07/10/2022 | 06:00
Se’ns fa difícil pensar en la possibilitat de dur a terme una transició ecològica amb justícia social i democràcia econòmica, és a dir, una transició ecosocial, sense unes institucions públiques que propiciïn canvis de gran escala. De fet, diguem-ho clar: sense un sector públic potent, un decreixement progressiu i amb el mínim patiment, és impossible. Tanmateix, vist el paper de les institucions públiques a l’hora d’acompanyar el poder corporatiu en les darreres dècades (i la correlació de forces imperant avui sobre aquestes, a diferents escales de govern), la tasca de fer virar la direcció d’aquestes sembla, si no irreal, hercúlia.
Davant d’aquesta situació, hi ha qui dona l’Estat –o allò públic– per perdut, i assumeix la “dissidència” com a única estratègia, deixant la “incidència” i la “resistència” fora de les trinxeres (Joan Subirats descrivia aquestes tres estratègies en la lluita pel comú). Amb motiu de la celebració de les jornades “Recuperem els serveis públics; defensem la vida!“, el 8 d’octubre vinent, volem trencar una llança a favor de la lluita per la defensa –i la democratització– del sector públic, especialment en vista de les turbulències socials, econòmiques i polítiques que s’apropen.
La crisi ecològica serà una crisi social i econòmica
Cada vegada queda més clar que la crisi ecològica no afectarà només els ossos polars i els seus hàbitats, sinó que serà –si no és ja– una crisi econòmica i, sobretot, social. La crisi climàtica, com a gran condicionant de les futures condicions d’habitabilitat del planeta, i la crisi energètica, com a gran condicionant de les possibles formes de provisió de béns i serveis (i, per tant, de satisfacció de necessitats), dibuixaran, a casa nostra, un context cada vegada més advers per viure en condicions dignes (no perdem de vista que, en molts llocs del món, l’adversitat és una constant des de fa dècades, agreujada avui, encara més, per la doble crisi energètica i climàtica, com és el cas de Sri Lanka o del Perú).
La crisi climàtica i la crisi energètica dibuixaran un context més advers per viure en condicions dignes
Ja ho veiem avui amb l’encariment de la vida fruit de la crisi energètica catalitzada per la guerra d’Ucraïna. I ho veurem encara més, quan les peces del dòmino segueixin caient (i el petroli es vagi esgotant), via col·lapse de cadenes de subministrament, i comencin a ser inviables cada vegada més activitats clau de l’actual model productiu, tal com explica Antonio Turiel en aquesta entrevista a CRÍTIC.
La sortida, des del capitalisme, d’una espiral així, ja sabem quina és: atur, precarietat, pobresa… i desigualtat, molta desigualtat; tota la que sigui necessària per mantenir les taxes de benefici. Per no parlar de l’augment de les rivalitats interimperialistes pels recursos escassos que poden escalar, com estem veient, fins a arribar a una guerra nuclear.
La cobertura pública de les necessitats bàsiques, més que mai
Davant d’aquest escenari, hem de ser capaços d’erigir un projecte polític alternatiu, que ens permeti construir visions de futur diferents (d’aquí ve el nom de la campanya que estem impulsant, conjuntament, la Xarxa d’Economia Solidària, Coòpolis i l’Observatori del Deute en la Globalització, futurs impossibles), i veure quines són les palanques que hem d’activar i reforçar avui, per assolir aquests altres futurs possibles. I la defensa de la provisió pública de serveis bàsics existent (educació, salut i cures) és una d’aquestes palanques, sense dubte.
No es pot deixar en mans del mercat l’accés a les necessitats bàsiques
I no només la defensa de l’existent, sinó l’ampliació i extensió de la seva cobertura a altres subministraments crítics, com l’alimentació, l’aigua i l’energia. Si ja era inhumà abans, amb la creixent inestabilitat econòmica, no es pot deixar en mans del mercat l’accés a aquestes necessitats bàsiques. I, fins i tot en un escenari –més que probable– de racionament, per part de l’Estat, de subministraments crítics com el gas o l’electricitat (des del mes de juliol, a Alemanya es parla de la possibilitat de racionar el subministrament de gas), cal vetllar pel fet que sigui tan justa i democràtica com sigui possible. Això demana que ens entenguem, que no hi hagi grans capes de població vivint amb el mínim, i unes elits mantenint una vida de “luxes climàtics”.
Resistir, desmercantilitzar i, també, democratitzar els serveis públics
La lluita per la defensa i la democratització dels serveis públics, en el context de la transició ecosocial, té diversos fronts sobre els quals cal treballar: la resistència i mobilització davant les eventuals retallades que puguin venir a mesura que s’aguditzi la crisi; la recuperació i desmercantilització de serveis privatitzats després de la gran onada d’acumulació per despossessió del 2008 (o, fins i tot més enllà, recuperant la titularitat pública de la generació i distribució elèctrica), i la democratització dels serveis, treballant amb usuàries, treballadores i comunitats per construir models de gestió que siguin, en si mateixos, motors de transformació i d’empoderament col·lectiu.
Aquest darrer front és especialment important a l’hora d’abordar la transició, ja que, en un context d’agudització de l’escassetat (a molts nivells), serà clau que hi hagi mecanismes de control i governança popular de serveis i infraestructures crítiques (tal com argumenta Laia Forné en aquest article a CRÍTIC).
Cal un Estat garant de l’accés a serveis bàsics, però que delegui en les comunitats la governança d’allò que les afecta directament
Davant d’un Estat racionador i fiscalitzador controlat per les corporacions, cal anteposar un Estat democratitzat i descentralitzat, garant de l’accés a serveis bàsics, però que delegui en les comunitats la governança d’allò que les afecta directament. Les iniciatives per la municipalització de serveis com l’energia o l’aigua són paradigmàtiques en aquest sentit, com també ho és la guerra judicial del poder corporatiu al respecte.
L’economia social i solidària com a factor de democratització
A l’hora de plantejar models de gestió democràtics i descentralitzats, l’economia social i solidària hi té molt a dir, ja que, almenys a Catalunya, és el principal camp d’experimentació en la provisió de béns i serveis des de la democràcia econòmica i la cooperació. De fet, en els darrers anys, en àmbits com la Xarxa d’Economia Solidària, hem treballat sobre el marc de concertació públic-cooperatiu-comunitari, entès com un model que aprofita les virtuts dels tres àmbits: públic, perquè l’Estat ha de garantir la universalitat d’accés i ha de tenir la titularitat dels serveis; cooperatiu, perquè la fórmula cooperativa dona el marc per garantir la gestió democràtica, i comunitari, perquè la governança ha de recaure sobre la comunitat relacionada directament amb el servei. La implementació d’aquest model, atesa la correlació de forces actual (i els marcs legals associats), fa saltar les costures de les administracions, però no és impossible.
De fet, trobem exemples molt interessants de models de gestió de serveis públics basats en pràctiques o experiències de l’economia social i solidària. Un dels més paradigmàtics és el de la cooperativa Comunitat Minera Olesana, una cooperativa de consum que té la concessió per al subministrament d’aigua al municipi d’Olesa de Montserrat, en què totes les usuàries del servei són sòcies i, per tant, poden participar en la governança de la cooperativa (decidint, per exemple, els comptes anuals). Pel que fa al subministrament elèctric, proliferen les comunitats energètiques, de forma cooperativa, impulsades des d’ajuntaments i amb la participació de la població com a usuària i copropietària, com és el cas de Saldes, Caldes de Montbui o Pinell de Brai.
Finalment, un dels altres grans àmbits on s’han acumulat experiències molt valuoses és en el de la gestió comunitària d’equipaments i espais públics. Aquí, la Xarxa d’Espais Comunitaris i tots els projectes que la formen són l’exemple viu de la construcció de béns comuns que combinen titularitat pública i governança comunitària. De fet, l’Ajuntament de Barcelona, a través del programa Patrimoni Ciutadà (i fruit d’un procés de coconstrucció amb les comunitats), ha definit un marc normatiu per implementar models de gestió publicocomunitaris, incloent-hi eines d’avaluació d’aquesta gestió, com el Balanç Comunitari.
És un camí difícil, perquè implica reinventar marcs legals; extensos processos de formació en gestió cooperativa i comunitària; enfrontar-se a potencials guerres judicials, i, en el cas dels moviments socials, reconèixer els defectes i les virtuts de les diferents fórmules per fer front comú a l’hora de defensar uns serveis públics al servei de la vida. És difícil, sí. Però no impossible. Com una transició ecològica justa i democràtica.
