30/10/2024 | 06:00
El darrer cicle electoral ha deixat aires de final d’etapa per a l’esquerra sobiranista. S’han esvaït els vents de canvi que es respiraven fa 10 o 15 anys amb les grans mobilitzacions del 15-M i del Procés. De la finestra d’oportunitat que havia de propiciar grans canvis hem passat a un ambient resclosit, de ressaca i desencant. Les disputes internes, les punyalades entre els diferents espais polítics i les contradiccions explícites entre discursos i pràctiques han fet créixer la desafecció. El context internacional, amb la guerra d’Ucraïna i el genocidi de Gaza, alimenten la por i el replegament identitari.
No bufen bons temps per a les esquerres, no… I, tot i això, hi ha qui no es resigna i té ganes de repensar el present i el futur. Aquest és l’objectiu de les jornades que l’Institut Sobiranies organitza els pròxims 8 i 9 de novembre (si voleu anar-hi, us podeu inscriure aquí). Una reflexió sobre el futur de les esquerres, en la qual prendran part veus rellevants dels diferents espais polítics i també de moviments socials, i que ha comptat amb el suport de la Universitat de Girona i de l’Ajuntament de la capital del Ter. A CRÍTIC us ho explicarem amb detall perquè som el mitjà col·laborador d’una trobada on es parlarà de dret a l’habitatge, de cultura, de feminismes, de crisi climàtica… Entre les ments pensants de l’Institut Sobiranies, independent dels partits, hi ha noms com Maria Corrales (presidenta de l’entitat), Xavier Domènech, Ricard Vilaregut o Gemma Ubasart.
L’esquerra sobiranista, un bloc social majoritari
Quin pes té, aquesta esquerra sobiranista, en el conjunt de Catalunya? El Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) demana de forma regular en la seva enquesta que els ciutadans s’ubiquin en l’eix esquerra-dreta entre l’1 (extrema esquerra) i el 10 (extrema dreta). En el Baròmetre del mes de febrer passat, un 48% dels 2.000 enquestats es va situar a l’esquerra, és a dir, entre l’1 i el 4. Un 27% es va ubicar al centre (el 5) i un 18% ho va fer a la dreta (del 6 al 10). A l’últim, un 7% no va saber ubicar-se o no hi va voler respondre.
El 70% dels ciutadans que simpatitzen amb el PSC estan d’acord o molt d’acord amb el dret a decidir
Al mateix temps, el CEO també pregunta als ciutadans si consideren que Catalunya té dret a decidir el seu futur en un referèndum. En el Baròmetre de febrer, un 76% dels enquestats (tinguessin la ideologia que tinguessin) responia afirmativament a aquesta pregunta. Si encreuem els dos eixos, de tots els partidaris del referèndum, un 56% s’ubica a l’esquerra. Un 26% diu que és de centre. I un 12% ho fa a la dreta.
Aquest 56% de catalans d’esquerres partidaris del referèndum representa, de fet, un 43% del global dels enquestats. Gairebé la meitat del país. No hi ha cap altra intersecció que contempli l’eix social i que sumi tants adeptes. Són més que les persones d’esquerres no sobiranistes, més que les dretes sobiranistes i més que les dretes contràries al referèndum, tant percentualment com en termes absoluts.
Una societat diversa i complexa
Que el bloc majoritari de la societat sigui d’esquerres i sobiranista, però, no vol dir que aquests ciutadans s’identifiquin i votin necessàriament les forces polítiques que reivindiquen aquest espai. Perquè una gran part d’ells, a l’hora de votar, no escullen la papereta d’ERC, o de la CUP, ni dels Comuns. Es decanten per altres partits, en especial el PSC, però també Junts. Segons el CEO, el 70% dels ciutadans que simpatitzen més amb el PSC està d’acord amb el dret a decidir. Si ens fixem en el record de vot al Parlament, el percentatge baixa una mica: el 64%. Pel que fa a Junts, un 46% dels que diuen haver votat la candidatura de Carles Puigdemont en les eleccions passades s’ubica ideològicament a l’esquerra. No és una part anecdòtica de l’electorat, ni de bon tros.
Ser partidari d’un referèndum no vol dir, òbviament, voler votar que sí a la independència, o que s’estigui d’acord amb dur a terme aquest referèndum unilateralment. Fins i tot es pot arribar a estar a favor de fer-lo però no d’aplicar-ne el resultat. També es pot ser partidari d’un referèndum (o fins i tot de la independència) i no situar aquesta derivada com el punt central de la nostra acció política. La societat catalana, com totes, és complexa i diversa. I la gent, a l’hora de votar o fins i tot de simpatitzar amb una proposta política, no es mou en una única coordenada.
L’esquerra i l’independentisme
És per això que l’independentisme es fa petit si no entén que no n’hi ha prou a llegir la societat en termes de sí i no. I també es farà petita l’esquerra si no entén que en el seu si hi conviuen sensibilitats més enllà de l’autonomisme o del catalanisme. En el global de la societat, la xifra de partidaris de l’estat propi ha tocat fons, i se situa en el 31% dels enquestats. Però, entre les persones d’esquerres, el suport a la independència s’enfila fins al 40%. Hi ha més independentistes d’esquerres que no pas federalistes o autonomistes.
Tenir en compte aquesta composició plural és important a l’hora de definir la política d’aliances. Articular l’espai polític del sobiranisme d’esquerres vol dir també abordar el debat sobre quina relació han de tenir entre elles les diferents forces polítiques que aspiren a representar-lo. ERC, els Comuns i la CUP han de decidir quina política d’aliances i punts de trobada han de tenir entre si, i també amb el PSC i Junts. Fins ara, aquests tres espais mai no han governat junts, per bé que els uns i els altres han arribat a acords amb socialistes i juntaires depenent del moment.
El referèndum, igual que el 2017, és el punt de trobada de la major part de la societat, i en especial de l’esquerra sociològica. Però, per convertir aquest espai en una alternativa política, l’esquerra sobiranista haurà de mirar més enllà dels mateixos límits. Trobar noves formes d’explicar-se que no caiguin, com ha passat massa sovint, en el reduccionisme i en els retrets mutus. La finestra d’oportunitat continua oberta per a qui tingui la valentia de mirar més enllà del patí de casa seva.
