la davallada (hi havia una altra majoria possible amb el PSC i el PSUC, però Barrera era refractari a pactes amb els comunistes).
El segon pic és 1995: ERC ja s’ha convertit en un partit independentista, en el qual han entrat militants joves liderats per Àngel Colom. Un ascens lent des del 1987, l’any de la Crida Nacional a ERC, que va suposar la incorporació de nous quadres joves. Colom, però, acabaria fora d’ERC: Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós s’aliarien per prendre el control del partit. Amb la pugna interna, una nova davallada.
Amb la investidura de Montilla, un rècord històric de militants
El tercer pic és la Pica d’Estats de la història d’ERC, el cim més alt: l’any 2008. Els temps del segon tripartit, en què els republicans, amb el lideratge bicefàlic de Carod i de Puigcercós, van investir José Montilla. Fa pensar: el punt més alt d’afiliació va arribar després d’investir el president que més recel va despertar entre el nacionalisme i l’independentisme més dur. Allò acabaria com el rosari de l’aurora, amb un congrés amb quatre candidatures el 2008, dues escissions i una nova davallada.
El quart pic no arriba fins al 2019, amb Oriol Junqueras a la presó. Però la pujada i la baixada dels cicles 2008-2012 i 2012-2019 són clau per entendre el darrer canvi intern en el si de la militància republicana. Després del 2008, i en només quatre anys, 3.253 militants abandonen Esquerra. I des del 2012 fins al 2019, el partit torna a créixer: en guanya gairebé 3.000 més. El procés, la repressió, els presos polítics… Un context molt dur que va jugar a favor del partit (en termes de captació d’afinitat i de suports electorals). La tendència comença a trencar-se el 2019, amb els pactes amb el PSOE i la taula de diàleg. I ara, diuen els contraris a Junqueras, ERC ha iniciat una nova davallada, si bé no tan pronunciada: en cinc anys, ha perdut 1.500 militants.
Els canvis en la morfologia social del militant d’ERC
No tenim prou dades per saber si les gairebé 3.000 persones que s’incorporen a ERC des del 2012 fins al 2019 són vells afiliats que retornen al partit o bé noves incorporacions. Tenim, això sí, algunes pistes: les baixes del 2008 van venir motivades per una part del sector més nacionalista dels republicans. Però entre les noves incorporacions hi ha un gruix de militància que s’ha aproximat a ERC durant el procés sobiranista. En alguns casos, provinents d’altres espais polítics. Són persones que no tenen per què inscriure’s en els vells corrents ideològics republicans.
Entorn de Junqueras s’han aplegat la major part dels nous lideratges que s’han sumat al partit provinent d’altres espais polítics: Raül Romeva, exeurodiputat d’ICV; Elisenda Alamany, exdiputada dels Comuns; Joan Ignasi Elena, provinent del PSC, o Gabriel Rufián, un outsider de la política que arriba al partit a través de Súmate en aquell moment en què Junqueras publica un article apostant pel fet que el castellà també sigui llengua oficial en una República catalana. Són noms que representen un gruix de militància més recent i sense lligams amb el passat. Potser no són hegemònics dins del partit, ni tampoc estan configurats com un bloc homogeni. Però poden haver estat determinants per decantar la balança.
El fil roig de Nova Esquerra Nacional
En canvi, hi ha un fil roig que uneix Nova Esquerra Nacional amb l’ERC l’independentisme d’esquerres dels anys noranta i 2000. No en va, dirigents històrics com Joan Puigcercós, Xavier Vendrell, Josep Huguet o Joan Manuel Tresserras hi han donat suport. De fet, en una picada d’ullet històrica, el mateix nom de la candidatura reinventa aquella “Esquerra Nacional” sota la qual es van unir Carod-Rovira i Puigcercós al congrés de Vilafranca del 1996. Més enllà de persones concretes, és una sensibilitat i una manera d’entendre el partit.
Això no vol dir que no hi hagi militants de nova fornada donant suport a Nova Esquerra Nacional. O que no hi hagi militants “de sempre”, començant per un pota negra com Joan Tardà i seguint per noms com Ester Capella, Juli Fernández o Pau Morales, que hagin apostat per Junqueras. ERC és un partit porós i divers, i el debat intern no pot reduir-se a cap aspecte, tampoc a una pugna de “vells” contra “nous”.
Una ERC més fraccionada?
L’ERC del 2024 serà més semblant a la dels anys noranta i 2000, amb sectors interns enfrontats. La recerca del consens, doncs, ha de ser una peça imprescindible durant els pròxims temps. Des de Nova Esquerra Nacional han deixat clar que encara plantaran batalla dins del partit. El segon assalt es jugarà en una fase més ideològica i també de lideratges. NEN ja ha dit que vol integrar-se a l’executiva del partit encara que el se’ls ofereixi. Xavier Godàs ho ha deixat clar: “Avui res s’acaba, just comença”, ja advertia dissabte quan es va certificar la seva derrota. Un nou capítol de la pugna es pot visualitzar en el procés d’elaboració de la nova ponència política del partit.
Recosir –paraula repetida fins a l’avorriment– no serà fàcil. Però vist tot plegat… és ERC un partit dividit? Segurament sí, però no més que d’altres. El periodista i director de Públic Ferran Espada ho il·lustra amb un tuit on recupera els resultats dels congressos del PSOE del 2014 i del 2017. Els resultats de l’any 2017, amb la pugna entre Pedro Sánchez i Susana Díaz, no van ser gaire diferents dels que ha tingut ara ERC.
El 10% de l’estelada blava
Una altra conclusió important és que a ERC continua existint un nucli de militància que posa la independència al davant de tot, recela en extrem dels pactes amb el PSC i creu que ERC encara és un espai on plantejar batalla ideològica. La candidatura de Foc Nou, apadrinada per Alfred Bosch i liderada per Helena Solà, ha tingut un resultat gens menyspreable. És també una Esquerra més liberal, on l’estelada blava té més presència que la roja.
Helena Solà, representant d’aquest sector, ha arribat a afirmar que, si Junqueras o Godàs guanyaven el congrés, hi podia haver una escissió a ERC. No seria el primer cop que el partit es trenca per la banda nacional. Foc Nou no va passar el filtre de la primera volta, i en la segona no va donar suport a cap candidatura, si bé va aproximar-se més a Nova Esquerra Nacional. En tot cas, el seu paper serà rellevant en el pròxim cicle.
Els comptes electorals pendents de Junqueras
Com explica el periodista de Nació Digital Oriol March, “la queixa de Junqueras que apareix en el substrat de la pugna generada a ERC és que mai ha pogut desplegar sense límits el seu potencial al capdavant del partit”. El 2015 es va veure forçat a integrar-se a Junts pel Sí. El 2017 va ser candidat des de la presó, en una campanya que va liderar Marta Rovira i va acabar amb la victòria d’un Puigdemont que va capitalitzar l’exili. Un cop condemnat, no ha pogut tornar a encapçalar cap llista electoral.
És per això que el líder renovat d’ERC segurament sent que té el dret a batre’s en unes eleccions a la presidència de Catalunya. Amb Salvador Illa, però sobretot amb Carles Puigdemont. Sense les reixes d’una presó per entremig i sense la inhabilitació que encara pesa sobre seu. Té dret a batre’s… I fins i tot té dret a fracassar, en cas que els resultats electorals no l’acompanyin. Una altra cosa és les conseqüències que això pugui tenir per al projecte polític d’ERC.
